Ètica per a les ciutats

L’any 1860 la reina Isabel II va col·locar la primera pedra de l’Eixample de Barcelona, projectada per l’enginyer Ildefons Cerdà. Com és ben sabut, la transformació de Barcelona evolucionà carregant-se de polèmica i a mercè de les oposicions socials de l’època. A la primera meitat del xix, la ciutat comtal era considerada una plaça forta, fet que n’impedia l’ampliació més enllà de la distància d’una bala de canó a la rodona, que, perquè ens en fem una idea, seria la distància que hi ha entre les antigues muralles fins a Gràcia, el poble més proper de Barcelona llavors. Entremig, però, la vida intramurs s’anava tornant cada cop més insalubre: en cinquanta anys cinc epidèmies diferents s’havien endut més de 20.000 vides en una ciutat de menys de 200.000 habitants. Algunes ciutats europees, com París, ja havien començat a pensar en un procés d’eixamplament de les ciutats, tenint en compte, sobretot, que l’enemic ja no era extern sinó més aviat intern i la forma de l’antiga ciutat el protegia; així ho havien fet palès les revolucions del 1789, 1830 i 1848. Tot plegat féu que l’ajuntament promogués un concurs de desenvolupament de la ciutat que va guanyar l’any 1841 un projecte anomenat de caràcter higienista anomenat Abajo las Murallas. Les tenses relacions entre Barcelona i el poder central es van traslladar a la voluntat d’obertura de la ciutat: fins al 1854 l’ajuntament va intentar enderrocar les muralles a partir d’instàncies que eren rebutjades sistemàticament per l’Estat.

L’enginyer Cerdà provenia també del corrent higienista, que proposava una sèrie de mesures per millorar la vida a les ciutats: distribució de la densitat, accés a la llum del sol, accés als espais naturals, etc. L’entramat organitzatiu de Cerdà partia d’un concepte d’igualtat que xocà amb els poders barcelonins del moment, que preferien el model radial i segregacionista de Rovira i Trias; mentre Cerdà proposava una “ciutat per a tots”, Rovira i Trias admetia que els obrers no tenien cabuda a la seva Barcelona.

El de Cerdà era un model completament nou, que proposava unes millores no prioritàries per a les grans transformacions urbanístiques cohetànies. El projecte inicial consistia en uns blocs rectangulars d’habitatges mixtos, en què havien de coexistir-hi diverses classes socials sense la clàssica separació de pobres a dalt i rics a baix, disposats cara a cara amb un gran espai obert al mig. Una illa consistia en dues meitats edificades partides per una altra meitat no edificada, fet que permetia la circulació de la llum i l’aire, i de retruc els espais verds i de socialització no eren desiguals segons la zona, sinó que quedaven integrats en cada conjunt de blocs. Les illes es repetien de manera regular i desplaçaven el centre natural de la ciutat a la plaça de les Glòries.

Del revolucionari pla de Cerdà —fet que ens recorda que el canvi de segle fou una època molt convulsa, però extremadament més audaç que la nostra— en van derivar un grapat de dilemes i formes urbanístiques no previstes. Per començar, i com és sabut, la mala recepció del pla i l’especulació immobiliària van permetre que de mica en mica la zona construïda guanyés terreny, fins al tancament total dels blocs. La segona forma imprevista aparegué a partir del xamfrà —el tall diagonal de les mansanes— que s’havia planificat per facilitar la circulació motoritzada que es preveia que vindria. Els xamfrans, amb el temps, van passar a ser espais de socialització inesperats, i s’hi va començar a desenvolupar, de manera espontània, l’anomenada vida de barri. La tercera forma imprevista fou estudiada més tard, a mesura que en altres llocs es construïen blocs de mansanes repetitives com la de Cerdà, i és la idea de la malla com a monocultiu. En urbanisme, com en l’agricultura, s’ha estudiat que un ecosistema complex protegeix el conjunt i que, en canvi, un monocultiu queda més a mercè de les plagues, els mals socials, o les crisis econòmiques.

El que unifica tot el recorregut d’aquesta història, són la relació entre el construir i l’habitar. Més específicament, Sennett utilitza el concepte de ville per referir-se a tot allò que es construeix, el lloc físic de la ciutat; i de l’altra la cité, que seria les formes de vida específiques de cada lloc, les formes d’habitar els llocs. La quimera de la primera generació d’urbanistes consistiria a intentar fer coincidir els dos conceptes a partir de la seva intervenció. En aquesta primera fase, de fort creixement demogràfic i amb ampli terreny edificable, l’actuació general dels urbanistes és talment com la d’un demiürg: abans de la seva ciutat no hi ha res, la forma de les coses i les persones s’esdevindrà en la seva tasca d’ordenació. És una política de l’espai el que es planteja, la vehiculació de comportaments a partir d’una transformació de l’entorn, un dispositiu en el sentit de Foucault.

El problema és que, com vèiem en Cerdà i com també els passarà a Haussmann i a Olmsted, els interessos previs a la implementació de grans plans urbanístics, el retrat robot dels destinataris, les formes impensades que desenvolupa… una multiplicitat de factors mostren a la primera fornada d’urbanistes que la imprevisibilitat del fet humà és altíssima, «la fusta de què està feta l’home és tan corba que no es pot tallar res completament recte», dirà Sennett de la mà de Kant. A partir de llavors i, encara fins als nostres dies, la manera de resoldre la qüestió entre el construir i l’habitar, entre la ville i la cité indicarà un plantejament polític o un altre.¹

Sennett entén que la imposició de plans urbanístics ideats en despatxos i governs genera, a llarg termini, problemàtiques socials i econòmiques. En aquest sentit, podríem pensar en els blocs del pla Voisin, a París, en algunes de les noves i enormes ciutats xineses, o en el nostre exemple de l’Eixample: un projecte que havia estat pensat per la igualtat i una integració de la natura en la ciutat que ha acabat expulsant les classes populars a la perifèria, ha destruït els seus espais verds i segons les enquestes, el trànsit i el soroll són un dels problemes centrals dels seus habitants.² Les vides no s’emmotllen en la simplificació de les formes. L’urbanista pot projectar un pla en termes d’eficiència de la ciutat, o bé en la proximitat dels edificis amb el lloc de treball. La Carta d’Atenes (1941), exemple i pilar d’aquesta eficiència racionalista de línies clares i pragmàtiques, redactada per una colla d’arquitectes com Le Corbusier i Sert, enaltia una homogeneïtzació de les ciutats. La idea de fons era que, ara que les ciutats es pensaven, no tindrien els problemes de comunicació, d’higiene, de productivitat que abans havien tingut.

Contestant a aquest plantejament, Sennett cita a l’urbanista Jane Jacobs (1916-2006), procurava pensar les ciutats i els barris com a llocs que ja podien estar funcionant, d’una manera més informal, menys productiva, però més viva i diversa. Per tant, la tasca de l’urbanista, creia, s’havia de centrar en l’enfortiment de les comunitats, treballant a escala de barri. Més enllà de la forma, es preguntava què fa habitable un lloc, què fa que la gent hi vulgui anar a viure? La resposta —que a Sennett li costa una mica d’articular, malgrat tenir-ho a tocar— és la capacitat d’ús damunt del lloc, com la gent que viu en un lloc pot fer-se seu i sentir-se part d’un espai —a partir d’associacions de veïns, de l’ocupació de solars per a fer horts urbans, gràcies a un centre cívic que genera vida de barri, o inclús de l’autoconstrucció. Que hi hagi gestos de comunitat. Jacobs es va fer famosa per oposar-se a la destrucció de barris de Nova York que funcionaven com a comunitats per posar-hi, a canvi, grans edificis d’inspiració racionalista. La tasca de Jacobs com a urbanista, en aquest cas, era conscientment política, antitecnòcrata i ultralocal.

Entre aquests plantejaments coetanis del tot irreconciliables va navegant Sennett. El llibre avança i s’imbrica en les noves problemàtiques, però no resol del tot aquesta tensió. Si pensem en els paràmetres d’una intervenció des del despatx contra treball en comunitat en exemples d’avui dia, veurem que segurament hi ha arguments per a les dues bandes i que costa molt posicionar-se només en una de les parts. A vegades, però, des dels governs i ajuntaments s’imposen certes intervencions dràstiques que «s’han de fer» peti qui peti. Parlant de Barcelona: el pla Cerdà, les Rondes, Barcelona 92, la remodelació de la Ciutat Vella, les superilles, les Glòries, Vallcarca, 22@, el Fòrum de les Cultures, etc. Totes elles són intervencions conflictives, que generen oposició en els veïnatges que les ha d’assumir. Sennett, en la seva experiència com a mediador, ha presenciat i gestionat molts moments de conflicte i entén que les comunitats accepten molt millor els canvis en els quals poden decidir o participar. Mirem el pla Cerdà: com que era un projecte imposat pel govern central no se’l tenia massa en estima, fet que facilità que s’anés modificant el pla en la seva implementació en favor de l’especulació. La Barcelona del 92 va acceptar els canvis de la ciutat sense massa oposició. El clima d’aquells anys era molt optimista, encara no es parlava d’especulació ni de bombolles; la campanya urbanística i publicitària “Barcelona posa’t guapa”, que s’inicià amb la construcció dels Jocs, va induir d’un esperit positiu de participació en el canvi de la ciutat. El rebuig a aquest pla va arribar anys més tard, com un fantasma: no hi havia hagut una participació efectiva i tot allò que no s’havia tingut en compte emergia.

Més enllà d’una campanya publicitària o consulta popular pensada per apaivagar els ànims, Sennett ha participat en projectes en què els veïns creen maquetes, parlen dels usos de nous edificis, es discuteix més o menys de tu a tu amb les administracions. El que es genera en aquestes sessions de treball ha de tenir una repercussió en el projecte final. Aquesta participació o el diàleg requereix unes tècniques que Sennett ha anat desenvolupant, de la mateixa manera que una bona assemblea no es dóna pel simple fet de voler fer-la, sinó que s’han de menester protocols, bona fe, autoconeixement i coneixement del grup, etc. I tot plegat, es guanya amb l’experiència. En aquest sentit, tot l’autoconeixement generat per la pràctica d’urbanista que acumula el llibre de Sennett és valuosa a l’hora d’esbossar una participació real —çò és, capacitat d’ús respecte a l’entorn immediat— en la implementació de nous espais urbanístics.

El problema, però, és que aquesta és la fita màxima de l’ètica urbanística de Sennett: que s’imposin plans urbanístics que no responguin als interessos de la gent que hi viu o hi ha de viure però que se’ls permeti un cert diàleg efectiu. La genealogia de l’urbanisme, que al llibre es mostra diàfana, deixa patent els seus orígens repressius no tant en la ideació dels plans (malgrat figures com Haussmann), sinó en la seva rigorosa disciplina del progrés, que tendeix a anul·lar els usos comunitaris espontanis. La seva necessitat d’integrar la participació no es deu tant a una ampliació de mires ètiques, sinó en el fet que el malestar —conscient o inconscient— que es genera abans o després, és un factor polític i econòmic rellevant per a la governança. És en aquest sentit, que els plans d’adaptació i participació són merament pal·liatius; que la figura de l’urbanista se’ns mostra com un oscil·lació entre el demiürg i Prometeu segons si domina la seva supèrbia o la seva mala consciència; i que oculten, en la seva figura, el més important: que la capacitat de pensar i reflexionar com volem habitar i el temps que caldria dedicar-hi —com volem viure, en resum—, ens han estat capturats. El fet d’admetre les dificultats de la participació efectiva i l’invent d’unes tècniques diu molt poc de tots els plans de participació anterior, expliciten que aquest sí que és un camp per explorar i que l’experiència que en tenim és ben pobra. La complexitat de les ciutats no hauria de ser cap excusa per a la seva comunió.