El geni ganxó

No sé quanta gent avui en dia es lleva un dimarts al dematí i diu: vinga, em posaré a llegir «Gaziel». No crec que gaire, potser perquè La Vanguardia i adlàters l’han potinejat fins a emmandrir-nos-el. Ara bé, qui ho faci, xalarà de valent. A Tots els camins duen a Roma, Agustí Calvet (1887-1964) va brindar-nos unes excel·lents memòries en què retratava de manera precisa alguns dels seus records d’infància i de joventut. Ja vaig explicar l’interès pel gènere memorialista a partir del meu admirat Joan B. Culla. No repetiré, doncs, les beceroles explicades sobre el gènere i aniré directament al gra: Tots els camins duen a Roma és un llibre fenomenal.

Tal com expliquen el títol i el subtítol de l’obra («Història d’un destí»), es tracta d’un text orientat a un clar objectiu: explicar com l’atzar o la fortuna poden marcar la vida d’una persona i menar-lo a un camí concret. En contra, fins i tot, de la seva voluntat o vocació. El llibre està clarament enfocat —encara que en alguns moments sembli que se n’allunyi— a narrar com les giragonses del jove Agustí Calvet van portar-lo a la tasca que el va fer famós: la de periodista.

El llibre s’estructura, doncs, a partir d’episodis significatius, tant de la vida privada de Gaziel com de fets històrics que —ens hem de creure— suposadament va presenciar. L’escriptor ganxó presenta unes memòries des de la talaia de l’home públic ja retirat, de la personalitat de renom condemnat a l’ostracisme mediàtic durant el temps de silenci del franquisme. Gaziel, amb el punt just de vanitat que sempre reclamen aquest tipus de textos, és conscient del prestigi que encara remou la seva ploma. I es disposa a contar-nos amb clarividència d’estil i de pensament tots els esdeveniments històrics que va tenir la sort de viure.

En aquest sentit, per tant, i en relació amb la idea de l’atzar que l’ha conduït cap a la carrera periodística, hi ha una habilitat sorprenent per trobar-se sempre al moment just i precís on s’esdevé el fet històric. Com un Muntaner —el nostre prodigiós cronista medieval—, Calvet té l’instint periodístic de ser el lloc que toca des de ben petit. Prova d’això és que les memòries arranquen amb el capítol dedicat a l’atemptat fallit a Barcelona contra el general Martínez Campos, el 1893. Aleshores, el petit Agustí només tenia sis anys. Això no el priva, tanmateix, de fer una descripció acuradíssima de com anava vestit aquella tarda i de l’ambient que va viure durant la desfilada que va acabar amb l’atac al militar. Una tarda que va finalitzar assistint a una corrida de toros a la Barceloneta amb son pare. Un tendre record de la mà d’un home que, sembla, mereixeria un llibre per a ell tot sol. Tal era la dimensió del senyor Josep Calvet, taper prejubilat de manies insondables.

La voluntat notarial de les memòries, de deixar constància escrita d’un temps i d’un país, queda fixada en dues potes. D’una banda, en la memòria de l’autor, que reivindica sovint com a molt bona. I, de l’altra, en la consulta d’arxius i d’hemeroteques que confirmen o desmenteixen les seves apreciacions. Tots els camins duen a Roma ens parla del despertar d’un nen i d’un jove que van de la mà, cronològicament, d’un segle que també acabava de néixer. De ben petit Agustí Calvet va ser traslladat del seu Sant Feliu de Guíxols natal a una Barcelona que, ja aleshores, iniciava un creixement desmesurat. Els seus ulls són testimoni dels darrers carros de cavalls circulant per la ciutat, substituïts progressivament per automòbils, de l’obertura de carrers de l’Eixample (la família de Gaziel va ser-ne dels primers habitants), i de les escoles de jesuïtes, i dels seus mètodes, situades a la falda dels turons que ja circumdaven la nova urbs. Gaziel és un narrador efervescent en una ciutat en expansió. Tots dos desenvolupen paral·lelament, fins que Barcelona se li fa petita i ha d’obrir-se a nous horitzons —en aquella època, sinònim de París.

El cèlebre ganxó té la sort (el destí) o, més ben dit, l’habilitat literària d’ubicar la seva existència al voltant de fets històrics concrets, que marcaran —encara que ell aleshores no se n’adonés— la seva carrera periodística. El seu és un jo literari que, d’alguna manera, vol ser també un jo testimoni de caràcter més col·lectiu. A través de les seves memòries d’infantesa i de joventut omple llacunes periodístiques d’efemèrides que, lògicament, per l’edat que tenia aleshores, no podia narrar a la premsa. Així, els seus records d’infantesa s’entreteixeixen al voltant d’escenes com l’atemptat al Liceu, el multitudinari enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer o, en un caire més còmic, el debut de la soprano Maria Barrientos. L’habilitat, també, de Gaziel, és la de poder anar intercalant amb destresa pàgines de records greus, amb d’altres de més lleugers. De manera que converteix la lectura d’aquestes pàgines en una experiència molt amena —que és una de les millors virtuts que pot tenir un text, encara que alguns s’entossudeixin a practicar el contrari.

Agustí Calvet, doncs, no té gens de por de posar en joc mecanismes literaris per tal de fer funcionar els seus records com a històries amb valor autònom. Cada capítol podria rodolar com una peça literària per separat de la resta. Així doncs, si l’exemple de l’enterrament de Verdaguer es narra com el que avui podria ser, perfectament, una magnífica contracrònica periodística, amb participació activa del narrador, fins i tot, en el desenvolupament dels fets; el debut de Maria Barrientos juga amb el mecanisme còmic de la broma recurrent en la figura del pare de Calvet. L’home estava entusiasmat. Anava aplaudint l’actuació de la jove cantaire mentre repetia: «Aquesta noia arribarà allà on vulgui… Llàstima que sigui tan lletja!» i, més endavant, «És fenomenal! El que aquesta noia fa amb el canyó (tota la vida el pare conservà les típiques expressions ganxones), jo no ho sabria pas fer amb una flauta… Quin prodigi! Llàstima que sigui tan lletja!…» (p. 104, p. 106).1 La descripció paròdica del públic burgès assistint al Teatre Líric per veure «la Barrientos» té continuïtat unes pàgines més enllà en la descripció de les desfilades pel Passeig de Gràcia, que culminen amb l’anècdota de la xamosa Maria Regordosa —filla d’industrial català i senyora de l’ínclit matador Ricardo Torres Reina «el Bombita»— tot pujant al cotxe abans de sortir a voltar. Som-hi, diu, la bella dama, «Anem a fer el m… pel Passeig de Gràcia» (p. 237).

Ens trobem, en aquest punt, amb un Agustí Calvet que ja ha abandonat la infantesa, i que ens narra algunes de les aventures de joventut. La majoria, al voltant dels seus quefers com a estudiant en una decadent Universitat de Barcelona, que concorda perfectament amb alguns dels records evocats per escriptors més o menys contemporanis com Pla i Sagarra (sense ser tan palmari, el cinisme de fons del sistema universitari tampoc no ha variat gaire). I com, a poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, va posant, primer un peu i després l’altre, a les tribunes periodístiques del moment. És interessant perquè Calvet nega sempre, de forma sistemàtica, que ell volgués dedicar-s’hi. La seva vocació sempre fou literària i filosòfica, i això el va portar a participar en Jocs Florals i a conèixer un Maragall al zenit de la seva popularitat, però com sempre, el destí el conduïa de forma indefectible cap al futur que els astres li havien marcat.

Les vel·leïtats intel·lectuals el porten a breus fugues a París, amb amics de la universitat, i a continuar els estudis de doctorat a Madrid. Fet que li permet traçar un retrat molt valuós de la capital del regne d’Espanya, de les personalitats que s’hi trobà i de l’ambient de Castella en contraposició a la cosmogonia catalana d’aleshores (i que, com passa amb la universitat, sembla que tampoc no ha canviat tant. Qui ho diria, eh?) Des d’allà fa excursions i viatges per la zona de Castella, Andalusia i arriba fins a Tànger. En una aventura al nord de l’Àfrica (estem parlant de l’any 1909, just uns mesos abans de la Setmana Tràgica) que culmina amb una hilarant visita a un «local de danses arabesques». Hi trobem, aquí, el Gaziel més juganer i ambigu. El que insisteix que, juntament amb l’amic amb qui viatjava, només volien veure un espectacle de balls tradicionals i que, oh, sorpresa (no es podia saber), van acabar en una mena de bordell, implicats en una curiosíssima discussió amb un marxant d’Àvila que no estava d’acord amb el servei que havia contractat (p. 105-108).2 Calvet escriu aquestes pàgines empeltat del decòrum habitual de la seva prosa, però és inevitable reconèixer l’esperit de tronera, falsament, irònicament dissimulat, de la joventut.

La millor prova de tot plegat és el cèlebre capítol intitulat «No és perdulari qui vol», datat, també, de finals del 1909, en què Calvet narra la història d’amor que va tenir, a París, amb una joveníssima i bellíssima i gentilíssima cabaretera francesa. Si com dèiem més amunt, cada capítol de les memòries s’adapta perfectament al gènere que l’anècdota reclama (crònica, retrat, literatura de viatges o d’aventures), Gaziel sorprèn en un dels darrers capítols del llibre amb una mena de novel·leta rosa que narra, amb totes les seves propietats, el foll amor entre dos joves de mons allunyats: la ballarina i l’intel·lectual. Hi és tot: el discurs moral-alliçonador de l’inici, la trobada atzarosa, la fletxa de l’amor a primera vista, la discussió, la reconciliació, un gilós nord-americà que passava per allà i volia retenir la noia, i la fugida de tots dos decidits a viure junts. Sí, en la pobresa, però profundament enamorats! S’estimarien fins a la fi dels temps en una pensió parisenca! Oh, là, là! Setmanes més tard, tanmateix, la realitat s’imposa. Les circumstàncies familiars de la noia van obligar a trencar honestament, diu, la relació, en benefici del futur de tots dos. El desenvolupament de la narració és tan tòpic com increïble. La veritat és que fa la pinta que Gaziel, tot i voler mostrar-se sempre com un home seriós i de lletres (que feia estudis comparatius entre Sèneca i Nietzsche, poca broma), no va poder estar-se de deixar constància, per a la posteritat!, que la seva vida parisenca no va consistir només a omplir quartilles filosòfiques tancat en unes golfes. I, per què no?, ben bé que s’ho devia passar.

Tot plegat li serveix per mostrar novament com tot i els falsos viaranys i les temptacions franceses de la vida, el seu camí ja estava marcat cap a exercir la futura professió. La prova és que justament decideix restar a París durant el 1914 —quan molts dels estrangers havien abandonat la ciutat davant l’amenaça alemanya— i precisament gràcies a això té la sort, altre cop, d’escriure les primeres cròniques com a «corresponsal» (el futur París 1914 Diari d’un estudiant) que el van consagrar ràpidament com a periodista a ulls de la massa lectora.

És en aquest punt, explica, quan ha de publicar aquestes cròniques, en què se li acudeix el pseudònim que el farà famós, Gaziel, d’origen socràtic, i que traça el pont perfecte entre la filosofia i el periodisme. I així tanca el llibre: explicant el nom que entelarà el llinatge patern, Calvet, del pare que sempre havia menyspreat les habilitats literàries del fill. Com una darrera ironia del destí, és clar.

  1. Referències del primer dels dos volums de l’edició de la MOLC (Millors Obres de La Caixa), núm. 68 i 69.
  2. 2n volum, núm. 69, de la MOLC.

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del llibre Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (2019).