Fer-se amic de Stephen Ellcock

En art el més important és mirar, saber mirar. Saber mirar la realitat per traduir-la a traços, taques i/o colors; saber mirar per trobar allò bonic en allò lleig; saber mirar per tenir criteri propi, etc. En definitiva: saber mirar per poder veure. Aquest saber mirar s’aprèn, diria, senzillament, mirant. I Stephen Ellcock n’és un gran mestre.

Qui és Stephen Ellcock? El coneixeu? Sou amics? No? Stephen Ellcock és un home que dedica la major part del seu temps a cercar coses boniques i publicar-les a Facebook i Instagram. Ha creat, com diu ell mateix, un «gabinet de meravelles sempre creixent», el gran atles online de lo bonic.

L’Atlas Mnemosyne, de l’historiador de l’art alemany Aby Warburg (1866–1929), es pot considerar una obra d’art, alguna cosa més que un atles, pel sentit i per la manera peculiar d’agrupar les imatges: basant-se en analogies internes fetes pel mateix autor i encapçalant cada grup d’imatges amb un epígraf textual que en dirigeix la mirada i la comprensió, és un atles per crear pensament o significat nou agrupant imatges ja existents. L’atles de Stephen Ellcock, en canvi, és senzillament un atles, que no és poca cosa: agrupa les imatges per temàtiques que li vénen donades per atzar, lògica i intuïció, però amb finalitat d’ordre, no amb intenció de generar tensions i relacions internes que produeixin més significat del que les pròpies imatges ja tenen. Podríem dir que si Warburg juga amb les imatges com si fossin paraules i les combina generant frases, Ellcock, en canvi, les agrupa per fer un diccionari. L’atles de Warburg és un artefacte per pensar les imatges i el d’Ellcock per veure-les.

Aby Warburg. Atlas Mnemosyne.
A l’atles d’Ellcock s’hi pot trobar qualsevol imatge o objecte bonic de qualsevol tipologia, cultura, tradició, indret i era. Això sí, en fa una tria. La tria la fa amb el seu bon ull, el seu criteri —que d’alguna manera és el de tots.

Jinta Hirayama. Hanabi (花火), catàleg de focs artificials il·lustrat.

En aquesta entrevista explica que tot això va començar en un punt molt baix de la seva vida: sense llar i amb problemes amb l’alcohol i les drogues, i recuperant-se d’una malaltia greu, la seva germana el va forçar i animar a fer-se una pàgina a Facebook. Primer li va semblar una plataforma banal, però poc a poc li va trobar el què i va començar a dedicar-hi molt de temps i a gastar calés en cibercafès. Ara es dedica majoritàriament a això. Fins i tot ha obert una col·lecta per tenir un sou mensual i dedicar-s’hi exclusivament. Diu que és una persona incapaç de mantenir una feina normal, que sempre l’acaben despatxant. Quina sort que hagi trobat aquesta, per ell i per nosaltres.

Hans Christian Andersen, paper retallat.
Gregor Erhart. Maria Magdalena, talla de fusta policromada, Augsburg, Alemanya, ca. 1515-1520. El Louvre, Paris.
Ivan Mestrovic, Arcàngel Gabriel, del catàleg del Brooklyn Museum publicat el 1924.

Fa una feina que des d’aquí li agraeixo, com ho fan molts dels seus més de 230.000 seguidors amb milers de missatges i comentaris a Facebook i a Instagram. Tenir a l’abast aquesta meravella immensa i descobrir tresors que no hauries pogut mai imaginar que existien és un plaer. No fa falta posseir físicament els objectes per admirar-los. És més: com diu la pintora Carme Sanglas, «la riquesa no està en la possessió d’una obra sinó en saber-la veure»; només saber que aquests objectes existeixen ja és una manera de posseir-los.

I Sanglas, referint-se a aquest mirar revelador, continua: «No es tracta d’una creació pròpia, individual, tot al contrari, es tracta de connectar-nos a allò comú que ens lliga en una mateixa aventura del coneixement i l’experiència.» És aquest mirar comú el que ens ensenya Ellcock. Aquest bon ull que gasta, el seu criteri, va més enllà del gust particular: dins la seva pàgina hi haurà coses que agradaran més que d’altres o que generaran més o menys interès, però s’hi reconeix bellesa en totes. No sé com Ellcock ha après a mirar, però estic segura que aquest mirar comú, aquest bon ull, existeix i s’aprèn; ho demostren els milers de seguidors que admiren la tria que fa.

Khrua In Khong. Gent mirant un lotus gegant. 1865. Mural a Wat Bowonniwet Vihara, Bangkok. Tailàndia.

La xarxa, i en concret les xarxes socials, serveixen per connectar-nos arreu i podríem dir que formen un gran cervell que pensa de tot i del qual en som part. Els museus s’adapten com poden a les xarxes socials, potser a vegades de manera una mica ridícula: fent servir emoticones, fent brometes, endevinalles, etc., com si només mostrant les obres d’art no n’hi hagués prou. En canvi, el cas d’Ellcock no és el d’un museu que s’adapta a les xarxes, és un museu a la xarxa, no li cal vendre’s: la informació que proporciona de cada imatge, si la té, és la justa, és interessant, treballada, aporta coneixement i no ximpleria, i sovint et permet anar a la font. Es podria dir que la pàgina d’Ellcock ve a ser, al món de la imatge, el que seria la Biblioteca de Babel de Borges al món dels llibres: una biblioteca il·limitada, organitzada de manera molt concreta, i que t’hi pots perdre.

A la pàgina de Facebook, a l’apartat de «cites preferides» hi té aquesta de Fernando Pessoa:

«En aquesta era metàl·lica dels bàrbars només un culte metòdicament excessiu de les nostres facultats de somiar, d’analitzar i d’atraure pot servir de salvaguarda a la nostra personalitat perquè no es desfaci en el no-res o en el ser idèntica a les altres.»

I el 7 de setembre de 2010, abans de començar a penjar imatges maques, va escriure al seu mur: «Your order is meaningless, my chaos is significant». Potser s’anticipava al que acabaria passant amb la seva pàgina.

«La biblioteca es ilimitada y periódica. Si un eterno viajero la atravesara en cualquier dirección, comprobaría al cabo de los siglos que los mismos volúmenes se repiten en el mismo desorden (que, repetido, sería un orden: el Orden)»
La Biblioteca de Babel, Jorge Luis Borges

En resum: us animo que entreu a la pàgina de l’Stephen Ellcock, a no perdre el temps a Facebook.

Wenzel Jamnitzer. Dafne, plata daurada i corall 1550.

Totes les imatges que il·lustren l’article estan extretes de la pàgina de Facebook de Stephen Ellcock.

(Ordis, 1992). Graduada en Belles Arts i màster de Producció i Recerca Artística a la UB. Viu i treballa entre Ordis i Barcelona. Podeu veure el seu treball a www.tura.cat.