Mallorca era una festa

Una virtut que cal destacar de Sobre la terra impura és que es tracta d’un autèntic totxo de 526 pàgines que, pràcticament, no avorreix el lector en cap moment. No era un repte fàcil. La novel·la té ritme i diversió. Combina amb habilitat escenes descriptives i diàlegs efervescents, de caire cinematogràfic. Aguantaria, per exemple, la lectura durant una travessa de més de setze hores amb autobús de punta a punta de Mèxic. Fa l’efecte que Melcior Comes s’ho passa molt bé, escrivint; i, generalment, si l’escriptor es diverteix, el lector xala.

L’autor pobler reincideix, tal com ja feia a Hotel Indira, en crear un protagonista narrador escriptor, mallorquí frustrat-semi-en-crisi, que no acaba de trobar el seu lloc al món. Un autònom de la vida. Perfil enormement pràctic per encarar sense problemes —té tot el temps del món— la trama detectivesca de pa sucat amb oli que li ve al damunt. Ara bé, hi ha una diferència fonamental entre un personatge i l’altre. I és que si a Hotel Indira teníem un protagonista que es feia pesat pel seu excés d’egocentrisme —es tracta d’una novel·la escrita en primera persona (el bufat narrador en diria autodiegètica) en què el nom propi del protagonista i narrador, Nic Serch, apareixia a tort i a dret—, ara ens trobem amb una veu que, al contrari, amaga el seu nom fins al final de la història, i que es va conformant als nostres ulls a partir de les mirades que la resta de personatges hi projecten. La cosa millora ostensiblement, val a dir. La mofa més o menys amable amb la qual l’anomena l’editora: «escriptorel·lo» o «Godzilla modernista de la novel·la catalana» (!) (p. 361); el pseudocunyat: «Xècspir» (p. 108); o el seu millor amic Leo: «col·lega, comanxe, Sherlock» (p. 377), són una bona mostra del to (auto)paròdic que, realment, amara la història.

Aquest autor rep l’encàrrec de redactar les memòries d’una difunta gran dama de l’escena catalana, Dora Bonnín, que ha deixat uns dietaris inèdits a mig embastar. Casualment, la senyora Bonnín era la mare del seu gran amic de la infantesa, Leo Verdera, darrer plançó de l’imperi del calçat Belper, capitanejat pel gran Higini Verdera. Aquest fet portarà el nostre heroi a recuperar relacions que creia perdudes i a guanyar-ne de noves, endinsant-se en una prestigiosa família mallorquina —més a prop, tanmateix, d’uns Corleone que no pas d’uns Bearn.

L’entramat que l’escriptor mallorquí (el narrador, no Comes) va destapant al llarg de la novel·la inclou assassinats, violacions, núvies desaparegudes, cèdules terroristes d’estar per casa, museus de la sabata i brillants jugadors d’escacs reconvertits en cambrers. Tot això podria formar part d’un serial de TV3 (o d’IB3) que podria portar un títol ben original com, què sé jo, Secrets de família, i funciona com a ganxo per anar enllepolint el lector al llarg dels capítols. La gràcia de la novel·la, però, va més enllà d’aquest enfilall de tòpics de gènere. I és que el gran encert de l’escriptor mallorquí (ara sí, Comes) és el d’haver sabut trobar una veu narrativa un xic passada de voltes: a estones indolent i covarda, a estones brillant i justiciera, que rescabala amb èxit i encert el to de la novel·la.

Aquest narrador, doncs, ens endinsa en un text prenyat sovint d’intertextualitats més o menys erudites. Començant per la perversió del títol respecte al vibrant poema de Costa i Llobera, «El pi de Formentor»; continuant per la paròdia del to balzaquià de l’inici (p. 34) o la conya dedicada als crítics literaris amb la cita de Pascal (p. 292); i acabant amb les picades d’ullet a l’enyorat Philip Roth, que a banda de marcar sovint el to i el plantejament d’algunes escenes i diàlegs —la cruesa, el bandejament del políticament correcte—, rep alguns homenatges més explícits com la hilarant escena del sensual joc de peus sota la taula (p. 363) que recorda molt un equívoc similar d’El teatre d’en Sabbath. De referències, per tant, n’hi ha per triar i remenar, a gustos i preferències de cada lector.

Així, doncs, es va deixant de banda la idea original de les memòries de Bonnín que obria l’obra i es va perfilant una novel·la de novel·les, a partir dels detalls que el narrador coneix i dels que intueix. El protagonista és capaç de fer pauses per introduir títols i també d’escamotejar informacions o fins i tot d’inventar-se-les quan li interessa. Davant dels lectors, doncs, es va conformant una nova novel·la a partir de retalls de vida veritable —el que llegeix als dietaris de Dora Bonnín o el que li expliquen altres testimonis— i retalls que el mateix narrador imagina a partir de les seves suposicions. Aquest fet ens permet entrar en escenes de ficció a dins de la mateixa ficció, amb records i diàlegs creuats en plans temporals diferents, una tècnica complexa que trobem a partir de la «Quarta Part» i que Comes resol amb solvència, perquè aconsegueix l’efecte de simultaneïtat entre el que el narrador viu i, al mateix temps, imagina. Alhora que demostra, una vegada més, la idea d’autoconsciència del procés d’escriptura —un procediment més, irònic— que els exemples que hem vist fins ara també detallaven. El llibre, doncs, va guanyant en complexitat i esforç i demostra la bona fusta de Melcior Comes com a novel·lista, perquè ens serveix la història d’una família —d’una família que es considera Història— des del punt de vista menys (o més?) fiable: un escriptor de ficció.

Si ens poséssim grandiloqüents, podríem dir que la trama, pròpiament, serveix d’excusa per elaborar un retrat sobre les relacions paternofilials i sobre l’amistat. Sobre el pes dels uns i dels altres al llarg del temps. Sobre l’estigma d’haver nascut en el si d’una determinada família i l’efecte que això produeix. Les expectatives i els triomfs que cadascú s’imposa i el preu que estem disposats a pagar per aconseguir-los. Paraules tan certes com buides, de comodí. Ho resumeixen millor els versos de Costa i Llobera, que serveixen de leitmotiv al narrador («Mon cor estima un arbre…»), i que acaben simbolitzant el triomf de l’amistat incondicional, de la lleialtat. Més enllà de la família, sobrevolant la terra impura, quedaran sempre els amics, amb qui fugir enllà de les ventades, com aus fidels enmig dels temporals —i qui vulgui entendre del tot aquestes darreres ratlles, com aconsellaria el protagonista del llibre, que es llegeixi el poema (i la novel·la, és clar).

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3.