La música i la lletra

tocats_lalectora

Un cas molt curiós. Aquests dies, per una casualitat d’aquelles, he recuperat un hit de la meva adolescència: una cançó de Mikis Theodorakis que cantava la Maria Farandouri (o Farantouri), sobre un poema de Giorgos Seferis. La cançó se sol conèixer pel primer vers, escurçat (Sto perigiali) o sencer (Sto perigiali to kryfó; en lloc de kryfó, ‘amagat’, en el vídeo que n’he vist a internet la Farandouri canta mikró, ‘petit’); però el títol del poema de Seferis és «Arnisi», que és l’acció de renegar d’un principi o renunciar-hi, o sigui que diguem-ne «Renúncia».

Γιώργος Σεφέρης                                          Giorgos Seferis
ΑΡΝΗΣΗ                                                        RENÚNCIA

Στο περιγιάλι το κρυφό                               A la platja arrecerada
κι άσπρο σαν περιστέρι                               i blanca com un colom
διψάσαμε το μεσημέρι·                               teníem set, al migdia;
μα το νερό γλυφό.                                        pro l’aigua era salada.

Πάνω στην άμμο την ξανθή                       Sobre la sorra rossa
γράψαμε τ’ όνομά της·                                vam escriure el nom d’ella;
ωραία που φύσηξεν ο μπάτης                   quin goig quan va bufar la brisa
και σβήστηκε η γραφή.                               i va esborrar les lletres.

Mε τι καρδιά, με τι πνοή,                           Amb quant coratge, amb quant alè,
τι πόθους και τι πάθος,                               amb quin deler i amb quin delit,
πήραμε τη ζωή μας· λάθος!                       fèiem la nostra vida: gran error!
κι αλλάξαμε ζωή.                                         —i vam canviar de vida.

El poemet del cas Seferis (1900-1971) l’havia escrit cap als trenta anys; el va incloure al seu primer llibre, Strophi (‘Tombant’), que és del 1931. Quan el llibre va sortir, Seferis, que havia nascut a l’Àsia Menor i havia estudiat a Atenes (1914-1918) i a París (1918-1925), ja voltava pel món fent de diplomàtic; el 1957 el van nomenar ambaixador reial a Londres, i s’hi va estar els últims anys de carrera; el 1962 es va jubilar i va tornar a Atenes, i l’any següent li van donar el Nobel.

Just abans que Seferis es jubilés, Mikis Theodorakis (que just llavors s’havia decidit a passar de compositor parisenc a músic popular grec gràcies a l’empenta d’un altre poeta, Iannis Ritsos) el va anar a veure a Londres per demanar-li permís per musicar poemes seus, concretament «Epiphania 1937» i unes quantes seccions del llibre Mithistòrima; Seferis li va dir de seguida que sí, que endavant, però li va demanar que també musiqués «Arnisi». O sigui que l’home devia tenir raons personals per estimar-se’l, aquell poemet de joventut. No és pas que no n’hi hagi d’objectives, de raons per considerar-lo un bon poema, que em sembla que sí que ho és molt, i tant que sí; però no és la mena de poema que fa la cara que un poeta hagi de preferir si no és que encara s’hi sent per dins en carn viva. És possible, també, que Seferis, que era persona d’ordre i poeta d’un cultisme tirant a hermètic, hi apreciés el do tan evident de la cançó més franca; potser és això mateix que va fer fàcil (diguem-ho així, per fer-ne via) la feina del compositor comunista amb vocació popular que era Theodorakis.

Sigui com sigui: Theodorakis (que s’havia familiaritzat amb el rebético en els anys d’internament a l’illa-presó de Makronissos, durant la guerra civil grega de 1945-1948) en va fer una cançó amb molt de busuqui i amb una melodia seductora, que de seguida es va fer molt popular. Tan popular que la dictadura dels coronels la va prohibir. No és impossible arribar a entendre què devia passar pel caparró del censor que va tenir l’acudit de prohibir-la: el vers final, la cosa de canviar de vida (el grec és una miqueta de res més ambigu, i tant pot ser ‘canviar de vida’ com ‘canviar la vida’), pot semblar arxirevolucionària, als ulls de segons qui. Però tot va venir en molt bona mesura d’un malentès: d’una distorsió que fa la música a la lletra.

Hi ha dues distorsions primeres que mira, què hi farem: d’una banda, el poema està fet en versos alterns, octosíl·labs els senars i hexasíl·labs els parells, i la cançó ho iguala tot allargant els hexasíl·labs amb melismes que repeteixen la mateixa síl·laba (kias-pro-san-be-ris-te-e-e-ri…); d’altra banda, aquests versos s’organitzen en estrofes de quatre versos (amb dues rimes creuades a cadascuna), i la cançó les converteix en estrofes de sis versos amb el recurs banal de repetir els dos últims per la cara. Res que no hàgim sentit mil cops, o sigui que això més val que ho deixem córrer.

Però la distorsió grossa és la tercera. Llegint el poema es veu de seguida que la patacada arriba al final de tot, quan s’acaba una frase a mig penúltim vers i en comença una de nova. És en aquest salt de frase on hi ha el cop de puny; no cal saber grec per entendre el pes del silenci que deixa, just en aquest lloc (entre pírame ti zoí mas i láthos), la veu del mateix Seferis quan diu el poema. De natural suposo que tots donaríem més aviat la raó a la joventut enduta en les rauxes de l’amor, per inconstants que siguin, més que no pas a l’assenyament o l’aburgesament que hi renuncia —que en renega— perquè no hi veu sinó un caprici o un caràcter de l’edat periclitada. L’error, diríem des de l’optimisme, és canviar de vida. Però el poema ho diu al revés, es compromet amb la visió pessimista: la vida de joves enamorats era un error, i no ens va quedar més remei que renunciar-hi.

La música aboleix la pausa central del penúltim vers, i fa que en grec s’entengui tèrbolament una mena de garbuix en què el coratge, l’alè, la passió i el patiment s’han de posar en combatre l’error de la vida diguem-ne obligada i aconseguir un canvi de vida. O sigui, una proclama revolucionària. L’encert del censor va ser d’aquells que fan època. Un cop prohibida, la cançó es va fer encara més famosa i es va convertir en «L’estaca» grega. O sigui: coses que el poema no deia l’any 1931, es va posar a dir-les a crits a finals dels 60, per obra i gràcia del tirar al dret de Mikis Theodorakis i de la inèpcia d’aquells coronels que manaven. De vegades no hi ha com una bona dictadura per fer populars certs poetes, amb tota la raó (Seferis) o amb no tanta (Espriu). Amb això, un poema que semblava destinat a ser un madrigal per a una veu sola es va convertir en un himne coral. A l’enterro de Seferis, el 1971, en plena dictadura, es veu que la gentada es va posar espontàniament a cantar el «Sto perigiali», com els italians el «Va pensiero» del Nabucco a l’enterro de Verdi. La cosa devia ser impressionant.

(Barcelona, 1962). És llicenciat en Filologia clàssica. Entre la seva obra destaquen els poemari Felí encès (1995) i El germà de Catul i més coses, de 1997. També ha publicat assajos i estudis, i és traductor de prosa i poesia. Treballa en el món editorial des del 1986.