Un mal bon llibre

Mal bon pare (Amsterdam, 2020), la tercera novel·la de Sergi Pons Codina, es pot considerar un llibre sobre la paternitat —la d’un ganàpia, en Carles Vila, que voreja els quaranta anys i que rep la notícia inesperada que serà pare per quarta vegada. Amb tot, el mateix Pons Codina afirma1 que el problema del protagonista no és tant aquesta paternitat sobtada, sinó «la dicotomia entre llibertat i responsabilitat». Per a en Carles Vila, que narra la història en primera persona,

La gent no canvia. És una impressió fonamentada amb el pas dels anys. Poden canviar certes circumstàncies personals, les condicions d’una vida, però qui ha crescut fill de puta… […] el filldeputisme roman, potser endormiscat, tot esperant el moment per expressar la veritable naturalesa del fill de puta existent, el seu temperament natural. (p. 178)

Aquesta tensió entre individu i societat entronca amb un debat etern que remet, a Catalunya, a un munt de literatura de tota mena, des dels modernistes i anarquistes del xix fins als postpujolistes i brandadors del seny i la moral actuals sortits de tots els cataus infectes imaginables. Aquest Mal bon pare es pot llegir com una baula més en la literatura catalana d’esperit més aviat contestatari, un llibre directe i sense floritures aparents, d’un to distès i humorístic, sovint sarcàstic, que no té por de davallar pel clavegueram de l’estil literari:

Com que ja no volia tornar a casa després de la feina, em vaig veure obligat a buscar alguna ocupació per a aquelles hores del vespre. Dubtava entre apuntar-me a classes de pilates o anar a mirar com arribaven els trens a l’estació de Sant Andreu Arenal. Finalment em vaig decidir per apuntar-me a classes de birrates i anar mirant com m’arribaven les cerveses, una rere l’altra, al bar. (p. 40)

Mal bon pare és, doncs, aquesta novel·la sobre la paternitat, és aquesta tibantor permanent entre «llibertat i responsabilitat» i és aquest bon filldeputisme d’en Carles Vila —que narra la història en primera persona— que va travessant les escenes humorístiques que es van trenant en el text. La novel·la es construeix, així, com una mena de running gag de l’adult irresponsable pare de família que resol els conflictes com un punki de quaranta anys.

La rauxa i la disbauxa del protagonista s’equilibren amb el senderi de la Mariam, la seva dona; són el yin i el yang de la relació. L’anunci del quart fill destarota aquest fràgil equilibri, i de la resolució d’aquest fràgil equilibri tracta la novel·la. El procés de negociació entre la pulsió antisistema i la responsabilitat social i familiar del protagonista està marcat per dues menes de creixements abdominals. D’una banda, la panxa de la Mariam es va inflant, i d’aquí tot el seguit de situacions tragicòmiques amb la família —pares, cunyats, filles— i la feina. D’una altra banda, una pancreatitis forassenyada fa estralls en el budellam d’en Carles Vila, reflex de la vida nocturna de tronera i record dels episodis gloriosos sobretot descrits a Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014). Mentre els dos mals de panxa es van inflamant, resseguim les peripècies d’en Carles Vila durant tretze capítols, relativament curts, dividits en episodis més curts, més o menys connexos i embastats amb el sentit de l’humor. De bon començament, la novel·la recorda molt John Fante i Plens de vida, tant pel tema com per l’estil —i, de fet, n’hi ha una endreça al començament. També recorda molt el Fante de La germandat del raïm i les relacions amb el pare alcohòlic en declivi. En aquest sentit, tot i l’aparent lleugeresa de l’estil, hi ha tot sovint elements de compassió, tendresa, d’amor paternofilial i de reflexió entre el pòtol que en Carles Vila és i l’home responsable que, a la seva manera, també és aquest anarcocarlí de Sant Andreu del Palomar.

Si Mars del Carib feia la sensació d’un enfilall d’anècdotes cada cop més tronades i Dies de ratafia (Edicions de 1984, 2017) tenia un to més tranquil —malgrat que també déu-n’hi-do—, Mal bon pare ens acosta al punt aquell en què has de fer un cop de cap i enterrar definitivament les nits d’alcohol i drogues si no vols convertir-te en un alcohòlic de bar, en un presidiari o en un malalt crònic. I, tot això, recordant sempre que «la gent no canvia», com ara quan, després d’unes setmanes de fer bondat arran de l’hospitalització per la pancreatitis, la Mariam li diu que per fi anirà de part:

—Des de les tres que estic llevada. […] Tinc contraccions des de les dues de la matinada.
Va ser en aquell moment, just aquí, que vaig entendre que tornaria a beure alcohol. No sabia quan, ni on, però estava segur que hi tornaria. Segur! (p. 258)

Pons Codina és capaç de narrar unes escenes de manera molt vívida i divertida mentre reflexiona sobre el paper d’un pare de família nombrosa que barreja rom amb mitja ampolla d’aigua per poder anar bevent en la Teisa d’Olot. Quan els vint anys queden vint anys enrere i encara fas el dròpol pels bars, pot ser que siguis un mal bon pare, però, a la teva manera, potser ets molt millor pare que tants d’altres. El mateix es pot dir de Mal bon pare, que és —tal vegada— un mal bon llibre: no té un estil que meravelli i té alguns moments de literatura de barra de bar —com la citació d’abans de la pàgina 40—, però és que de vegades només cal que algú digui les coses clares, com el crit d’en Carles Vila als nens d’un pare aprofitat que els ha pres el lloc en una mena de festa dels Súpers: «em cagaré sobre el vostre pare, aaaaah!».

Pons Codina ens serveix un debat sobre l’individu i la societat emmarcat en el debat de la paternitat, i tot això amb el seu estil característic. La crisi personal del protagonista s’acaba resolent sent fidel a un mateix: sent un mal bon pare —perquè la gent no canvia. Pons Codina, com a escriptor, també ha evolucionat, des de Mars del Carib: hi ha més reflexió, potser, més profunditat, les escenes descrites llisquen molt bé, són àgils en tot moment, tot i que el to decaigui de tant en tant. Potser Mal bon pare no és un gran llibre, però de ben segur que deixa més petjada que molts d’altres, perquè tot sovint no cal gaire res més que mantenir-se fidel a un mateix. I és que «canviar: quina obsessió! Quin frau! La gent no canvia, sinó que fa un esforç per fingir indefinidament».

  1. Jordi Nopca, «Tenir fills o no, aquest és el dilema», Ara Llegim, https://llegim.ara.cat/reportatges/fills-no-aquest-dilema_0_2416558355.html

(Esplugues de Llobregat, 1984). És llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració i en Filologia Catalana, té el Postgrau de Correcció i Qualitat Lingüística i està mirant d'acabar el Màster d'Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalana, tot a la UAB. També li agraden els castells i la cervesa.