Guillem

Voldria començar amb un jo-confesso. Explícit. Inaugural. Iniciàtic. Un jo-confesso que em permeti trobar la fórmula menys incòmoda d’esdevenir coherents sense ser autocomplaents. Un jo-confesso que, sobretot, es sincronitzi amb l’apropament curós i responsable del text que pretenem presentar. Un jo-confesso que deixi entreveure la fragilitat de la seva pròpia enunciació, alhora que busca un espai des d’on autoritzar-se. Un jo-confesso que es mogui entre la celebració de la vida i el deure de defensar-la, que és, en definitiva, el que ens porta ara a prendre la paraula.

(Comencem pel final. No podem analitzar la mort d’aquest xiquet com una trama de novel·la. Advertència: Això no és una ressenya literària. Com tampoc va ser una presentació de llibre, o no únicament, l’acte del passat 19 de febrer a l’Auditori de la Biblioteca Joan Fuster de Barcelona.)

Anem, però, més enllà de la confessió dubitativa i l’admiració per la feina feta. Sense defugir la imparcialitat, i, en certa manera, l’emoció que ens genera el fet de voler dir alguna cosa justa sobre la darrera novel·la publicada de Núria Cadenes: Guillem, que recull vint-i-set anys de lluita i de dignitat antifeixista.

El mateix títol ens sembla ja una declaració d’intencions, el fet que no aparegui el cognom Agulló, ens situa davant d’una voluntat autorial molt concreta i molt particular d’aproximació als fets i la història que seran narrats. La figura de Guillem és retornada literàriament a l’esfera pública des d’una dimensió plenament íntima, radicalment propera, generosament familiar i tendencialment col·lectiva, però sense deixar de ser mai política. I diem retornada perquè les ressonàncies amb l’obra de Fuster (1996) són més que evidents. Ara bé, davant d’un procés creatiu marcat per la intimitat i la cruesa, com diu, l’autora, només ha pogut deixar que parlessin els fets. I d’aquesta manera, no solament fa aflorar les tensions principals que apareixen en el text (qui parla, com parla, des d’on parla…), sinó que les resol amb una habilitat sorprenent. El llibre és tot ell un exercici de bricolatge narratiu i reconstructiu, escrit a partir del recull de diversos elements: fragments ficcionalitzats, testimoniatges en primera i tercera persona, retalls de premsa, d’arxiu, etc. —amb l’obsessió permanent de no caure ni en els paranys de l’apropiació, ni en els de la vanitat reflexiva, sovint tan propis de certes tendències de les esquerres. I dit i fet, hem arribat al moll de l’os d’aquest jo-confesso post-cabrerià, que novament s’ha vist exaltat davant l’enginy literari de Cadenes; i és que si per un moment podem deixar de banda tots els aspectes que se superposen en aquesta novel·la política, social, reivindicativa, generacional, etc., i ens centrem només en el fet literari, allò que cal destacar són precisament les qüestions purament formals. I més específicament, les tipogràfiques, que donen fe d’aquesta intencionalitat no-apropiativa i extremadament curosa de l’aproximació narrativa que ha fet l’autora amb tot el material paraliterari del qual disposava. Quan intercala la literaturització dels fets amb el testimoni canvia la tipografia, quan intervenen els pares o les germanes —a qui dedica una atenció especial—, no parafraseja: els cita explícitament tal com els va enregistrar. Quan incorpora retalls de premsa (Las Provincias, Levante) subratlla el text.  I altres tipus de fonts, com ara informes judicials o medicoforenses, els introdueix sempre en majúscules i amb la mateixa tipografia que els testimonis recollits en tercera persona. Així aconsegueix elaborar una mena de miscel·lània discursiva, que sovint interromp la pròpia linealitat reconstructiva dels fets històrics i biogràfics, però que acaba configurant una visió memorísticament col·lectiva i de conjunt. Volgudament posicionada, innegablement polititzada. Que passa necessàriament pel compromís i la valentia d’una escriptora que pren partit sempre, per iniciativa pròpia i quan se li demana.

I de sobte i finalment, aquell jo-confesso esdevé involuntàriament comú denominador quan, Guillem Agulló i Lázaro afirma rotundament que no podria haver sigut una altra persona qui hagués escrit el llibre, i que tanmateix aquest ha estat possible gràcies a totes aquelles persones que durant vint-i-set anys, davant la foscor i la ignomínia del feixisme, ho han tingut clar: ni oblit ni perdó.

Sant Celoni (1994). Grau en Estudis Literaris UB, Màster Construcció i Representació d'Identitats Culturals, entre la UB i la Albert-Ludwig-Freiburg Universität. És investigadora predoctoral del grup de recerca Literatura Catalana, Món Editorial i Societat (LiCMES) de la UOC, amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual. Membre del consell de redacció de Caràcters.