L’art d’escriure com Alice Munro

En Martí Sales és un traductor i autor notable i ja ha escrit un article sobre Qui et penses que ets? (Alice Munro, Club editor, 2019, traducció de Dolors Udina). El pinyol de l’article de Sales és que el tema de la novel·la és la forja de la pròpia identitat. Escrita l’any 1977 i ambientada als anys cinquanta al Canadà, aquesta novel·la amb certa aparença de recull de contes explica la història de Rose, una noia de baixa estofa, el seu ascens social d’universitària becada a esposa d’un ric i el seu posterior creixement personal com a divorciada vinculada al món de la ràdio, el teatre i la televisió. La novel·la comença com acaba, amb un «qui et penses que ets» representat primer per la pallissa del pare a la Rose, encara petita i insolent, i després representat pel record d’un company de classe que coneixia bé la Rose i que ara és un excombatent que va morir. 

 

Una captaire salvada o algú que busca qui vol ser

The beggar’s maid o La captaire era el títol que l’obra va rebre al Canadà, però fora del país natal de Munro es va publicar sota el títol de Who do you think you are? o Qui et penses que ets?, que dóna nom a l’últim capítol de la novel·la, que tanca de la manera més oberta i idònia possibles el problema de la identitat professional i emocional escollides. La tria d’un o altre títol per a la novel·la deu respondre a motius de vendes editorials, però per mi també té un significat literari: posar el focus en el matrimoni que li canvia la vida (‘La captaire’) o posar el focus en la pregunta que hi ha de fons en qualsevol bildungsroman: la pregunta sobre la identitat individual sempre escindida entre l’origen —el que som segons l’entorn on naixem— i el que alguns anomenen destí —allò que acabem sent en part per voluntat pròpia i en part per atzar.

Contràriament al conte feliç que inspira el títol canadenc de l’obra —la història del príncep africà Cophetua que coneix una captaire, se n’enamora i s’hi casa i tothom és feliç per sempre—, la Rose utilitza el matrimoni com a trampolí de forma automàtica; es deixa fer la cort, se sent afalagada pel reconeixement social i, després d’un episodi de sinceritat crua que la parella opta per enterrar fins a les previsibles baralles matrimonials posteriors, es casen. El matrimoni de la Rose, pobra i ambiciosa, amb el Patrick, ric i anodí, és la segona pota argumental de la novel·la. La primera és la dels orígens reals de la Rose, de Hanratty, un poble de pobres on la gent no acaba de tenir consciència de com de miserables són les seves cases i les seves cortines de plàstic. Si bé l’inici argumental podria semblar el d’un conte de fades, el cert és que la novel·la no en té res, de conte. L’amor romàntic brilla per la seva absència, només ens n’arriba el reflex: l’orgull d’ella amb un anell que la visibilitza i atreu enveges, l’atracció pel poder que ella sent que és capaç d’exercir sobre el ric entossudit a salvar-la a l’estil de la Pamela de Samuel Richardson, novel·la moral sobre una criada honrada que ascendeix per la seva «virtut» i habilitat de casar-se amb el senyor ric per qui treballava com a criada —i totes les versions posteriors de la història. 

 

Per què aquesta novel·la fa merèixer el Nobel que té la seva autora?

A Qui et penses que ets? Munro exhibeix una gran capacitat de parlar de classe social i de les seves implicacions psicològiques de la manera menys pamfletària i més punyent possible. Ho fa amb el detall d’una casa, la de la petita Rose, on uns i altres se senten el soroll dels budells al lavabo perquè no hi ha porta. Ho fa també amb el detall d’una taula luxosa presidida per una mare que s’avergonyeix que associïn els seus orígens amb algun treball manual. La narradora aprofita la unió matrimonial per mostrar la vulgaritat dels pobres i la ignorància profunda dels rics, totes dues igual d’inevitables. Igual d’inevitable que sentir vergonya de la teva casa en ruïnes quan veus la casa d’algú que té una posició bona, igual d’inevitable que sentir ràbia quan el xicot ric t’insinua que «deus tenir ganes de fugir-ne, de casa teva». La Rose no arriba a estimar mai al Patrick i els homes que vindran són una decepció rere l’altra, decepcions que li fan fer coses ridícules però que mai no semblen afectar-la de manera definitiva. La Rose està en constant canvi de feina, de casa, d’amants i d’ambients. 

Aquesta quarta novel·la de Munro és testimoni del bon gust i la intel·ligència creativa de l’autora. Qui et penses que ets? és una obra mestra perquè aconsegueix que ens interessem de debò per la vida psíquica de la protagonista. Això passa perquè la narradora és més intel·ligent que la protagonista, com passa també a les novel·les de McCullers o de Faulkner. La intel·ligència superior de la veu narrativa permet la distància necessària per despullar la trama d’incontinència emocional i dotar-la en canvi de gruix artístic. L’estatunidenc Jonathan Franzen també ho sap fer molt bé, això, a les seves novel·les. Però la distància narrativa no és l’únic que fa l’obra. 

A Qui et penses que ets? els tòpics no existeixen. La madrastra Flo no és mala persona. Els rics no són més mesquins que els pobres, només són idiotes perquè no saben el preu real de les coses. El marit l’ha pegada, però el marit no és més culpable que ella, que s’hi va casar per vanitat. Quan es divorcia es converteix en una dona independent amb ganes d’enganxar-se al primer amant que passa per casa, i aquesta desesperació per sentir-se enamorada i desitjar i ser desitjada també és el que la fa fugir de manera cíclica; l’amor que sent per la filla és utilitari, cosa que no treu que no se l’estimi. La protagonista aconsegueix un cert èxit, però tampoc tant ni, sobretot, suficient per als pobres de solemnitat del seu poble, que entenen que és millor convertir-te en l’esposa rica d’algú que en la dona culta, independent i lliure que ni acaba de ser famosa ni neda en l’abundància. 

Per tot això Qui et penses que ets? —molt millor títol que La captaire— recull el millor de cada casa: l’experiència  femenina per l’educació sentimental rebuda combinada amb la manca de sentimentalisme, amb la manca de voluntat moral i amb la manca de tòpics. Aquestes mancances són els ingredients clau per convertir una història d’emancipació femenina com qualsevol altra en una novel·la que reforça l’elecció d’Alice Munro com a guanyadora d’un Nobel. 

(Barcelona, 1991). Graduada en Humanitats, escriu a mitjans com La Llança, Núvol i Nationàlia. És sòcia co-fundadora de la revista de creació BRANCA.