«No separeu el lloc d’allà on es troba.» Una lectura de Treure una marededéu a ballar

«Aquí abans hi havia un camí
I ara el vaig fent i cada cop
És menys camí i més bosc.
I fa temps bé duia a algun lloc.»
Jaume Coll

Text caminat

Ja fa temps que Perejaume cerca una escriptura que s’acosti al territori. Malgrat trobar alguns exemples d’aquesta temptativa en altres autors —esparsos i parcials—, l’aproximació que prova de fer-ne Treure una marededéu a ballar és rellevant per insòlita i fecunda. És un escriure com un caminar de qui té una arribada, però que no coneix gaire el camí, que s’embosca i dins del bosc troba arbres vius i arbres morts; alguns que proven de créixer; alguns de molt ben abeurats per un rierol inesperat, que hi és o no hi és segons les pluges o segons reclamin les arrels; mates de bruc en una clariana, gatosa, pi blanc, pertot branques i pinassa. Un cop trobat tot això, s’ho troba altra vegada, recompost, repetit, però divers i extremament complex. És a dir, Perejaume prova una escriptura similar a la forma d’aparició de la natura, desorganitzada i que pertot fa brot. Aquesta provatura havia estat ja explicada a Paraules Locals (Tushita edicions, 2014), el llibre més explícitament polític de l’autor, i havia pres una forma resolta al llibre Mareperlers i Ovaladors (Edicions 62, 2014).

Aquesta escriptura no té un plantejament merament intel·lectual: qui hagi caminat i errat pel bosc, ara trobant-se ara perdent-se, haurà experimentat aquesta propietat de la natura d’oferir-se i amagar-se, de ser seca i opaca de vegades —asignificant a priori, no organitzada per la mirada humana i que la fatiga just per aquesta desorganització—, d’altres inspiradora i carregada de significats. Però afegint-hi una capa de complexitat, l’entorn i el caminant transvasen energies, un diu coses a l’altre depenent del seu estat: qui camina llargament pel bosc, pels camps i les perifèries de pobles i ciutats sabrà com el pensament, amb l’ajuda de les cames, s’acomoda als ritmes de l’entorn i treballa d’una altra manera. A poc a poc s’obre una altra mena de porta (porta de portes), tancada pels altres ritmes que hom du incorporats en el dia a dia: el territori en sec, respectant els plecs de la muntanya, no fent ponts ni túnels per salvar desnivells, desbrossat fins on el caminar desbrossa, obliga a la concreció, situa el pensament. Així com, quan cal, l’obliga a centrar-se en el camí en els moments de perill o cansament, a situar-se, també el fa volar, s’obre a les elucubracions. Per això no tot el text pertany a l’autor sinó que l’autoria és compartida amb totes les condicions de l’entorn, és extremament contextual. Si Perejaume avança, el text també; i viceversa: per més cansat que estigui, la natura sola es posa a significar, a escriure.

Tot això que passa en caminar atorga aquesta qualitat geogràfica al text i a cada cosa que tracta. Les marededéus, per exemple, hi són investigades amb rigor des de tots els punts de vista, sigui l’històric, l’antropològic o l’estètic. En tots els espais hi ha la voluntat de conèixer-ne cada plec del seu vestit, cada cim de l’aurèola com qui coneix tots els camins i racons d’una muntanya. El llenguatge, fet geografia, també s’hi acomoda: hom no troba autopistes-frases, al text; tot hi és espinós, sec, perenne, bell o fatigós de llegir, com qui es mou per viaranys que coneix poc.

En certa manera, aquesta forma d’acarar el concepte és un errar. Errar, que tant vol dir anar amunt i avall com sortir del camí recte —en el sentit moral— es pren com a forma de caminar, pensar, escriure i investigar. Tan bon punt descobreix sentits amagats en un concepte caduc com en l’acumulació de la mirada, es posen en equivalència una mica místicament dos punts de valor desigual. El mateix punt de partida del llibre, fer voltar una marededéu, no té un objectiu clar, sinó una comunió de sentits difusos que empenyen. Camina per trobar sentit. I aquí arribem a un dels punts clau de l’escriptura d’aquest llibre: l’errar vol funcionar com una desjerarquització del pensament i la mirada: tant la més directa com la que es dirigeix al problema a tractar —es mira la història i l’arrelament de les marededéus al nostre territori des d’un punt de vista d’una apropiació immanent d’una transcendència, per exemple, i no des d’una història que té tant poc de veritat damunt del territori com una autopista. Perquè del que es tracta és, mitjançant l’escriptura, de fer valdre una expressió —el culte marià al Principat— d’una forma de vida que emana d’un territori, a la vegada que es roman en estat d’obertura tot buscant nous sentits.

 

El pes de la imatge

Perejaume surt a caminar amb una marededéu a l’esquena per trobar el lloc on pesi. Certament, però, una talla de fusta pesa arreu, costa de dur. Així doncs, a què es refereix, quin pes hi busca? El punt de partida és antropològic. Considera el fenomen de les marededéus a casa nostra com una expressió tan arrelada que no pot entendre’s simplement des d’un punt de vista religiós o estètic. Prendre-ho des d’un sol punt de vista seria aïllar una expressió concreta de la seva totalitat social; fer-ne una abstracció, seria; i això, com hem vist, és una cosa que l’autor defuig programàticament. Per tant, la recerca del pes de la imatge és la recerca del context que animava la imatge, el que la feia significar. Les marededéus ajuntades per data al Museu Episcopal de Vic no fan pes. És l’extracció museística: sota l’impuls de conservació hi remoreja l’impuls fundacional de la conquesta, amb la seva tàctica de terra cremada d’anul·lar qualsevol rastre de significat d’un territori. En canvi, Perejaume constata que allà on les imatges pesen és el lloc que les ha fetes, les ha imaginades. Allà on pesen, tendeixen a fer-ho més i més, i l’entorn se sosté i es fa ric de vida i significat. Gravita més o menys —atrau cossos— segons la irradiació de sentit. I allà on pesen no és un lloc qualsevol —malgrat que podria ser qualsevol lloc— sinó que ha de ser en el lloc, en un territori concret, que condiciona i erigeix les formes de vida d’una comunitat, els seus significants fets per a un context. És així com es funden comunitats, en relació amb un territori, tal com passa amb els jungla surakhayakaries1 o cuidadors de boscos, amb el Zadistes a França2 o algunes formes de pagesia a casa nostra. El lloc no és un espai que emani sentit, sinó, més aviat, possibilitat de sentit, però una possibilitat concreta, inscrita.

Però la missió de Perejaume parteix, calladament, d’una impossibilitat. L’extracció d’una peça de culte d’un context i la seva resignificació posterior en matèria de museus impossibiliten el retorn net a l’ecosistema al qual pertany. L’extracció indica, justament, el dany irreversible a aquest ecosistema per una hostilitat que desconeix i sobrepassa una alteritat. Així com passava amb l’extracció de figures de culte a les colònies, venudes com a art a casa nostra encara avui en dia; com també passa amb les imposicions d’autopistes damunt de territori agrícola, com el Quart cinturó3; com la forma tan usual d’hostilitat respecte d’un lloc que és el turisme (en aquest sentit, quan el turisme genera tantes imatges que se separen del lloc, no esdevenen fantasmes errants, desproveïts de vida però incapaces de morir?). Per tant, la restitució de la marededéu, la recerca del lloc on pesi, no és possible: el context que la dotava de vida, la seva gent, les seves formes de vida, han desaparegut.

«No separeu el lloc d’allà on es troba. No ho feu mai», diu Perejaume que diu la marededéu de Núria. I és així perquè el que resta en imatges és un testimoni que es pot desxifrar i esdevenir matèria de denúncia contra destrucció constant i imparable d’una economia que tot s’ho menja i tot ho separa. I, contra aquesta economia, Perejaume assenyala, més que una alternativa, la condició de les alternatives, que passen necessàriament per un allocament de les coses. Que les coses hi siguin i tinguin lloc, això hauria de ser prou.

  1. Els junga surakhayakaries són comunitats que viuen entorn el fet de cuidar el bosc, bosc i comunitat conformen una simbiosi. Singh, Neera. (2018). «Convertirse en un comunero: los comunes como lugares de encuentro y coexistencia socionatural y afectiva». A Ecología política, 55: Ecologías políticas de la India y el sur de Asia. Barcelona: Icaria editorial.
  2. Els Zadistes són la comunitat resistent al territori de Notre-Dame-des-Landes contra la instal·lació d’un aeroport internacional.
  3. El Quart Cinturó o B-40 és una carretera planificada als anys 60, en ple Desarrollismo, que passa sobretot per territori agrícola i que ha estat construïda a trossos, segons la resistència que ha anat trobant al territori. http://ccqc.pangea.org/

(La Garriga, 1990). Llicenciat en Belles Arts i màster en Estudis Avançats en Història de l'Art. Ha publicat els llibres de poemes Vell País Natal (Adia, 2014) i Aiga (Adia, 2017). Coordina l'espai Expressions de La Directa. Treballa amb joves.