L’abandó d’una muntanya

«Els mites, en el fons, no són res més que grans imatges salvades per un pes filosòfic i moral que dóna sentit a les mecàniques quotidianes. I també afegiria: són imatges amb arrels…»
Agustí Bartra

Laia Carbonell va guanyar el Premi Ciutat de Manacor de poesia 2019 amb el recull Nibrós, que publica Edicions Món de Llibres. Es tracta d’un poemari breu —un total de vint-i-un poemes—, però prou ben construït, prou rodó per funcionar de manera autònoma. En un llibre de poemes sovint s’agraeix fins i tot que l’extensió no sigui especialment llarga, sobretot si més que desvirtuar el conjunt —la seva cohesió— s’acaba omplint de poemes que poden tenir una qualitat més aviat dubtosa. No és el cas de Nibrós.

1. Les bordes

El referent immediat del llibre són les bordes de Nibrós, a la Vall de Cardós, al Pallars Sobirà. Les bordes són les construccions que s’utilitzaven durant les èpoques de transhumància quan el poble sencer es traslladava a les pastures més elevades durant els estius. Es tracta d’una construcció nascuda amb un propòsit molt concret i relaciona amb l’activitat i amb la supervivència dels qui les habitaven. I es lliguen, per tant, no només a la seva activitat ramadera concreta, sinó a tota la seva vida, incloent-hi l’imaginari, és a dir, l’organització mental col·lectiva. Per als qui gaudeixen coneixent el testimoni pedrós del territori en forma de tines, barraques, dics, etc., les bordes representen un cas ben especial. El llibre de Laia Carbonell pretén recollir el testimoni que ofereixen aquestes bordes buides com un cementiri de memòries.

2. Els poemes

Els poemes de Nibrós són generalment curts i amb una referència constant a la vida de muntanya. Algunes peces són pràcticament només referencials, com el xiii:

Hi ha les bordes destruïdes
els arbres creixent a la porta
la molsa arrapada a les parets
no hi ha taula ni menjar
potser alguna espora
alguna estella de biga esberlada.
Unes cortines limitarien una mica el sol
però tampoc massa.

En aquest cas es tracta d’una enumeració del que queda, un petit inventari de la degradació, de l’abandó de les bordes. L’únic element que no hi és del cert, les cortines, limitarien la presència del sol, «però tampoc massa», ja sigui per la degradació a la qual està abocada la mateixa cortina, ja sigui perquè potser la borda pot estar mig derruïda. Aquest poema és possiblement un dels més potents del recull. Hi ha un joc de presència i absència en el qual l’únic que roman és allò natural, la pedra, l’arbre i la molsa, la fusta que s’estella; per oposició, els elements humans, la taula i el menjar, han desaparegut. Al poema no li cal cap altra acció que la simple relació d’objectes. De fet, es podria reduir encara més l’expressió, la degradació d’allò humà fixant-nos només en l’oposició entre l’arbre que creix a la porta, i per tant la barra, i la biga que s’esberla i deixa de fer la seva funció. Un mateix element en dues circumstàncies completament oposades.

Altres peces, en canvi, relaten diverses situacions plenament humanes, la majoria dedicades a la padrina que perdé un fill i que viu una vellesa solitària, oblidant tot allò que conegué. El poema v, per exemple, explica com es fa el monyo amb la mateixa paciència de teixir o de fer secallona esperant que la carreguin fins al cementiri «els homes més forts de la família / després de passar un temps / al llit sense reconeixe’ls.» El destí de la padrina va lligat al de les bordes i fa que Nibrós no sigui només unes coordenades, sinó un punt d’existència que mor, com si fos una mena de civilització. Els poemes vi i xii, més llargs que la resta, relaten més que la pèrdua, l’absència del fill. El poema vi relata aquesta pèrdua i a la vegada la mateixa absència de la veu, que va repetint «que jo no ho sé, que jo no hi era» i que al poema xii li toca d’eixugar les llàgrimes d’una padrina que li resulta també estranya. Al xii es veu com troba un recurs potent, assimilant la figura de la padrina que troba el fill mort amb una pietà, però la mateixa repetició que abans funcionava, aquí apareix forçada, com recreant-se en l’èxit de la imatge de la marededéu.

És interessant, tanmateix, de veure que el recull està format per un seguit d’absències i desaparicions, ja sigui d’una vida segada, de la memòria i fins i tot de les mateixes bordes, que se les menja la natura.

3.Mite

Diu Bartra que «anomenant, el poeta aïlla i potencia el món, l’assimila i el torna en una gran imatge on s’ajunten el proper i el distant».1 No és tan diferent del que la teoria estètica clàssica ha explicat des de Baumgarten i Schiller. En el cas de Nibrós hi ha, forçosament, aquesta mateixa voluntat.

Hi ha també una qüestió interessant en el joc que fa amb el temps. D’una banda el llibre remet a una experiència atàvica, deslligada de la història i incrustada en el ser mateix de l’home. D’una altra, l’home mateix és història i el llibre recull una experiència transmesa de generació en generació, que ara s’articula en una poesia que, en certa manera, la mitifica i, per tant, n’expandeix el recorregut. Allò que era una experiència relativament íntima, familiar, esdevé el testimoni de la pèrdua, tant d’una forma de vida com d’una manera de veure el món.

Així mateix, aquesta codificació, aquest traslladar allò mític a un camp d’expressió més aviat líric, també acaba limitant-ne la capacitat expressiva. Això, de fet, és inevitable sempre que es pretén el mite en un text escrit, sense importar de quin gènere estiguem parlant. I si es pot retreure alguna cosa al volum és potser una certa descurança en allò formal. Si bé és cert que alguns poemes tenen un ritme més o menys ben travat i que les peces llargues que hem comentat fan un joc potent amb les repeticions, segons com té un deix d’automatisme que n’empobreix l’expressió i potser s’hauria pogut evitar parant més atenció a les qüestions rítmiques, a la versificació.

Finalment, el llibre és ple d’elements que desapareixen perquè no tenen sentit fora de la realitat i això, en certa manera, recorda algunes qüestions de La mort i la primavera2 o algunes narracions de Víctor Català —i, més ençà, s’assembla en alguns aspectes a Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. Per bé que hi ha una autora que hi influeix encara més directament, Concepció G. Maluquer, que va relatar la realitat d’un món, el Pallars, que es transformava al llarg del segle xx tant en els seus poemes com, sobretot, en la novel·la Gent del sud (Club Editor, 1964). S’insereix, per tant, en una certa tradició que va agafant força darrerament, representada sobretot per veus femenines, que recullen elements de vides que desapareixen, ja siguin directament mitològics, ja sigui convertint en mite, en llegenda, allò que fou real.

  1. Barta, Agustí: Poesia i mite, Faig. Manresa, Núm. 18, 1982.
  2. Podeu llegir aquí l’article que va fer Jaume Coll a propòsit dels elements antropològics en la novel·la de Rodoreda.

(Manresa, 1989). És llicenciat en Filosofia a la Universitat de Barcelona i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es dedica a la docència en educació secundària. Ha publicat el llibre de poemes D’epitalami, res, (Meteora, 2017; Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), la plaquette «Bolets» (Gnurf, 2012) i les traduccions Poeta de les Cendres, de Pasolini (Edicions Poncianes, 2015) i la selecció de poemes «Milestones, 13», d’Allen Ginsberg (Edicions Poncianes, 2015).