Stephen King: escriu i fes gairebé el que vulguis

Quan encara era un nen, la mare d’Stephen King va explicar-li que en una ocasió havia vist el cadàver d’un suïcida: «El terra va quedar ple d’un líquid verd. No ho he pogut oblidar mai». L’autor tampoc no ho ha pogut oblidar mai —«gràcies, mare». Les reflexions sobre la mare, «la primera dona alliberada contra la seva voluntat» —abandonada amb dos nanos—, sobre la infantesa —el seu germà Dave, una criatura temible pels adults— i sobre com escriure havent llegit Faulkner, Steinbeck i centenars de còmics de terror, fan que Escriure. Memòries d’un ofici mereixi un lloc privilegiat a l’escriptori. El llibre es llegeix a gust i té el do de ser tan pràctic com pot ser-ho un manual d’escriptura.

 

Escriure a porta tancada amb la caixa d’eines

Stephen King repeteix que per aprendre a escriure cal llegir i escriure molt. És el primer consell que pot donar qualsevol poc o molt vinculat al ram, però és imprescindible. Un cop has llegit molt, o mentre llegeixes molt, afegeix, has d’escriure amb la porta tancada. L’escriptura a porta tancada és la que dedica qui escriu a explicar-se la història: primer escrius per tu, si pot ser més o menys a raig perquè no es perdi l’embranzida dels personatges —King escriu «que no deixin de ser persones per convertir-se en (només) personatges». Un cop escrita, la història s’ha de deixar reposar uns dies. Passat el període de repòs, que hem aprofitat per llegir i escriure altres contes o esborranys de futures novel·les, reescrivim amb la porta oberta. Com qui fa una taula, l’escriptor es refereix a una «caixa d’eines» que tenim tots i que cal fer créixer. A dalt de tot de la caixa hi ha el vocabulari.

Has de fer servir el teu vocabulari, mai renegar-ne, inventar-ne de nou sense impostar: totes les paraules apreses de tots els contextos valen, i el vocabulari s’amplia amb la lectura però mai no es cohibeix. Una altra de les eines és la gramàtica, i encara que faci mandra —paraules de King—, en realitat és molt divertida, sobretot si ja no vas a l’institut i ja no tens acnè i ja no estàs enamorat de la noia que seu davant teu —el parafrasejo. Durant anys, Stephen King va treballar de professor de llengua i literatura, fins i tot d’escriptura, i a Escriure ofereix un ventall ampli de passatges que li agraden. Ens explica per què funcionen, els analitza i aprofita per recordar-nos que pots tenir el vocabulari i l’estil sec de Hemingway o el barroquisme de Lovecraft i que ambdues opcions estan bé. Relaciona conceptes i consells amb moments de la seva trajectòria o bé explicaels processos de creació d’una novel·la curta com Carrie i d’una de llarga com Apocalipsi. Salta de la seva obra a les d’altres autors, assenyala què troba que fa bé un i què troba que sap potenciar l’altre. La crítica literària està inclosa en els seus comentaris textuals o en les referències a Malcolm Lowry, Harper Lee, o a Joyce quan començava a quedar-se cec i un etcètera de noms, que en alguns casos són poc coneguts; o diu que s’ha d’aprendre dels llibres dolents, veure per què no funcionen i evitar caure en allò que fa que no caminin. També et diu quina relació s’ha de tenir amb els agents literaris, i com intentar publicar i com no fer-ho.

 

Escriu el que més gaudeixes llegir

Escriure. Memòries d’un ofici és una autobiografia d’un autor de relats de terror i, alhora, no és una autobiografia —en el sentit de la construcció d’un relat sobre Stephen King, l’home—, tot i que de manera indirecta també hi arribem. Llegim de la mà de King que es pren seriosament el matrimoni amb la seva dona i que va estar enganxat a la cocaïna, però si ho sabem és perquè això afecta el seu ofici. El matrimoni amb una dona que el recolza li ha donat l’estabilitat suficient per escriure i ell té el bon gust de fer-nos-ho saber. Pel que fa a la cocaïna i l’alcohol, l’autor ens assegura que no hi ha res de romàntic ni diferencial entre un escriptor borratxo i un lampista borratxo: beguts, tots dos fan una mica pitjor la seva feina. Després de llegir els elogis de Marguerite Duras a l’alcoholisme i de saber que Edgar Allan Poe escrivia del tot begut, les confessions de King són reveladores. Contra tot pronòstic, els paradisos artificialsno et convertiran en bon escriptor.

La primera part de les memòries posa el focus en l’ofici d’escriptor a partir de la seva vida psíquica, dels records que el marquen i de les associacions d’idees que es converteixen després en obra literària. Escriure. Memòries d’un ofici més que un manual és això, unes memòries sobre com es gesta un escriptor des de la metodologia que segueix fins al gènere que cultiva. Una de les primeres lliçons és que el gènere et tria a tu, tu no el tries a ell. El nord-americà insisteix molt en això: l’escriptura t’ha de divertir i no ha de ser una obligació tediosa. King ho il·lustra amb una anècdota de la seva joventut universitària. Assistia a un curs d’escriptura a la universitat i altres estudiants compartien els seus poemes sobre la lluna i la sexualitat. King també n’escrivia alguns, però amagava al calaix, per pudor o vergonya, l’obra en la qual estava treballant i que el tenia ocupat de debò: una història d’adolescents motoristes assassins. La passió pel gènere mana i qui escriu obeeix.

 

Escriure amb la porta oberta

Per Stephen King la història, la trama, és com un fòssil que preexisteix al mateix autor que hi topa i s’explica, d’entrada, a si mateix. Escriure amb la porta oberta vol dir explicar-la als altres, fer-la presentable. Cal matar personatges que estimem però que no tenen prou força, cal descobrir quin és el tema de fons del que has escrit i buscar si conté alguna simbologia. També s’ha d’acabar amb les escenes supèrflues i amb els adverbis: King odia els adverbis com odia les construccions en passiva, que carreguen la prosa. El repòs entre l’escriptura a porta tancada i l’escriptura a porta oberta és clau perquè el pas del temps et dóna perspectiva, diu, i separa l’obra de les emocions immediates, sovint encegadores. La segona volta, la reescriptura inicial a porta oberta també serveix per decidir quin és el tema de la nostra història. El tema no és preconcebut, el que volem dir no és evident des que ens posem a escriure. Enganxat a l’alcohol i les drogues King va escriure algunes peces amb personatges atrapats per addiccions i prop de l’abisme. Vist amb retrospectiva el tema resulta evident pel propi autor, però no havia estudiat el tema abans de posar-s’hi ni n’era conscient mentre escrivia a porta tancada.

L’escriptura és desenterrar la història, que neix d’una associació d’idees —la feina de netejar uns grans magatzems i la visualització d’una rata de la mida d’un gos— que l’escriptor ha fet però que també podria haver fet algú altre. La trama, si la fas, prepara’t per desmuntar-la: «la trama no és enlloc». No cal seguir la història tal com havies pensat seguir-la d’entrada. De vegades els personatges et creixen i et manen que facis el contrari, i així un personatge culpable d’assassinat passa a ser una víctima innocent d’una injustícia externa, posem per cas. La primera revisió del text també és una bona ocasió per revisar o alterar la trama. El simbolisme ve després del tema i la trama. No s’ha de forçar sinó que s’ha de trobar, i és bo que es trobi o que s’emfatitzi si la reescriptura fa que aflori. El nord-americà prioritza la força de les històries per damunt d’altres aspectes, però proposa aprendre a llegir i a entendre el que funciona en les obres dels altres: fixa’t en les aliteracions, en els ritmes.

 

Contra els consells d’escriptura

Una ostra aprèn a fer perles quan converteix una ferida en pedra preciosa, no quan fa un simposi sobre perles amb altres ostres. Aquesta és la metàfora que fa servir King per dir-nos que les millors lliçons sobre l’ofici s’aprenen pel seu compte. King emfatitza que les trobades amb escriptors són pur estímul intel·lectual, diversió assegurada, però no la millor manera de parir i de polir un text. Això King ho justifica a partir de la idea d’escriptura a porta tancada i escriptura a porta oberta. Comentar el que encara estàs coent et fa dubtar abans d’hora, et pot fer retrocedir i deixar-te endur pel criticisme.

La paradoxa del llibre és que es pot aprendre a escriure i que alhora no se’n pot aprendre. El narrador, savi i graciós, ens explica que es pot ser escriptora de segona i aprendre’n més, que en l’escriptura sí que hi ha unes coses que es poden aprendre. I tot i així insisteix que no es pot aprendre a ser brillant. Reconeix l’escepticisme envers les classes d’escriptura però apunta que són una font d’ingressos prou digna pels centenars de persones que han publicat i que escriuen bé als Estats Units. Més que ensenyar-te com escriure bé, aquestes classes o les mateixes memòries de King et poden servir per saber què no has de fer o què és millor que no facis si vols dedicar-te a escriure. Com a autor que ha venut novel·les a quilos, ningú no pot negar que Stephen King sap com explicar històries que interessin al públic.

 

(Barcelona, 1991). Graduada en Humanitats, escriu a mitjans com La Llança, Núvol i Nationàlia. És sòcia co-fundadora de la revista de creació BRANCA.