Invitació a Kira Muràtova

tocats_lalectora

M’he de fer un paper al metge del poble i m’espero al consultori. Davant hi tinc, d’esquerra a dreta, un vell, una dona, un altre vell d’esquena (clatell). El més gran, el de l’esquerra de tot, sec i immòbil, no és que no comprengui res, és que sembla ell l’incomprès: aïllat, entre el món i ell s’ha obert una barrera, una escletxa o la separació que sigui, i ell ho ha resolt amb el desdeny cap a tot i amb la paciència. Hi ha un moment que sospira resignat: «bueno». L’home de la dreta li fa de segona veu (clatell): «bueno». La dona del mig no pot sinó seguir, «bueno», sense expressió, sobretot sense ironia. I després un silenci llarg de tots tres. Penso: Muràtova. De la mateixa manera, una festassa virolada i histriònica i amb moltes ganyotes fa pensar Fellini; o un entorn de natura humil, aquàtica, bruta, que acull, Tarkovski; o la irrupció de l’inquietant en un món postís i maquillat, Lynch; o enraonies d’amors en dubte, Woody Allen. Kira Muràtova (1934-2018) també té una marca, ha obert una manera de veure, una consciència, que la vida oferirà de retorn a l’espectador. No agrada a tothom ni agrada a tota hora, però fa una cosa com la que fan les paraules: ampliar la percepció. Potser aquesta percepció enriquida és una de les millors coses que podem demanar al cinema, a l’art, i la invitació consisteix a procurar definir-la.

 

I ens ha sortit com sempre

Quan Muràtova va morir el juny passat, vaig llegir un italià —ara no en trobo el nom— que li havia estat intèrpret del rus en algun festival. Explicava que un periodista va demanar per què havia fet la pel·lícula tan llarga i ella va respondre: «no ho he fet volent, m’ha sortit així».

Les pel·lícules a Muràtova li han sortit de qualsevol manera: escenes massa allargades, repeticions que exasperen, frases recitades d’una forma i d’una altra com en un assaig, actors bons barrejats amb aficionats matussers, galeria de gent estranya i de moments incomprensibles que embafen, tota una sensació de mala factura i d’improvisació. La improvisació hi sembla constant i, si més no, honesta i alegre. A Muràtova no li agradava gens que Tarkovski fes tan sovint el paper d’artista ploramiques, posicionat en una incomprensió complaent amb si mateix i tronada, geni a qui un món hostil no deixa expressar-se. Per a Muràtova, crear és divertit, és el contrari d’un martirologi.1

De fet, el martirologi és el que els homes es fan els uns als altres, i no pas el que fan quan s’aïllen, fugen d’una Florència empestada i es posen a ballar, a jugar i a contar-se històries. Muràtova, pessimista en les pel·lícules i una misantropa de manual a fora, gosa sortir d’ella mateixa, mirar tot l’estrany que l’envolta, deixar-se’n fascinar i horroritzar i després fer-nos, desesperada i generosa, una pel·lícula.

Una pel·lícula que sovint és difícil de passar-hi a través. Fora de les primeres, més emmarcades en la convenció i fàcils de pair, no sé si em vindria de gust veure sencera cap de les altres pel·lícules; tornaria encantat, en canvi, a repetir-me-les esbocinades. Muràtova sembla especialitzada en trossos que queden a la memòria, no saps gaire per què; aquests bocins no sempre són graciosos ni intrigants ni tendres però s’han mantingut frescos, i vés a saber si la seva virtut és l’honestedat del joc: una escena secundària de Tres històries (Tri istórii, 1997),2 quan una velleta desconeguda crida des del carrer la seva mare («Mama, mama! Què ha passat! Ai, què fa, que no surt?»), treu el cap pel balcó una altra velleta, més decrèpita i fràgil («Què? Què vols?») i continuen un diàleg que no es troba («Per què no truques?» «Per què no agafes el telèfon?»). O el moment de La síndrome astènica (Astenítxeski sindrom, 1989),3 un adolescent demacrat, sobresaltat, amb un passamuntanyes i un pin de Gorbatxov, passa a buscar un amic per casa:

—Hi és, el Mixa? Hi és, el Mixa?, pregunto. Hi és, el Mixa??!!

I la senyora, que passeja per casa tota mudada i enjoiada, potser tota l’estona esperant algú, fa, després d’una pausa digníssima:

—Primer que res, bon dia.

L’adolescent peta:

—Bon dia, bon dia, bon diaaa!!! Hi és, el Mixa??!!

De La síndrome astènica (1989)

 

Allò que diferencia el grotesc de Fellini i el grotesc de Muràtova és la pàtina de brut. Els bojos de Muràtova no s’han posat una màscara i han començat a forçar uns gestos: són així. Són els txudakí, els rarets, els friquis, els personatges preferits de Muràtova, confessat per ella mateixa: tots els acolorits extravagants de ciutat. I la ciutat és Odessa, capital marítima d’Ucraïna, dels acudits jueus i qui sap si del cinema —l’escalinata d’El cuirassat Potiomkin. Veiem, de les primeres a les últimes pel·lícules, com es transforma aquesta Odessa mai anomenada: d’un espai soviètic tranquil i reconeixible al caos miserable dels 90 i al glamour provincià dels 2000. Sempre amb alguna peça que falla, o més d’una. «Volíem el millor, i ens ha sortit com sempre» és la frase cèlebre d’un politicastre l’any 1993, comentant una reforma monetària, i que tant serveix d’epitafi soviètic com de nou lema rus, com de contrasenya d’entrada a Muràtova.

 

Intermezzo

Un altre moment de vida que fa pensar en ella. Al metro, tard, dos nois s’asseuen davant meu al vagó buit. Cadascun d’ells pren una actitud. El de l’esquerra, begut o col·locat, obre molt els ulls sense mirar enlloc i els acluca i torna a obrir. El de la dreta fixa la mirada endavant, reflectit al vidre i es contempla, narcís, d’un cantó, de l’altre, fent ara una cara, ara una altra, ara morrets… No parlen i continuen tot el trajecte així, mantenint cadascú la seva actitud. Travats.

 

Una escena de Llarg comiat (1971)

No cal enumerar pel·lícules, perioditzar-les, posar-nos a teoritzar, a buscar constants, referències… Un savi, Mikhaïl Iampolski, va escriure un llibre sobre el cinema de Kira Muràtova ple de cites de filòsofs i estudiosos de l’art. No passes pàgina que no t’entrebanquis amb un nom. Li van preguntar a ella si l’havia llegit: «Hi ha moltes coses d’aquest llibre que simplement no entenc. No dic que això sigui bo o dolent. Segurament és bo, perquè una persona molt intel·ligent hi ha escrit coses molt intel·ligents. Però no sempre té a veure amb mi». Serà millor agafar una escena d’una pel·lícula, una de les millors seves, el final de Llarg comiat (Dólguie próvodi, 1971).4 Si no us agrada que us xafin coses que no heu vist, salteu-vos tot el que segueix.

La pel·lícula va d’un adolescent que està fart de la seva mare divorciada i es lliura a la nostàlgia del pare fins al punt que decideix anar a viure amb ell. La mare intenta retenir-lo a la seva vora amb tota mena d’estratègies i esforços. No se’n surt, i aviat el fill ha de marxar definitivament. Van junts a una festa important, de la feina d’ella, que acaba amb un espectacle de varietats. Després de la pausa, s’adonen que una parella ha ocupat el seus seients. La mare intenta recuperar el lloc, però l’ignoren. Comença un esvalot, la resta de públic s’hi enfada, li diu que hi ha seients buits, la mare insisteix absurdament en ocupar aquest lloc, en una substitució: ja que a la vida no pot viure amb el seu fill, vol seure amb ell una estona al lloc que ocupaven.

De Llarg comiat (1971)

El fill intenta emportar-se la mare uns quants cops. A l’escenari acaba una escena de mim i una parella jove surt a cantar una romança feta a partir del poema més famós de Lérmontov, La vela (en traducció de Miquel Desclot):

Sola, una vela blanca es bada
al blau del mar, calitja enllà.
¿Què cerca en inclement contrada?
¿Què deixa al lloc d’on va salpar?

Credo del romàntic incomprès, de l’adolescent que deixa el niu: la vela solitària cerca tempestes com si en les tempestes hi hagués la pau. Finalment, ell s’endú la mare i tots dos fugen, gravats com si els perseguissin paparazzi. Sols al jardí —la imatge dels amants ja és completa—, li diu que no marxa, que es queda. La mare —«ximplet!»— es posa a riure d’alegria. No és un final feliç. El fill cedeix, ha entès que la mare no està bé i que ha de quedar-se a la seva vora, per compassió. La mare es treu la perruca que s’havia posat per anar al concert i el primer pla li deforma la cara, contreta d’alegria i esverament, com en un final de Le notti di Cabiria cruel, nerviós, més agre que dolç, i que commou igualment. No volíem buscar constants, però aquesta ens salta sense que ho vulguem: Muràtova, com Txékhov, desconfia de la grandiloqüència i prefereix un petit gest de pietat —fins i tot si és una pietat nociva— als amples gestos egoistes. Els grans discursos, les expansions místiques i els ideals proclamats amb massa aplom, per ella, no valen una veritat quotidiana.

 

Segon intermezzo

I tercer «moment Muràtova». Ens veiem amb una amiga en una terrassa. Més tard, una amiga seva passa a veure-la, ve amb la filla, d’uns set o vuit anys. L’amiga li ha portat unes sabates: «emprova-te-les». Se les emprova, li van petites. La filla també se les vol emprovar. Es treu les seves sabates petites i posa els peus a les sabates d’adult. Fa algun tomb al voltant de la taula picant amb aquestes sabates grosses mentre l’amiga torna a calçar-se les seves, les que duia. Mentrestant: la capsa de sabates per allà, amb el paper. No sé què té de Muràtova. Potser em va recordar l’escena de L’afinador (Nastróixik, 2004) quan unes amigues es troben al lavabo d’homes i comencen a emprovar-se vestits, barrets, mentre els homes van passant, grisos, i s’enfaden, «que no és el lavabo d’homes, això?»

De L’afinador (2004)

 

Desfer l’home

El de Muràtova és un món que, en nom del més alt somni humà, s’ha deshumanitzat. Per això Txékhov li queda tan a prop, perquè ell, que mai no va voler ser profeta, va mostrar amb sobrietat i comprensió les contradiccions d’aquest somni quan n’eren només a les portes. Muràtova també n’és a les portes, però de sortida. Ha vist la força destructiva de les bones intencions, i decideix, amb mitjans més radicals —la comprensió s’ha tornat freda, la sobrietat indiferent—, portar-ho més enllà: què queda de l’home si en treiem això i això. El destrueix a peces, el porta al límit i li posa al costat animals —gossos, gats, cavalls, ocells— i nines o autòmats que l’acompanyin, que li facin d’alteritat deforme. L’entrega a la pulsió de repetir frases com un disc o una màquina. L’acorrala en un gest reprès una vegada i una altra. A Tres històries, la protagonista que interpreta Renata Litvínova —una de les actrius preferides de la Muràtova tardana: atractiva i amanerada fins a l’histrionisme, lesbiana femme, una supervivent, una psicòpata— queda una estona clavada en el gest de passejar el tou del dit per les volutes d’un capitell: gest de descobriment infantil i de plaer.

De Tres històries (1997)

A Coneixent el món de Déu (Poznavaia beli svet, 1980), amb la repetició del gest no n’hi ha prou. Decideix repetir uns segons exactes de la mateixa escena, com si la cinta s’hagués fet malbé, s’hagués ratllat. A la darrera pel·lícula, L’etern retorn (Vétxnoie vozvraixénie, 2012), la repetició ja ho és tot, i ja irrita una mica.

Com salvar-se d’aquesta mala tendència a la repetició, a la màquina, al cicle? Els somiadors ho proven i en surten mal parats, potser a despit de Muràtova mateixa, que els té simpatia. El protagonista de La síndrome astènica és una mena de mestre intel·lectual ple d’idees i buit d’accions —pateix una narcolepsi que l’enxampa en els pitjors moments—, es dedica a pensar en veu alta i menjar caviar. Molt més simpàtica que ell és la directora de l’institut on treballa i que el renya i el sacseja amb fúria: una senyora obesa, decidida, de bon humor, que toca la trompeta a casa. A Temes txekhovians (Txékhovskie motivi, 2002), hi ha el conflicte d’un jove idealista amb el seu pare, un propietari que només mira pels diners: tots dos són igual d’antipàtics i de cridaners i costa de posar-te a favor del jove, histèric, afectat i amb veu d’espinguet. La gent d’acció, en Muràtova, són normalment assassins o estafadors. Però l’estafada de L’afinador és una bleda assolellada, una senyora que ha sobreviscut per miracle en un entorn hostil i que ha comès l’error de deixar que se li acosti un depredador, tot dient-li coses com: «Està batejat, vostè? Oh, jo adoro ser padrina de bateig!»

No hi ha salvació, i el que queda després del llarg, esgotador desmuntatge és un pessimisme estrany. D’una banda, no confiem en cap promesa ni somni, i sentim l’inquietant a l’aguait, pels carrers de la ciutat, als ulls d’una nina o a dins del cap. De l’altra, ens ho hem passat bé i el món ens ha semblat cruel però entretingut.

En una entrevista ja de gran, Muràtova surt enjogassada, amb el seu pessimisme simpàtic, i diu: «El meu somni és desaparèixer i que quedin només les pel·lícules. No m’agrada que m’obrin com una llauna de conserves i mirin què hi ha per allà dins. Que sigui… un enigma [teatral]. Que sigui.. així [gest de mà cap amunt]: va existir, va desaparèixer, van llançar el seu cadàver a l’abocador, sense creu i sense res… però les pel·lícules hi són. A algú agraden, i a la majoria no».

 

  1. Tarkovski posa als seus diaris el títol Martirologi. Ara mateix el veí de dalt ha decidit que era l’hora de fer servir el trepant i corcar tot el seu pis d’orificis incomprensibles, però jo, alimentat, còmode i a recer, no puc considerar que el malestar i la mala llet que això em suscita converteixi el procés d’escriure aquest article per a La Lectora en un martiri. Sospesar patiments té un punt d’indecència; però, en el decorat del país on va néixer, en el decorat de tot el que va veure la Unió Soviètica, costa d’anomenar martiri els problemes de finançar una pel·lícula, els neguits existencials o les mortificacions de la vanitat. Fill d’un bon poeta reconegut, Tarkovski és, com la majoria dels seus companys estudiants de cinema de després de la guerra, un privilegiat, membre de la bohèmia daurada soviètica. Potser treu el títol de Deleuze? Les grands auteurs de cinéma sont donc seulement plus vulnérables, il est infiniment plus facile de les empêcher de faire leur œuvre. L’histoire du cinéma est un long martyrologe (Cinéma 1. L’Image-Mouvement, 1983). Ou o gallina, és una exageració.
  2. https://www.youtube.com/watch?v=LOGjQ5hAuUU
  3. https://www.youtube.com/watch?v=WLCCqDe8HIk
  4. https://www.youtube.com/watch?v=6XXp7YGeDi0&t=1s