Un delta, un crepuscle

tocats_lalectora

El darrer llibre de Joan Todó, de guia en té més aviat poc. És detallista, exhaustivament en alguns casos —recordant una mica les indicacions que ens dóna un oriünd quan viatgem, que de tan precises amb prou feines les recordem—, per bé que no ens servirà de res sense Google Maps, TripAdvisor, Airbnb o, efectivament, una guia gens sentimental. La subjectivitat des de la qual està escrit el llibre, però, fa que tant hi hagi molts detalls sobre un tema important per l’autor com pocs si s’esdevé el contrari. També és un llibre de memòries i no ben bé. Fa pocs dies, en un fil de Twitter a la vegada promocional i admiratiu, Miquel Adam deia que «som un país que no sap ben bé què fer-ne, d’allò que s’ha vingut a anomenar la Non-fiction». Hi ha una barreja d’estils, d’objectius, de llenguatges i d’estructura segurament deutora de Bauçà —possiblement l’autor de no-ficció nostrat per excel·lència. En algun aspecte, aquesta mescla pot semblar ociosa: la incorporació de dialectalismes en el text sorprèn —no per la seva sola presència, que pot ser compatible amb un text plenament normatiu, sinó per una certa arbitrarietat. Ara bé, també és cert que escull els moments més personals per incorporar-los i en minimitza el possible grinyol.

Segons com, la lectura es faria feixuga si es volgués tenir tota la informació a mà a la primera —les múltiples referències entre les diferents entrades teixeixen una mena d’hipertext analògic, que va completant la informació que manca, però, a diferència de Bauçà o de Cortázar, les entrades poden quedar penjades en la necessitat de clicar, d’accedir a l’enllaç. El llibre convida a ser llegit amb calma, deixant pacientment que la informació arribi quan l’autor diu que vindrà, si fa no fa, tal com es recomana de viatjar per la zona —vegeu l’entrada Perdre’s. Si es vol, però, es pot seguir la ruta que van marcant els diferents enllaços, com si es tractés d’una Rayuela ebrenca però sense aquella espessor de Fernet que té París vist per un argentí.

Podríem dir que els darrers anys el Delta ha estat observat, sobretot, arran de les manifestacions en contra del Pla Hidrològic; també hi han ajudat algunes estades en càmpings i les posteriors passades de fotografies vacacionals. Però enllà de les reivindicacions populars compartides pel públic —aprofitades mesquinament pels seus representants polítics— i la visió dels tiets en banyador enfilats en una barcassa, generalment en sabem poca cosa. Sabem que hi ha tot d’ocells que hi migren i sovint ens mengem el marisc de la Ràpita en migdies espirituosos, però enllà d’interessos ornitològics més aviat escassos i del cartellet de la peixeteria, poca cosa. Sabem que fa de límit de Catalunya i aboca tot el que hi ha més enllà de l’Ebre a quedar pràcticament fora ja no del Principat, sinó de la «nació completa» —la rapidesa amb què s’oblida el que queda fora dels límits de la Catalunya autonòmica sempre sorprèn. El mateix Joan Todó certifica la ineficàcia de la frontera però també la dificultat de definir-se com a «diòcesi de Tortosa». La primera per artificial i la segona per les implicacions missaires. Però poca cosa més.

Sigui com sigui, la sensació que deixa el llibre és que el Delta és un final que s’acaba. Hi ha una resignació constant, calmada, a la seva desaparició. Sembla que Todó arriba a una maduresa ja no només estilística, sinó vital. Tota l’etapa de lluita, de preparar pancartes i mobilitzacions, queda enrere. Les manifestacions són més organitzades, més calmades —«tenint en compte, això sí, que el llenguatge sempre serà força cru per a les tendres orelles barcelonines»—; s’accepta que els pantans es queden els sediments que fan possible el Delta i el mar aprofita i se’l menja. Els fars i tot el que s’enfonsa fan evident aquest inexorable final. De totes maneres, no és el primer cop que la zona del Delta, la zona de la Ribera, canvia a fons la seva fesomia i val més tornar-s’hi a adaptar. O tornar a adaptar el que en surti.

Les experiències duríssimes d’esquena vinclada i peus infectats, treballant a cegues, són les mateixes que, per exemple, explica Francesc Serés en un conte de De fems i de marbres (Quaderns Crema, 2003) quan una gent d’un poble decideix de canviar amb les mans el curs d’un riu. Tant a la Franja com al Delta, qui vol desviar el curs de la natura en paga un preu altíssim. D’aquest mal i aquest preu venim tots. La descripció del jovent als bous, encegat de cervesa, de droga, d’animal i de la feina precària a qualsevol empresa és el mateix que surt a Cavalls salvatges (Columna, 2000 i L’Albí, 2016) o Formentera Lady (Labreu, 2015); a Els nois (L’altra, 2014) o bé a L’horitzó primer (Els Llibres de L’Avenç, 2013), del mateix Joan Todó. O és clar, a Camí de Sirga. L’ordre civilitzador noucentista és cec de cara als particulars, als qui li creen aquesta natura domesticada; fa estralls entre els qui el perfan o els que hi perden.

Dels altres llibres de la col·lecció, podem dir-ne dos que parlen de llocs també perifèrics. Catalans, sí, però que s’escapen de la catalanitat autonòmica. L’altre justament parla d’un lloc conegut, estimat o idealitzat per pràcticament tothom que sigui del voltant Barcelona —manresans, vigatans i gironins han viscut tradicionalment (si és que parlant d’una cosa tan recent com les vacances podem dir-ne tradició) un altre Empordà, a Calonge o Platja d’Aro. Diu que el proper serà sobre l’Eixample barceloní. Veurem. I és que una de les gràcies d’aquestes lectures és que no retraten cap capital, sinó una vida concreta que s’escampa molt més enllà del nom de la coberta, molt més que qualsevol experiència barcelonina —i més encara d’una Barcelona que és més cortesana que capital.

D’alguna manera, aquests llibres tenen valor no només per l’estil i la gràcia que hi puguin tenir els autors —que almenys en aquest cas és important—, sinó que relliguen el país; te’n mostren les grandeses i les misèries; són una fotografia de l’alegria i el dolor constant que és sobreviure. Recorden que més enllà del telenotícies i la burocràcia hi ha una vida que s’ha de guanyar a cada instant. Sense fer-ne, però, apologia, que ja s’ho val sola la lluita de la gent que ha fet cada indret —a vegades hom oblida que un paisatge humà, unes feixes, uns arrossars, un llibre, s’han hagut de fer. I, en definitiva, un país també s’ha hagut de fer materialment. Tot plegat neix de la terra, tant la forma d’un país com la llengua que l’anomena i el pensa. Autors com Perejaume (Pagèsiques: Edicions 62, 2011) o Jordi Mas (La destral del vespre, l’aixada de l’alba: Edicions del Buc, 2018) recorden que l’home és natura i que el paisatge és humà.

(Manresa, 1989). És llicenciat en Filosofia a la Universitat de Barcelona i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es dedica a la docència en educació secundària. Ha publicat el llibre de poemes D’epitalami, res, (Meteora, 2017; Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), la plaquette «Bolets» (Gnurf, 2012) i les traduccions Poeta de les Cendres, de Pasolini (Edicions Poncianes, 2015) i la selecció de poemes «Milestones, 13», d’Allen Ginsberg (Edicions Poncianes, 2015).