Lídia Ginzburg i l’home assetjat

Les revolucions del 1917 aboleixen, junt amb l’Imperi Rus, la frontera d’assentament que aquest imperi havia alçat per acordonar-se i barrar el pas als jueus pobres. Lídia Ginzburg (Odessa, 1902 – Leningrad, 1990) va fer com molts joves que havien viscut a l’altra banda de frontera i que en els primers anys soviètics concorrien a les grans ciutats desbaratades: el 1922 se’n va anar a viure a un Petrograd fòssil, desatès, que encara païa haver perdut la capitalitat i que es deixava créixer l’herba entre les llambordes del paviment. Es va estar tota la vida en aquesta ciutat, que veuria en situacions molt pitjors, i va conservar d’Odessa un humor foteta i l’entusiasme per la natació, canviant el Mar Negre per les aigües glacials del Golf de Finlàndia.

Els anys d’estudiant a Petrograd-Leningrad es fa deixeble dels formalistes. Allà, durant un temps havia semblat que imitessin el furor parricida que havia embruixat Viena, l’altra capital d’un imperi que acabaria malament. El jovent del tombant de segle surt fart del món resclosit d’uns pares que només han fet que avorrir-se, un món cancelleresc i encarcarat, dolent i sentimental («la Rússia de Dostoievski», en dirà Akhmàtova, i acabarà: «ves en quin temps se’ns va acudir de néixer!»). Hi volen trencar i ho proclamen: el Petersburg de Beli, la paraula revoltada contra si mateixa de Khlébnikov, Malévitx i el Quadrat negre, bohemis urbans amb vel·leïtats de reformular la vida sexual, sentimental i religiosa del país, les insubmissions de les avantguardes, Scriabin desdibuixant la tradició romàntica en boires harmòniques, milionaris que financen partits revolucionaris. Hi ha un patriarca que podria fer de puntal i autoritat, Tolstoi, però és el primer incendiari que ho vol engegar tot a rodar i que somia que l’executin com un anarquista. El terreny està adobat; les generacions es desbanquen en pocs anys, les revolucions en pocs mesos. El cicle s’interromp, però, i Ginzburg serà un dels testimonis més clars i honestos d’aquesta frenada salvatge. Als renovadors d’avui, que han tombat renovadors d’ahir, els tombaran, des del poder, aprofitats grisos o ambiciosos carnetuts. El projecte bolxevic, més que devorar pares o fills —que també—, serà fratricida i devorarà camarades.

 

Una manera pròpia

Els formalistes cauen en aquest relleu de fornades. Insatisfets i rebels contra els pares acadèmics abans i als voltants del 1917, pletòrics i ambiciosos els primers anys soviètics, aviat seran suplantats i revellits prematurament. Premen de dalt i de baix: de dalt, quan el formalisme cau en desgràcia i la paraula mateixa es torna un insult mal·leable; de baix, per part dels primers deixebles, insatisfets al seu torn. Ginzburg pertany a aquest grup i el defineix des de dins: els anomena d’una tirada mladoformalisti («joves formalistes», potser per imitació de «joves hegelians») i els estudia: «tenim les nostres normes quotidianes», «escèptics i honrats», «tres quartes parts de la classe somia en escriure una novel·la», «sabem el gust que tenen els encàrrecs i la feina mal feta». Més que en els seus primers treballs sobre literatura russa (Viàzemski, Puixkin, Lérmontov), Ginzburg entrena la seva capacitat d’examen i crítica en l’observació dels seus professors, dels companys de classe, d’amics escriptors i d’ella mateixa.

Quan arriba l’hivern del 1929 al 1930, el de la ruptura amb els mestres i la seva degradació professional, Lídia Ginzburg ja ha desenvolupat una manera pròpia. Del seu diari, d’aleshores:

«Penso que les úniques coses que tenen una posició completament exacta i convincent en la jerarquia de les sofrences són el dolor físic o els patiments morals relacionats amb la pèrdua d’un dels continguts constants de la vida (la pèrdua d’una persona estimada, d’una activitat que agrada, de la capacitat de treballar, de la llibertat, etc.). Tota la resta, penes de l’amor propi, ruptures amb amics, ofenses i derrotes quotidianes…, no ho estem sentint sempre. Per això la càrrega d’aquests patiments segons la nostra memòria és gairebé arbitrària. Perspectives i proporcions. Un petit gir de la cosa converteix una desgràcia en un contratemps».

L’estil està fet, és aquest. Vol explicar-se el desgavell d’emocions amb una aparença d’ordre. Amb una claredat conceptual que frega el tecnicisme («una persona estimada» = «contingut constant de la vida”), explora, exposa, burxa. I després fa lliscar entre aquesta llengua freda i asèptica, de tractat —de tractat antiquat, fins i tot—, paraules vingudes de poemes i novel·les, recursos que infonen vida, rampells, ironies, ambigüitats d’escriptora. En aquest bocí n’hi ha un exemple subtil: «persona estimada» i «activitat que agrada» en rus comparteixen un mateix participi, liubimi, que les agermana i que deixa que s’introdueixi amb lògica la forastera «capacitat de treballar» abans de la «llibertat» grandiloqüent. Trampes: Ginzburg, que s’estudia a si mateixa, acaba de perdre la feina i no la mare, i la perspectiva i les proporcions són les que són, les d’una desgràcia. Lectora de Tolstoi i Proust, més com una bona autora de ficció que no com una assagista, Ginzburg sabrà caure, conscient, al parany que ella mateixa assenyala. Ella diu sobre La Rochefoucault que és algú amb terminologia de moralista però mà de psicòleg. D’ella podríem dir que gasta terminologia de psicòleg però mà de novel·lista:

«Per què l’home desaprova sincerament en l’altre allò que també fa ell? La imatge que s’ha construït de si mateix no deixa passar res que no hi encaixi. No oblida la seva mala acció, fins i tot no sempre la trasllada a l’inconscient, però se la sent com a temporal i fortuïta, com si no tingués relació amb la seva manera d’entendre la vida (d’on venen els criteris i valors morals), amb la constant de la seva essència humana. A l’altre, en canvi, el jutja segons els resultats, com a subjecte d’aquests valors».

I una novel·la, òbviament, és el que s’esforçarà a escriure als anys trenta. Molts dels antics companys «joves formalistes» n’han escrit i n’escriuen i agraden. Ginzburg, ja sigui per esgotament, manca de material, autoexigència o «tirada innata a l’anàlisi», no se’n surt i el que ella viu com una tragèdia del seu talent coincideix en el temps amb les execucions i empresonaments massius del terror estalinista, tragèdia i fracàs de la seva generació d’intel·lectuals, que en serà la primera víctima. Cap al final de la vida tornarà a dirigir-se a les purgues dels anys trenta i intentarà explicar el mecanismes («justificació», «adaptació», «indiferència») que van permetre que els estudiosos estudiessin i els escriptors escrivissin enmig d’aquella maregassa de repressió, envoltats d’abusos i de morts. Molt més tard, al diari, apuntarà sobre un trist arribista:

Participant en un congrés universitari que canonitzava la prosa literària de Bréjnev, en B. l’ha comparat amb la prosa de Puixkin. És l’acció clara d’uns mecanismes socials. Sabia que igualment no el farien acadèmic; sabia que, d’altra banda, no l’amenaçava res de res si no comparava Bréjnev amb Puixkin, fins i tot si es negava a participar en el congrés. Que no hi guanyava i no hi perdia res. Llavors, què és, això? Res més que l’habitud al desvergonyiment que ens ve de temps de Stalin. La por va eradicar la vergonya.

 

Els setges

Una nova por se sumarà a la por dels anys trenta, un setge de fora al setge de dins. Comença la guerra. Tothom llegeix Guerra i pau —devia ser una predisposició: Joan Sales també explica que ho va fer al principi de la Guerra Civil. El 8 de setembre de 1941 els nazis encerclen completament Leningrad. Ginzburg explica que els egoistes anaven dient per la ciutat que només quedava deixar-se morir. «Va resultar, però, que morir era més difícil, exigia més temps que no semblava a primera vista. Després, aquesta mateixa gent arrancaria amb les dents, tros a tros, la seva vida de la distròfia.» Això fa pensar en els testimonis de gent famèlica que, després de passar hores a la cua, devorava d’un mos el menjar que acabava de rebre, la pasta de pa que havia d’alimentar tota la família aquell dia, una arengada crua. Aquest canvi —de jugar als cínics simpàtics a entendre la destrucció real— fa pensar també en una altra anècdota que conta Ginzburg. El funcionari refinat Punin, historiador de l’art en bona situació, que va ser parella d’Akhmàtova durant anys, es veu que solia repetir: «La despesperació és l’últim que s’ha de perdre». Ginzburg es demana si la va repetir gaire, aquesta frase, al gulag on va morir.

«Els vius s’alimenten de sang. Uns com a paràsits; d’altres com a convidats de bona fe a un banquet, que responen a la invitació proposant la seva pròpia sang.»

L’infern del setge trenca la crisi creativa i intel·lectual de Ginzburg. L’infern: veure morir la mare de gana, arribar al darrer límit de fred, de fam, d’extenuació, de malaltia, fugir de les bombes i la metralla. Escriu. Sobre el caos de les coses quotidianes, un caos que ella sent com el pitjor enemic, el desordre posat a casa; tal com Olga Freudenberg, filòloga clàssica, una altra supervivent del Setge de Leningrad, identifica un caos primigeni, ctònic, amb el líquid espès i fosc de brutícia que li omple la banyera i que amenaça en qualsevol moment d’inundar-li tota casa. Sobre el sentit de les morts petites de cadascú, dels centenars de milers de morts petites del setge, en comparació amb la gran narració èpica de la ràdio i dels escriptors a sou i a recer —cap a la meitat del setge ningú ja no llegia Guerra i pau, llegien Dickens i novel·les d’aventures. Sobre l’estranya desunió del cos durant els hiverns, llargs i tenebrosos, sense llum ni calefacció: d’una banda, el cos es fa sentir més que mai amb el seu dolor, la seva fam lacerant, els seus canvis, la seva pudor; de l’altra, desapareix, s’amaga sota capes superposades de roba, dormen vestits, no es poden rentar en mesos i quan, per fi, descobreixen aquella pell invisible, passat l’hivern, la troben «tacada i aspra, massa gran per contenir el que conté, i per això tota arrugada». Dels anys del setge, a més d’esborranys i nombroses notes al diari, deixa tres proses importants escrites en terceres persones mal dissimulades: El dia d’Otter, Notes d’un home del setge i un fragment en prosa sense títol. En aquest fragment Ginzburg va encara més enllà que en els altres textos.

 

Otter o auteur: el mirall estrafet de la literatura

Hi ha paraules, companyes incondicionals, que es diuen sempre que parlen d’algú. En el cas de Lídia Ginzburg surt molt sovint, en xerrades i articles, que era «implacable amb si mateixa». Enlloc no ho és més que aquí. Agafa Otter, un home de lletres, alter ego masculí que escrit en ciríl·lic permet la semblança amb el francès auteur, i el posa a viure amb una tieta. La tieta, vella, depèn completament i en tot d’Otter. A la manera de Proust, que ella ha llegit tant, la intensitat de les relacions entre tots dos desemmascara l’experiència humana de fons, pròpia de Ginzburg, sense acabar explicitar-la: aviat s’entén que els dos personatges podrien ser la mare i la filla. Ginzburg hi fa el mateix que quan parla de Rousseau o Herzen: observa d’a prop, esbocina idees i sensacions sense classificar en catàlegs estèrils, desmunta enganys un darrere l’altre, busca trobar alguna explicació que ho tanqui, si no la troba ho deixa obert. Aquí, però, més que arribar a cap explicació, testimonia el setge: el de la ciutat i el de les persones o, més concretament, què els passa a les persones que viuen en el setge, com senten i reaccionen, per què senten i reaccionen així. No és convertir el setge en metàfora de res, sinó veure’s, llegir-se en les vides que el van viure. Com a mot d’entrada, hi podria haver la bufetada de Xalàmov: «l’home és una força moral mentre és una força física».

 

Dos episodis d’El dia d’Otter

No té sentit fer resums dels textos de Ginzburg sobre el setge, el que cal és traduir-los. Dos episodis, però. Un està relacionat amb una paraula que m’imagino que surt del vocabulari psicològic, realizàtsia —en la bonica tradició de mots llatins adoptats, com intelligéntsia i l’eixerida nouvinguda dezinformàtsia. Seria realització, si deixessin de realitzar-ho tot en lloc de fer-ho. Deu sortir de realitzar-se. Bé, la tieta d’Otter tenia una realització: la que era útil a casa i que se sacrificava pel seu nebot, que el seu nebot la necessitava. Això, clarament, no era així. Otter, enrabiat, es proposa anihilar, destruir de dalt a baix aquesta realització, amb tot l’acarnissament que li ve de creure que aquesta realització és indestructible:

«Otter feia temps que havia pres el costum d’oposar resistència (crear obstacles) a la realització de la tieta. Primer, perquè així li passava la irritació que li provocaven la seva tossuderia i autocomplaença; després, perquè en això hi veia una manera de defensar-se de les tendències imperialistes d’aquesta realització que ho podia ofegar tot entorn».

«Imperalistes»: clixé de la propaganda soviètica, aplicat a una tieta vella i invàlida. Setge dins del setge, mal que crea mal:

«La tossuderia, la reacció, l’afirmació de la seva certesa, tot això encara ho tenia [la tieta]. Però això potser només era la superfície; potser un autoconsol. I per sota d’aquesta superfície ja hi passaven altres processos tràgics i alguna cosa ja s’intuïa i començava a sortir. I ell [Otter] aixafava les construccions, ja fràgils i que ella aguantava potser amb les darreres forces, allargant desesperadament l’hora en què tot havia de derruir-se en la degradació, en la pèrdua definitiva de l’autoestima».

Tot el text té uns quants púdics «potsers» i «sembla» que sonen com entrebancs de remordiments, però les excuses («vol dir que ningú no ho va sentir») s’esllavissaran en l’altre episodi, el moment que Otter perd la «castedat verbal»:

«Quan ella pronunciava la fórmula estàndard «tranquil, que no et faré nosa gaire més temps», ell responia: “Ui, això encara ho hem de veure, saps? Em sembla que m’enterraràs abans tu a mi. Per tal com em sento en aquesta vida que m’has muntat. Però llavors, quan jo la dinyi, sí que les passaràs magres, tu. Ja veurem com te’n surts, amb la teva cartilla d’invàlida”. O deia: “Jo estic molt tranquil per tu” (era mentida, no estava tranquil per ella). “La gent com tu no es mor. La gent que mor és la gent bona” (increïble, inimaginable que ell hagués pogut dir-ho). I finalment va arribar al límit. Ell sembla que va dir… això ja és tan increïble que fins i tot hi ha l’esperança que no ho hagués dit… “Tant de bo et morissis d’una vegada, de veritat; no es pot viure més així.” I això uns dies abans que ella morís. Sembla que sí, que ho va dir. Però mentre ho deia cridava tant que l’ensordia i sembla que ella no ho va sentir. Això vol dir que ningú no ho va sentir. I llavors això és igual que si no ho hagués dit, com si això hagués estat només un pensament dolent. Però això és fer equilibris. El tema és que ell va dir totes les coses més terribles. Ell, una persona que viu la realitat en paraules, que tem les paraules, que conservava una castedat de les paraules».

Lídia Ginzburg va viure i va examinar la realitat més atroç en paraules, a miques; el seu cas, aquest extrem de lucidesa en el dolor, és únic entre els textos del Setge. Ella tem les paraules com les ha de témer un filòleg, un deixeble del formalisme i un novel·lista frustrat. I de castedat verbal en té un cas divertit. Parlant de les preocupacions morals de Tolstoi, comparava aquells senyorets que es feien petits retrets quan escrivien i «nosaltres, a qui un mal que no s’havia vist mai en la història ha esguerrat fins a tornar inhumans». Al final de tot citava un tros d’un acudit que suprimiria a la redacció final. Un nen jueu va a l’escola i no hi ha manera. El mestre se les empesca com pot perquè li entrin les matemàtiques: «Mira, Iaixa, tinc dues pedretes. Me’n trobo dues més i me les quedo. Quantes pedretes dec tenir, ara, amb les pedretes que ja tenia abans?» El nen aixeca uns ulls tristos i plens de commiseració cap al mestre i fa: «Ai, senyor mestre… tant de bo a mi em preocupés el que li preocupa a vostè.»

(Térmens, 1989). És llicenciat en Filologia Eslava a la Universitat de Barcelona. És traductor del rus. Actualment ensenya català a Sant Petersburg.