La tragèdia del decasíl·lab. Sobre el Sòfocles de Joan Casas i Feliu Formosa (II)

En la primera meitat de l’article, intentava posar de relleu la importància del vers en el teatre antic; una importància que contrastava, i molt, amb la poca oferta disponible en català de traduccions en vers del teatre grec antic. Aquesta migrada oferta, recordem-ho, és la que va impulsar Formosa i Casas a publicar unes versions indirectes que van néixer, inicialment, per disposar d’unes traduccions en vers de Sòfocles que fossin més eminentment dramàtiques que les de Riba per treballar el vers i la tragèdia grega amb els aleshores alumnes de tots dos a l’Institut del Teatre.

Vaig provar de donar una sèrie de claus per fer veure que alguns dels versos d’aquest volum, tot i tenir una dignitat molt més alta que les botifarres de moltes traduccions suposadament poètiques que es publiquen als darrers anys en terres catalanes, pecaven d’uns quants problemes de construcció.

Uns problemes que podrien quedar en circumstancials, si no fos perquè la mateixa raó de ser de la traducció era la necessitat del vers per a la gent de teatre i específicament del decasíl·lab. També podrien semblar menys greus si fossin traduccions directes, amb tota l’exactitud que es reclama en aquests casos, de manera que la manca de precisió en el vers quedés compensada per la justesa de les solucions adoptades respecte al grec. Però tampoc no és el cas.

Suposen aire fresc, això sí. Hi ha una aposta molt evident (i benvinguda!) per la naturalitat de la llengua i la sintaxi, que busca allunyar-se obertament de l’artificiositat i les solucions envitricollades de les traduccions en vers de Riba i del neonoucentisme de què sembla que els filòlegs clàssics són incapaços de desenganxar-se.

No obstant això, i a banda d’algunes solucions poc genuïnes («I, fulminat, va caure, rebotit / contra el terra», Antígona; «Si em vols sentir davant de tot el món», Èdip rei), no és estrany trobar solucions en el Sòfocles de Casas-Formosa força menys transparents i directes que les de Riba. «Èrebos, déu del caos i la nit», diu aquest nou Sòfocles, sense que un lector especialista sàpiga què és això de l’Èreb ni cap nota ho aclareixi; «Tenebres, meva llum, abisme de la fosca», diu Riba. «Què fas, Atena? Per favor, no el cridis pas», implora l’Ulisses de l’Àiax de Riba; «Què fas, Atena? Priva’l de sortir», diu el de Formosa.

De fet, quan la llengua dels dos traductors s’encarcara o es refistola innecessàriament és fàcil trobar-ne la raó: refiar-se d’una traducció indirecta té el greu perill que es depèn en excés de la tradició a la qual pertany el traductor intermedi i les seves decisions personals. Més encara quan la tradició traductora de la qual parlem és la francesa. En general, les versions franceses (almenys les dels clàssics, que són les que conec) són exageradament assimiladores: allisen tot el que no soni prou francès, eleven el to quan l’original no ho fa, perquè soni, diguem-ne, prou racinià, o empal·lideixen tot allò que els sona massa impúdic o escabrós i que no correspon amb la idea de marbre blanc que és la seva Grècia. I això afecta la traducció catalana, massa sovint apàtica i sense colors, cosa especialment greu tractant-se de textos tan ferotgement dionisíacs.

Malgrat això, convé aclarir que la traducció de Grosjean (que és la que han seguit, diuen, Formosa i Casas) és molt acurada pel que fa a interpretació, tot i aquestes manies de la tradició francesa. Vull dir, que, en general, sempre diu, d’una manera més grisa o menys, el que diu el grec. Per això em costa d’entendre que, en ocasions, trobem, en el text català, errors i supressions de versos sencers que no es donen al text francès. Així, només obrir les primeres pàgines de l’Àiax, primera tragèdia del volum, ens trobem preguntes que queden sense resposta, o bé respostes que contesten preguntes que no s’han fet. Agafem, per exemple, el passatge del principi del drama, en què Atena explica a Ulisses com Àiax ha embogit perquè, tot i ser el segon millor dels aqueus, no li han donat les armes del difunt Aquil·les (les ha aconseguit Ulisses amb males arts), amb l’aparició posterior del mateix Àiax, que, enfollit de ràbia, ha començat a torturar i matar bestiar pensant-se que es tracta d’Ulisses i dels seus companys.

En la traducció de Formosa, resulta que, sense que aconsegueixi trobar explicació aparent en les traduccions filològiques que diuen haver seguit, 25 línies de l’original han quedat reduïdes en 17. Que se t’allargui el nombre de versos de la traducció (per tal com el decasíl·lab és sensiblement més curt que el trímetre iàmbic) és prou normal. Ara, em sembla més que discutible que s’eliminin rèpliques sense explicació evident. Per exemple, s’han esborrat versos que incidien en la covardia d’Ulisses, a qui Atena renyava com un nen petit, a més de deixar de banda els precs de la dea que apel·lava fins a dues vegades a la bondat d’Àiax perquè aquest no torturés el fals Ulisses (en realitat, un pobre animal triturat a la tenda), i com aquest l’ignorava. De fet, el diàleg final d’aquesta “escena” entre Àiax i Atena, que en l’original consta de quatre rèpliques, ha quedat reduït en un monòleg de l’heroi amb una càrrega de patetisme molt menor.

La pràctica d’eliminar passatges “que sobren” s’ha fet en les dramatúrgies que es fan servir per al teatre, sobretot en les parts corals, que molesten a l’espectador modern. Però aquí ens trobem que es fa en les parts recitades i sense previ avís en una versió que, sense ser filològica, es volia dramàtica i més o menys precisa. Recordem que només l’Electra era obertament reconeguda com a adaptada i retallada, mentre que no es diu res de la resta que, entenem que es volen, segons el que ens diuen els autors, una bona versió de Sòfocles a partir de les traduccions filològiques que coneixien els traductors «que són unes quantes». Em sembla clar que això no s’ha aconseguit. Més encara quan aquestes supressions que, repeteixo, el francès no fa, no obeeixen, segons em sembla, a una qüestió de teatralitat. O en tot cas no ho sé veure. Al contrari, em fa l’efecte que es perden molts matisos.

Supressions semblants, com era previsible, es troben també en les parts corals, que en l’Àiax i el Filoctetes, a més, queden entregades al Corifeu (líder del cor), sense deixar rastre del cor i dels seus versos cantats.

En aquest sentit i pel que m’ha semblat veure (com es pot entendre, no he llegit les set tragèdies amb el grec al davant, ja que ni era aquest l’objectiu d’aquesta crítica ni seria just per a l’objectiu d’aquestes versions), les traduccions de Casas, més maldestres poèticament i mètrica que les de Formosa, se cenyeixen més al francès i no m’ha fet l’efecte que caiguin en aquestes tisorades arbitràries. L’excepció la representa Antígona, que signa Formosa, i que m’ha semblat anar més en la línia de les traduccions de Casas, amb una versió que respecta més l’original (això és, el francès), però amb un bon domini dels mecanismes del vers. Segurament és el punt fort del llibre i una de les versions més llegidores d’Antígona que hi ha en català.

Filòlegs clàssics, al racó de pensar

Deia més amunt que aquestes versions, malgrat tots els problemes que tenen suposaven un aire fresc per a les traduccions dels tràgics. Pensem que hi ha drames d’aquest volum, com l’Àiax, Les dones de Traquis o el Filoctetes, que no es traduïen des de les versions de Riba, en prosa o en vers, dels anys cinquanta. I algunes d’aquestes tragèdies són obres mestres de la literatura universal.

Però no n’hi ha prou. Que l’exclusiva raó de ser d’aquestes traduccions o versions indirectes fos el vers i que aquest vers no és que no sigui impol·lut, sinó que s’hauria de revisar a fons, fa que difícilment aquest volum sigui recomanable, perquè, com era esperable, no són traduccions fiables pel que fa a comprensió del text, a part de ser en un to general massa esgrogueït per la versió indirecta. Ni són traduccions prou precises, quant al vers o al respecte per l’original, ni acaben de ser adaptacions teatrals prou lliures per ser considerades versions de poeta. Si el que volien els autors era fer un text més teatral o, diguem-ho bé, més al gust del teatre modern, havien d’adaptar molt més. I si volien fer unes traduccions de Sòfocles, encara que del francès, calia ser més rigorós. Es queden a mig camí i el resultat se’n ressent. Lluny queden l’Orestea de Pasolini, les Troianes de Sartre o l’Antígona de Raboni.

Segurament, Casas i Formosa, tots dos bons traductors que admiro, i tots dos bons escriptors per compte propi,¹ haurien fet bé de crear a partir de la seva pròpia idea de Sòfocles, amb unes versions molt més lliures que es desenganxessin del grec, sense pretendre ser una traducció/versió de Sòfocles, per bé que poètica, per a la qual no tenien les armes necessàries. Una llàstima.

Però diguem-ho tot: si aquestes traduccions han nascut i han trobat sortida editorial i, imagino, el seu mercat, ha estat per manca de competència. No sé si per excés de respecte a les versions de Riba o per una pèrdua de perspectiva del món real, el fet és que els filòlegs clàssics s’han despreocupat del tot del retorn a la societat que s’hauria d’esperar d’un acadèmic. Tancats a la seva torre de marfil, discuteixen sobre una coma mal posada en Fredegari, o sobre mig vers espuri de Cal·límac (ep, feina totalment necessària i prèvia a la traducció, d’altra banda), sense recordar-se que els clàssics ho són i hi són perquè els llegeixi algú més que ells. I les traduccions que ens han anat oferint amb comptagotes massa vegades semblen d’autoconsum i pensades, només, per llegir l’original acarat (com si hi hagués tanta gent en aquest país que pugui llegir el grec o el llatí). Això, a banda de ser elitista, és irresponsable i tots plegats hauríem de fer una profunda reflexió. La traducció ha de funcionar autònomament, i no n’hi ha prou de traslladar només el contingut paraula per paraula amb versions sordes i anèmiques que, amb alguna honrosa excepció,² ens fan avorrir els clàssics. Que prenguin nota de la nova fornada de traductors del rus que ens fan descobrir amb ulls nous les meravelles de la tradició del país de Puixkin i Leskov.

Aquest volum de traduccions, sentint-ho molt, em fa l’efecte que hauria d’haver quedat com un material digne d’ús intern per a l’Institut del Teatre. Ara bé, si serveix com a toc d’atenció als filòlegs clàssics, que veuen com en ple segle xxi i després de moltes generacions d’hel·lenistes catalans, encara hi ha qui fa, diguem-ne, “intrusisme laboral” per manca de competència, benvingut sigui.