La vida i la mort de Maria Handke

Aquests darrers dies setmanes mesos hem viscut una aturada global que ni intuíem ni prevèiem que pogués passar. La conseqüència directa, en el sector editorial, són llibres i llibres acumulats en magatzems esperant ser llegits més endavant, paraules i paraules amuntegades que durant una temporada prou llarga no han estat res més que silenci. Entre ells, els primers volums de la nova col·lecció de L’Avenç, «L’Accent», en la qual es publicaran obres curtes de caire memorialístic o, com diuen ells mateixos, «escrits en primera persona». Podríem dir, doncs, que és una col·lecció que vol atrapar l’esperit del temps: mira cap a la brevetat i cap al jo. Entre la primera tríada publicada, que ara per fi podem començar a trobar a les llibreries, hi trobem Infelicitat perfecta, un llibre que Peter Handke, guanyador del Premi Nobel de Literatura 2019, va publicar el 1972, després que se suïcidés la seva mare a cinquanta-un anys, i que ens arriba en català amb traducció de Marta Pera i un magnífic epíleg de Simona Škrabec; un llibre, per tant, sobre el dol, o sobre la gestió del dol, potser sobre la identitat, potser sobre la manera d’escriure sobre tots els aspectes anteriors.

Lògicament, Handke no es planteja fer una reflexió sobre el dol —però el llibre ens hi porta—, sinó que, després de saber que la seva mare s’ha suïcidat, simplement ens diu que té la necessitat imperant d’escriure. D’escriure-la, podríem dir. Sembla que vulgui fixar-ne el record, l’essència del que en aquell moment ja no existeix, perquè no acabi absolutament en l’oblit: una vida, uns records, una manera de riure. El que d’entrada podria semblar una bona obra, una reconciliació, es transforma, però, en un cúmul de preguntes i d’especulacions. Perquè què en sabem, els fills, dels nostres pares? O, anant una mica més enllà, què en sabem de res que no sigui nosaltres mateixos?

Handke comença un relat fragmentat, una biografia que no és la seva i que, per tant, per força esdevé una traïció: com pot saber què sentia, què vivia, com ho vivia la seva mare si ell ni tan sols hi va ser durant gran part de la seva vida? Com es descriu algú per ser fidel a la realitat? Handke ho intenta amb el retrat d’una època —el temps que transcorre des d’abans de la segona guerra mundial fins a la postguerra—, un paisatge —l’Àustria rural en contraposició amb un Berlín convuls—, i una ambient que, ja d’entrada, se’ns presenta gris i depriment —«rarament desesmats i vagament feliços, en general desesmats i una mica desgraciats» (p. 19)—. Hi falta la història, esclar, la vida, l’acció de la mare que transcorre entre suposicions i especulacions, una vida que l’autor reconstrueix parcialment amb el que té a l’abast: fotografies, retalls, records i imaginació. Handke és plenament conscient de les mancances del seu escrit, i ell mateix reflexiona sobre la impossibilitat de fer el que fa, el ball que estableix entre ficció i no-ficció:

Aquesta època va ajudar la meva mare a sortir d’ella mateixa i a ser independent. […] (La ficció que les fotos poden «dir» aquesta mena de coses; però, de tota manera, ¿no és més o menys fictícia qualsevol formulació d’alguna cosa que ha passat en realitat? […] I com més es fingeix, potser més interessant serà la història fins i tot per als altres, perquè la gent es pot identificar més amb formulacions que no pas amb mers fets relatats. Per això la necessitat de poesia? (p. 23)

Però, malgrat les especulacions constants, hi trobem afirmacions contundents sobre la mare que a mesura que avança el relat es van tornant més fredes, més crues i més cruels alhora que la vida de la mare es va marcint, decepció rere decepció: primerament, no poder estudiar, no poder viure com ella vol, haver de sucumbir als desitjos familiars, a la repressió social, i als paràmetres establerts de la dona a l’època. Després, el matrimoni amb un home alcohòlic, les pallisses del marit, els avortaments, la falta de diners… Se’ns presenta una vida desgraciada que acaba en una tristesa crònica i que se’ns planteja sempre amb forats i interrogants —«No va passar res més, després? Això havia sigut tot?» (p. 28)—, però també hi trobem judicis que fan que la primera impressió del lector —la suposició d’un relat nostàlgic i bondadós sobre la mare— canviï cap a un text difícil de descriure; és complicat conèixer la intenció de l’autor. Descobrim que de mica en mica el paper de la mare es va tipificant, empetitint i ridiculitzant, fins i tot: «De manera que la mare no havia arribat a ser res, ni podria arribar a ser-ho mai; no calia que l’hi diguessin.» O més endavant: «Es va tornar vulnerable i ho dissimulava amb una dignitat poruga i escarrassada que, davant de qualsevol ofensa insignificant, mostrava instantàniament el pànic d’una expressió indefensa. Era fàcil humiliar-la.» (p. 32) I encara una mica més enllà, quan recorda els plors de la mare diu: «Uns sanglots ridículs al lavabo de la meva infantesa, mocar-se, els ulls vermells, com de conill. Ella era; va arribar a ser; no va arribar a ser res.»

Es va dibuixant, doncs, un distanciament del relat i de la mare —i un cert odi?— que es fa difícil d’encaixar perquè trenca les expectatives del lector cap al relat i cap al paper establert d’un fill. Ell mateix descriu l’evolució del text en el mateix text:

L’escriptura no era, com m’havia pensat al principi, un record d’un període acabat de la meva vida, sinó una gesticulació permanent de la memòria en forma de frases que només afirmaven una presa de distància. (p. 78)

El que inicialment es presentava com un text per honorar un mort es transforma en un text que reafirma el talent i l’autonomia del fill, qui ens parla: ens mostra d’on ve, però per separar-se’n. Sembla que la voluntat no sigui entendre per què es va suïcidar la mare sinó crear-se’n un relat possible, fet amb les eines que més controla, les estructures literàries, ficcionals: esquemes, tipus, arquetips, per explicar-se ell mateix una història que sap que és parcial i fragmentada, per poder trobar una lògica que calmi el neguit de la incertesa.

(Rubí, 1989). És llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i va cursar un màster d’Edició. És editora i correctora freelance. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Reduccions i La Directa. És cofundadora de la col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols». Actualment viu a Budapest.