El dol i la jardineria emocional

La gestió de les emocions és, probablement, el gran tema de la narrativa de Marta Orriols. De fet, Anatomia de les distàncies curtes, el llibre de contes amb el qual va debutar, funciona com un catàleg en què el lector pot anar classificant tota mena de conflictes interns. Les dinou narracions que l’integren aborden els problemes de la societat d’avui, però també aquells que han capficat la humanitat al llarg dels segles i que Orriols literaturitza des d’una òptica estrictament coetània. Anatomia de les distàncies curtes parla de l’avortament, de l’amor no correspost, de les conseqüències d’un accident de cotxe, de l’homosexualitat, de la demència senil, del tràfec productiu del capitalisme. En definitiva, l’autora recorre als ingredients que no falten mai en la bíblia de cap guionista i el seu gran repte consisteix a dotar-los d’entitat literària.

Un dels aspectes més rellevants del primer llibre és la idea d’unitat, i no només des del punt de vista temàtic. Orriols fa aparèixer sovint el color rosa. També se sent còmoda descrivint el cel i la diversitat cromàtica que ofereix. Són detalls aparentment insignificants que, en tot cas, vinculen uns textos amb els altres i ajuden a modelar una veu literària en formació. El recull de contes, per dir-ho amb un símil botànic, com tant agrada a l’autora, fa tija i fa llavor, però encara no floreix. Orriols, que s’ha format a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, sap prou bé que escriure és un procés lent. Per això, sovint exigeix revisions i relectures minucioses. A Anatomia de les distàncies curtes encara es noten les marques de les agulles que embasten, els subratllats en vermell. Segurament, però, sense aquest pas previ hauria estat molt més difícil arribar a Aprendre a parlar amb les plantes, una obra ambiciosa i madura.

La primera novel·la d’Orriols també escorcolla la psique humana. I ho fa reprenent una qüestió que ja apareix al conte «Emmagatzemar muntanyes»: el dol per la pèrdua de la parella. De fet, la Paula, la protagonista, ha d’afrontar dos dols simultanis: la ruptura amorosa i la mort del company. D’aquí, la metàfora que basteix tota la història. La Paula i en Mauro tenien un greu problema de comunicació. Ell s’ho passava d’allò més bé cuidant les plantes, amb qui dialogava sovint. Precisament per aquest motiu, després de l’accident, la presència de l’home queda arrelada al jardí de casa. El jardí és el símbol del procés d’autoconeixement que ha d’emprendre la Paula, de les ferides sense guarir: «És infantil creure que el Mauro encara sigui en algun lloc després de quedar reduït a dos quilos i mig de cendres, però si ell o el seu suposat esperit fos en algun racó d’aquest planeta, seria aquí en aquesta terrassa, enmig d’aquestes plantes», pensa la Paula. Un temps després, apunta a la llista de coses pendents: «Posar ordre a l’arxiu de fotos. Domiciliar el rebut del pàrquing. Comprar vernís per restaurar la taula de la terrassa. Trucar al lampista pel soroll de l’extractor. […] Aprendre a parlar amb les plantes».

El discurs de la protagonista davant de les plantes, davant de la mort, és un soliloqui fondo, ple de contrastos, contradiccions i matisos. Hi ha la paradoxa de palpar la vida acabada d’estrenar a la feina —la Paula és neonatòloga— i d’enfrontar-se, alhora, amb l’absència irreversible de casa. Hi ha el dol fet portes endins i la cicatrització vista portes enfora. Perquè assumir la pèrdua d’una persona estimada no implica, només, posar ordre dins la pròpia ment, sinó també enfrontar-se a les convencions socials, als prejudicis, a la sobreprotecció. I és, precisament, en el retrat de les reflexions introspectives, del malestar amb l’entorn, on la prosa d’Orriols llueix amb més fluïdesa.

No sembla casual, doncs, que la Paula triï com a lectura Nosaltres en la nit, de Kent Haruf. A la novel·la de l’escriptor nord-americà, l’Addie és, a priori, una vídua convencional per qüestions d’edat. La Paula, en canvi, ronda la quarantena. Sigui com sigui, totes dues comparteixen la voluntat de tirar endavant i la llosa de les opinions externes. A l’Addie, li tocava quedar-se sola, ja era vella; per tant, no podia refer la seva vida. A la Paula no li toca fer el mateix, viduïtat i joventut són antònims; per tant, tothom li pot dir si és massa tard o massa d’hora per reprendre l’activitat amatòria. No sembla casual, tampoc, que Aprendre a parlar amb les plantes aparegui en un moment en què les novel·les sobre dones soles, que lluiten per trobar-se a elles mateixes, omplen els prestatges de novetats editorials —amb el fantasma de Mercè Rodoreda sobrevolant-ho tot.

Hi ha una fornada d’escriptores nascudes entre 1975 i 1985 —entre les quals podríem incloure Marta Rojals, Eva Baltasar, Anna Punsoda o la mateixa Orriols— que han trobat en la figura de la dona introspectiva tot un camp per recórrer. Les seves protagonistes ronden la trentena o la quarantena, tenen problemes de parella i arrosseguen vincles familiars poc estables. En aquestes circumstàncies, la cerca de la plenitud sexual, el dilema sobre la maternitat o el reconeixement laboral són constants que apareixen en diverses gradacions. Es tracta, a més, de dones molt lligades a la quotidianitat d’avui, a la vida del segle xxi, gairebé sempre retratades a través de seqüències escrites però amb una gran càrrega audiovisual. En aquest sentit, la construcció d’un estil sòlid, distintiu, no només dóna identitat pròpia als textos, sinó que és probable que els ajudi a envellir millor.

L’estil és, potser, un dels aspectes amb què Orriols hauria d’experimentar més per acabar de forjar el seu ADN literari. En tot cas, el camí recorregut des d’Anatomia de les distàncies curtes fins a Aprendre a parlar amb les plantes mostra una evolució prometedora i la converteix en una experta de la jardineria emocional feta ficció.

(Roses, 1991). És llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es guanya la vida corregint textos i redactant continguts web. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Butxaca, Catorze i Els de dalt.