Tomasz Różycki: «Ensenyo i escric: porto una vida doble»

 

Cacau i papagais

És el meu fill qui diu la veritat,
i no he sentit mai res semblant, fins ara:
ni allò que diuen a la capital
s’hi assembla, ni a la ràdio se’n parla.

Infància! Tot el que passa al món
li passa a un nen, només, i qui voldria
tenir res més? Les altres coses són
adreces, trens, telèfons, nit i dia.

És primavera, i el meu fill, quan parla,
va repetint amb veu inexpressiva
les expressions d’on ha de créixer aviat
un bosc sencer de mites. Sí, per ara

em repeteix a mi, pro no s’hi assembla
cap altra llengua: diu la veritat. 

 

Aquesta és una versió lliure d’un poema del polonès Tomasz Różycki, que he fet per donar una idea del que és Colònies, el seu sisè poemari, publicat a Cracòvia el 2006 i considerat per molts crítics i lectors —entre ells, Adam Zagajewski— el llibre més fresc i sorprenent de l’autor. No està traduït al català, però el podem llegir en la traducció castellana de Xavier Farré (Vaso Roto, 2015). Es tracta d’un recull de setanta-set sonets de títols pintorescos, com ara «Caníbals», «Dones i or», «El rei dels vents», «Mapes falsos», «La filla del comandant», etc. Quan pregunten a Różycki, nascut el 1970 a Opole, la capital històrica de l’Alta Silèsia, si els seus sonets segueixen el model francès o anglès, diu que són «típicament silesians: més amples per dalt i més prims per sota». Autor de deu llibres de poesia i prosa i guanyador d’alguns dels premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi de la Fundació Kościelski, Tomasz Różycki viu a Opole però ara és a Berlín. Hi fa una estada literària, i és des d’allà que m’ha respost aquestes preguntes.

 

Vaig llegir Colònies a l’avió, durant el vol de Barcelona a Sant Petersburg, que se’m va fer curt, i em va impressionar, sobretot, la mobilitat de la teva imaginació. Suposo que el títol del llibre, i també els títols dels poemes, estan relacionats amb la força subjugadora de la fantasia. Prefereixo, però, que m’ho expliqui l’autor: per què el recull es titula Colònies? 

Vaig triar aquest títol per moltes raons. Entre altres coses, colonitzar vol dir descobrir nous territoris i apropiar-te’n; també implica donar noms a llocs desconeguts. En aquest sentit, l’escriptura és una mena de colonització, i la lectura, descolonització. Per això els títols de tots els poemes són reminiscències de llibres de la nostra infància, llibres sobre viatgers, pirates, geògrafs i aventurers. El que hi ha darrere de tot el conjunt és una mirada cap enrere, cap a la infància. Hi té a veure també l’altre sentit de la paraula «colònies»: un campament d’estiu per a nens. Per a molts nens, anar-hi vol dir fer el seu primer viatge llarg sense els pares, que pot ser molt formatiu: sovint, els nens tenen els seus primers amors i els seus primers conflictes estant de colònies. I alhora, descobreixen la natura, veuen paisatges diferents i maduren una mica. 

 

Quan vas començar a escriure aquests sonets, ho feies ja amb la idea d’aplegar-los en un llibre? En general, primer tens la idea d’un llibre i després l’escrius, o ho fas a l’inrevés?

Acostumo a pensar un llibre com un recull unitari, i hi sol haver un grapat de poemes connectats per un motiu comú o, fins i tot, una sèrie de poemes que comencen amb la mateixa frase —a Colònies aquesta frase recurrent és: «Quan vaig començar a escriure, no sabia…». Per començar un llibre nou, necessito no només un tema sinó també una forma, que busco durant molt de temps: a vegades trigo anys a trobar-la, i és dolorós. Però quan aconsegueixo trobar la primera frase, em dóna un patró rítmic i formal per a un poema sencer, i la resta de poemes ve més ràpid. Aquesta primera frase ha de ser prou bona, això sí, com per ser el punt de partida de tot el recull. Quan ja la tinc al cap, puc compondre el primer poema mentre camino o passejo: me l’aprenc de memòria tan bé com puc i, quan ja està pràcticament acabat, l’apunto en una llibreta. 

 

A la teva poesia hi ha una condensació d’imatges pròpia dels somnis. Els somnis t’han proporcionat mai matèria poètica? 

Alguna vegada sí que he intentat introduir als poemes coses que havia vist en somnis, però no sé si això funciona. La meva contribució més llarga a la literatura onírica és un llibre en prosa, Bestiarium, que sembla el relat d’un somni; en realitat, està inspirat en un fet real, la inundació que hi va haver el 1997 a la meva ciutat natal, Opole.

 

Quins van ser els primers poetes que no només et van impressionar o commoure, sinó que van canviar la teva manera de mirar? I quines van ser les novel·les més importants de la teva joventut?

De poetes així, n’hi ha hagut molts a la meva vida, però diria que en polonès el primer va ser Mickiewicz, i en francès, Rimbaud. Pel que fa a les novel·les que em van influir de jove, les més inspiradores, i alhora les més devastadores, van ser Les botigues de color canyella de Bruno Schulz i Ferdydurke de Witold Gombrowicz. 

 

Sé que has traduït Mallarmé, i m’agradaria saber què ha estat, per a tu, el més difícil d’aquesta feina. M’imagino que el mer fet que en francès totes les paraules siguin agudes i en polonès, planes, t’obliga a canviar totalment el so dels poemes… 

De fet, l’únic que he traduït de Mallarmé és Un coup de dés, i és un poema intraduïble. 

Sembla més aviat un libretto, una partitura per a orquestra. L’únic que podíem fer, el meu editor i jo, era intentar crear un llibre formalment similar en polonès, mantenint les seves filigranes tipogràfiques, els espais en blanc i l’estranyesa general. El meu editor volia treure una edició polonesa del poema d’acord amb els criteris editorials de Mallarmé, i que fos el més semblant possible a l’edició original. Per això necessitava que se’n fes una nova traducció. Ja n’hi havia tres, i a mi me’n va encarregar una altra. Per gaudir del poema, però, s’ha de llegir en francès. 

 

Els últims versos de Fortalesa antiga, un poema sobre el final del segle XX, diuen: «Ja han mort Brodsky, Mandelstam i Leśmian». Són els únics poetes que esmentes a Colònies. Què tenen en comú, i què fa que siguin importants per a tu? 

Tots tres són meravellosos, i no només són importants per a mi, sinó també per a Europa. Una cosa que tenen en comú és la llengua russa —fins i tot Leśmian, un gran poeta polonès, va començar escrivint en rus, mentre estudiava a Kíev. A més, la vida de tots tres està lligada a diferents països d’Europa de l’Est. Mandelstam va néixer a Varsòvia però després va viure a Sant Petersburg, la ciutat natal de Brodsky. Leśmian també va néixer a Varsòvia i va passar la seva infància a Kíev. Brodsky, nascut a Leningrad (Sant Petersburg), afirmava que els seus avantpassats eren de Brody, una ciutat de la regió de Galítsia, que actualment pertany a Ucraïna. Finalment, tots tres eren jueus, i crec que tenir-ho en compte és fonamental per entendre l’esperit de Centreeuropa  —encara que Brodsky no hi estaria d’acord. 

 

Parlant de Brodsky, recordo un passatge del discurs de recepció del premi Nobel de Wisława Szymborska, que diu: «Els poetes moderns, si confessen que són poetes, ho fan a contracor, com si se n’avergonyissin una mica. (…) De tots els poetes que he conegut, només a Brodsky li agradava anomenar-se poeta. Pronunciava aquesta paraula sense cap inhibició, i fins i tot amb una desimboltura desafiant». I tu, et sents incòmode quan has de confessar que ets poeta? 

Quan ensenyo francès a la universitat —sóc romanista de formació— prefereixo considerar-me professor i no poeta. És la meva feina, i no té res a veure amb la poesia. Quan faig un lectura pública o quan escric en la intimitat, sóc poeta. Si em pregunten a què em dedico, dic: ensenyo i escric. Porto una vida doble. 

 

Czesław Miłosz, en una entrevista de 1994, lamenta que ja no s’apliquin criteris morals a l’art i als artistes. Per exemplificar-ho, diu que li desagrada la poesia de Larkin, perquè desaprova la seva personalitat i les seves cartes «plenes d’odi, especialment d’odi racista contra els negres, els indis, els pakistanesos, etc.» Estàs d’acord amb l’actitud general de Miłosz? En els teus judicis personals, pots separar l’artista de l’home? 

Bé, hi ha una teoria segons la qual els millors llibres estan escrits per les pitjors persones. Conec molts poemes meravellosos escrits per persones dolentes i un munt de poemes dolents escrits per persones meravelloses. Estic d’acord amb Miłosz en el sentit que no podem ignorar el fet que un artista brillant sigui misogin, oportunista, mentider, racista o feixista. Està bé que siguem conscients, quan admirem una obra d’art, que la persona que l’ha creat potser és o era insuportable. Això pot influir en la nostra percepció de l’obra, però a vegades tampoc és tan important. Caravaggio, per exemple, devia ser horrible com a persona, i què? 

 

Finalment, m’agradaria preguntar-te per Adam Zagajewski, que ha escrit sobre la teva poesia en termes admiratius, i m’imagino que aquesta admiració és recíproca. Hi ha algun llibre o poema seu que t’agradi especialment? 

Oh, sí. Quan vaig llegir la seva poesia a principis dels noranta va ser com una revelació, una epifania, una obertura al món. Era com descobrir un nou alè. Cada vegada que el rellegeixo, hi trobo alguna cosa nova. Té un poema que es diu «Lava», i potser és el meu preferit.

 

Vet aquí una versió lliure que he fet d’aquest poema:

Lava

He pensat: i si resulta que tant Heràclit
com Parmènides tenen raó,
i existeixen dos mons, l’un al costat de l’altre, 
l’un serè i l’altre boig; una sageta
corre, irreflexiva, i l’altra l’observa,
indulgent; la mateixa onada flueix i no flueix, 
els animals neixen i moren a la vegada,
les fulles del bedoll juguen amb el vent, i alhora
sucumbeixen a una flama rovellosa i cruel. 
La lava mata i perpetua, el cor batega
i és batut, va haver-hi guerra i no n’hi va haver,
els jueus són morts, els jueus viuen, les ciutats han cremat,
les ciutats resisteixen, l’amor es torna pàl·lid,
el bes etern, les ales del falcó
han de ser marrons, tu segueixes amb mi i alhora
ja no hi som, els vaixells naufraguen,
la sorra canta i els núvols erren,
com trossos de vels nupcials. 

Està tot perdut, i quanta epifania. Els turons, curosos,
porten les llargues banderes del bosc,
la molsa s’enfila a la torre de pedra
d’una església, i amb la seva boca menuda
alaba tímidament el nord. 
Brilla el llessamí, com un llàntia salvatge,
en el crepuscle, i el confon la seva pròpia resplendor. 
Al museu, davant d’una tela fosca,
les pupil·les s’estrenyen, com les d’un gat. 
Està tot acabat. Els genets cavalquen
negres cavalls, i el tirà redacta
una sentència de mort amb errors d’estil.
La joventut es dissol en un dia, els rostres
de les noies es tornen medallons, 
el desesper es torna èxtasi,
les estrelles maduren al cel
com raïms, la bellesa perdura,
tremolosa i intacta, i Déu existeix
i mor, i la nit torna a nosaltres
cada vespre, i el dia és gris de rosada.

Fotografia de l’article:
Imatge modificada a partir de l’original, © Arkadiusz Branicki, cedida per l’autor.

(Sant Petersburg, 1985). És Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat tres llibres de poemes en rus i un en català, Per l'inquilí anterior (Blind Books, 2015) i un grapat de traduccions de literatura russa. És guanyadora del Premi Vidal Alcover de Traducció (2016) i del Premi PEN de Traducció (2018). Imparteix classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb el diari Ara.