D’uns llavis massa vermells; d’unes mans massa blanques

Un apunt sobre sensualitat i episteme en la literatura del barroc a partir d’un poema de Francesc Vicent Garcia (i un de Giovan Battista Marino i un altre de Francisco de Quevedo)

Un mocador vermell tacat de sang
Pere Gimferrer

Entre els molts poemes, originals i atribuïts, que conservem sota el nom de Francesc Vicent Garcia, hi ha una dècima que se sol utilitzar per netejar, per dir-ho així, aquella imatge jocosa i satírica —a vegades grollera— que puguem tenir de l’autor. És aquesta:

A una dama que, patint de gran set,
li donà son galant un jarro d’aigua

De la caritat vinguí
a conseguir la finor,
puix que li he apagat l’ardor,
a la que me’l causa a mi.
Quan amb son preciós robí
l’aigua ditxosa tocà,
amb vislimbres la il·lustrà
de resplendor carmesina,
fent, amb sa boca divina,
lo miracle del Canà.

Certament, aquesta dècima s’allunya prou d’aquells poemes que —si més no a primera llegida— es fonamenten en un estirabot final o en un joc de paraules com seria el cas d’aquell sonet que comença: «Los raigs de l’Orient desembeinava», que després d’utilitzar el verb bramar al llarg del poema en quatre contextos diferents (el lleó que brama, la mar enfurida que brama, el cel de tempesta que brama i les Fúries de l’infern que bramen queixant-se del seu dolor constant), en el darrer vers se’ns refereix el sentit real del verb: «però més pròpriament los àsens bramen». Bé, la dècima que ens ocupa sembla que va per un altre camí. Amb els quatre primers versos de la introducció que ens fa el narrador del poema, que hem d’entendre que és el galant del títol, se’ns situa: ell, que s’ha ofert a donar un jarro d’aigua a la dama que estima, que li causa un ardor amorós, ha apagat la set, l’ardor, de la dama en qüestió, i ha estat amb aquest gest que n’ha aconseguit la finor. Aquesta finor l’hem d’entendre, crec, en el sentit que el Fabra dóna d’«una puresa extrema; de tota bondat, tendríssim». A la segona part del poemet llegim en què consisteix: quan la dama s’acosta el jarro als llavis, el seu «preciós robí», l’aigua, per efecte de la llum, fa com si es convertís en vi: ha fet, amb la seva boca bonica, el miracle del Canà. El vermell dels llavis de la dama ha envermellit l’aigua que tocaven, i com que es tracta d’un vermell intensíssim, hem d’entendre (si no, no es podria donar tal «miracle») que l’aigua s’ha convertit en una de les coses més vermelles que podem pensar: vi.

Giovan Battisa Marino, poeta barroc italià per excel·lència, a la segona part del seu llibre La Lira, té un petit poemet de vuit versos que reprodueix un esquema molt semblant. És aquest:

Ninfa mungitrice

Mentre Lidia premea
dentro rustica coppa
a la lanuta la feconda poppa,
i’ stava a rimirar doppio candore,
di natura e d’amore;
né distinguer sapea
il bianco umor da le sue mani intatte,
ch’altro non discernea che latte in latte.

N’hi ha una versió en català feta per Narcís Comadira que fa així:

Nimfa munyidora

Quan Lídia premia
dins la rústica copa
a la llanuda la fecunda popa,
jo m’estava a mirar el doble candor
de natura i d’amor;
distingir no sabia
el blanc humor de les mans, massa abstret,
jo no veia res més que llet en llet.

Una nimfa que muny. El poema, que ara el situem en un ambient pastoral, el llegim en la veu d’un narrador que, si bé al principi podríem pensar que és impersonal —que és una narració, però que es vol objectiva, per dir-ho així— al quart vers apareix a través d’un jo que participa de l’escena, no només com a narrador, sinó també com a personatge i que és, com en el poema de Garcia, el canal pel qual rebem l’escena que es descriu. Com podem llegir, als tres primers versos hi ha una noia (que segons el títol és una nimfa) que està munyint una bèstia que deu ser una cabra o una ovella. Al quart vers se’ns talla la imatge per deixar constància del que hem comentat: hi ha un algú que domina el que podem saber del que passa dins el poema i que no n’és el protagonista. Als darrers tres versos, el que captiva el narrador es fa més present: no pot distingir, en l’escena, el que són les mans de la nimfa del que és la llet: així de blanques són les mans, que la cosa de la naturalesa que ho és més (amb permís de la neu dels pits de moltes noietes d’aquesta època), la llet, es debat amb les mans per la seva blancor tan extrema. El motiu d’aquesta ampliació de la imatge (al principi només mirava l’escena completa amb la mossa sencera i la bèstia sencera) cap a les mans i la llet es deu al que diuen els dos versos centrals:

i’ stava a rimirar doppio candore,
di natura e d’amore

[jo m’estava a mirar el doble candor
de natura i d’amor]

El narrador (i això encara queda més remarcat en la traducció de Comadira quan canvia l’intatte que refereix a la mossa per l’abstret que refereix a qui ens explica l’escena del poema) és absorbit per la candor doble del que veu: la de la natura (la llet) i la de l’amor (les mans, la nimfa). Com en el poema de Garcia, hi ha una imatge extraordinària, meravellosa, que porta el narrador a suposar i afirmar que en la base d’aquella escena no hi pot haver, per una banda, res més que la puresa de la dama o de la nimfa en qüestió (aquella finor, aquella candor), que queda potenciada per aquell amor que ell sent; i per l’altra banda: la naturalesa, en tant que, en l’escena, es veu desbordada per culpa d’aquells detalls que el narrador-enamorat veu en la dama i que se li amplifiquen en la narració fins a ocupar la totalitat del que el poema ens pot deixar veure. En part, això ja ho ensenya el fet que, en el poema de Marino, el personatge femení sigui descrit com una nimfa i no pas com una pastora, que seria el primer que pensaríem si veiéssim una noia munyint. Una cosa que ens ha de cridar l’atenció dels dos poemes és que el tema sempre es resol a partir d’una concreció física màxima d’allò que enceta el poema: tant el reflex del llavi en l’aigua (o la gota de sang que tenyeix l’aigua en ser el llavi tallat pel got, si es vol llegir així) com les mans que no es distingeixen de la llet, no porten a enlloc de més enllà de les seves existències concretes: el poema es resol en la ment del narrador (el poeta, hem d’entendre sempre, però transfigurat a personatge de l’escena), però el que s’esdevé és allò mateix, no pas res més: no hi ha una dama angèlica. Si la dama és pura, ho serà per conducta seva, per persona que és, per la puresa del seu gest i els efectes que té en el narrador-enamorat; tanmateix, els seus efectes sembla que siguin els d’una dama angèlica, una Laura o una Beatriu, però filtrats per la ironia que el poema porta: el seu objecte no és alguna cosa espiritual, sinó purament carnal: uns llavis i unes mans, i el filtre és l’ardor que no és altra cosa que l’amor del narrador de la dècima de Garcia, que no pot ser més explícit en la seva carnalitat, i més si hi sobreposem l’ardor de la dama, la manca de la cosa essencial que per ella (i per tothom) és passar molta set.

El joc sensual que se’ns ensenya a tots dos poemes es resol, alhora, en una esfera purament carnal i en una esfera en què es donen els afers de l’Amor —per dir-ho així— pur, completament separada d’aquesta, però accessible gràcies a l’efecte sobrenatural (o ultranatural, potser hauríem de dir) de la primera esfera. Hi ha alguna cosa d’inexplicable, sembla, en aquells llavis i en aquelles mans —que, d’altra banda, no deixen de ser en cap moment el que són: uns llavis i unes mans. La fascinació que es desperta en el narrador del poema és, bàsicament, causada per la part d’increïble que té el gest petitíssim de la noia, per tot allò que aquest gest hauria d’amagar: aquella puresa que només es pot mostrar pel gest, aquella puresa que en el gest es reflecteix i s’il·lumina. Sembla que hi hagi, però, la necessitat permanent d’aquest gest, que no pot quedar enrere un cop ja ha mostrat alguna cosa de més enllà. Als ulls del lector —i del narrador— la noia de carn i ossos que toca l’aigua amb els llavis no pot desaparèixer després de la meravella que ha causat i deixar, allà on era ella, la virtut que l’acompanyava: cal la noia per transformar l’aigua en vi, i si la noia marxa, el vi es tornarà a convertir en aigua. Mentre hi hagi noia, hi haurà el besllum d’alguna cosa que vagi més enllà de la noia, la noia en cap cas es pot deixar enrere ni superar platònicament, per dir-ho així; és aquesta la paradoxa que el poema sembla que ens vulgui ensenyar. Es dóna alguna cosa així com una divinització irònica del cos, on allò que és la puresa de l’estimada, la seva part més divina, només és assumible a través d’una manifestació excessivament física de l’estimada. A través de la impossibilitat explícita d’una realitat abstracta de l’Amor que es mostra amb l’excés de cos que amb els llavis vermellíssims es dóna, aquest absolut apareix i es fixa damunt el vermell. Es mostra el camí i el lloc on porta el camí alhora que es mostra l’esvoranc insalvable que n’hi impossibilita l’accés.

Això apareix en el poema de Marino de manera més explícita que en el de Garcia, que hi és, però subterràniament —la Natura com a tema que va de bracet amb l’Amor. La candor és doble: són la puresa de la naturalesa (la llet), aquella força constant i inviolable, i la puresa de l’Amor de la dama (les mans) que es barregen harmoniosament.

En un sonet de Quevedo, aquesta puresa doble es destria per convertir-se en una lluita en què es debaten el vermell del llavi de la dama amb el vermell del clavell que té entre les dents. El que en Marino era harmonia, en Quevedo es torna una lluita delicadíssima. Llegim-lo.

A Aminta, que teniendo un clavel en la boca,
por morderle, se mordió los labios y salió sangre

Bastábale al clavel verse vencido
del labio en que se vio (cuando, esforzado
con su propia vergüenza, lo encarnado
a rubí se vio más parecido),

sin que, en tu boca hermosa, dividido
fuese de blancas perlas granizado,
pues tu enojo, con él equivocado,
el labio por clavel dejó mordido;

si no cuidado de la sangre fuese,
para que, a presumir de tira grana,
de tu púrpura líquida aprendiese.

Sangre vertió tu boca soberna,
porque, roja victoria, amaneciese
llanto al clavel y risa a la mañana.

Veiem un altre cop l’esquema bàsic inicial d’un narrador intern a l’escena del poema. Ara el narrador se’ns fa present pel fet de tractar Aminta en segona persona. En el poema, l’escena que es desenvolupa és una mica més complexa que en els altres dos que hem llegit: una mossa aguanta un clavell vermell a la boca, entre els llavis. En aquest combat subtil hi ha el clavell i els llavis en una pura lluita de color fins que la mossa, enutjada, decideix mossegar el clavell (la lluita i l’enuig es fan quasi físics). Per error, però, es mossega el llavi. Un cop més, com en els dos poemes d’abans, hi ha una confusió entre el que és part de la protagonista i el que és la naturalesa: el vermell dels llavis i el vermell del vi, el blanc de les mans i el blanc de la llet, i ara, el vermell dels llavis i el vermell d’un clavell. Naturalesa i protagonista es confonen; sempre, per part de la noia, hi ha una innocent supèrbia que la porta a un tu a tu amb la Naturalesa com a obra feta, podem entendre, per alguna cosa superior. I podem estirar el fil: un tu a tu entre aquella qui mostra allò que és en la mesura que és mostra d’una cosa amagada, i la Naturalesa, que ja sabem que és cosa mostrada i cosa que organitza la cosa mostrada. En aquest cas, però, el debat entre llavi i clavell, entre noieta i Naturalesa, pren un nou aspecte quan la mossa del poema comet l’error de mossegar-se el llavi: una gota de sang seva taca el clavell. L’esclat de vermell no pot ser més intens: ha sortit a combatre, sempre amb aquesta ingènua supèrbia, allò que amaguen aquells llavis, aquella cosa que és, en part, el secret de la puresa i de la vermellor d’aquells llavis: la sang que amb el seu vermell puríssim humilia el clavell i fa riure el matí. El vermell de la sang de la noia ha vençut el vermell del clavell: la noieta ha vençut la Natura.

Imatge de l’article:
Imatge modificada a partir del quadre El crit. Groc i violeta, de Tàpies.

(Muntanyola, 1989). És llicenciat en filosofia i ha publicat els llibres de versos Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions 1984, 2014) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018; Premi Ausiàs March i Premi Cavall Verd - Josep Maria Llompart de l'AELC). També està fent un treball de doctorat sobre Segimon Serrallonga, és membre del consell de redacció de la revista Reduccions i és baixista del grup Obeses.