Quan es parla sobre gèneres fantàstics, és inevitable de bon començament caure en l’obvietat que sempre han estat injustament menystinguts a la nostra literatura, sobretot pels sectors més elitistes. Tanmateix, malgrat que és una afirmació que té fonaments, no ens entretindrem a aprofundir-hi, perquè és un tema molt complex i aquest article acabaria sent més llarg que una novel·la de George R. R. Martin. Com a la ciència-ficció, val més mirar cap al futur i delimitar els reptes que ens queden encara per eliminar d’una vegada per totes el prejudici que la literatura fantàstica només és cosa de nens o d’adults amb la síndrome de Peter Pan, o que només són una avantsala per crear lectors per a la Literatura de Veritat —així, en majúscules i molta pompositat—. Però per saber cap on anem sempre és imprescindible saber d’on venim i on som.
Tradició fantàstica en llengua catalana
Abans que res, s’ha de matisar una sèrie de conceptes que són motiu de debat a l’hora d’entendre el món del gènere fantàstic. En primer lloc, la terminologia del mot «fantàstic» ja és conflictiva. Si prenem com a model la definició estructuralista de Tzvetan Todorov a Introducció de la literatura fantàstica (1970), fantàstic s’entendria com tot allò que ocupa la incertesa i la vacil·lació del lector, sempre que no se’n faci una interpretació al·legòrica o poètica. Si s’abandona aquesta incertesa, segons Todorov, ja no es pot considerar fantàstic, sinó estrany —si un fet aparentment sobrenatural s’acaba explicant amb causes mundanes racionals— o meravellós —si s’acaba optant per fets sobrenaturals o que van més enllà de les lleis del món conegut. Aquesta definició ha estat enormement criticada, perquè seguint aquesta distinció hi hauria molt poques obres que es podrien considerar fantàstiques, com ara Un altre pas de rosca (1898) de Henry James. Malgrat els enormes debats que hi ha encara ara entre els aficionats a aquest tipus de literatura, generalment els grans teòrics de la literatura fantàstica com John Clute i John Grant a The Encylopedia of Fantasy (1997) acostumen a fer servir el terme general «literatura fantàstica» en contraposició al realisme. I d’aquí, se’n distingeixen tres grans subgèneres: la ciència-ficció, si el que predomina a l’obra és una especulació científica o pseudocientífica; fantasia, si predomina l’aspecte màgic o sobrenatural; i el terror fantàstic, si predomina l’objectiu de provocar una sensació de por al lector. Tanmateix, són subgèneres molt fluids i hi ha moltes obres que encaixen en diverses d’aquestes etiquetes.
A més, s’ha de matisar que el món de la literatura religiosa o mitològica anterior a la segona meitat del segle xix no es considera de gènere fantàstic, perquè el fantàstic implica l’especulació i la consciència de l’autor que escriu una cosa que no existeix, i, com us podeu imaginar, la literatura religiosa no s’acostumava a fer pas des de l’ateisme a l’edat mitjana o l’edat moderna. Així doncs, s’acostuma a posar els fonaments de la literatura fantàstica en la literatura gòtica, i és per això que tradicionalment la primera novel·la de ciència-ficció de la història es considera que és Frankenstein i el modern Prometeu (1818) de Mary Shelley.
Fixant-se en aquest tipus de llibres, autors com Víctor Català, Maria de Bell-lloc, Narcís Oller o Víctor Balaguer van escriure contes pioners en els quals es començava a jugar amb elements fantàstics. Tanmateix, la primera novel·la de ciència-ficció en català, Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, es va escriure un segle més tard; a la qual la seguiren altres grans novel·les clàssiques com L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936) de Josep Maria Francès. Després, al llarg dels anys anaren apareixent una sèrie d’autors que conrearen el fantàstic amb més profusió, com són Joan Perucho, Montserrat Julió, Pere Verdaguer, Maria-Aurèlia Capmany, Jaume Fuster, Aurora Bertrana, Pere Calders, Tísner i un llarg etcètera. Només n’he fet quatre pinzellades, però se’n podrien escriure pàgines i pàgines amb títols i autors catalans que han conreat el fantàstic. Si esteu interessats a saber-ne més, de tot plegat, és essencial l’antologia Els altres mons de la literatura catalana (2004), a cura de Víctor Martínez-Gil, sobretot la introducció, que repassa exhaustivament la història del fantàstic (català i internacional) i les diferents tendències que n’hem tingut a casa nostra.
Malgrat que el fantàstic s’ha cultivat exhaustivament a la nostra literatura, el problema amb què s’ha topat aquí és que, a diferència del món anglosaxó o rus, no ha tingut un moviment cohesionat ni d’autors, ni de crítics, ni de lectors que hagi fet bandera d’aquesta tradició fantàstica. I, en conseqüència, això ha fet que se’n perdi la consciència i que els referents fantàstics catalans que el lector té avui dia siguin pràcticament nuls —amb les honroses excepcions, potser, del Mecanoscrit del segon origen (1974) de Manuel de Pedrolo i La pell freda (2002) d’Albert Sànchez Piñol.
Un present en xarxa
Les coses, tanmateix, en els últims anys han anat canviant. L’efecte Harry Potter —i el de les pel·lícules d’El Senyor dels Anells— segurament hi ha tingut un paper primordial. Però també, a Catalunya, hi ha jugat un rol molt important la llibreria Gigamesh des de 1985, centrada exclusivament en el fantàstic en tots els seus vessants; el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, des de 1968; els Salons del Còmic i el Manga de Barcelona, el primer des de 1981 i el segon des de 1995, i tot un plegat d’altres associacions i festivals més petits, que han servit d’excusa per agrupar els aficionats d’aquests gèneres i crear un públic fidel.
Malgrat que s’anava creant aquesta gran comunitat, l’àmbit literari encara quedava una mica coix. El punt d’inflexió segurament el podríem trobar amb la creació de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF) l’any 1997, presidida en aquell temps per Rosa Fabregat, que va començar a aplegar els aficionats catalans dels gèneres fantàstics sota un únic paraigua. I més endavant, internet seria fonamental per articular una comunitat encara més gran. Gràcies les xarxes socials, l’any 2007 sorgirien les Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció, Fantasia i Terror), unes trobades trimestrals que agrupen els aficionats dels gèneres fantàstics cada cop a un lloc diferent dels Països Catalans. D’aquí, en sortirien diversos projectes ambiciosos com els premis Ictineu que, agafant el nom del famós submarí de Narcís Monturiol, segueixen l’exemple dels premis Hugo anglosaxons i premien les millors obres fantàstiques publicades en català durant l’any anterior; la revista Catarsi, una de les poques revistes que publiquen relats de gènere en català; i la Cat-Con, la Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia organitzada per l’SCCFF que es fa cada any a Vilanova i la Geltrú i que enguany celebrarà la seua tercera edició els dies 23 i 24 de novembre. Als entorns digitals, també hi ha sorgit un sector crític més amateur (però no per això de menys qualitat) centrat exclusivament en la literatura fantàstica catalana com són El Biblionauta, Les Rades Grises, La Biblioteca del Kraken o Dreams of Elvex; i també destaca el programa de ràdio Quimèric, que fa entrevistes i repassa els fets més destacats sobre el gènere fantàstic a casa nostra. També hi ha una sèrie de premis que incentiven la publicació del gènere fantàstic a casa nostra (a banda del premi Ictineu que ja hem mencionat) com són el Premi Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró, que premia les millors obres inèdites de ciència-ficció; el Premi Frederic Pujulà de Figures, que premia els millors relats inèdits; i els Premis Imperdibles, organitzat pel web El Biblionauta que, per votació popular, premia les millors obres (traduïdes i originals) publicades en català durant l’any anterior.
Ara mateix, som en una època daurada de la literatura fantàstica catalana: es publiquen més llibres fantàstics i amb més qualitat que mai. A banda de tenir un bon públic amb un gran interès pel fantàstic, tenim una bona pedrera d’escriptors i escriptores amb talent que escriuen fantàstic: Joan-Lluís Lluís, Antoni Munné-Jordà, Carme Torras, Jordi de Manuel, Montserrat Galícia, Margarida Aritzeta, Ricard Ruiz Garzón, Sergi G. Oset, Montserrat Segura, Enric Herce, Salvador Macip, Marc Pastor, Víctor Garcia-Tur, Rosa Fabregat, Elisenda Solsona i un munt més d’autors. Tanmateix, perquè sorgeixin aquests escriptors, també és important que hi hagi un seguit d’editorials valentes que s’atreveixin a publicar literatura fantàstica. Una de les primeres a publicar exclusivament fantàstic va ser l’ara desapareguda editorial Pleniluni, amb la seua col·lecció 2001; també destaquen les col·leccions històriques de l’Arcà de Laertes i la col·lecció porpra i plata de Pagès Editors, que encara avui continuen publicant. I, en els últims anys, han nascut una sèrie d’editorials que també publiquen fantàstic en català sense complexos com són Males Herbes, Mai Més Llibres, Raig Verd, Edicions SECC, Voliana, Ooso Còmics, Orciny Press, Hermaute, Fantraginers o la futura editorial Chronos, que sortirà ben aviat.
Reptes de futur
No obstant aquest panorama actual tan engrescador, encara ens falta afrontar una sèrie de reptes per poder parlar d’un fantàstic normalitzat. En primer lloc, s’ha d’aconseguir una millor difusió de la literatura fantàstica en català que, en gran mesura, és un repte que ha d’afrontar la literatura catalana en general. Malgrat el poder d’opinió que tenen les xarxes socials, es necessita també un sector periodístic potent que cobreixi els actes que se celebren arreu del territori i ressenyi les novetats més destacades del gènere, perquè, ens agradi o no, els mitjans tradicionals continuen tenint un enorme poder d’opinió i si no hi surts, no existeixes.
Per altra banda, calen més tesis, articles i treballs acadèmics que estudiïn la llarga tradició de fantàstic que tenim a casa nostra i que ajudin a la seua difusió tant entre l’àmbit acadèmic com en el generalista. Si no es coneixen els clàssics, difícilment les noves generacions d’autores i autors s’interessaran per voler escriure fantàstic en català.
També es necessiten més revistes que apostin per publicar més contes fantàstics, perquè és la millor manera de descobrir noves veus i, a banda, promocionar el gènere del relat, que socialment encara continua considerant-se inferior a la novel·la. A més a més, malgrat la bona feina que fan les editorials que tenim ara, encara continuem tenint una mancança de traduccions dels grans noms del fantàstic internacional. Per aconseguir això, es necessitaria un gran grup editorial que apostés publicar literatura fantàstica sense complexos, com ha passat en castellà amb el segell Nova o en anglès amb Tor Books.
Però, sobretot, s’ha d’aconseguir eliminar tota aquesta sèrie de prejudicis que es té d’una obra només per ser literatura fantàstica o el fet que les editorials hagi d’amagar que una obra sigui fantàstica per no perdre vendes. Una de les raons principals és l’absència d’un coneixement sobre què és el fantàstic i quines són les seues fronteres. Literatura fantàstica és tant Canto jo i la muntanya balla (2019) d’Irene Solà com 1984 (1949) de George Orwell, Les cròniques marcianes (1950) de Ray Bradbury, Els jocs de la fam (2008) de Suzanne Collins o La mort i la primavera (1986) de Mercè Rodoreda. El repte final és, en definitiva, aconseguir que l’element fantàstic d’aquestes obres no sigui una raó per menystenir-les de bon principi, sinó un valor afegit més.
