Estigmes i afores d’un poble mític

No és extraordinari que qui escriu s’inventi un poble. Ho va fer Faulkner amb el comtat de Yoknapatawpha, ho va fer Gabriel García Márquez amb Macondo, ho va fer Juan Rulfo amb Comala. Ramon Mas, en la seva faceta d’autor, és el pare de Puigsech. Li coneixem dos llibres de prosa recents, tots dos editats per Edicions 1984 i tots dos ambientats a Puigsech, alterpoble del poble natal de Mas, Sant Julià de Vilatorta. Afores (2017) és un recull de contes i Estigmes (2019) és l’última novel·la que ha publicat, en la qual se segueix la pista a alguns personatges i es toquen alguns temes de fons del seu llibre anterior. Construir personatges que traspassen les fronteres d’una sola obra forma part de la gestació d’un món, i molta gent que escriu aspira a tenir un univers propi habitat pels seus personatges. Molts dels qui escriuen inventen pobles-decorat, l’espai on es poden moure els seus personatges, personatges com el Robert del bar del poble i la seva dona Fina, cambrera i escriptora. En aquest sentit, el que fa Mas als seus dos llibres és que el poble en sigui el protagonista.

El carter que obre el recull de contes Afores es mareja cada vegada que passeja pel barri antic del poble, i això que hi passeja cada dia. Camina fins als afores en direcció a Daltabaix —el poble veí i enemic imprescindible— per entregar una carta a una casa que no existeix i que conté el mapa de Puigsech. El mapa que el carter s’entesta a fer arribar a un destinatari absent està incomplet, desdibuixat en les parts perifèriques del poble. El destinatari és una família republicana del temps de la Guerra Civil, però ells ja no hi són. Tant a Afores com a Estigmes hi ha un mapa alterat de Puigsech i hi plana la idea que el poble és més aviat un croquis mental i no un lloc habitable: a Puigsech hi ha gent que hi viu, però el que defineix Puigsech és el que no es veu, un batec infernal que només uns quants detecten. A Estigmes el mapa reapareix, ara tot guixat fins a ser negre, en forma de l’única herència que en Germ rep del seu pare difunt, el Bru, el boig del poble que ho escrivia tot sempre a la mateixa llibreta. Als afores de Puigsech hi ha la Boca del Llop, els boscos, Daltabaix; de la Boca del Llop un avi, en Pere, en parla com un lloc fantàstic, de faula.  

Estigmes no va d’adolescents perduts, ni de rock ni de drogues, ni tan sols dels costums de la vida lluny de ciutat: l’obsessió de la novel·la és la determinació d’una geologia. El Bru d’Estigmes, que només coneixem a través d’altri, sobretot del seu amic Mílio, era un fanàtic de Puigsech. Obsessionat primer per la història local, el narrador ens explica que l’home va passar les últimes dècades de la seva vida sense sortir del poble. Intel·lectual grenyut i desmanegat, passejava per Puigsech moltes matinades, empès per la força centrífuga i subterrània que és la llavor immortal del poble. Això mateix li passa  a una personatge insomne i secundària d’Afores i li passa al fill d’en Bru d’Estigmes, en Germ. D’adolescent en Bru era famós per respondre les preguntes dels professors abans que les formulessin, i el seu fill orfe i perdut va pel mateix camí. Al Puigsech latent, amagat i màgic hi tenen accés els insomnes, els tímids, els tarats.

Mas eleva el poble català estàndard a la categoria de llegenda. Puigsech no és només un escenari o un decorat on perfilar personatges i retratar històries, sinó que és un espai-temps tancat en si mateix. Els títols respectius, fores i stigmes, es complementen. Tots els pobles tenen afores i tots els pobles, dels quals Puigsech vol representar l’essència, tenen també estigmes, que a ciutat passen més desapercebuts, però que en ambients reduïts són inesquivables. El caràcter tancat de la gent de Puigsech va més enllà de la desconfiança clàssica envers el nouvingut; domina totes les relacions humanes, també entre la gent del poble de diferents generacions. Ningú no confia prou en la paraula de ningú altre perquè hi hagi safareig, i al Puigsech d’Afores tothom fingeix: ningú penca ni a l’hort, ni a classe, ni a la perruqueria sempre oberta amb el corresponent perruquer ociós. La gent no fa ben bé res, a banda de fer veure que fa alguna cosa.

L’encert dels dos llibres són la resistència al costumisme i la tirada a la mitologia. En tots dos llibres hi ha els ingredients per fer un quadre de costums: la carretera nacional que travessa la vila, els motoristes fanfarrons i els seus corresponents accidents mortals quan encara són massa joves, els adolescents avorrits, els carrers quiets i el bar decadent des d’on s’observa i es relata la vida i misèries dels vilatans. Però Ramon Mas, l’autor i editor de Males Herbes, amant de la ciència-ficció i del fantàstic, no és cap Marta Rojals ni aspira a ser-ho. El risc de caure en el costumisme és més alt en novel·la, perquè el gènere requereix passatges que facin de nexe, passatges de transició en què no passi res, però Mas l’enllesteix ràpid, el drama costumista de poble. A Estigmes les drogues són l’excusa. Poques coses són més costumistes que drogar-se, igual que és simple i natural confondre per ionqui el qui en el fons és un profeta, un home difunt que quan era nen encertava les preguntes dels professors abans que l’adult formulés cap pregunta. Les preguntes, com els borratxos de Puigsech, com el mapa i com la Boca del Llop, com l’infern viu amagat que és l’essència del poble, hi han estat sempre.

Puigsech és una entitat viva. «En aquest poble tot va per sota»: així ho defineix el Pere, «mig antropòleg mig mentider», —bones condicions  per poder escriure. Els protagonistes i coneixedors del Puigsech amagat, a més de ser passejadors nocturns, tenen alguna cosa de poetes o d’aspirants a escriptors. Ho és el protagonista d’Estigmes, ho era el seu pare Bru, ho és el carter del primer conte d’Afores i ho és la Fina, tot i que ella ho és d’una altra manera. La Fina és la cambrera i contista de Puigsech, l’eterna observadora. Als contes d’Afores, els vilatans semblen mantenir un silenci tàcit sobre què passa al poble, i allò que hi passa en algun passatge es descriu com un infern mental, un magnetisme que fa enfollir aquells que en són víctimes. A la novel·la, la intuïció del Puigsech paral·lel —viu, etern i vetat a la majoria— persisteix i es confirma: els bevedors hi eren abans que existís el bar, el rebost de la Fina existeix des de sempre, la Boca del Llop hi és des del principi dels temps i sempre ha estat i sempre serà una porta. El poble sagna un fang espès que el boig d’en Bru i el borratxo del seu amic Mílio s’arriben a untar per tot el cos un dia que no els veu ningú, boscos enllà i a tocar de la Boca del Llop, que era, és i sempre serà una porta que no acabem de saber on du. Per sort, l’ontologia de Puigsech no es resol.

 

(Barcelona, 1991). Graduada en Humanitats, escriu a mitjans com La Llança, Núvol i Nationàlia. És sòcia co-fundadora de la revista de creació BRANCA.