Introbables, I: El cofret de joies

tocats_lalectora

El 1936, a Grinzig, un poble de vinyaters a prop de Viena, Elias Canetti va conèixer Ludwig Hardt, que aleshores era el recitador més reconegut en llengua alemanya —deu ser que en aquella època era possible guanyar-se la vida recitant textos en vers i en prosa. Hardt li va preguntar si volia veure el seu tresor més valuós i, tot seguit, va treure de la butxaca de la jaqueta El cofret de joies, un llibre de format petit, en una edició del segle XIX. Canetti el va obrir i va veure la dedicatòria: «A Ludwig Hardt, per donar una alegria a Hebel. Franz Kafka». Resulta que Kafka li havia regalat el seu exemplar, commogut per la recitació de Hardt d’alguns contes del recull, i sobretot pel «Retrobament inesperat», que Kafka va anomenar «la història més meravellosa del món». El recitador va confessar que sempre duia El cofret a sobre, com ho havia fet Kafka.

El cofret de joies és una col·lecció força bigarrada de contes pseudopopulars, cròniques històriques, faules morals i acudits diversos de Johann Peter Hebel (1760-1826), poeta i pedagog de formació eclesiàstica. Originàriament, feia aquestes peces per a un almanac luterà i el 1811 les va reunir en un sol volum, que va tenir un èxit immediat i una llarga fama entre els lectors alemanys. Alguns d’ells, com ara Goethe, Brecht, Hesse, Benjamin o Witgenstein, van deixar constància de la seva admiració per aquest llibre: en valoraven la saviesa càlida, l’enginy i la frescor lingüística. Canetti, que li dedica un elogi apassionat a la primera part de la seva autobiografia, La llengua salvada, i en torna a parlar a la tercera, Joc d’ulls, diu que tots els seus escrits s’emmirallen secretament en la llengua de Hebel. Fora de l’àmbit germànic, en canvi, El cofret de joies és pràcticament desconegut. En català és inexistent, i l’única edició en castellà (Cofrecillo de joyas, traducció d’Anton Dieterich, Alba, 1998) avui dia és gairebé introbable: a les llibreries virtuals costa més de cent euros i només es pot agafar en préstec en una biblioteca de la xarxa de la Diputació de Barcelona, la Sant Gervasi-Joan Maragall. Val la pena anar a buscar-la, si no podem llegir l’original? És probable que alguns dels textos suposadament divertits ens semblin d’un humor massa fàcil, o que els més alliçonadors ens irritin, o que a estones ens faci l’efecte que la gràcia verbal no ha sobreviscut a la traducció. Sigui com sigui, «Retrobament inesperat», la peça preferida de Kafka, la penúltima del recull, mereix una atenció especial. És la història d’un miner de Falun, a Suècia, que vuit dies abans del casament va a veure la seva promesa, li fa un petó de bon dia i se’n va a treballar a la mina: com que no torna per desitjar-li bona nit i ningú sap on és, el donen per desaparegut i la seva promesa el plany i l’enyora tota la vida. Al cap de cinquanta anys, quan ja és una vella capblanca i encorbada, s’assabenta que uns miners han trobat sota terra el cos incorrupte del seu promès, amarat de vidriol de ferro. El reconeix, li posa el mocador negre amb la vora vermella que havia brodat per al seu casament, l’enterra i li promet que no trigarà a reunir-s’hi.

En un resum així, costa veure-hi alguna cosa més remarcable que un paral·lelisme entre el cos inert d’ell i l’amor viu d’ella, que es mantenen, tots dos, miraculosament intactes. Al mig del relat, però, hi ha un passatge insòlit. Entre el moment que la noia assumeix la mort del miner i la notícia que li arriba al cap de cinquanta anys hi diu això: «Mentrestant, la ciutat de Lisboa, a Portugal, va ser destruïda per un terratrèmol i va passar la Guerra dels Set Anys, i va morir l’emperador Francesc I, i van abolir l’orde dels jesuïtes, i Polònia va ser dividida, i va morir l’emperadriu Maria Teresa, i van executar Struensee; Amèrica es va fer independent i les forces unides de França i Espanya no van poder prendre Gibraltar. Els turcs van tancar el general Stein a la cova dels Veterans, a Hongria, i l’emperador Josep també va morir. El rei Gustau de Suècia va conquerir la Finlàndia russa, i van començar la Revolució Francesa i la Guerra Llarga, i també l’emperador Leopold II va finar. Napoleó va conquerir Prússia, i els anglesos van bombardejar Copenhaguen, i els camperols sembraven i segaven. El moliner molia, i els ferrers picaven, i els miners, al seu taller subterrani, cavaven, buscant vetes de metall. Però quan, l’any 1809, una mica abans o després de Sant Joan, els miners de Falun volien obrir un pas entre dues galeries, a tres-centes vares de profunditat, van extreure el cadàver d’un jove de sota les runes i l’aigua de vidriol…» La irrupció del temps històric —que suplanta, d’alguna manera, la vida en comú dels dos enamorats— i la seva acceleració vertiginosa fan que aquest mig segle produeixi un efecte devastador. Al final del paràgraf, la transició entre la història del món i la història petita del relat és tan fluïda que gairebé no es nota. Podria ser que aquesta estranya manipulació del temps que fa Hebel fos una de les raons de la devoció de Kafka? Potser sí. A El metge rural hi ha un conte brevíssim, «El poble més proper», en què un personatge anomenat «el meu avi» diu: «La vida és increïblement curta. Ara, en recordar-la, se m’apareix tan condensada que gairebé no entenc, per exemple, com un jove pot prendre la decisió d’anar a cavall fins al poble més proper, sense témer (i descomptant, per suposat, la mala sort) que amb el lapse d’una vida normal i feliç no en tingui prou ni per començar un viatge com aquest». Tant en un cas com en l’altre, amb una simultaneïtat sinistra, l’espai s’eixampla i el temps es contreu.

(Sant Petersburg, 1985). És Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat tres llibres de poemes en rus i un en català, Per l'inquilí anterior (Blind Books, 2015) i un grapat de traduccions de literatura russa. És guanyadora del Premi Vidal Alcover de Traducció (2016) i del Premi PEN de Traducció (2018). Imparteix classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb el diari Ara.