Si mai vas a Auschwitz

«La temptació de l’odi la tinc, però jo no sóc un feixista, jo crec en la raó i la discussió com a instruments de progrés» (p. 185). D’aquesta manera va concebre Primo Levi l’obra a la qual es va consagrar en vida: la Trilogia d’Auschwitz.1 Es tracta d’un conjunt de tres llibres —Si això és un home, La treva i Els enfonsats i els salvats— en què l’italià fa un exercici suprem de reconstrucció i d’anàlisi dels fets ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial. Es pot percebre el neguit que sentia Levi per haver-se salvat i la necessitat que tenia de respondre diverses preguntes.
Moltes preguntes sobre l’Holocaust s’han pogut respondre amb la lectura de Levi. D’altres qüestions vaig anar formulant-me-les a mesura que llegia, per la qual cosa aquest escrit m’agradaria plantejar-lo seguint la dinàmica original de lectura. Per limitacions òbvies presentaré les qüestions que considere més essencials amb les respectives respostes que vaig interpretar de la lectura general dels tres llibres.

Supervivència a l’horror

La intuïció fa pensar que l’estat de salut en entrar al Lager i la corpulència devien ser factors crucials. I Primo Levi no els desmenteix, però en remarca uns altres quatre de més importants: el primer, conéixer l’alemany; el segon, adaptar-se a les regles del Lager; el tercer, el factor sort, i el quart, la voluntat per sobreviure. M’explique.
Al Lager d’Auschwitz no solament hi havia el castic cínic del treball («Arbeit macht frei»), sinó també el castic bíblic de la torre de Babel. Desenes de llengües s’hi parlaven, però l’única lingua franca era l’alemany, que amb feines barbotejaven els més privilegiats. Si sabies l’alemany, estaves una mica més salvat.
Les regles del Lager eren pèrfides i irracionals. Però adaptar-s’hi i centrar totes les energies en la supervivència era una màxima. Ser una persona metòdica, observadora i amb objectius era la millor defensa contra la mort, segons Levi. La cultura i l’intel·lectualisme en aquest cas podien ser elements bloquejadors de l’acció. L’energia no s’havia d’invertir a intentar comprendre sinó a lluitar contra la fam i el cansament.
El factor sort et podia salvar de les seleccions perquè la voràgine nazi no mesurava amb precisió professional les matances del Lager. Les opcions personals, totalment arbitràries, pesaven molt en les decisions socials i per això la supervivència d’un individu o el destí d’un barracó sovint depenien més de l’estat de gràcia de l’SS en qüestió que del valor dels individus com a mà d’obra.
Per últim, calia la ferma voluntat de sobreviure. Sobreviure amb la finalitat concreta d’explicar les coses que s’havien presenciat i així sostreure’s tota aquella humiliació que havia dut a alguns al naufragi espiritual (p. 206).
De la combinació d’aquests quatre factors, doncs, depenia poder eixir en vida del camp.

L’holocaust, unicum?

No solament Levi, sinó també nombrosos historiadors insisteixen a remarcar que aquella barbàrie fou culminant. D’aquí naix la segona pregunta: què fa que l’Holocaust sigui potser el crim més gran de la història de la humanitat? La condició partisana de Primo Levi el feia procliu a suavitzar la massacre soviètica i a considerar efectivament un «unicum» l’extermini nazi. Segons l’italià, el maquiavelisme de l’estat nacionalsocialista, que va seguir una política sense escrúpols, tenia la intenció d’aplicar la violència amb una finalitat concreta: extenuar l’ésser humà fins a reduir-lo a la condició d’animal, sense codi moral, sense records, sense dret a la insurrecció. És cert que s’han ideat morts més turmentoses, hi ha hagut matances de pobles tot al llarg de la història, però aquest cas té una peculiaritat: fou un experiment social i biològic de primer ordre, farcit de menyspreu i escarni cap als «enemics» de l’estat.
No estic segura si aquest ha sigut l’acte més tràgic de la història de la humanitat. El que sí que entenc és que el poder i el control mediàtic que han tingut els jueus ha contribuït a donar-li un relleu en la història occidental sense precedents. Altres pobles han vist exterminis, potser de dimensions menors, però la narrativa jueva ens ha arribat a tots a través de pel·lícules, de memorials i de la literatura, entre d’altres. No qüestione si és el cim de la barbàrie o no, solament m’agradaria aclarir que el poder material jueu, pot, en qualsevol cas, haver contribuït a redimensionar la magnitud de la tragèdia.

El que va passar es pot tornar a repetir?

Per arribar a aquesta resposta em sembla que és interessant demanar-se abans com es va poder arribar a això? I aquí Levi és contundent: això fou un gran exercici d’irresponsabilitat. Un continu no voler saber. Una defensa de la ignorància. D’alguna manera, els alemanys no n’eren culpables, però sí responsables de l’ascens de Hitler.
De fet, tot parteix de les mateixes arrels: el totalitarisme. És un sistema que pertorba els elements de la seua estructura i els fa relacionar-se seguint la lògica de l’obediència a l’autoritat. El totalitarisme condemna l’educació, el lliure pensament, i la confrontació democràtica. Es basa en una jerarquia de poder inexpugnable en què qualsevol element retroactiu és anihilat. L’estructura de poder es veu així reforçada i s’expandeix sense límit. En condicions així, quin és el rol que juguen els ciutadans?
En el pitjor dels casos, els ciutadans-súbdits són instruments del poder, executors d’ordres i fanàtics de l’obediència a l’estat. Per exemple, totes les persones implicades en la cadena militar nazi.
En el millor dels casos, el codi moral entra en un estat d’excepció i els individus poden inhibir-se de les seues responsabilitats per por a les represàlies, fer-se còmplices del sistema o senzillament corrompre’s: «Ningú no sap quant de temps i quines proves podrà resistir la seva ànima abans de doblegar-se o rompre’s» (p. 433).
Tampoc no podem saber si, en un estat democràtic, aquelles persones hagueren estat persones corrents perquè ningú de nosaltres pot imaginar de què seria capaç en condicions semblants per sobreviure. El que sí que sembla clar és que «tot això va succeir, per tant, pot tornar a passar» (p. 537). Cal no perdre-ho de vista.

La reversió en l’educació

De tot el que s’ha exposat trobe que són clars els deures que tenim com a societat: en primer lloc, no fer callar la memòria dels supervivents perquè ens ajuda a reconstruir la veritat. En segon lloc, «recordar és un deure», segons Levi (p. 192), si no volem que torne a passar. En tercer lloc, l’educació és l’únic instrument que ens pot salvar de la fatalitat: ens allunya de la simplificació dels fets passats i alhora dóna formació moral a l’individu. Si totes les veritats acceptades pel poble alemany hagueren estat conquerides per l’esforç de la raó, el feixisme no haguera pogut conquistar la nació més avançada del moment. En quart lloc, cal una responsabilitat ciutadana. Cal estar alerta en tot moment. Això és símptoma d’una bona salut democràtica. Un país on la dissidència és temuda i la població narcotitzada va de mal borràs (p. 194).

El testimoni de Levi

Aquí, Levi s’hi juga la seua credibilitat com a jutge i l’assoliment de la seua redempció com a víctima. Fa un judici just?
Sembla que Levi va procurar molts d’esforços a pensar en l’enfocament que havia de prendre el jo narratiu. I les precaucions van ser ajustades. No m’estendré a fer una descripció exacta del posicionament del narrador. Simplement n’anomenaré els efectes: veig en Levi una persona que per damunt de tot actua com a delegat. Com algú que parla en nom dels que no tenen veu o dels que no saben com vehicular-la. Pocs fragments són soliloquis: en la majoria d’escenes del llibre, Levi hi apareix acompanyat, perquè la vida al Lager no té sentit si no es narra com a una experiència col·lectiva. No he vist en cap moment una espurna de vanitat o de ressentiment, ni he considerat que l’obra fora un lacrimosa. Així és que el pacte narratiu em sembla sincer. Es nota que Levi va posar especial esmerç a treballar el seu testimoni:
«La temptació de l’odi la tinc, però jo no sóc un feixista, jo crec en la raó i la discussió com a instruments de progrés […]. En escriure aquest llibre, vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador: pensava que la meva paraula seria tant més creïble i útil com més objectiva aparegués i com menys apassionada sonés; només així el testimoni compleix la seva funció en un judici, que és la de preparar el terreny al jutge. Els jutges sou vosaltres» (p. 183).
Hi trobareu ironia, elegia, algun punt de soflama, algun fragment poètic, filosofia, existencialisme… No solament pel seu valor testimonial, sinó també pel seu valor narratiu, Trilogia d’Auschwitz és un infantament historicoliterari de primer ordre.

  1. Levi, Primo: Trilogia d’Auschwitz, Barcelona, Edicions 62, 2011.

Laura Bolo, (La Safor, 1992). Sóc graduada en Filologia Catalana i m'he especialitzat en l'estudi de Mercè Rodoreda (Mecanismes narratius en la construcció de la novel·lística rodorediana, 2017, IEC.) Actualment faig de lectora a la universitat Queen Mary de Londres i en gestione el Centre for Catalan Studies.