Els detalls són importants en les novel·les de Marc Pastor; de fet, n’hi ha tants, que de vegades costa de no perdre-s’hi, aclaparat per referències a tota mena de pel·lícules, sèries, llibres, cançons i el mateix Corvoverse, l’univers propi que va generant l’autor en cada nou lliurament i que ja va necessitant una pàgina pròpia a Fandom. Marc Pastor cuida els detalls, i també la interacció amb els lectors per mitjà de les xarxes socials. Per exemple, hi ha la llista de Spotify de les cançons que sonen en aquesta novel·la i en l’anterior, Farishta. Hi ha, però, un grup de música que no he trobat en aquesta llista: els Hairless Screaming Monkeys, que tenen una citació tot just a l’inici del llibre: «She spread her wings made of ashes, / ‘cos she’d learnt to fly in hell», de la cançó «Angel of Fear». Els Hairless Screaming Monkeys tenen un fotimer de discos d’or, de platí, de maragda i de kriptonita a mig món, milers de fans que perden les calces al seu pas i desenes d’habitacions d’hotel destrossades, etc. Són els famosíssims Hairless Screaming Monkeys, i jo que no els havia sentit mai de la vida fins que no vaig llegir Farishta.
He agafat aquest nimi detall sense gaire transcendència com a mostra de la manera de fer de Marc Pastor: les seves novel·les estan atapeïdes de detalls com una mena de síndrome de Stendhal postmoderna. A mesura que ha anat millorant com a escriptor, tot aquest bastiment de les novel·les de Pastor s’ha anat fent més inconsútil, que diríem; cada cop l’entrellat s’envitricolla més harmònicament, la trama principal discorre més fluïda enmig de tot el conglomerat ingent de personatges, organitzacions, subtrames, excursos, meandres, referències, picades d’ullet i un llarg etcètera. Amb Farishta vam detectar una millora substancial respecte de Bioko en aquest sentit, i Els àngels em miren també apunten cap a aquesta direcció. Amb l’augment progressiu de la complexitat de les seves obres literàries, de vegades el viatge al cor de les tenebres —el de Bioko, per exemple— semblava, més que una metàfora, una realitat: sovint no sabies en quina història t’havies empantanegat, embardissat o abissat. És evident que l’autor cada cop domina més els recursos narratius per mantenir l’interès en la història, malgrat tota l’efusió de distraccions de tota mena que ell mateix es dedica a incorporar.
La importància dels detalls fa que, per exemple, els personatges perdin el fil d’una conversa per la raó que sigui i que això sigui absolutament intranscendent per a la trama, o que un agent obri un ordinador que no és el seu a la comissaria i que, amb les presses del moment, s’hagi d’estar esperant mitja hora perquè es carregui la configuració d’usuari en el terminal nou. Forma part del realisme d’Els àngels em miren, que em fa l’efecte que té molta més presència que en totes les novel·les anteriors de l’autor. No només perquè l’element fantàstic sigui gairebé anecdòtic per a la trama —se’n podria haver prescindit bastant fàcilment, mentre que en les altres novel·les la fantasia o la ciència-ficció són essencials—, sinó perquè es veu un interès per explicar un estat de coses viscudes molt més intens que en la resta de l’obra de Pastor. Sembla clar que volia parlar del funcionament del Cos dels Mossos d’Esquadra i de l’ambient que s’hi va viure arran dels atemptats del 2017 i de la proclamació espectral d’independència. Ell mateix ho reconeix a les entrevistes que li han fet. D’aquesta mateixa pruïja en surt la part ucrònica sobre la Catalunya postindependent. D’aquí, doncs, la insistència per detallar amb tanta profunditat el funcionament d’una investigació criminal —a diferència del que succeeix a sèries com CSI— i les conseqüències del procés d’independència. De la mateixa manera que no semblava necessari l’element fantàstic per al desenvolupament de la novel·la, tampoc no ho sembla la descripció de les unitats dels Mossos ni la proclamació de l’Estat català. Però és que la novel·la també va d’això, i la veritat és que és interessant: d’una banda, és molt rica la xarxa de relacions, de simpaties i antipaties que teixeix Pastor entre unitats policials, judicials i de tota mena; de l’altra, la independència afecta aquest entrellat i, per tant, també la investigació criminal. Tot plegat enriqueix la novel·la i la fa notablement diferent de la resta de les de Marc Pastor i, també, força més interessant.
Però no hem parlat gaire de l’argument: apareixen dues adolescents assassinades a Sant Andreu i Abraham Corvo n’investiga el cas, que es va enredant cada cop més. Corvo, que pot dir que «duc el dimoni dins jo», aprofita aquesta característica sobrenatural per acabar de desllorigar un cas que semblava que no s’acabaria de resoldre mai. Aquest element sobrenatural —i la personalitat carismàtica del personatge principal— hi posa el toc característic de Marc Pastor en una novel·la complexa, ben redactada i cuidada, feta amb un amor pels detalls que espanta. L’escriptura més o menys d’estil cinematogràfic, per exemple amb diàlegs efectius i escenes de pel·lícula de terror, està molt ben treballada. En general, tot aquest escampall de petits detalls guarneixen una estructura general ben acabada. Si la munió de personatges podia semblar desconcertant a Bioko, a Els àngels em miren s’ha solucionat amb una relació onomàstica al final de la novel·la, agrupada per institucions policials i judicials. Certament, com deia al començament, potser el que falta ara per poder navegar sense negar-nos en el Corvoverse és la pàgina Fandom. Allà llegiríem que Arthur Lovejoy, a més de ser el filòsof fundador de la història de les idees en el món real, és també el líder dels famosos Hairless Screaming Monkeys en el món ficcional de Pastor. Mancats d’aquesta utilíssima eina, haurem de fer salts temporals en estanys d’oricalc i rellegir les peripècies de Víctor Negro a L’any de la plaga. Llàstima que els salts no puguin ser cap endavant per veure en acció l’Abraham Corvo a El vol de l’òliba, que Pastor anuncia al final d’Els àngels em miren. Abi Corvo, é’ ë o sá bötyö enokonokko, o sá ö mmò i per això ens agrades tant.
