Mor Limónov

Alguns al principi volien que fos coronavirus: «sempre ha estat un xicot modern», deien, amb més admiració que sorna. Però no, un càncer, i la gent decebuda. Esperaven una mort d’artista, un últim gest, ni que fos aquest. Els anys passaven i ell es feia vell sense marcar-se un Yukio Mishima; tot al contrari, el convidaven a la televisió pública, que s’esbravés. Ja diu molt d’ell, aquesta expectativa de l’auditori. «La tornarà a fer grossa.» Ho esperaven no del proper llibre, el llibre no l’esperava ningú, sinó de la propera diatriba bèstia al blog, del proper cop d’estat frustrat o, en fi, d’una mort sonada a l’estil feixista que li agradava.

Un cas tan típic que a un cabdill singular com ell li havia de saber greu i tot: quan l’escriptura no fa ni de motor ni de tub d’escapament de l’ego, sinó que n’és una de les marxes, i ni tan sols la cinquena. Eduard Limónov (1943-2020), figura de l’underground soviètic, dissident estrambòtic, activista ultranacionalista, escriptor —ni bo ni dolent, mitjà—, però, encara més que tot això, personatge.

A l’ombra d’un francès amb pasta

Personatge de novel·la, com va intuir amb destresa un altre escriptor mitjà. El Limónov de Carrère el vaig llegir quan tothom se’l va llegir. Recordo que em feia ràbia i que, alhora, havia de continuar. Certs moments i comentaris em revoltaven tant que hauria deixat el llibre demostrativament si no hagués estat pel truc, el nervi de guionista i el ritme ben dosificat, la gràcia. N’has de saber, per aconseguir que et continuïn llegint després que hagis dit, sense que vingués gens a tomb, que practiques ioga i que t’enfades molt amb els amics que es riuen de tu perquè practiques ioga. D’altra banda, com que amb aquesta traça de bobo francès (confés) es dedica a potinejar de mala manera la història recent de Rússia,¹ no m’estranyarà que futurs historiadors acusin la novel·la de blanquejar —si és que el verb encara està de moda— el feixisme rus.²

Hi ha llibres que t’han insultat. D’aquest en recordo una remarca, res, quatre paraules que he desat ben desades entre els petits rancors imperdonables. Hi ha un moment que parla de Jirinovski, un politicastre encara actiu, un bufó covard que trepitja el dèbil i ensabona el fort, un Rigoletto, un Boadella però que tingués poder real i que hagués canviat definitivament la pàtina intel·lectualoide per una honesta, directa, repugnant agressivitat. Un cop aquest Jirinovski em va passar per davant a Moscou —és parlar de Carrère i voler fer com ell: fotre el nas a tot arreu—, un dels molts guardaespatlles seus va trobar necessari venir-me a empènyer, ell caminava decidit, enfadat i enèrgic i posant carota de monstre marí en descomposició. Bé, Carrère compara aquest farsant que empudega Rússia de fa anys amb Le Pen père i afegeix que sens dubte és més boig que Le Pen i, ara ve la punyalada, «mais bon : il est russe». Paraules que podrien ser el resum de tot el llibre: us explicaré la vida d’un rus boig perquè, ai, que bojos que són tots. Us explicaré què és això del zapoi, això de beure dies i dies seguits, però, ai, no us diré que aquesta paraula horroritza només de sentir-la les famílies que han conviscut anys i anys seguits amb un bevedor d’aquests ni diré que, en realitat, tindria una traducció no gaire divertida ni exòtica: alcoholisme. Ho estic forçant, faig trampa? Carrère va escriure un llibre de bona fe, aquest «però bé, és rus» ironitza, amb contrapunt maliciós, amb estil indirecte lliure, la manera de pensar de l’europeu típic? D’acord, però casualment Limónov mateix ha fet servir sempre aquest «és rus» com a justificació de la seva mentida d’home i d’escriptor. Que n’estic, de boig! Que en en sóc, de rus! Com puc ser tant i tant Limónov? Sobretot, mireu-me!

Un Narcís patriota

Gridò: «Qual io fui vivo, tal son morto.»
Inferno, XV, 51

Al començament de la novel·la més famosa de Limónov —l’única novel·la famosa, de fet—, Sóc jo, l’Éditxka, trobem que el narrador va nu per casa, a Nova York, i surt al balcó perquè el vegi el veïnat i així esverar-lo. Problemes? Uns quants. Primer, quan vius sol i fa calor, anar de pèl a pèl no és res de gaire remarcable. Segon, els veïns tenen altres coses a fer. O fins i tot si els veïns desitjaven veure’t despullat, malament: per a un lector-voyeur no hi ha res menys sexi que un autor-exhibicionista. Tercer, fa una mica de pena aquest provincià, aquest infant terrible soviètic que surt al balcó per provocar i causar escàndol… al Nova York dels 70! A tu t’esperaven, Éditxka.

De la mateixa manera, la política. Tot el seu partit foll era un buit ideològic destructiu destinat a la glòria d’ell mateix.³ Al final, la seva obra d’art suïcida hauria estat omplir el món de sang entre aplaudiments. Si calia sacrificar l’estimada Rússia a l’altar del seu ego, se la sacrificava, tu. El model d’aquest «revolucionari de dretes», com es definia, era ben clar, no se n’amagava. Walter Benjamin ja va diagnosticar, i patir, aquesta degeneració dels decadentistes, aquell fiat ars, pereat mundus, aquella humanitat alienada que es tornava espectacle a si mateixa destruint-se. El comunisme, segons Benjamin, respondria a això amb la politització de l’art. Aquest narcisista rònec, d’art polititzat o de bolxevic, no res. El que aprecia de Lenin és el do d’imposar la voluntat. El que reivindica de la Unió Soviètica és la força militar, el rigor, la russitud. I la capacitat de fer por. Per què, llavors, el disbarat va fer tanta bromera i va obtenir un cert predicament? En part perquè l’oposició russa és un poti-poti inextricable. I en part perquè aquí tot el que sigui queixa nacional fa un dring que ressona fort, penetrant, estès per tota la planúria immensa. Figues d’un altre paner. Qui sap si del paner dels acudits. El saben aquell que diu «va el país més gran del món i té complex de nació oprimida»?

Un altre acudit seria el paper intel·lectual de Limónov i de la fidel gossada envilida que l’ha sobreviscut.⁴ Es podria dir d’ells encara amb més motiu allò que T. S. Eliot diu de Blake, «a wild pet for the supercultivated». Patriotes d’exportació perquè el lector estranger, supercultivat o semicultivat, s’hi espanti un xic i s’hi entretingui, content que, meanwhile in Russia, els escriptors estiguin igual de sonats que tothom allà. Haver fet l’ós per Europa sol atorgar a aquests patriotes, de tornada a Rússia, un gran prestigi, però que no s’hi enlluernin pas, que tot surt del rot de Carrère, «mais bon». Que feliç que el va fer, a Limónov, la fama decrèpita que li va regalar la novel·la francesa! Sentint-se escriptor censurat, es queixava que el llibre sobre la seva vida sí que es traduïa i es venia, però que els seus propis llibres no. No se li va ocórrer que no el traduïen perquè el que havia escrit no valia gran cosa i, amb aquesta il·lusió, va fruir d’una vellúria pletòrica. Artista privat de lluita amb si mateix, i per tant amb una posició de sortida menys interessant, s’enginya una lluita amb la societat.

Aquesta inclinació a cobejar un renom fútil no li ve d’ara. En un llibre dels anys 90 es compara amb Jirinovski, i diu: «Som de la mateixa edat. Però jo vaig donar la meva primera entrevista l’any 1971 i la van publicar al febrer de 1972 a la revista espanyola Destino». Dos grans patriotes russos. I un, per posar-se per sobre de l’altre, per fer-se valdre, esmenta aquella entrevisteta publicada vint anys enrere a l’estranger i en presumeix amb plaer, amb orgull ingenu, amb una minuciositat de dates que no he volgut comprovar. En una dialèctica extravagant, els escriptors que més russos i genuïns es proclamen són els que més miren cap enfora, més obsedits estan en els altres països i més precisament s’adapten a l’estereotip exterior del rus. Els grans estimadors professionals de la pàtria malden per ser traduïts a llengües europees i poder fer l’excursió a Barcelona o París i tornar i dir «oh, que malament que va tot, allà: ple de negres, ple de gais!».⁵ Una posició de submissió absoluta, la d’aquests xovinistes, perquè al revés no passa; la fascinació malèvola és unidireccional, i això dol. «Com pot ser que no facin cas del meu odi colossal, digníssim, superior? Com pot ser que menyspreïn el meu menyspreu?» Als qui ens hem passat anys de lungo studio e grande amore cap a aquesta terra i aquesta cultura, hem provat i provem d’acostar-la a la nostra, ens hem revoltat en secret contra francesos condescendents i hem conegut i estimat prou gent russa per no veure-hi uns salvatges irracionals, aquests clixés encarnats ens recorden massa el borratxo que et trobaves en una festa a Gràcia i que, en notar-te l’accent, t’explicava eufòric que ell també ho era, d’allà de Ponent, que hi tenia família, que hi passava els estius, que tots a casa eren pagesooos (aquí estrafeia la veu i es ficava un branquilló invisible a la boca) i que era la millor ciutat de Catalunya, Lleide (amb e tancada). No, no enganyen ningú.

L’obra, però

Aquí dient coses sobre un escriptor i només n’he llegit dos llibres, Sóc jo, l’Éditxka (1976) i Limónov contra Jirinovski (1994), i de vegades el seu blog delirant. No me n’amago. Hi ha molts autors i llibres que no he llegit i amb aquest en tinc prou, màxim de temps dedicat, ja vaig saber per on anava, Limónov. Qui sap, potser algun dia, d’aquí molt temps, si encara en parlen. Un acudit que vaig veure fa poc, va, l’últim. Una llebre passeja pel bosc. Veu una pasterada, dubta si és un excrement o una cosa bona, comestible. Hi suca un palet i ho tasta. «Ecs, és caca!», diu. «Encara sort, l’hauria pogut trepitjar.»

I malgrat tot, Sóc jo, l’Éditxka, és un llibre important. Tronat i difícilment exportable —abans, caldria fer més cas de Liudmila Petruixévskaia, Venedikt Ieroféiev o Saixa Sokolov—, però important en l’àmbit local. Fita de consum intern. En rus, no hi havien escrit mai, així. Corria com una bomba en exemplars autoeditats. Més d’un futur escriptor hi va descobrir una forma alliberada d’expressar-se, més d’un dissident fet a l’antiga hi va tenir un disgust que encara li dura, més d’un jove hi va trobar una excitació pertorbadora. A qui té accés, no obstant això, a la línia original de llibertins, rebels, bandits, lladres, bohemis erotòmans i estripats diversos que pul·lulen per les literatures i els cervells, aquest malote de la província ucraïnesa li semblarà vist, molt vist, suat, grapejat, sabut. Amb trossos que se salven, cridaners però potents:

Sense saber com, m’havia assegut al costat de l’església de Sant Bartomeu. Floretes. “Gaudiu-ne, però no les destrosseu.” En gaudim, però les volem destrossar, també. Com es pot gaudir, sense destrossar! Ensumant, o què? Aquí els capellans han plantat rosetes, hi han fet créixer tot de pollades, una vida plàcida per a tothom que coneix el seu lloc i no es rebel·la. Bellesa, diguem-ne. Però no es mata sempre amb plom. També es pot matar amb rosetes. I amb caleronets. Així d’un coloret verd. Sabeu?

Llegit d’adolescent deu impressionar. Ara, fer d’escorrialla de Genet o Bukowski té un recorregut limitat. Limónov va veure, home d’intuïció, que l’escriptura li quedava petita com a instrument del jo i va passar-se a la política radical, que era clarament una caixa de ressonància molt més adequada a la seva megalomania. Diu de Jirinovski, amb l’escorpí del ressentiment que es punxa a si mateix: «Ell ho sabrà millor que jo, però em fa l’efecte que la seva passió fonamental és la vanitat i que la política és només l’excusa per satisfer-la».⁶ Per això mateix, la importància política de Limónov és marginal. Les seves idees, nul·les. Al seu blog bolcava un disbarat rere un altre. Que els Estats Units i la Unió Europea n’han fet més que el Macot no cal que vingui un fatxa a explicar-t’ho, un que, si hagués pogut, n’hauria fet de pitjors. No en debades ha sortit tants cops el nom de Jirinovski, el politicastre dels 90 fossilitzat. Per molt que li dolgués, Limónov no es comptarà entre els genis creadors, sinó entre els seus antics col·legues piròmans, entre els il·luminats postsoviètics que van enverinar l’espai públic i que han acabat, la majoria, i moderant-se una mica, sota l’ala protectora del putinisme. Ell no. Limónov era perillós però insubornable en la seva egolatria fanàtica. Ho va pagar car, amb la presó, més de dos anys; cosa que, francament, per injusta que fos, no ha estat ni de bon tros la pitjor injustícia d’aquests anys. Va escarmentar. I ara ha decebut el públic. Mor algú que es va amarar del seu temps, de qui diuen, per banal que soni, que «amb ell mor una època». I tant, una època de personatges sinistres.

I, si el considerem més personatge que escriptor o que activista, el lloc on lluïrà de veritat no serà la novel·la ni l’assaig polític, sinó el mitjà de masses, el programa de televisió. Dels últims anys. Hi surt l’avi, el veterà, com li deien els seus seguidors, amb una veu trencada de vellet, però amb el gest viu i els ulls petits bellugadissos. Una altra virtut seva: no era un pesat ni un adormit. He triat dos esquetxos, per qui en tingui ganes. Al primer,⁷ molt curt, Limónov fa broma, diu a un periodista que és una llàstima que no l’hagués tocat quan disparava la metralladora al setge de Sarajevo. Al segon,⁸ topa un rival digne, Iuri Dud, entrevistador jove, poca-solta i espavilat, famós per preguntar enormitats, passant a degolla les vaques sagrades. L’irreverent xaruc, tornat un malcarat misògin que somia exterminis, se les heu amb l’irreverent de les generacions noves, un frívol tolerant, un burxa. Fa pinta que aquesta entrevista, i no cap llibre ni menys morir-se, és la seva darrera gran obra. Una obra conjunta, un cant del cigne barroer i absurd. Durant l’entrevista, al mateix temps que està incòmode, acostumat que el venerin i l’afalaguin, se li veu la lluïssor sincera d’estar-s’hi divertint: li agrada la resistència, l’eixoriveix el conflicte, vol que la seva vanitat tingui on xocar per poder mesurar-la, per mantenir-la consistent, i no que només se li vessi, fofa, sobre la massa de sequaços.

Dovlàtov conta que, en un simposi d’escriptors russos als Estats Units, algú va atacar Limónov, present, amb una invectiva enfurismada. Se li va acabar el temps. Quan li va tocar el torn a Limónov, ell el va cedir sencer al seu crític interromput perquè acabés de renyar-lo a gust, a compte seu. Allò vell de Dalí, un altre epígon en qui el personatge pesa més que l’artista: «que parlin de mi, encara que sigui bé». Si és així, fins i tot si m’ha sortit una atzagaiada que s’assembla massa a les seves, a les de Limónov, em reconforta que potser és com calia que fos. Potser aquestes quatre notes furibundes escrites en català li haurien encantat.