L’Adrià Ciurana

«Art is the guarantee of sanity»
Louise Bourgeois

Ja fa més de mig any que se’n va anar l’Adrià Ciurana (Figueres, 1985 – 2018). «Un ésser naturalment creatiu: no feia d’artista, era artista, havia de ser artista per força, no tenia alternativa» diu el seu amic i crític d’art Eudald Camps. La mare de l’Adrià, a la cerimònia de l’enterrament, va demanar que li expliquem coses del seu fill, que en parlem. Ara que en tinc l’oportunitat, m’agradaria fer-ho.

L’Adrià era artista tota l’estona, no va parar de treballar, no podia fer res més. El seu amic i company de professió Jordi Mitjà, que actualment està catalogant el seu treball, em va comentar que és sorprenent la quantitat d’obra que va arribar a fer; és com si sabés que no tenia gaire temps. Ara l’obra de l’Adrià és un tot: no n’hi haurà més de nova. Però encara que sigui un tot concret, amb un inici i un final, per sort nostra en podrem fer múltiples lectures i el seu treball sempre ens explicarà coses. L’obra artística és contínuament productora de significat.

Va produir una obra molt heterogènia. Se serveix de qualsevol tècnica i material: des de tècniques com el dibuix i la pintura a l’oli més clàssics, fins a ginys autòmats que fan córrer unes parelles de rosaris i repten errant arran de terra. Va participar en nombroses exposicions col·lectives, va guanyar premis de renom i va realitzar diverses exposicions individuals.

Money in progress, 2013.

L’Adrià era provocador i iconoclasta: quan, a l’ampit interior dels finestrals-aparador del seu taller i espai expositiu Espaia de Figueres, hi deixà, perquè es veiessin des de fora i perfectament col·locades, unes cagarades que no se sap si eren de veritat i un pastor alemany de joguina, ajagut, que tant de forma i mida, com de color, semblava un excrement més (Si no hi ha paper); o quan va fer un Sant Sebastià a l’oli, sense fletxes, per les ferides del qual es podien introduir monedes i va enviar un correu electrònic als seus familiars amics i coneguts ensenyant-los-el i dient que el podien anar a veure al seu taller i que hi recollia almoina. També té una sèrie de «verges-pinball»: són retrats de la seva parella, artista i ajudant artística, Alba Pérez de Cea Vega, com una marededéu, emmarcats amb carcasses de plàstic de jocs de pinball, i amb les petites boles que s’han de fer saltar al joc substituïdes pels grans de perla d’un rosari (Lágrimas de Cristo). I a la seva web a vegades t’hi trobaves enllaços que et portaven a vídeos del YouTube sobre nines sexuals hiperrealistes. Provocador però no desagradable, les seves peces són boniques. Veiem en el seu treball com la seva vida forma part de la seva obra i a la inversa, es barregen, una es nodreix de l’altra.

Morters mòbils, 2012.
Morters mòbils, 2012.
Morters mòbils, 2012.

Si la vida és un joc, és un joc que, per dir-ho d’alguna manera, va de debò. Ho podem veure en moltes de les obres de l’Adrià. A la gravació videogràfica Demà plourà, per exemple: un noi juga a frontó fent servir una escàpula de vaca per raqueta. El so de la pilota, ara contra la paret ara contra l’escàpula, és hipnòtic, sembla el bategar d’alguna cosa. Podríem dir que aquest joc també li serveix per explorar i qüestionar el sentit. Juga amb el sentit de tot, ja sigui en peces en què el joc apareix explícitament com a Lágrimas de Cristo o a la sèrie Vint-i-quatre falques d’un 80 F per un tangram; o no tan explícit: per exemple, en una de les metamorfosis (Suite Metamorfosis), que es tracta d’un còdol en forma d’ou en què hi ha unides unes ales d’ocellet. És una peça dura i delicada. O bé a Hipnosi, una sèrie d’una trentena de quadres fets amb pasta de paper reciclat i collage, que representen cranis humans, mesurant que cada petit símbol o lletra dels retalls de paper quedi disposat al lloc adequat a la imatge del crani, dotant-lo així de significat fragmentat. A la peça -z aquest joc també hi apareix: es tracta d’un trencaclosques d’una representació de la Capella Sixtina que es barreja amb un trencaclosques fet d’os.

-z
Hipnosi, 2016
Hipnosi, 2016
Hipnosi, 2016

Joseph Beuys diu que des de la creació artística podem anar a parar al procés creatiu, i si des del procés ens remuntem a l’origen d’aquest, anem a parar allí on apareix el pensament, la idea, al punt on apareixen la intuïció i la imaginació. D’aquesta manera passem de l’esfera física a l’esfera mental. L’art uneix, doncs, el món físic i l’altre. Beuys es pregunta: a quin indret apareix la imaginació i per què? Apareix com un reflex del món exterior físic? O bé és una cosa que es crea des d’un espai superior, és a dir un món espiritual real? Sóc presoner d’aquestes condicions terrestres o bé sóc més gran que aquestes condicions físiques terrestres? Aquestes preguntes, en certa manera, ressonen en l’obra de l’Adrià.

Els que el vam conèixer personalment, encara que fos poc, com jo, quan en parlem, parlem de l’Adrià, amb to tendre, sense els cognoms, perquè sona més proper, per tractar-lo amb més estima. I és que l’Adrià de seguida es feia estimar. Però potser és també per amainar el sentiment de culpa, aquesta sensació de no haver-lo sabut tractar com es mereixia, si més no jo ho sento així. Quan me’l van presentar vaig pensar que era molt tímid i quan vaig veure el seu treball vaig pensar que era molt sensible; era això, però no era només això. Mai vaig saber ben bé què, però sabia que li passava alguna cosa. El desconeixement i el temor em feien ignorar-ho. Ara veig que això que li passava era molt fort i no s’havia d’ignorar. I no es pot entendre el seu treball sense això. El seu pare, a la cerimònia de l’enterrament va parlar de l’enorme patiment i el tabú de la malaltia mental. Va dir que el patiment de perdre un fill no era comparable al del seu fill en vida.

Louise Bourgeois diu que hi ha més de si mateixa en la seva obra que no pas en la seva presència física. Penso que passa el mateix amb l’Adrià. Es dedicava a l’art perquè d’alguna manera era el que li permetia ser més lliure, més ell. Quan veiem les seves obres el veiem a ell.

La seva àvia, la poeta Mª Àngels Anglada, escrigué:

«El meu nét em confia la feina d’una tarda:
tres pilotes de fang que s’assequen al sol.
Hi ha posat molta cura, ha mesurat la terra
i l’aigua que calia. L’Adrià té quatre anys.
Per tresors tan efímers com aquestes tres boles
es basquegen, es baten i crien mala sang,
sovint, adults que semblen
plens de seny, i no saben
el que sap el meu nét, que els seus
tresors són fang.»
(Llançà, 6 de maig)

La seva vida era dedicar-se a l’art: crear per no criar mala sang. Ara d’aquests tresors de fang que feia, malauradament, ja no podem gaudir-ne de nous. Podem, però, gaudir de les obres que va arribar a fer, que és un plaer. I recordar-lo, estimar-lo i parlar-ne.

Totxo dintre totxo 10

Tura Sanz Sanglas (Ordis, 1992). Graduada en Belles Arts i màster de Producció i Recerca Artística a la UB. Viu i treballa entre Ordis i Barcelona. Podeu veure el seu treball a www.tura.cat.