Coixí de desmemòries: l’última de Sokúrov

A Petersburg hi ha un lloc, la Nova Holanda, Nóvaia Golàndia, que és una illeta separada, antigues drassanes als antics afores, ara un recinte endreçat i cèntric, paradís hipster amb gespa a l’estiu i neu a l’hivern. Aquí, en un edifici circular de totxo que feia de presó, la Butilka, han encabit tot de bars i botigues modernes; hi passeges en cercle i veus tancat a cada cel·la un venedor de roba o de còmics, i els voldries fer sortir tots al pati perquè cantessin un cor. Aquí beus cerveses estranyes i cares i menges pizza de moniato. Aquí, en uns pavellons que t’hi geles, vas a conferències gratuïtes sobre les fronteres de l’art o la teoria del gènere. Aquí, un dia de setembre que no plovia, Aleksandr Sokúrov va presentar la seva darrera pel·lícula o, més ben dit, mitja pel·lícula. Mitja no perquè Go.Go.Go. (2018) fos un aplec de curtmetratges de directors diferents, sinó perquè era la gravació d’una obra de teatre que havia estrenat a Itàlia feia dos anys. ¿«Tot s’aprofita», va dir Sokúrov? Segurament, i segurament és una pel·lícula d’un sol ús, per veure en aquell lloc en aquella hora i després desaparèixer.

A l’obra original, plantada al Teatro Olimpico de Vicenza, Sokúrov agafava un text dramàtic de Brodsky, Marbre, i l’entrecreuava amb Roma de Fellini. El centre de l’scaenae frons, sota l’arc, era un cine on passaven la pel·lícula; el públic, italians vestits d’anys 40 o 50, més personatges que espectadors, entrava a veure-la i algú en sortia i hi tornava a entrar —el mateix Fellini o l’Anna Magnani. Tres personatges tenien una presència contínua, parlaven entre ells, reaccionaven a les escenes de la pel·lícula de fons: Brodsky amb gavardina —la imatge típica d’ell a Venècia— i dues rates bicèfales, les protagonistes de Marbre —es veu, perquè no l’he llegit. Alguna escena fregava l’estereotip, alguna altra —una, de fet— la sensibleria, però els dos plans pel·lícula–teatre estaven entrellaçats amb gràcia i tensaven un diàleg àgil. Aquest diàleg l’enriquia el fet d’estar-ho veient tot en una pantalla. A l’aire lliure, al vespre, la pantalla, retallada contra un cel rosa que es va anar fent negre, tenia una funció gairebé d’efecte òptic o, a l’estil exuberant de Petersburg, d’enfilada de palau, de passadís de portes paral·leles obertes, de sala després de sala després de sala. Abans de començar, el Sokúrov de carn i ossos va presentar la pel·lícula, va dir que era un homenatge a la vida dels italians i va obrir la primera porta: l’obra de teatre que fa dos anys va muntar a Vicenza. Allà, a l’arc central de l’escenari, on Andrea Palladio tenia una falsa perspectiva, ara hi vèiem un fals cinema. Surten tres nivells, tres llocs, tres obres: Nóvaia Golàndia, pel·lícula de Sokúrov  – [pantalla] – Teatre de Vicenza, obra de teatre de Brodsky – [arc central de l’scaenae frons] – un cine italià indeterminat durant la postguerra, —amb certa violència cronològica— pel·lícula de Fellini.

Per acabar-ho d’adobar, al final de la pel·lícula, sortia el Sokúrov —gravat— a saludar el públic de Vicenza amb els actors, mentre el públic meravellat de Petersburg creia que el senyor que havia parlat al principi s’havia incorporat a la pel·lícula, a fer costat als Brodsky i Fellini de mentida, qui sap si a fer-se ell mateix de mentida. Presumptuós? No per força. Ho pots interpretar com una pedanteria i una sobrecàrrega de referències, o com tot el contrari: abans de mirar-me a mi, Sokúrov, mireu Fellini i llegiu Brodsky. Recargolant la lectura, seria allò a què ens incitava aquell títol estrany: aquest Go.Go.Go., desvetllo el misteri, és el que deia un italià del públic a un soldat americà, va, va, va!  

Que hi hagi obres que s’hagin d’enfilar sobre altres obres per existir —aquí, Roma i Marbre— no vol dir que caminin amb crosses, sinó que, ben portades, saben ser igual d’autosuficients que les creacions més netes de noms, cites i enfarfecs. Mirant aquella pel·lícula de Sokúrov, podies conèixer les dues obres, una o cap, i t’ho passaves bé igualment. L’experiència és una altra, sí: jo coneixia la pel·lícula però no l’obra de teatre, i el text de Brodsky em feia de resposta al cine i no a l’inrevés, i esperava que aparegués l’escena del bordell i l’escena de la desfilada de moda eclesiàstica, i a veure què farien Brodsky i les rates en aquestes escenes —a l’escena de la construcció del metro, quan s’esborren els frescos romans, hi havia un problema tècnic i la pel·lícula s’interrompia. Amb aquesta expectativa i tot, la sensació era que ni Roma ni Marbre feien gaire falta. Feien, fins i tot, nosa?

No ho sé. Un cas diferent. Al cinema Ródina, mesos més tard, recuperaven Todo sobre mi madre. El públic ara, en lloc de hipsters, eren dones de quaranta, cinquanta anys. Al començament, a l’escena que mare i fill miren la tele, surt un anunci de Dodotis: una canalleta amb bolquers fa el seu aeròbic desmanyotat amb una música, «ni gota ni gota». La sala va riure entendrida. Però… si algú del públic hagués vist la tele a Espanya als anys 90: 1, sabria que aquest anunci és real; 2, segurament hi tindria lligat algun record o implicació emocional —amb un anunci! I sort que era aquest i no un de pitjor, com aquell que ha perseguit diverses generacions, el del Cola Cao Turbo. Hi sortien uns monstres. S’hi confonia «instantáneo» amb «contemporáneo». Què va ser, allò?

D’acord que l’anunci dels nadons fos autèntic i l’ensenyessin a les teles. Hi ha passatges dels clàssics massa foscos per a nosaltres i massa clars per als lectors de l’època, referències assecades, exànimes, a qui sap què, acudits i pulles periodístiques que l’endemà ja no feien gràcia a ningú. I això en casos que l’estupor sigui evident. Quantes genialitats no són plagis desapercebuts? Un rus que mira la pel·lícula pensa que la idea de fer ballar els nens d’aquella manera tan simpàtica ha estat d’Almodóvar i, si coneix la seva obra, sap que li agraden els anuncis inventats, i més bojos, encara. L’art apedaça d’on i com vol, i algú que aquell dia va a veure Go.Go.Go només ha de saber que hi ha un director que es diu Fellini i un poeta que es diu Brodsky, la resta ho posa ell.

I aquí ve el segon punt, el dels ecos personals, que ja és incontrolable: què desperten aquestes estructures que omplim i que buidem cada cop, quina part de vida remouen? El primer que Auden vol que agradi a un crític perquè se’n pugui fiar són «long lists of proper names such as the Old Testament genealogies or the Catalogue of ships in the Iliad». Però les genealogies i els llocs citats a la Il·líada només avui ens semblen llistes llargues de noms, van néixer amb vida, la mateixa vida que desperta Cerverí de Girona quan em situa una pastorel·la «entre Lerida e Belvis» —«pres d’un riu»: a Térmens, per tant; no pot ser pas Vilanova de la Barca! Fellini i Brodsky, per a algú que els hagi freqüentat i estimat, són un record i un tros de vida, no només patums. I en aquest punt Sokúrov fa el pas arriscat, perquè rellisca cap a la mitomania, de repatumitzar, de posar el creador entre les seves creacions, com una espècie d’heroi objectivador, de demiürg fred que digués: «a partir d’ara, tot seran llargues llistes de noms propis».

Atrapant creador i creació en una creació nova, la pel·lícula d’un ús, l’obra de teatre gravada, l’homenatge a Brodsky i Itàlia, el que fa és celebrar un art sempre edificant-se i sempre tornat a viure. Per contrast, hi ha les rates que es belluguen sota aquella gran mola antiga de l’escenari: excloses, feréstegues, porugues i agressives, pur present. I l’art que s’hi celebrava, què era? Només noms, només conjunts monumentals i pel·lícules consagrades? No, hi havia una altra cosa, la que s’amagava darrere de la pantalla final, la sala de després, la que no vèiem. Mentre va durar aquella projecció efímera, totes les creacions humanes eren, en una fórmula de Carner, «coixí de desmemòries». Si volíeu palimpsest, aquí un senyor us esborrava la tauleta als morros i hi reescrivia a sobre la història impossible de dos artistes que es troben. I d’unes rates que s’ho miren. Ja poden mirar: un arquitecte del renaixement recrea un teatre romà, un director n’embadaleix un altre, un poeta mentrestant camina per l’escenari, una mica a part perquè sospita que el que perdura ho funden ells, els poetes. En haver tornat l’art una carcassa impassible, Go.Go.Go fascinava i recordava una cosa que s’oblida: que, tant com records, calen oblits.