L’aparició de l’introbable (IV)

herbert_dyakonova_lalectora
tocats_lalectora

A l’entrada de l’Institut Polonès de Sant Petersburg hi ha un vigilant amb ulls circumspectes, porra a la cintura i gorra de pell en ple estiu. Em barra el pas i em demana el passaport. «Jo només vull anar a la biblioteca», li dic. «El passaport», em contesta. «Tingui.» Entro, i mentre pujo les escales m’imagino tot de lleixes amb edicions antigues i rareses bibliogràfiques que justifiquin aquest zel protector. El que em trobo, però, és una sala petita amb quatre prestatgeries poc poblades i un vals de Chopin que sona de fons. Aprofitant que la bibliotecària està entretinguda donant conversa a un senyor gran i encara no m’ha exigit que me’n faci sòcia, tafanejo una mica, m’acosto a una lleixa i en trec un volum a l’atzar, atreta només pel llom llustrós. És un recull d’assajos d’un dels meus poetes preferits: Natura morta amb brida de Zbigniew Herbert, en traducció russa d’Anatoli Nechaj. Una edició elegant amb un vaixell i un paisatge flamenc a la portada. En aquesta ciutat, on ens considerem amos i senyors de la pintura holandesa, per tots els rembrandts i vaneycks que ens hem anat apropiant en les múltiples visites escolars a l’Ermitage, un llibre sobre l’Holanda del segle xvii i els seus artistes té un valor afegit. De sobte, se m’adreça algú: el senyor gran que parlava amb la bibliotecària em diu, en veu baixa, que l’ha traduït ell i fa un somriure tímid, com si s’avergonyís d’haver-m’ho revelat. 

Al cap de deu minuts ja sé que l’Anatoli és rus d’arrels poloneses, que viu sol a Gàtxina, un poble a la rodalia sud, que tradueix poesia i prosa de poetes i que està molt empipat amb els editors de Natura morta amb brida. Els havia proposat d’afegir al llibre un text més i s’hi van negar. «Perquè està inacabat i diuen que això no queda bé. Però si és una meravella!» Em parla d’El mestre de Delft, un llibre d’assaigs que Herbert va deixar inconclús i que no està traduït a cap idioma. L’assaig més bonic, segons l’Anatoli, és el que dóna títol al llibre i parla, evidentment, de Vermeer. Herbert hi cita el relat d’un viatger francès, Balthasar de Monconys, que va anar a Delft per conèixer Vermeer, però no el va trobar. Tampoc va trobar cap quadre al seu taller i, per atzar, en va veure un en un forn: Vermeer l’havia donat al forner a canvi del pa. Monconys el volia comprar, però el preu assignat pel forner, sis-cents florins, li va semblar massa alt «per un quadre on només hi surt una persona». 

Per un moment, la conversa es desvia, parlem de les coses que arriben a fer els artistes per sobreviure, i tornem a Herbert. L’Anatoli m’explica que el jove Zbigniew, en els anys d’ocupació nazi de Polònia, va treballar com a alimentador de polls. «Perdoni, ho he sentit bé?» Sí, sí. A Lwów, la ciutat natal de Herbert, hi havia un laboratori dirigit per Rudolf Weigl, un biòleg reputadíssim, i en aquella època s’hi estava desenvolupant una vacuna contra el tifus, que havia fet grans destrosses a l’exèrcit alemany. Era necessari, per a la creació de la vacuna, fer experiments amb polls, màxims difusors de la malaltia, i mantenir-los vius, és a dir, nodrir-los amb sang humana. Weigl, compadint-se dels intel·lectuals polonesos de Lwów que s’havien quedat sense mitjans de subsistència amb l’arribada dels alemanys, en va contractar molts per a aquesta feina esgarrifosa. També Herbert, que aleshores vivia amb els pares i volia ajudar la família, s’hi va sotmetre: li lligaven a la cuixa una mena de braçalet fet de capsetes amb polls i els deixaven xuclar una estona.

L’Anatoli ha marxat, la bibliotecària m’ha donat un tros de paper rebregat que fa de carnet i jo m’he quedat mirant per la finestra de la biblioteca. Com és que no m’havia fixat que a l’edifici del costat hi ha una bandera enorme? És el consolat polonès: vet aquí per què hi ha tanta vigilància. 

En tornar a casa, he obert l’ordinador i he comprovat que d’El mestre de Delft, hi ha dos articles traduïts al castellà i presentats pel meu amic Xavier Farré, que van sortir al número 55 de la revista Sibila. I també que l’ofici d’alimentadors de polls té una entrada a la Viquipèdia, en polonès (karmiciel wszy) i en anglès (feeder of lice). A la llista dels alimentadors més il·lustres hi surt el nom de Zbigniew Herbert. Pel que fa a Vermeer, com que no ve gairebé mai a Petersburg, s’escapa al nostre orgull de propietaris. Tan sols un quadre seu, Dona jove asseguda davant del virginal, va visitar l’Ermitage ara fa uns mesos. Hi surt només una persona, però encara enyorem la llum que es demora al seu xal groc.

(Sant Petersburg, 1985). És Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat tres llibres de poemes en rus i un en català, Per l'inquilí anterior (Blind Books, 2015) i un grapat de traduccions de literatura russa. És guanyadora del Premi Vidal Alcover de Traducció (2016) i del Premi PEN de Traducció (2018). Imparteix classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb el diari Ara.