Ecos de Narcís

«Other echoes
Inhabit the garden. Shall we follow?
»
T. S. Eliot

A l’enforcall (Edicions 62, 2019), recull guanyador de l’últim premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat, és un poemari que entaula una sèrie de diàlegs amb la tradició, ja sigui a través de motius, llocs comuns, autors, etc. Al final del llibre el lector pot trobar un petit aparat que explica d’on surten els poemes i permet veure quina mena de diàleg estableixen amb la tradició. I és que, precisament això, la tradició, sembla ser un dels elements centrals del llibre. El mateix títol ja indica que ens trobem en un camí amb múltiples opcions, una bifurcació, i hem de prendre una decisió. I serà la mateixa tradició la que ens ha de permetre de continuar, com una brúixola. A més, entre les citacions i referències, hi ha la que tanca el llibre, de T. S. Eliot:

What might have been is an abstraction
Remaining a perpetual possibility
Only in a world of speculation.
What might gave been and what has been
Point to one end, which is always present
.

No hi ha noves experiències en la humanitat i, si n’hi ha, no les hem de buscar en la poesia. Però sí que hi ha noves maneres de configurar l’experiència en la poesia: del coneixement de les formulacions passades, d’aquest món d’especulació que és la literatura, naixeran noves formes de configuració, és a dir, d’expressió de l’experiència; i aquestes formes s’adequaran al seu temps i podran modificar la lectura que fem del passat. Per això, com explica Eliot, passat i futur es troben sempre en un present que els va modificant.

Tots els poemes no només entren en relació amb la tradició pel simple fet d’existir —tot poema hi té una relació, encara que sigui per omissió—, sinó que en el cas del llibre que ens ocupa s’hi entrelliguen explícitament, homenatjant així els que l’han precedit i dotant de més profunditat els poemes. Una de les maneres de fer això és la forma; i en trobem un exemple en el darrer, «Mansarda», que és una sextina.

Formalment, una sextina és un poema molt complex i difícil d’executar i és, per tant, una decisió molt deliberada, no és un doll de veu rajant d’una emoció molt forta per una cosa que ens ha passat —i com a nosaltres, pot haver passat a milions de persones. Això fa que sigui una forma poètica molt singular i amb unes connotacions més o menys explícites. Com explica el mateix autor a la nota que comenta aquest poema, la sextina la va idear Arnaut Daniel; Dante, que el va homenatjar a la Comèdia —fu il miglior fabbro del parlar materno—, també el recorda fent sextines ell mateix; Petrarca va seguir el camí i va escriure ell també unes sextines cèlebres. I aquesta tradició s’allarga i es transforma i arriba on som ara per exemple amb les sextines de Brossa, de Marçal, de Casasses i ara, també, de Gómez. Per molt que el poema neixi en una realitat concreta que forçosament el condiciona, continua formant part d’una cadena abstracta de diàlegs i homenatges. O també: neix en un agre fet del compost dels que hi han viscut abans.

ECO I NARCÍS

Explica el mite que la nimfa Eco ajudava Júpiter mentre ell jeia amb altres nimfes. El paper d’Eco era de mantenir entretinguda Juno, l’esposa gelosa (amb tota la raó del món) de Júpiter, però un dia aquesta darrera s’adonà de la feta i en prengué venjança contra la nimfa, que va ser condemnada a no poder parlar si no era repetint les últimes paraules que havia sentit.

Les desgràcies per ser ajudant de Júpiter no es van acabar aquí, encara que indirectament. Narcís, fill de Liríope i jove extremadament bell, rebutjava tots els pretendents, amb l’arrogància pròpia de la jovenesa (Ovidi, Met. III, 350-355). Un bon dia va ser vist per Eco, que se’n va enamorar de seguida però no va poder adreçar-li cap paraula. Narcís sentí la fressa, va demanar qui hi havia i van establir una mena de diàleg entre el que deia Narcís i els últims mots del qual Eco repetia —«“Per aquí, hi ha algú?”, quan Eco “Hi ha algú”, li contesta» (Ovidi, Met. III, 380.) El diàleg, evidentment, no duia enlloc i Eco va ser rebutjada i Narcís condemnat per Nèmesi a morir enamorat d’ell mateix en veure’s reflectit com a càstig pel menyspreu als pretendents. Així es compleix la predicció que havia fet Tirèsies i es confirma la tragèdia, inevitable, i la consegüent transformació de Narcís en flor. I Eco consumida, restant-ne només la veu repetidora.

Com tants altres mites, aquesta llegenda s’ha tractat al llarg de la història de la literatura. En trobem casos en Puixkin, Dickinson, Pasolini i tants altres. A més, Ted Hughes recrea la narració ovidiana a Echo and Narcissus, inclòs a Tales from Ovid.1 La presència constant del mite de Narcís en la història de la literatura s’explica per la potència estètica de la narració, és a dir, per l’efecte que causa en el lector-oient. Ara bé, no és només aquesta potència la gràcia del tema de Narcís, sinó que la riquesa dels (pocs) elements que la conformen han donat aquest joc constant als autors que l’han recuperat: l’amor impossible, tràgic, i les qüestions epistèmiques que genera. Però encara més, hi ha la correspondència entre un personatge i altre: l’un s’enamora del seu reflex i no en pot escapar; l’altra ha de repetir les darreres paraules que ha sentit, com un reflex en si mateixa de la veu dels altres. L’un i l’altre es confonen en una còpia de la realitat que els engolirà i els donarà el final que ja coneixem.

Que coneguem, Ovidi va ser el primer a unir els mites d’Eco i de Narcís en el passatge de les Metamorfosis que explica el cas de Tirèsies, privat de la visió per part de Juno i dotat de visió del futur per part de Júpiter per compensar el càstig de la seva esposa. Tirèsies, que coneix el futur, és consultat per Liríope sobre el futur del seu fill Narcís, a veure si tindrà una vida llarga. La resposta del vident és enigmàtica: «Mentre no s’emmiralli». És divertida l’antítesi que representa aquesta profecia amb el missatge del temple d’Apol·lo a Delfos —«coneix-te a tu mateix»—, ciutat coneguda justament per l’oracle i la seva condició profètica. En qualsevol cas, Tirèsies anticipa el futur de Narcís, però Ovidi lliga aquest personatge castigat per Juno, a un altre que també rep el càstig de la dea: Eco. I ja tenim una narració ben travada en l’argument i els personatges.

A partir d’aquest camí obert per Ovidi, la tradició medieval i moderna en va expandint lectures i possibilitats. Tenim el Narcisus anglonormand del segle xii 2 que recull la narració d’Ovidi i «explora nous sentiments vinculats a la moral cristiana i als preceptes socials de l’època».

En la literatura catalana trobem la Lamentació de Mirra, de Narciso e Tisbe —de fet, al llibre de Gómez també hi ha una Lamentació de Tisbe. En aquest cas Corella recull una variació del mite que prové de la Genealogia dels déus de Bocaccio: «Narcís confongué el seu reflex amb una nimfa real. Corella assumeix aquesta versió i l’aprofita per posar en boca de Narcís tot un repertori d’imprecacions líriques contra la dama sense mercè». 3 Tenim un autor que recull el mite reformulat ja per Ovidi i tornat a reformular per Bocaccio per incloure’l en el seu present amb el joc entre el mite clàssic i el motiu trobadoresc. Tenim, per tant, una modificació de l’element tradicional, que s’encaixa en el seu present i en modifica la lectura.

Durant la Modernitat també trobem el mite, reformulat en una comèdia amb tons tràgics en el cas d’Eco y Narciso, de Calderón. Però hi ha un altre exemple: Ecos (Fallit imago), de Josep Romaguera, poema que comenta un dels emblemes de l’Ateneo de Grandesa de 1681, únic llibre d’emblemes del Barroc català. En aquest cas, Romaguera aprofita el mite de Narcís per tractar un dels temes més importants del Barroc: el desengany: «no advertint en si la verdadera bellesa, adorà aquella murmuradora afectació; fins que lo desengany reduí a llastimós suplici lo cristal·lino teatro que l’emfalagava». Un dels temes més importants del Barroc és el de la dificultat, si no impossibilitat, del coneixement. En un cert neoplatonisme i com també veiem en el cas de Descartes —i de fet, en tota la filosofia moderna fins a Kant— la qüestió de la possibilitat del coneixement és central en l’època i en un cert sentit la defineix com a tal. Resumint-ho moltíssim, la qüestió és la de l’engany de les aparences i el fet que el coneixement de la veritat no pot venir de l’experiència, sinó que forma part d’un altre pla de la realitat. Un dels símbols més importants i recurrents per representar el problema epistèmic és el mirall, que afegeix confusió i duplicitat als sentits, que són enganyadors. I l’aigua, si està calmada, també reflecteix allò que té davant —o damunt. «La mateixa funció especular s’assigna a l’aigua en múltiples obres literàries on fonts, rius o estanys reflecteixen imatges il·lusòries i efectes artificials, amb ressons del mite de Narcís.» 4 Romaguera, doncs, se serveix del mite de Narcís per expressar aquest engany i el desengany que, tot i ser bo en un sentit epistèmic —s’allunya de les aparences i coneix la veritat—, el duu a un final tràgic. Narcís es converteix en un emblema perfecte per representar el món barroc. Però no només això, sinó que cada estrofa va acompanyada d’uns ecos, que remeten a la veu d’Eco, la nimfa enamorada:

 

Sa risa és preciosa salva          de l’alba
en ses trenes i arrebol             lluu lo sol
reina en ses galtes hermosa   la rosa;
i, porfiant mariposa,
vin en son rostro a advertir
viure, reinar i lluir
l’alba, lo sol i la rosa.5

Aquests ecos són reflex de la paraula, encara que no en siguin una repetició exacta, i remeten a la repetició obligada de la nimfa, que a la vegada, dèiem, es relliga amb la repetició de la imatge de Narcís en l’aigua especular.

Al seu aparat crític particular, Gómez apunta que el poema Muta cum liquida és «quasi un emblema barroc» (p. 56), de manera que hem de pensar que entre el títol ovidià i la referència a la imatge o al·legoria podria ser perfectament que tingués al cap aquest poema de Romaguera.

MUTA CUM LIQUIDA

Tornem altre cop al poeta actual, que era el protagonista. Havent fet aquest repàs per la tradició, pel camí que ha anat seguint el mite d’Eco i Narcís, podem llegir —un altre cop— el poema:

 

Qui exhala el verb que reverbera al claustre
del cor i mor glatint contra la pedra?
Quin silenci frement s’hi arrapa en hedra
i s’impregna de veus, que eixuga l’austre?
Encalça la paraula a l’aula sacra
de la bellesa i, subjugada a un centre
de frisances unànimes, du al ventre
la fascinació del simulacre:
l’esguard de l’aigua trèmula que et mostra
presagis d’una mort callada al rostre.

Els quatre primers versos fan referència a Eco, retirada en una cova després que Narcís l’hagi rebutjada, consumint-se fins que només en queda la veu, que per sempre més repetirà els últims mots. L’austre, vent del sud, quedarà sec davant el lament que ressona en la roca. Però aquestes paraules d’Eco no queden només en la pedra, sinó que ens transporten a Narcís. I encara una referència a Eco en el cinquè vers: «Encalça la paraula a l’aula sacra». L’al·literació i la rima interna remeten a la veu de la nimfa, a la repetició del so, d’una manera subtil i molt ben resolta.

Però el poema avança a través d’unes «frisances unànimes»: aquí tothom està enamorat de la mateixa persona, encara que en un cas sigui una «fascinació pel simulacre», és a dir, per la còpia, pel reflex enganyador de l’aigua. I és aquest reflex esvaint-se en tremolar l’aigua que es converteix en «presagis d’una mort callada al rostre». I aquí, no només es relliguen com hem dit més amunt Eco i Narcís, en la repetició i el reflex, sinó que la mort d’ell, «callada», remet per oposició a la mort que «s’impregna de veus» de la desgraciada nimfa.

Aquest poema, com la resta del llibre, està ple de referències a elements de la tradició, però de quina manera serveix al lector aquesta lectura? Es veu d’entrada que, com Romaguera, no són poemes clars, directes, entranyables. Malgrat l’autoaparat del final del llibre, que n’il·lumina el significat. És un exercici d’autocomplaença? És elitista? Em sembla que plantejar-se la poesia des d’aquesta perspectiva és erroni bàsicament perquè no duu enlloc. El que hem de fer és, un cop copsat el significat diguem-ne primari del poema, veure quin sentit pot tenir també en aquest camí que és la tradició —més quan el mateix llibre hi entra en joc d’una manera tan explícita. En certa manera, el poema es distancia —o ho fa veure depenent dels estàndards d’emotivitat i entranya estiguem acostumats— de l’experiència pròpia per fer un joc amb la tradició. Però és que és aquest mateix joc amb la tradició —la forma, els motius, els temes—, el que fa emocionant una lectura que pot anar tenint noves capes de lectura, que duu en si el pes dels altres autors que han passat per aquest mateix camí. Si al final, com deia l’altre dia el company Marc Rovira, en un poema, «és en el llenguatge que el pensament s’hi reflecteix. […] un poema, si se’m permet la citació, seria un joc de miralls», el sentit, en certa manera, l’hem d’anar estirant nosaltres, a veure si el joc de miralls ens duu o no a algun lloc que ens interessi a l’hora de reflexionar sobre el propi pensament i la pròpia experiència. Això cadascú s’ho sap, però la riquesa i el bagatge que acumulen els poemes d’A l’enforcall són remarcables.

Una altra cosa és com se’n surt el llibre a l’hora de rellançar aquests temes cap endavant, cap aquest one end, which is always present. De vegades fa l’efecte que queda ofegat, que li falta un cert impuls, que l’experiència estètica del lector vingui tan sols de resseguir el joc de miralls. Tornant a Eliot: «what happens when a new work of art is created is something that happens simultaneously to all the works of art which preceded it6 En aquest cas, per molt que es valori l’experiència lectora i l’exercici del poeta, d’alguna manera sembla que no pugui alterar la lectura ja establerta del passat —i, en conseqüència, sembla menys plausible que afecti el present i el futur. Tot plegat fa que hom pugui gaudir llegint-lo, veient com juga amb els elements de la tradició, gaudint de la perfecció formal, àgil i no pas encotillada, però a la vegada sembla que estem assistint, segons com, només al joc d’un erudit. Un joc ben travat, divertit i per tornar-hi. Però un joc, malgrat tot.

  1. Aquí podeu escoltar Hughes llegint-ne la seva versió.
  2. De la Cruz Vergari, Elena: Anàlisi comparativa del Narcisus i del Lai d’Ombre. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2008
  3. Gómez, Francesc: Història de la literatura catalana III, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona, 2015, p. 228.
  4. Solervicens, Josep: Història de la literatura catalana IV, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 203.
  5. Romaguera, Josep: Ecos (fallit imago) (fragment), dins Poesia catalana del barroc. Antologia. A cura d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006.
  6. Eliot T.S.: Tradition and individual talent .

(Manresa, 1989). És llicenciat en Filosofia a la Universitat de Barcelona i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es dedica a la docència en educació secundària. Ha publicat el llibre de poemes D’epitalami, res, (Meteora, 2017; Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), la plaquette «Bolets» (Gnurf, 2012) i les traduccions Poeta de les Cendres, de Pasolini (Edicions Poncianes, 2015) i la selecció de poemes «Milestones, 13», d’Allen Ginsberg (Edicions Poncianes, 2015).