El Messies. Un instrument en contra de l’ateisme

L’oratori El Messies de Georg Frideric Händel (1685-1759) protagonitza l’inici d’una sèrie d’articles en els quals el musicòleg Oriol Pérez i Treviño ens proposarà de confeccionar un cànon de la música clàssica occidental.

Va ser el 1994 quan el crític literari i professor novaiorquès Harold Bloom va publicar un llibre controvertit titulat The Western Canon, publicat en llengua castellana un any després per l’editorial Anagrama. En aquest llibre, Bloom estudiava vint-i-sis escriptors amb els quals pretenia aïllar les qualitats que els convertien en autors canònics, això és, en autoritats de la cultura occidental. Hi havia un temps, així, que cànon significava l’elecció de llibres per part de les institucions d’ensenyament. Ara, amb l’arribada del multiculturalisme i l’assentament en el relativisme tan característic del nostre temps, possiblement —com deia el mateix Bloom— la qüestió hauria de ser: què ha d’intentar llegir l’individu que encara desitja llegir en aquest moment de la història?

No hi ha cap mena de dubte que el patrimoni de la música clàssica occidental s’erigeix com una veritable mina encara per excavar profundament i a consciència, perquè, en ocasions, aquesta cultura musical ha viscut força isolada en el nostre panorama cultural. A grans trets, podem fer-ne la prova i demanar a un gran nombre dels nostres escriptors o àvids lectors quina és la música que escolten habitualment i, certament, un gran nombre ens citaran artistes i conjunts de la música contemporània popular.

Aquest desconeixement, l’hem volgut començar a pal·liar amb la realització d’un atrevit exercici des de La Lectora: fer una proposta de cànon. O el que és el mateix: atrevir-nos a confeccionar un llistat d’obres de la música clàssica occidental que, d’una o altra forma, s’erigeixen com a referències i fars de la nostra història de la música. Potser sense saber-ho, la pregunta que ha vertebrat en veritat aquesta selecció ha estat: quines obres d’aquest patrimoni musical hauria d’escoltar aquell individu que encara desitja escoltar música clàssica? El Messies n’és una.

Poques obres en la història de la música occidental es relacionen de manera tan ràpida i íntima amb el nom del seu creador com El Messies de Georg Frideric Händel (1685-1759). Difícilment podem trobar una altra obra que en el moment de ser esmentada necessiti també l’esment del nom del seu creador, com passa amb aquesta. És aquesta singularitat la que, de vegades, fa oblidar altres importants oratoris händelians, com Israel in Egypt (1739), Joshua (1748), Solomon (1749) o Jephta (1752), entre altres.

Ara bé, no hem d’oblidar en cap moment que, tot i que El Messies és un oratori més dels gairebé trenta que va compondre el compositor alemany de Halle —a més d’altres obres adscrites a gèneres propers a l’oratori com les serenates i les odes—, va ser una de les peces més interpretades en vida de Händel: més de cinquanta, des de l’estrena a la ciutat de Dublín el 13 d’abril de 1742, i l’última vegada, el 6 d’abril de 1759, o el que és el mateix, vuit dies abans de la seva mort.

El reconeixement absolut cap a aquesta obra en la vida del compositor i la manera com la societat britànica va fer-se seu l’oratori expliquen el caràcter mític i emblemàtic d’una peça que, cap al 1784, a l’Abadia de Westminster, ja s’interpretava de forma cerimoniosa i pomposa amb unes forces corals integrades per tres-cents cantaires i més de dos-cents cinquanta instrumentistes.

Tot i el merescut caràcter d’obra mítica, el cert és que El Messies no va ser compost amb un llarg pla d’elaboració, sinó més aviat al contrari. Vint-i-tres dies (els compresos entre el 22 d’agost i el 14 de setembre de 1741) són els que va trigar G.F. Händel a musicar i orquestrar un excel·lent llibret de Charles Jennens (1700-1773), que ja havia treballat conjuntament amb el músic alemany en l’elaboració dels llibrets de L’allegro, il penseroso ed il moderato, HWV 55 (estrenat el 27 de febrer de 1740) i Saul (1739). I si el procés de creació va ser ràpid, no menys anormals van ser els motius que van portar a estrenar l’obra a Dublín, a la New Music Hall, el 13 d’abril de 1742. Encara que Händel havia concebut l’obra per estrenar-la a Londres durant la temporada de concerts 1741-1742, el fet que el novembre de 1741 partís cap a Irlanda per realitzar-hi una temporada concertística va ser clau perquè decidís estrenar el Messiah a la capital, Dublín. Ara bé: com ha estat que una obra nascuda com una més i estrenada en una ciutat perifèrica hagi arribat fins als nostres dies amb el caràcter d’obra mítica?

Aquesta és una pregunta difícil de respondre, però una primera pista per a la resolució d’aquest enigma es troba en el que va aportar el mateix Händel a Lord Kinnou quan, a la fi d’una interpretació d’El Messies, va felicitar-lo per la creació del seu meravellós entertainment. El compositor va respondre: «Ho sento si només els he entretingut. Jo tenia com a objectiu fer-los millors». Darrere aquesta resposta trobem la materialització en paraules d’una intencionalitat esteticoteològica que converteix l’oratori en alguna cosa més que una obra musical. Aquesta intencionalitat va iniciar-se en el mateix procés d’elaboració d’un llibret per part d’un autor altament preparat en teologia i que, en aquell temps, era un veritable especialista en l’estudi de les dues fonts bàsiques en la formació d’un esperit il·lustrat: les obres de William Shakespeare (1564-1616) i la Bíblia.

La intencionalitat de Jennens, com a excel·lent evangelista, va ser la creació d’un llibret presentat com una col·lecció de textos provinents bàsicament de l’Antic i el Nou Testament. A través de la sublimitat de la música händeliana pretenia incidir en contextos profans com ara el teatre i l’auditori, en la lluita contra l’ateisme que, en aquells dies, iniciava els primers passos. Tot i que aquesta idea ens pot semblar exagerada, no podem oblidar que el mateix Charles Jennens havia fundat una publicació contra el corrent ateista. Trobem, per tant, una voluntat de mostrar a través de la forma musical de l’oratori un seguit d’arguments per lluitar contra les posicions atees. L’argument de base? El Messies era la confirmació de les profecies de l’Antic Testament. Va haver-hi, conseqüentment, una nova lectura de les sagrades escriptures sobre la figura del Messies que, a l’Anglaterra de la primera meitat del segle xviii, va constituir una de les controvèrsies teològiques més importants.

A diferència d’altres oratoris händelians, El Messies no presenta caràcter dramàtic ni sentit teatral, sinó que s’erigeix com un espai de reflexió sobre un programa salvífic estructurat en tres parts corresponents a les tres parts de l’oratori: una primera en què es narra la profecia de la vinguda del Messies i el naixement i vida de Jesús de Natzaret; una de segona que es correspon amb la història de la salvació de la humanitat a través de la Passió de Crist, i la tercera concebuda com un himne de gràcies per la conquesta sobre la mort. Tot i aquesta absència d’acció dramàtica (a excepció dels números 14 i 16, en què es narra de manera directa l’anunciació per part de l’àngel als pastors) no s’ha de pensar, com es va creure durant el segle xix, que l’obra no era més que una simple successió d’àries i cors. Al contrari. Hi trobem, entre els diferents números, una correlació interna que no busca més que una sèrie d’efectes en l’oient que, després de l’audició, segons el que havia manifestat G.F. Händel, havia de fer-lo una mica millor.

En aquest sentit, hi ha explicitada, de manera subtil, una de les anècdotes apòcrifes sobre el procés de creació de l’obra. Segons sembla, en el moment de compondre el famós «Hallelujah» que clou la segona part, el músic de Halle va tenir una visió en què va poder contemplar les portes del paradís obertes de bat a bat amb els corresponents éssers celestials. Aquesta visió, una vegada materialitzada musicalment, forçosament, hauria de fer millors els homes i les dones. Ho creguem o no, El Messies és la invitació a l’audició d’alguna cosa poderosa i inquietant que, des de la seva estrena, ha acabat sent una referència absolutament indiscutible en la història de la música occidental.

El 1927, l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942) publicava el conegut llibre Moments estel·lars de la humanitat, en el qual, al costat d’importants fets històrics com la conquesta de Bizanci (1453) o el descobriment d’Eldorado (1848), no va dubtar en situar la composició d’El Messies com un d’aquests moments experimentats, no pas sense patiment, per Händel. I és que, en paraules de Zweig, «només aquell que ha sofert molt sap què és la felicitat».

(Manresa, 1974). És musicòleg. Ha coordinat la Xarxa de Músiques de Catalunya; ha dirigit el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí; ha coordinat del Centre Robert Gerhard; ha estat director de L'Auditori i és un dels impulsors de la revista musical "440 Clàssica". Ha escrit en diverses publicacions especialitzades i genèriques. És autor d'una biografia de Josep Maria Mestres Quadreny.