De saber oblidar-se d’un mateix

Mig apunt sobre la mística en Verdaguer arran de la nova edició de Roser de tot l’any

Aquest maig Verdaguer Edicions ha tret una edició nova de Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos de Jacint Verdaguer. En aquesta ocasió, l’edició és a càrrec de M. Carme Bernal, qui, seguint la línia dels darrers volums d’aquesta col·lecció de l’Obra Completa de Verdaguer, firma un «Estudi introductori» extens —però no excessiu— i una anotació als poemes sempre justa: sense més aclariments dels necessaris i amb aportacions documentals i bibliogràfiques pensades sempre per acompanyar la lectura dels textos. Amb l’estudi, Bernal ens situa —i molts cops ressitua— el llibre dins la seva complexitat compositiva (manuscrits relacionats, estadis diversos de redacció dels textos i del llibre, etc.) i dins el marc de l’obra, el pensament i la vida de Verdaguer. El text de Verdaguer, tipogràficament molt net,1 es deixa llegir sense entrebancs de cap mena —cosa estranya, si pensem en segons quines edicions filològiques—, i qui ho vulgui —jo ho recomano— pot deixar-se acompanyar per les paraules sàvies de Bernal.

Entre el mar de poemes que és el llibre —n’hi ha 365, un per cada dia de l’any—, el que correspon al 10 de juny potser és un dels que se’ns fan més estranys als lectors de Verdaguer. Això, potser perquè hi llegim un intent de reprendre les maneres dels grans poemes de Sant Joan de la Creu, no només pels motius, sinó, com veurem, per les menes de moviments imaginatius que hi ha. El lema —els versos 36 i 37 de «Noche oscura»— ja ens encamina prou en aquest sentit. En qualsevol cas, hem de tenir en compte el fet que el llibre, com apunta Bernal, «és un banc de proves per a la producció posterior»,2 i és com a prova de certa poètica que potser hem d’entendre el text. Això, evidentment, no vol dir que no es tracti d’un molt bon poema —que ho és—; i és perquè és un molt bon poema que Carles Riba el va posar d’exemple d’aquell misticisme en Verdaguer en què «l’expressió poètica no és un intent per a precisar un afecte, sinó una entrada, si es vol un sospir cap al silenci». En l’obra de Verdaguer, Riba també hi llegia un altre misticisme diguem-ne de segon ordre —o que semblaria que li era menys car—, en què «més aviat l’ànima vaga amb el seu enyor, consirosa d’ella mateixa, prompta a respondre a la més feble veu que li arribi de l’Amat, cercant en tota cosa bella de la natura el reflex d’Ell i l’estímul a l’èxtasi, que és la presència viva d’Ell».3 D’aquest segon mode místic en Verdaguer, posa d’exemple el poema que correspon al 26 de juliol —un altre molt bon poema—, d’una imaginació molt més habitual en la seva obra. En part, semblaria que a Riba li hauria agradat trobar un Verdaguer que fos, en la poesia mística i religiosa, un poeta de la mena de Sant Joan de la Creu, i aquest poema —i potser algun altre— li deixaven intuir que, si hagués volgut, ho hauria estat. D’altra banda, també semblaria que, per Riba, Verdaguer només arribava a aquella «fase més aguda de l’èxtasi», és a dir, a la mística de la primera mena, en comptadíssimes ocasions, com si es tractés d’una fita assolible només a vegades. I sembla que deixi de banda que Verdaguer es pogués moure en diferents registres de poesia misticoreligiosa segons li convingués. Una pregunta possible per Verdaguer, en qualsevol cas, potser seria per què va decidir fer tants pocs poemes de la mena que era més cara a Riba; la resposta només la podem mig suposar —i no sortiríem mai de les suposicions, tanmateix. Sigui com sigui, llegim el poema:

Dia 10 [de juny]

Quedéme y olvidéme
y el rostro recliné sobre el Amado.
St. Joan de la Creu

L’he trobada en aqueix Cor
la fontana de l’amor
d’aigua fresca i regalada;
aprés que l’aigua beguí,
fontana endins me n’entrí
on no té l’àngel entrada.

En lo bell mig d’aqueix Cor,
trobí la mar de l’amor,
i em llencí dintre l’onada.
Naufraguí o no naufraguí?
Jesús, Vós sabeu de mi,
jo per Vós me’n só oblidada.

Com la major part dels poemes que corresponen al mes de juny (i molts del llibre), aquí el tema principal és la devoció al Sagrat Cor de Jesús, és a dir, al misteri de Crist i al centre íntim i essencial de la seva persona. La imatge de Crist com a font de vida és ben comuna a diversos llibres de la Bíblia i prou coneguda, de fet —Verdaguer mateix, tot fent parlar l’Espòs, es traduïa així el Ct 4,15: «Ets tu la fontanella d’aigües vives | que per l’hort com del Libanus derives». I el salt de font de vida —la imatge bíblica habitual— a font d’amor és del tot evident. És en els versos següents, quan diu «aprés que l’aigua beguí | fontana endins me n’entrí» que —rima a part— Verdaguer se’ns mostra en ple, amb una delicadesa imaginativa que, com poques, fa portar tot el que no es pot copsar pels sentits a una imatge que és pura intuïció sensorial, difícilment parafrasejable, però perfectament definida. Una altra imatge d’aquesta mena, per exemple, amb uns moviments imaginatius semblants, era aquell magnífic «Se’m fonen a sos besos les entranyes» que llegíem al «Cant d’amor» dels Idil·lis i cants místics. Pel darrer vers de l’estrofa, Bernal ens en don la font més que probable, un fragment del capítol XXIII dels «Comentarios a “Noche oscura”» de Joan de la Creu:

[El alma] totalmente a oscuras y en celada del enemigo recibe las Mercedes espirituales de Dios. La causa es porqué como Su Majestad mora sustancialmente en el alma, donde ni el ángel ni demonio puede llegar a entender lo que pasa, no puede conocer las íntimas y secretas comunicaciones que entre ella y Dios allí pasan.

I ja tenim dibuixat el primer pas cap a la unió mística del poema: trobada, acceptació activa de Crist i inici de l’ascens. Pel que entenc, en el poema —i seguint el «Comentario» de Joan de la Creu, hi hem de suposar una diguem-ne petició d’unió via la vida contemplativa i ascètica i un refús de l’engany del món, que és el que el dimoni aprofita per fer-se fort i atreure cap a si les ànimes de la gent —simplifico molt. En el poema de Verdaguer, dins l’esquema de Joan de la Creu, ja hem superat l’estadi en què el dimoni podia fer acte de presència. La vida contemplativa ja és un acostament a Déu; i el «no té l’àngel entrada» és perquè ens trobem en aquest estadi de contacte directe. S’ha assolit aquella «casa sosegada» de la «Noche oscura», que vol dir una separació completa entre la part sensitiva i la part espiritual de l’ànima, i no només això, sinó que la part sensitiva està del tot anul·lada, i així l’ànima, tota espiritual, ara, queda lliure de la torbació del dimoni; estem, «sin otra luz y guía | sino la que en el corazón ardía» que diu Joan de la Creu. «Només em guia el meu cor, ara —no em calen àngels—, i el meu Cor me’l ve a buscar el Seu per fer-se un Cor sol», sembla que digui.

La segona estrofa, que és la que copia Riba al seu «Pròleg», comença «En lo bell mig d’aqueix Cor». Aquest «bell mig» del Cor de Jesús molt probablement arrossega un altre passatge (o algun que porti un pensament semblant) del comentari a la primera cançó del «Cántico espiritual» de Joan de la Creu que diu:

Y es de notar, para saber hallar este Esposo (cual en esta vida se puede), que el Verbo, juntamente con el Padre y el Espíritu Santo, está esencialmente en el íntimo centro del alma escondido. Por tanto, el alma que por unión de amor le ha de hallar, conviénele salir y esconderse de todas las cosas criadas según la voluntad, y entrarse en sumo recogimiento dentro de sí misma, comunicándose allí con Dios en amoroso y afectuoso trato, estimando todo lo que hay en el mundo como si no fuese.

(És, en part, la idea de la pedra i el centre que agradava tant a José Ángel Valente.) Situar-se al mig d’aqueix Cor només és possible després de situar-se al mig d’un mateix. Acceptar mai no és prou, cal anar buscar, recollir-se en un mateix i oblidar-se de les coses del món, fer com si no hi fos —fer que no hi sigui. Com tants cops en Verdaguer, sembla que només digui «ab senzillesa lo que son cor li dictava», que escrivia Manuel de Montoliu al pròleg de la traducció del Càntic dels càntics precedit de Els jardins de Salomó, i que ho sembli quan li interessa és una de les fites del seu estil. Sobre això, Segimon Serrallonga va apuntar que «quan Verdaguer escriu sobre altres autors, els esmenta o se’n val en situacions, referències, lloances o al·lusions, pren un aire tan natural, com de qui només sap just el que diu. Però quan el lector s’hi atura, i va sumant, queda esbalaït de la diversitat i coherència dels seus coneixements i de l’essencialitat amb què els usa».4 Valgui la marrada com a apunt a la consciència i capacitat d’ofici que tenia —al costat d’un talent versificador i de poetització extraordinaris—, contra la imatge de «papalloneig», com en diu M. Carme Bernal, que molts cops se n’ha volgut donar.5 En qualsevol cas, un cop al centre de Cor i superat l’estadi d’acostament de la «fontana de l’amor», ens trobem en «la mar de l’amor», que ens duu, com a lectors, de cap al «pèlag d’amor» lul·lià. Diu Verdaguer: «i em llancí dintre l’onada. | Naufraguí o no naufraguí?». I a la perla 229 es reescriurà les paraules de Llull:

L’Amor és mar desfeta d’onades i de vents,
que no té port ni riba pels pobres bastiments;
mes quan l’Amic naufraga, s’acaben sos turments
i de la Glòria eterna comença els compliments.6

Donar-se al Cor de Jesús és una cosa de la voluntat, però també és un camí de tribulacions —i és en aquesta mena de camins que trobem el Verdaguer més habitual.

Un altre poemet magnífic del llibre —i faig una altra marrada— que reprèn el tema de la mar de tribulacions és el que correspon al 26 de setembre. Diu:

Te duce, dulce mergi

Prop del riu
he fet lo niu,
se m’emporta la riuada;
vers la mar
me fa rodar,
oh que dolça rodolada!;
com d’amor
és la maror,
jo m’enfonso dins l’onada.

És molt significativa la referència que aporta Bernal referida al lema del poema (que tradueix: ‘Si tu ens guies, serà dolç submergir-se’); es tracta d’un fragment d’una carta de Verdaguer al bisbe de Vic datada el 8 de desembre de 1894: «Si voleu que passe més penes i tribulacions envieu-me’n de noves i més terribles encara: Te duce, dulce mergi, amb tal que vós me doneu la mà». La carta no només ens ajuda a donar una dimensió autobiogràfica del poema, sinó que ens porta a cert pensament escatològic de Verdaguer, que casa amb aquells versos d’Al Cel, prou coneguts, en què el protagonista del poema canta «en lo camp de les espines | les flors que espero collir».

Lligats a la dimensió escatològica, doncs, tenim els dos darrers versos —sobretot el darrer—, els que, com deia abans, potser ens fan una mica més estrany el poema:

Jesús, Vós sabeu de mi,
jo per Vós me’n só oblidada.

Primer de tot, s’ha de fer notar que semblaria que se’ns ha respost la pregunta «Naufraguí o no naufraguí?». Sembla que digui: «Sí, naufraguí.7 He fos el meu ésser en el Vostre i ja no tinc consciència de mi mateix —sóc (en i de) Vós— en la mesura que Vós m’ho permeteu perquè coneixeu els treballs que he passat i la meva voluntat de Vós, i qualsevol consciència de mi va ser oblidada perquè no hi cabia —hauria trencat aquella unió». D’altra banda, també hi ha el fet que, malgrat tot, sembla que no es pot respondre la pregunta (si hagués pogut, ja no s’hagués fet la pregunta, hem de suposar). La resposta final a la pregunta, doncs, si hi és, evidentment, només la sap Jesús. Si hi hagués hagut consciència de la unió, no hi hagués hagut unió perquè l’ànima hagués estat l’ànima, conscient de l’acostament, i Jesús, Jesús. Aquí s’obre el «dubte sobre l’autenticitat o la plenitud de l’experiència misticoreligiosa», i com el poema prendria per tema aquest dubte.8 Però estirar aquest fil és una cosa que demanaria una feina que aquest articlet no pot assumir.

Per un costat, seguint el que deia més amunt, tenim aquest «me’n só oblidada», que és l’única marca del poema que tenim per entendre que es tracta d’un monòleg de l’ànima, com ho és la «Noche oscura» de Joan de la Creu. El que passa és que, en l’obra de Verdaguer, aquesta mena de poemes de tall místic o bé solen ser escrits en primera persona del singular (gairebé descaradament) o bé algun cop en primera del plural, normalment de tall més pietós, o bé se’ns consigna al títol o en un subtítol qui és que parla —i normalment és l’Esposa, és a dir, l’ànima.

També estem acostumats que aquesta unió final tingui forma de desig o, en qualsevol cas, sigui futura i després de la mort.9 Verdaguer només sol descriure la unió mística consumada en poemes dedicats a sants o, sobretot, a santes, normalment amb el tema de l’intercanvi de cors. El tema de l’oblit d’un mateix dins el flux de la vida, diguem-ne, per trobar-se —i oblidar-se— en l’Altre ens sorprèn. Som molt lluny d’aquell «camp de les espines». Sí que hi ha algun poema del Roser que té per tema l’oblit, però es tracta d’un oblit o abandó imaginatiu del món, en la línia de molts poemes dels Idil·lis; difícilment deixen suposar que en el poema hi ha una suspensió de la consciència, sinó, com a molt, un oblit de les coses terrenals, i sempre acompanyat d’una consciència plena d’un mateix, d’aquell ser «consirós d’un mateix» que deia Riba. Un exemple podria ser la segona estrofa del poema corresponent al 5 de juny:

Que bé s’està, Jesús, a dintre la ferida
de vostre Cor dolcíssim a mon amor obert!
En esta celda mística se sent volar la vida;
la terra amb son desvari marejador s’oblida,
sentint d’àngels i verges lo celestial concert.

Evidentment, es tracta d’un poema de molta menys volada que l’anterior i amb un caràcter doctrinal molt més lax, però serveix d’exemple del que vull dir: la presència del personatge del poema difícilment desapareix per deixar pas a una presència neta de l’Altre, que és el que passava en el poema del 10 de juny. Si hi ha l’Altre, sempre hi sol ser en la mesura que hi ha el personatge del poema. Ara, per exemple, sent lo celestial concert, cosa que en el primer poema era impensable.

És aquella consciència doctrinal forta el que devia impressionar Riba, i és aquella doctrina —i això també són suposicions—, seguida només per admiració al model de Joan de la Creu, que devia fer que Verdaguer no s’endinsés en aquesta mena de poesia mística —o misticitzant o com es vulgui dir.

Si en Verdaguer hi ha poesia mística en el sentit que en uns versos s’hi intenta traduir una experiència mística real, una experiència d’una realitat potser suprasensorial, de fet, no ens hauria ni d’interessar; això, bàsicament, perquè mai no hem estat Verdaguer i molt probablement mai no ho serem. I encara que ho arribéssim a ser mai, només ens serviria per comprovar si unes experiències concretes han estat ben traduïdes a lletra; o, com a molt, ens donaria una posició privilegiada d’empatia vivencial amb el text, cosa que tampoc porta gaire enlloc. No cal dir que passa el mateix amb Joan de la Creu o Teresa de Jesús. En aquests casos, fins i tot, si es demostra que els poemes són una «enganyifa» —cosa que vol dir que assenyalen una cosa del món que no ha existit mai (i aquí sí que aniríem perduts del tot)—, també ens hauria de ser igual: el text faria les mateixes coses dins el món i descriuria els mateixos moviments imaginatius. Sigui com sigui —i s’ha dit moltes vegades—, quan parlem de poesia mística, parlem d’un gènere literari, amb les seves tradicions internes i els seus clixés, que Verdaguer coneixia i feia servir com li convenien, amb un mestratge de la llengua, del vers, del poema i de la imatge difícilment igualables.

Amb el primer poema, el de 10 de juny, no demostra només un domini complet de l’obra de Joan de la Creu, sinó una capacitat envejable de seguir-la i fer-se-la del tot seva, i, de fet, també una religiositat que no té res d’ingènua. Per què no va insistir amb poemes d’aquesta mena, no ho sabrem mai; segurament, i, de fet, tampoc ens ha d’importar gaire. La via mística de Verdaguer va ser la seva, la de l’exili terrestre, la de l’enyor i el desig d’un més amunt, la de les tribulacions de «lo camp d’espines» i, sobretot, la dels versos delicadíssims i sempre bromerejants.

  1. Amb alguna badada tipogràfica i de composició puntual però difícilment comprensible en una edició d’aquesta mena.
  2. Bernal, M. Carme. «Estudi introductori». Dins: Jacint Verdaguer. Roser de tot l’any. Dietari de pensaments religiosos. A cura de M. Carme Bernal i Creus. Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2019, p. 65.
  3. Riba, Carles. «Pròleg». Dins: Jacint Verdaguer. Antologia poètica. Selecció i pròleg de Carles Riba i Mossèn Pere Ribot. Barcelona: Selecta, 1922 (1982), p. 9.
  4. Serrallonga, Segimon. «Sobre la poesia religiosa de Verdaguer». Dins: Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga. Edició i pròleg de Ricard Torrents. Vic: Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, 2014, p. 142. La citació de Montoliu la trec del mateix text.
  5. Amb l’edició de Bernal —com en la de Pere Tió a Al Cel o la de M. Àngels Verdaguer a Flors del Calvari, per dir només els dos darrers— també ens podem fer una idea, no només de la complexitat de la composició del llibre, sinó també de la quantitat ingent de bibliografia que manejava Verdaguer dels temes més diversos.
  6. El text de Llull feia: «Amor és mar tribulada de onades e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l’amic en la mar, e en son perill pereixen sos turments e naixen sos compliments».
  7. «I en eixa mar m’és dolç de naufragar-hi», afegiria Leopardi en la ploma de Carner —però això ja és una altra cosa, potser (o la pmateixa però des d’un altre lloc).
  8. Aquestes cometes hi són per marcar que la citació ve d’un correu d’en Francesc Codina, a qui havia enviat el text i va tenir l’amabilitat de llegir-lo i fer-hi alguns suggeriments, tots de valor. Des d’aquesta nota al peu, doncs, la meva gratitud.
  9. Ricard Torrents a Un poeta per a un poble escriu, referint-se sobretot a la poesia de tall místic de joventut: «En general, la poesia mística verdagueriana, més que d’estats d’unió amb Déu, neix d’escenes on aquella unió és imaginada i desitjada. La intensitat, el dring, li vénen de la llengua, que es manté en un estat de vigilància estètica constant, gairebé sense excepcions» (Vic: Eumo, 2002, 2a edició revisada, p. 70).

(Muntanyola, 1989). És llicenciat en filosofia i ha publicat els llibres de versos Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions 1984, 2014) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018; Premi Ausiàs March i Premi Cavall Verd - Josep Maria Llompart de l'AELC). També està fent un treball de doctorat sobre Segimon Serrallonga, és membre del consell de redacció de la revista Reduccions i és baixista del grup Obeses.