Composició de lloc, composició de llac

Ilha do Desterro, 2

Vista des del cel, o sobre un mapa, l’illa de Santa Catarina ve a ser un esqueix del continent, un parrac unit a la peça original per algunes filagarses invisibles. Com passa amb els boroughs de Nova York, Florianópolis, la capital, queda dividida entre les dues ribes. Del conjunt de forats, n’hi ha dos d’oceànics: dues badies, nord i sud, que des de l’illa miren a terra ferma; i dos d’interiors: dues llacunes que s’hi allarguen com dos petits mars illencs que, amb els seus arxipèlags d’illots i de roques, fan de l’illa un continent i ens aboquen a una mena de mise en abyme fractal. L’una, la més gran, és la Lagoa da Conceição: d’aigua salobre, fa uns 14 km de punta a punta i concentra bona part de l’activitat i el lleure de Florianópolis, tant de dia com de nit. La menor, la Lagoa do Peri (pronunciat perí) és un parc natural i un punt important de subministrament d’aigua potable.

L’illa de Santa Catarina, l’antiga ilha do Desterro, és també coneguda com ilha da Magia i ilha das Bruxas. És l’indret més desitjat per viure-hi pels mateixos brasilers. Un cop instal·lat aquí, en aquest abisme insular de lagoas i illots, és difícil sortir-ne. Es poden adduir moltes raons: bastaria veure com està el món a l’altra banda del pont d’Hercílio Luz, un dels fils que la uneixen al continent. Tanmateix, hi ha massa gent que troba més digna la literatura, ni que sigui per potenciar-ne, ingènuament, l’atractiu turístic. A l’ilha da Magia tot s’arregla amb alguna llegenda de bruixes.

Posem per cas que Conceição era una bruixa. I que Peri era un indi. L’amor entre bruixes i indis havia de ser, com a mínim, tan difícil com entre els Capuleto i els Montecchio. Ni els indis es feien amb les bruixes —que a l’illa són d’origen açoreà— ni les bruixes es feien amb els indis —que en aquestes latituds tenien una honrosa fama de caníbals. Quan es trobaren casualment pel bosc, Conceição i Peri es van enamorar a primera vista i van iniciar una relació secreta. En un dels seus encontres furtius, una bruixa els va sorprendre. Quan n’informà la resta de bruixes, castigaren la parella: convertiren Peri en una llacuna d’aigua dolça, amb forma de cor. Conceição, en veure el llac en què Peri s’havia convertit, plorà tant que es va desfer en llàgrimes, salades com la lagoa que porta el seu nom.

Des de dalt del cel, efectivament, la Lagoa del Peri té dos ventricles, com un cor. A uns pocs kilòmetres al nord, a la platja del Campeche, es poden veure encara les restes de l’aeroport abandonat de la companyia francesa Aéropostale, que tenia línies a Sud-amèrica. És sabut que Antoine de Saint-Exupéry hi estigué destinat una temporada. El 1930, el pilot inaugurava la línia Buenos Aires-Montevideo-Rio de Janeiro. En honor del seu llibre més cèlebre, l’avinguda central del Campeche es diu Pequeno Príncipe.

Una altra llegenda diu que un cognom impronunciable com Saint-Exupéry al Brasil donaria peu al malnom de Zé Perri, o millor, Zé Peri, i que aquest Peri seria l’origen del topònim lacustre. A l’ilha da Magia, però, una llegenda sense bruixes perd tota la credibilitat.

Melcion Mateu (Barcelona, 1971). És doctor en Literatura Espanyola i Portuguesa per la Universitat de Nova York i Màster en Literatura Comparada per la de Cornell, ambdues als Estats Units. Ha publicat els poemaris Vida evident (Premi Octavio Paz 1998), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades (Premi Jocs Florals de Barcelona 2014). I amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips, ha participat al CD Poètica (2016), del compositor i contrabaixista jazzístic Alexis Cuadrado. Ha traduït autors com John Ashbery i Michael Ondaatje, entre d'altres. Des de Florianópolis (Santa Catarina, Brasil) imparteix cursos virtuals per al Laboratori de Lletres.