Més notes introductòries a Narrativa obscena d’Hilda Hilst
Aquest article és la continuació
d’«Els rastres que deixen les fantasmes del desig (1)»
2.
Al segon relat, «El quadern rosa de la Lori Lamby», és un bon exemple de la dislocació de narrador que vèiem en la primera part de l’article. En aquest cas, és, alhora, una resposta a la segona pregunta que formulava l’altre dia: Com resoldre les tensions morals que suposen aquests textos «obscens»?
«El quadern rosa de la Lori Lamby» és un text-collage que se’ns presenta com un quadern, d’una escriptora insultantment precoç, la Lori Lamby, una nena de vuit anys. A poc a poc, es va seguint en paral·lel la seva descoberta del món de les paraules i del que sembla una iniciació sexual per part de diferents homes. Entre ells, el Tiet Abel. Dins d’aquest quadern s’hi afegirà la correspondència que manté amb aquest suposat tiet, «El Quadern Negre», i una corrua de reflexions de la nena i diàlegs que mantenen els seus pares.
A tall d’exemple, he triat aquest fragment inicial, encara que, és un xic contingut en adjectius i noms, en contraposició a la resta del relat:
M’he estirat amb la meva nina i l’home que no és tan jove m’ha demanat que em tregui les calcetes. Jo me les he tret. Aleshores m’ha demanat que obri les cames ben obertes i que em quedi estirada i és el que he fet. Aleshores ell ha començat a tocar-me la cuixa que és molt suau i molsuda, i m’ha demanat que obri les cames ben obertes. A mi m’agrada molt que em toquin la cuixa. Llavors l’home m’ha dit que em quedés ben quieta, que ell em faria un petó a la meva coseta. (p. 143)
Pot un lector o lectora llegir un text on la majoria de les escenes són d’una especificitat brutal, on hi apareixen menors follant i mantenint relacions sexuals amb una diversitat de personatges que problematitzen encara més la situació pel rol social que tenen en la comunitat: pares, capellans, avis, patrons…? Fins quan pots continuar llegint sense no qüestionar-te? Et pot fer sentir malament el teu voyeurisme, el teu voler seguir endinsant-te en aquest quadern obscè, escrit amb una falsa innocència? Quina voluntat real hi ha al darrere d’aquest text? Per què estic llegint això?, t’acabes preguntant. El relat d’Hilst és d’una provocació exaltant, però és irònic, crític, intel·ligent i bast, mancat de delicadesa quan vol, també. Nogensmenys, tot fa un gir de discurs sorprenent quan s’arriba a les darreres pàgines…
De fet, a l’acompanyament que Maria Sevilla fa per aquest relat ja diu:
El pare, quan escriu, sempre consulta el diccionari i (amb la d) fa disseccions d’allò que es diu. Després, els que vindran amb maletí, trajo i corbata imprimiran damunt les taules de la llei que si bellesa, o l’abstracció. Que si el llenguatge. Que si l’art, la creació… (p. 135)
Aquí hi ha la pista, la clau de lectura per un text tan conflictiu com aquest. No obstant això, enmig dels coits i les escenes eròtiques, com un camí d’engrunes —i si el lector ha estat atent—, la Lori deixa rastres del que està passant en realitat:
Crec que em faig un embolic amb les llengües. Ja no sé si la llengua d’en Juca va ser abans o després d’aquella llengua de l’ase del somni. Potser és aquesta la llengua treballada que el papa diu que ha treballat tant la llengua. (p. 235)
La incomprensió d’un llenguatge que no domina del tot, com ja he dit parlem d’un personatge de poca edat, crea un joc amb la manera que té la Lori de verbalitzar i descriure el món. De manera constant, confon algunes paraules que ha sentit a dir al seu pare o a la seva mare o que, també, ha llegit. La incomprensió del món ve suggerida per una incomprensió del llenguatge i el resultat acaba essent un llenguatge obscè. La nena escriu amb una llengua obscena, fora d’escena que deia González, una llengua que intenta traduir a la seva manera.
No obstant això, mirem-ho des d’un altre angle, si el llenguatge és l’eina principal del sistema de representacions d’una societat. I és, per tant, un reflex de la societat que l’utilitza, de la seva visió del món. I si a través d’aquesta el llenguatge s’estructura i organitza el pensament, podríem pensar que si ho apliquem al relat d’Hilst, la Lori Lamby viu en un bordell o dins el Castell de Silling, oi? Ella aprèn del món que l’envolta. Però la proposta d’Hilda Hilst és molt més interessant i aguda. Lori Lamby és la filla d’un pare escriptor que per sobreviure i poder vendre algun llibre, accedeix a les peticions del seu editor i comença a temptejar l’escriptura de textos eròtics i pornogràfics.
(AVÍS! Les línies que vénen a continuació són un spoiler gegantí que destrossen l’emoció que genera la lectura d’aquest relat. Pels més aprensius i aprensives us recomano deixar de llegir aquí.)
Jo només volia ajudar-te a guanyar diners, perquè els diners són bons, ¿eh que sí, papa? Jo veia el papa discutint amb el tiet Lalau, i el tiet Lalau li donava aquells consells d’escriure coses pobrissotes, vull dir porquissotes, i el tiet Laíto també deia que deixessis de ser idiota, que escriure unes quantes coses porquissotes no et tacaria l’ànima. ¿Te n’enrecordes? I perquè el papa només escriu de dia i sempre està cansat de nit, jo anava al teu despatx a altres hores de la nit, quan vosaltres dormíeu, per aprendre a escriure com volia el tiet Lalau. Jo també et sentia quan deies que havia de ser una merda perquè tingués èxit. (p. 247)
He preferit copiar el text, abans que explicar-ho perquè em sembla meravellosa i molt eficaç la solució argumental que ofereix Hilst a totes les possibles tensions morals o mals de panxa que havia pogut suscitar als lectors més aferrats als seus sistema de valors. Hilda Hilst és capaç d’haver creat unes estampes pornogràfiques dignes de YouPorn (o de la Deep Web), i acabar el relat amb una reflexió entorn del llenguatge i el seu ordre simbòlic, la creació literària i les dificultats materials i econòmiques per les quals passa un escriptor.
3.
Ja per anar acabant (disculpeu, quan una cosa m’agrada, puc estendrem molt), voldria parlar del tercer i últim relat, «Cartes d’un seductor». Fins ara, s’han plantejat les següents preguntes: Com escriure l’obscenitat o com resoldre les tensions morals que suposen aquests textos? Relacionada amb aquest darrer text hi vincularé la pregunta següent: per què escriure l’obscenitat? M’afanyo a respondre com ho faria Hilst, amb la seva contundència provocadora que ja heu anat captant que té: per vendre, és clar! Tot forma part d’una equació: l’editor vol vendre llibres i fer diners i el lector vol escandalitzar-se i per fer-ho està disposat a pagar. Però quina és la incògnita?, no sóc matemàtica, però seguint amb aquesta comparació algebraica: quina x s’aïlla? En altres paraules, què passa amb l’escriptor? On queda la seva voluntat? D’això precisament és del que tracta «Cartes d’un seductor».
El personatge principal, en Stamatius, vol ser escriptor i, en un moment donat, diu:
També em fa pena la meva cigala. Sempre he de parlar de cigala. O de collons. O de sardina. L’editor ho vol així. «Pots filosofar una mica, home, però sempre al voltant de la marranada.» Estic preocupat perquè exceptuant les 1.500 posicions del Kamasutra n’he de provar de noves. I nous enfocaments. Ja suo i tot. He cridat uns quants amics perquè vinguin aquí a la platja i m’expliquin sordideses. Avorrits avorrits. Que si s’ho van fer amb una oca. Nyec-nyec, perfecte. […] Jo dic no, aquestes històries no serveixen, hi ha d’haver més sexe, escabrositat, desenfrè. (p. 433)
En contraposició a Stamatius, hi haurà Kraus, un escriptor que pel que sembla ha tingut molta més sort i fortuna amb les seves publicacions. Kraus també serà el protagonista dels textos que més endavant sabrem que està escrivint Stamatius, uns relats pornogràfics on s’especula també sobre la persona, els seus actes i tot allò que pot crear en l’àmbit artístic.
És veritat que m’encanten els llibres, però si pogués arrencar de mi la visió d’aquests bufats que els han escrit vomitaria menys sobre el món i la vida en sí. (p. 339)
Però, a la vegada, pot esdevenir a la inversa i que sigui Stamatius el personatge principal dels textos de Kraus: Qui relata a qui? Un cop més, perdem el narrador de vista.
L’estructura narrativa és un tempteig entre les dues possibilitats que en els relats anteriors hem vist: una polifonia de veus on molt sovint desapareix el narrador o narradora i un relat dins un altre relat, com si tractessin de matrioixques, amb un interior buit, un centre desplaçat o una figura idèntica a l’anterior. Però, tornem a la pregunta formulada: per què escriure l’obscenitat? És reveladora la posició d’autocrítica que mitjançant aquest text deixa entreveure Hilda Hilst, perquè mostra l’escriptor com una figura carronyera, que s’alimenta de les històries de la resta per escriure, per vendre-les, fent gairebé un acte de traïció amb el relat individual de cadascú. Hilst mig se’n riu, del propòsit de descobrir i relatar la condició humana. La seva narrativa és una provocació i una reflexió, a la vegada, sobre l’acte d’escriure i els lligams materials que empenyen a qualsevol que ho faci a tenir un preu.
Tanmateix, es pot analitzar d’una forma més poètica i valorar la figura de l’escriptor en aquest relat de «Cartes d’un seductor», com una al·legoria a l’escriptor-antropofàgic del qual parla el poeta Oswald de Andrade al Manifesto Antropófago, de 1928. Durant el moviment modernista al Brasil, aquest va ser un text que va circular moltíssim dins dels cercles artístics. El seu objectiu era el de manifestar que la cultura del Brasil es basava en un acte de «canibalitzar» altres cultures, per tal d’afirmar-se en contra de la dominació cultural postcolonial europea. L’acte metafòric del canibalisme pretenia deglutir la literatura europea per tal de fusionar-la amb indigenista brasilera i generar, d’aquesta manera, un acte de renovació de la pròpia literatura nacional.
Ben pensat, té sentit valorar-ho d’aquesta manera perquè la darrera part del relat, com si es tractés d’una glossa, hi ha uns textos que porten per títol: «Nous Antropòfags», i totes les imatges o accions que hi apareixen tenen a veure amb aquesta idea de superar o devorar l’Altre per assimilar-te i constituir-te al marge d’aquest.
Acabo aquí.
No comentaré el llibre de poesia Del desig perquè vull respectar la voluntat de l’autora:
Obrir un llibre sense saber res de qui l’ha escrit, llegir-lo i dir senzillament: «M’agrada».
