«És l’única cosa que faria: caminaria i mataria.» Diàleg d’assassins neonazis russos.

tocats_lalectora

Al gener del 2009 el neonazi Nikita Tíkhonov, amb l’assistència de la seva parella Ievguénia Khassis, va assassinar a trets en un carrer cèntric de Moscou els antifeixistes Stanislav Markélov i Anastassia Babúrova. La tardor del mateix 2009 els van detenir. Van condemnar Khassis a divuit anys de presó, Tíkhonov a cadena perpètua. Enguany ha sortit un llibre que conté converses transcrites d’ells dos, les converses que la policia va espiar durant els onze dies anteriors a l’arrest. Del 23 d’octubre al 2 de novembre, és el que es van dir a casa seva els assassins Tíkhonov i Khassis. 

Conec el bellugueig de la morbositat: no el pot donar, aquest llibre (Dialogui ubiits, common place, 2019). És tot xerrameca sense preparar, incòmoda. T’adones, si és que aquest és lloc per adonar-se de coses així, que és impossible escriure com parlem, i una conversa calcada es fa tota enutjosa i bonyeguda. Llegim els seus diàlegs íntims igual que llegiríem protocols de grupuscles que no van decidir res, només per veure si ens arriba un aire de l’època. Perquè aquest llibret atroç i avorrit és un document d’història i té una època, la de les cuades agòniques del feixisme terrorista rus, abans que en derrotessin un sector i que l’altre es diluís en el sistema. Uns han caigut i els altres han ascendit, ho expliquen les notes sobre els personatges que surten citats als diàlegs i les seves vides de després. Com Tíkhonov, el principal ideòleg del grup, Ilià Goriàtxev, és a la presó amb cadena perpètua. El nazi que tenia contactes a la policia i que aconseguia dades sobre antifeixistes que acabarien assassinats, ara rep subvencions milionàries per estudiar moviments «extremistes»  de l’oposició i un altre, el qui va proporcionar armament a Tíkhonov, ha treballat sempre de periodista i més tard seria condecorat per mèrits durant la «reunificació de Crimea». Part del grup ara està en lluita a la zona del conflicte bèl·lic a l’est d’Ucraïna, uns al bàndol nazi ucraïnès, d’altres al bàndol nazi rus, tots dos multiplicant les morts.  

*

Tíkhonov ja ha sopat i juga a l’ordinador, un joc que es diu Ethnic Cleansing. No se’n surt gaire bé.

Ell: Costa, això de ser guerrer per internet.

Ella: Deixa-ho. Quantes persones pots matar, com a màxim, a la vida real?

Ell: No ho sé. Si no hi fos la bòfia, en podria matar moltes. És l’única cosa que faria: caminaria i mataria. 

Es diuen «gatet», «carinyo», «amor meu», però és clar que s’ho diuen, són parella. Seria una banalitat treure la banalitat del mal, aquí. Quina sorpresa, dos assassins que cuinen, es provoquen, s’enfaden de mentida, s’enfaden de veritat, es reconcilien, es fan festes, comenten que se’ls ha embossat la banyera. Les bromes entre ells sí que són interessants. ¿Han vist moltes pel·lícules americanes o tota la gent que té un contacte quotidià amb la violència i la practica parla realment així? Guarden granades als calaixos de casa: «No m’interrompis quan llegeixo o et tiro una granada». Khassis agafa de broma una pistola i apunta cap a Tíkhonov: «Véns o vols que t’enviï una salutació al mig del cap?» 

Però també gasten un altre humor. Després d’escoltar una cançó que diu «Llibertat nacionalistes russos» i que va de com la policia tortura nazis valents —una cançó sobre la policia entrant al pis d’un nazi que ells dos escolten, com si s’ho hagués enginyat un dramaturg de quarta, just la nit que la policia entra al seu pis i els deté—, es posen a treure’n citacions jocoses: «doneu menjar als nacionalistes russos», canta Tíkhonov mentre serveix el sopar a Khassis, «aquesta nit he dormit una hora, una hora! Llibertat nacionalistes russos!» Ja ens ho podíem pensar, però el llibre ho constata: coneixen la ironia. I al mateix temps que hi ha ironia, hi ha idioteses que no ens creuríem que un nazi pugui dir, que semblarien deformacions de sàtira si no fos un text transcrit: el fet que se celebri Halloween a Rússia és culpa dels jueus. Segueixen unes rèpliques grotesques, d’autoparòdia gruixuda:

Ell: No és per res, però ve dels celtes.

Ella: Són tots jueus. [«Jid», que és un insult, no la paraula neutra «ievrei».]

Ell: Ah, sí?

Ella: Com? No ho sabies? Són tots jueus. 

Aquest tros de diàleg no té cap sentit, és un buit. No pot ser que estiguin rient-se d’ells mateixos, nazis culpant de tot, de les coses més absurdes, els jueus. No pot ser que estiguin parlant de veritat i que creguin que celtes i jueus siguin el mateix, no entra al seu ideari per enlloc. Pot ser un automatisme? Un gest relaxat de l’odi? N’hi ha més. «Els moros no són homes» —Tïkhonov la corregeix: «Què dius, però si molts txetxens els tenen més ben posats que la majoria de compatriotes». Havent comès un error de llengua: «Els nacionalistes russos han de parlar el rus bé». Els seus llocs comuns, més inquietants que el seu dia a dia. 

*

Khassis enfadada. Algú del grup ha sospitat, pel seu cognom estrany, no prou eslau, que és jueva. Està a punt de començar un cisma, parlen fins i tot de passar comptes a trets. Tíkhonov, el més paranoic dels dos, té associacions de mal averany amb el cercle de Netxàiev, el revolucionari nihilista que va inspirar Dostoievski pels Dimonis i que va executar un company de qui es malfiava. Esperen una traïció, la senten per tot arreu, a l’aguait. Dediquen estones llarguíssimes a comentar la fiabilitat dels seus camarades nazis, els acusen d’hipòcrites i ambiciosos —al judici, expliquen les notes, tots testimoniaran en contra d’ells dos. Sospiten de tota la informació que els arriba de tothom, temen que el moviment s’adapti, que es converteixi en un «moviment polític»: és un procés que passa als seus ulls i ells, les mans tacades de sang, queden en una situació difícil, ja no són reconvertibles ni aprofitables. Uns anys abans, altres membres del grup van assassinar i esquarterar a la banyera un jove que consideraven infiltrat. Mentre ho feien, cantaven el «Singin’ in the rain» que se’ls va acudir per l’ocasió, una cançoneta soviètica, «Des d’on comença la pàtria». 

Aquestes transcripcions asèptiques pinten Tíkhonov i Khassis com dos exclosos que viuen a gust en el seu propi món inventat; món que inclou caps tallats, assassinats acomplerts i assassinats que projecten. «Què tens aquesta tarda?» «Tinc Ivan», respon, i vol dir que fa el seguiment d’un antifeixista per traçar-ne les rutines i els horaris. De vegades estan cansats i els surt de cop, a ells, els damnats, una nostàlgia pel paradís, en forma de vacances a la platja: 

Ella: Crec que ens els hauríem de carregar a tots.

Ell: Podràs fer-ho…

Ella: Sí.

Ell: … amb una pistola amb silenciador?

Ella: A qui?

Ell: Tombar-ne dos?

Ella: Clar. No ho sé, l’he de poder aguantar a les mans amb el silenciador.

Ell: Bé, i li has d’encertar el cap a un, com a mínim.

Ella: Ho sabré fer, això. Un segur que l’encerto.

Ell: Bé, i carregar-te el segon també és com a fàcil. Amb la pistola. 

Ella: Gatet, ho puc fer tot. Només m’hi he d’acostumar, hi he de jugar un cert temps, portar-la per casa, acostumar-me al centre de gravetat, veure l’espai que ocupa.

Ell: També podràs disparar.

Ella: D’acord. Ara recordava quan vam anar al mar.

Ell: Jo hi penso sovint.

Ella: Anem ni que sigui al bosc aquest cap de setmana? Descansem d’una puta vegada de tots, del feixisme. 

No estan gaire estona a repensar-s’hi. Planegen matar uns esportistes d’elit del Daguestan, «bèsties que xulegen»:

Ell: Em penso que pots ser tu, la que dispararà amb la pistola.

Ella: Mola.

Ell: Perquè no sospitaran de tu.

Ella: Posa’m més oli, si us plau.

Ell: Primer, perquè no sospitaran de tu. Després, perquè si ens carreguem algú, i en qualsevol cas volem que tu et carreguis algú…

Ella: Sí!

Ell: … millor arriscar-nos per unes bèsties que xulegen que no per un escombriaire de merda. 

Un dels objectius més corrents dels assassins neonazis eren els escombriaires immigrats. Que hi vegin heroisme, lluita contra el sistema, alternativa i, finalment, normalitat és el que ho acaba de fer insuportable. La importància que es donen a si mateixos —la manera d’expressar-se quan discuteixen sobre doctrina, per cedir-se el torn de paraula: «ho he dit tot», «he acabat»— és la importància que donen a la raça blanca o al fet que el taxista que els porta sigui un immigrant del Caucas: el seu món d’importàncies capgirades. Potser se sol alertar en va dels perills «d’humanitzar» els malvats —com si fossin extraterrestres! Llegir els diàlegs tan humans de Tíkhonov i Khassis és, al final, espiar una conversa, com si la sentíssim a l’esquena, asseguts en un banc: hi prens partit i t’arriba necessàriament el que ells senten pels enemics, que és el mateix que tu, l’enemic, sents per ells: molt de fàstic, gens de compassió.