Set contes que no te’ls acabes

joanjordimiralles_manelolle_lalectora

Quan les pantalles de la narrativa audiovisual van començar a dur-nos als llocs de la ficció amb una vivacitat i una força de convicció difícilment igualables amb paraules, va semblar que la batalla estava definitivament perduda. I no. És cert que, en els corrents centrals del consum massiu, la ficció literària ha quedat arraconada: abans els televisors i els multicines, i ara els dispositius i les plataformes, devoren la majoria de les hores dels llibres que es queden per llegir. Però en tot cas, els contes i les novel·les hi són, fa dècades que conviuen amb les pantalles de la narrativa audiovisual, i res fa pensar que hagin de deixar de fer-ho. Si de cas, les pantalles més punyents han empès la ficció literària a transitar oceans inèdits i a treure punta a les eines que li són més pròpies i intransferibles.

De la mateixa manera que l’art de la pintura ja no va poder seguir sent ben bé el mateix després de la irrupció de la fotografia, també la narrativa literària respon amb estratègies de tota mena els reptes que li va plantejant des de fa dècades la ficció audiovisual. Hi ha qui es fa el boig fent veure que ho ignora, hi ha qui s’ha limitat, per si de cas, a suprimir les descripcions, i hi ha qui, en canvi, les ha dut a un paroxisme hiperreal. També hi ha qui aposta pel mimetisme o mira de vampiritzar la realitat, i qui ha tirat cap als boscos de la textualitat i la polifonia; i encara hi ha qui ha fet seva la lliçó del filòsof escardalenc de Cambridge, que va acabar sabent que el llenguatge no és cap mirall ni representa el món, sinó que fa el seu joc i crea uns objectes que mai són privats i volen dir el que volem que vulguin dir…

Enmig de tot això, de tant en tant torna la psalmòdia d’alguna veu que sentencia des d’alguna trona desubicada que s’ha exhaurit la possibilitat de fer una literatura viable amb les presències opaques i concretíssimes dels carrers, dels racons, dels objectes i dels paisatges amb noms i cognoms. Cada cop que això passa, apareix una nova proposta narrativa que ho desmenteix d’una manera tota nova i diferent. Joan Jordi Miralles aporta a La intimitat de les bèsties (Premi Marian Vayreda 2016, Empúries, 2017) un rotund i admirable desmentiment a aquesta mena de cantarella. El llibre és molt gran per moltes bandes. També per aquesta. Els llocs hi són amb veracitat, amb tota mena de detalls i amb un coneixement de causa naturalíssim, gens impostat, però no per fer de decorat ni de paisatge de fons: hi són com a part essencial del protagonisme i del sentit del relat.

Així, en el conte «Venació», un noi torna al poble, després d’uns quants anys, per passar la jornada amb uns caçadors i agafar així idees amb una càmera de vídeo per a un projecte de filmació. Al final decideix deixar la càmera al cotxe. El veiem pujar i baixar amb els caçadors i els gossos pels bancals costeruts i els cingles esquerps d’un poble amb oliveres, proper a la Nacional, perseguint els senglars i els cabirols, mirant d’esquivar i enganyar els forestals.

Al final del conte s’arriba a la conclusió que tot allò és impossible de filmar, que ningú podrà seguir-ne el ritme accelerat tantes hores amb una càmera a sobre, que el pressupost no hi arribaria i que cap guió podria ajustar-se al vertigen imprevisible de l’atzar de la cacera. La història del fracàs d’aquest projecte audiovisual s’explica paradoxalment a través del triomf literari, rotund i inapelable del conte, que transmet en un únic paragraf de vint pàgines de ritme endimoniat i de prosa admirable aquest ritual atàvic, fet d’excitació, crits, trets, suor i gossos enllordats, xops i empudeïts. El conte registra al detall els replecs del paisatge, els estímuls sensorials, les olors, les textures del rocam i dels esbarzers. La mirada és alhora dins i fora. No hi ha judicis ni fascinacions.

Joan Jordi Miralles va canviant el color de la prosa a mesura que entrem en el conte. Evoluciona des de la llengua de la polis a la llengua de la tribu, van emergint formes terrals, girs que s’arrapen com una gasa a les sinuositats dels referents. Si se’ns parla d’un «espès rodal de càdecs» (p. 63) o si més enllà s’esmenta una «màquia arrebossada d’arçot» (p. 64) no és per exhibir un estil ric, sinó per reforçar la veracitat i per sugerir el paisatge verbal d’una forma continguda i eficaç. Mentre Robert Coover se situava a La Festa de Gerald (Quaderns Crema, 1990) enmig d’una party bigarrada per desafiar la possibilitat de dir la simultaneïtat, és a dir la possibilitat de dir unes quantes coses alhora, evocant una situació caòtica i carregada d’estimuls per totes bandes, a base de narrar alhora les quatre o cinc trames que l’envoltaven —entre d’altres, la d’un grup de videoartistes que filmaven la festa—, i les tres o quatre converses que hi mantenia i sentia, Joan Jordi Miralles evoca a «Venació» el moviment, el vertigen, l’instint desbocat: «L’home, la natura, les bèsties. Tot segons un ordre preestablert i seguint un codi ancestral que uns i altres havien après a respectar i obeir» (p. 60).

Però aquest conte seria ben poca cosa si és quedés en un tour-de-force retòric. Tot just a l’inrevés del que recomanen els receptaris normatius i els tallers clònics, els contes de Joan Jordi Miralles no operen per supressió minimalista, ni juguen a amagar l’ou ni a ensenyar només la punteta —de l’iceberg—, ni apunten a tot just suggerir emocions i mons interiors més o menys òbviament desxifrables en els gestos i les engrunes que s’escampen pels racons de la moqueta. Més aviat fan el contrari: afegeixen capes de sentit i d’interpretació a la ficció que va construint: la densitat i la incertesa dels harmònics va sumant notes, colors i timbres. No és que avanci a cops de volant o s’ho jugui tot a la carta dels finals sorpresa. És el ressò del fets i dels llocs qui va mutant i superposant aquella mena de complexitat gens complicada, inquietant i incerta que només trobem en els millors contes. A «Venació», el pendent desbocat de la cacera és clou i s’aquieta en la construcció final d’un quadre, d’una Pietat: l’home acariciant el gos que mor a la cuneta, il·luminat pels fars dels cotxes de la Nacional.

Hi ha en els contes de Joan Jordi Miralles tanta consciència de la imatge, del ritme i de la textura de la ficció com del fraseig del registre i el ressò de la paraula. Tant els protagonistes com la lectora són intrusos o tot just habitants de pas en uns llocs que són també paisatges morals, carregats d’una alta densitat emotiva i sensorial: perquè fan evident un passat de record insuportable, o perquè aturen un temps que se’n va, o perquè estan intoxicats pels jocs socials i els rituals ancestrals. Els contes exploren diferents maneres de ser en una ciutat, en un pis o un paisatge. Les expectatives es mouen entre el desig, la buidor, la curiositat, la renuncia, la incapacitat de suportar-ho…

Els contes de Joan Jordi Miralles fan unes quantes coses alhora. I les fan totes bé. D’entrada diuen un món, precís exacte i reconeixible, com ara al conte «Insular» l’Eivissa del Portinatx dels aparthotels desangelats i de servei deficient, amb ungles a la dutxa, rates mortes a la piscina i turistes alemanys arreu. Diuen alhora uns ressonadors morals, que fan que el conte ja no apunti només, com podria semblar d’entrada, a un relat sobre la poca solta de fer vacances en els circuïts tristos del turisme de garrafa. Apareix llavors la subtil termodinàmica de les emocions que manté en equilibri inestable la parella de vacances que protagonitza el relat: les tensions latents i les evidents, els canvis d’humor, els jocs privats, les complicitats i tendreses o els silencis acordats. En acabat el conte diu també un dir i sobretot un callar, i és quan apareix en escena el contrapunt de l’Eivissa desitjada i perfecta de les cales idíl·liques, amb els nudistes de torn. Llavors el relat fa un gir més, on la insularitat i la bellesa es conjuren davant el compte enrere del temps i la imminència programada de la mort. Al final el conte es crema com es crema un fotograma que s’encalla en el focus del projector.

Gairebé tots els contes de La intimitat de les bèsties condueixen a escenes finals potents que queden suspeses en el buit, gairebé pictorialistes, marcades per la mort, la desorientació, la mutilació, la cauterització o la compassió. La veu s’expandeix i alhora es centrifuga cap a un punt final tan enigmàtic com eloqüent. Que no resol ni dissol cap conflicte. La cristal·lització dels trajectes no duu a cap revelació epifànica, sinó a una constatació que no és ni tràgica ni resignada, tot just una mica més evident, més conscient. La lliçó llavors no té ni gota de moralina, ni és òbvia, ni arriba mai tota sola.

Mentre les novel·les tendeixen a proporcionar una intoxicació fonda i completa, que ens posseeix i mig endormisca durant unes quantes hores discontínues, els contes de la llei de La intimitat de les bèsties no admeten migdiades, es llegeixen millor d’una tacada, ens volen sempre atents i desperts: ens conviden a  sortir de cacera, atents als indicis, als canvis de llum o de rasant. Llegir aquesta mena de contes demana recalcular les distàncies, copsar la superposició dels angles i el joc de llums i d’ombres, i empeny a gaudir veient com el conte alhora s’obre i es tanca, com diu i com calla, com no es resigna a quedar-se en simple màquina de crear interès, i alhora escampa incerteses o dubtes… i com és un tros de cosa trencada i alhora una pedra llisa, perfecta i sencera, que llisca i rebota sobre l’aigua tres i quatre i cinc cops.

Joan Jordi Miralles exhibeix una tendència de filiació cinematogràfica en l’enquadrament, l’atrezzo, el ritme i la qualitat d’embolcallar les ficcions, però alhora tensa i trena el discurs i la textura verbal: de tant en tant et fa notar un gir, una expressió, un caient verbal que quadra a la perfecció amb la situació, ja sigui amb paraules tècniques, desuetes, locals o simplement perfectament ajustades al registre que toca. Aconsegueix que ficció i dicció es trobin del tot i ressonin i es multipliquin. Però no es queda en aquest nivell. En el món sensible i moral que posa en marxa, intuïm i veiem com s’hi obren escletxes, com tot cau tot d’una pendent avall i com de forma insospitada esclata. En la seva narativa breu hi trobem una consciència alarmant dels mecanismes de la ficció i una habilitat tan alta per la construcció del relat com per la seva destrucció: la ficció acaba devorada per si mateixa. Més que arribar a un final, els seus contes es desintegren, s’ofeguen o s’incendien. La sorpresa llavors no provoca sorpresa, sinó un lleu esglai. No por: esglai, alerta, estupefacció, i tot d’escenes, d’imatges i veus que romanen, alhora rares i recogniscibles, que perduren i es mouen entre la memòria i l’espinada, com un signe d’admiració que s’entortolliga, gira sobre si mateix i es converteix en un signe d’interrogació.

Joan Jordi Miralles no és només contista, ha escrit també teatre (Això no és Àustria o Els nens feliços) i novel·la (l’última va ser Aglutinació), amb tant o més talent i amb els mateixos excel·lents resultats que el que exhibeix en les fomes breus. Potser algú es demanarà per què he tornat ara a aquest llibre després de tres anys de la seva publicació. La resposta és doble i és fàcil: d’una banda perquè la lectora el tenia a mà en temps confinats i de l’altra perquè és un llibre dels grans, dels que no te’ls acabes. Podríem així seguir parlant del jove antisistema del conte «Erupció», que crema cotxes i contenidors i folla i beu cervesa i plora a la Barcelona dels indignats, entre l’adrenalina, la ràbia i el gregarisme, en un conte que no es queda ni de lluny en dissecció dels motius de la revolta; o podríem parlar de la gimnasta i model publicitària que passeja per Múnic al conte «Cims», assetjada per la memòria insuportable d’un amor arravatador i perdut en aquella ciutat: entra i surt dels avions, dels hotels, dels frankfurts, de les orgies de sexe mecànic i dels sets de gravació movent-se sobre la fina capa de glaç d’un passat abolit i devastador…

Hem arrencat parlant de pantalles i acabem recordant que Joan Jordi Miralles ha escrit i dirigit migmetratges i sèries de televisió. I també ha escrit una tesi doctoral sobre el cinema dels directors de Palerm Ciprì e Maresco (La resistència del buit: ruïna, cos i gest obscè en l’obra de Ciprì i Maresco). Va haver-hi un temps que semblava gairebé un defecte vergonyant que els escriptors tinguessin una formació teòrica: potser era una prevenció raonable quan hi havia precedents lamentables que només conduïen a la pedanteria o a un intel·lectualisme pretenciós o enravenat. En el cas de Joan Jordi Miralles és evident que la reflexió i la recerca afinen, esmolen i fan créixer l’aposta creativa. Un cas semblant és el de Max Besora, que pot carregar amb dinamita de primera uns materials de pulp-punk que semblarien d’entrada materials menors i paròdics, de desferra i d’entreteniment, i ho pot fer potser en part gràcies a la reflexió i a la recerca doctoral sobre les relacions entre el món de l’acadèmia i la literatura, centrada en les campus novel… Evidentment, per a un escriptor l’especulació teòrica no garanteix res, ni és cap requisit, ni aporta d’entrada cap valor afegit, però en casos com els de Joan Jordi Miralles o Max Besora l’obra teòrica treballa sens dubte a favor de l’obra de creació. Passa una mica el mateix amb el periodisme: hi ha autors literaris que el periodisme els distreu, els jivaritza i malbarata, i en canvi n’hi ha d’altres que és justament gràcies a les exigències i als estímuls del periodisme que arriben a fer alguna cosa amb cara i ulls.

(Barcelona, 1962). Professor a la Facultat d’Humanitats de la UPF. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana (Columna, 1994), Mirall negre (Premi Ciutat de Palma, Proa, 2002) i Bratislava o Bucarest (Premi Sant Cugat de Poesia a la memòria de Gabriel Ferrater, Edicions 62, 2014). També ha fet l'antologia Combats singulars: antologia del conte català contemporani (Quaderns Crema, 2007). Ha traduït del francès L’obra mestra desconeguda d’Honoré de Balzac (Quaderns Crema, 1997) i, del xinès, El sentit de la literatura, de Gao Xingjian (Empúries, 2004) i Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (Quaderns Crema, 2001). Ha antologat i traduït el recull Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (Alpha, 2012). Ha publicat també assajos i articles sobre història xinesa com La Empresa de China: de la Armada Invencible al Galeón de Manila(Acantilado, 2003).