Tres passatges de Nabí, I

Una franja de cel

Acaballes d’estiu. Aquest matí, quan hem baixat a fer el passeig arran de mar, no hi havia cap núvol. Encara no eren les set. Sobre la ratlla de l’horitzó, mirant a llevant, l’avís que el sol estava a punt de sortir ens l’ha donat aquella franja de tons càlids que en diuen el cinturó de Venus, feta de resplendors de flama que s’acosta, del rosa tènue cap al carbassa encès, en contrast amb el blau encara tímid del cel i el plata decidit del mar. No sé a qui se li va acudir donar-hi aquest nom, però mira. És un nom que fa goig, encara que l’espectacle no tingui res a veure amb l’homèric «cinyell recamat, de colors varis, on hi ha figurats tota mena d’encisos: l’amor, el desig, el festeig i el parlar seductor, que fa perdre el cap fins al més assenyat». (La descripció és al cant catorze de la Ilíada, quan Hera demana el cinturó a Afrodita abans d’enfilar-se a l’Ida per seduir Zeus i distreure’l una estona de la guerra; la cito traduïda per Montserrat Ros. Un vers de Bella terra bella gent, esplèndid, ho sintetitza en «el cinyell que fa el desig».) L’any passat, un vespre de tardor que baixàvem en cotxe a Barcelona perquè jo havia de xerrar justament de Jonàs, el vam tenir al davant, a ponent, tot un tram d’autopista. Llavors com avui se’m va refermar la convicció íntima que el que ens proposa d’imaginar-nos l’inici de Nabí, quan Jonàs es refusa a complir la missió que Iahvè li encomana (I, 18-20), més que l’horitzó nu, és un fenomen lumínic com aquest del cinturó de Venus:

Qui faria cabal de mi?
Ja contra la percinta del cel no em sé tenir
per invocar ni maleir.

La percinta del cel deu ser això: no ben bé l’horitzó sinó la franja de llum que s’hi estira a sobre per anunciar l’aurora o acomiadar la posta. Jonàs se sent vell, ja no té forces per aguantar les exigències de la vida de profeta i anar proferint imprecacions de sol a sol, i dóna a entendre que, si abans li feien cas, era precisament perquè era capaç de tenir-se contra la percinta del cel. Ho diu com si no fos tant el que deia com la seva silueta a contrallum, vociferant davant del cel crepuscular, el que imposava temor o respecte a la gent. S’imagina a si mateix des de fora, veu la seva aparença com li sembla que la veurien els altres. Com la veuríem nosaltres.

En el castellà del mateix Carner, el passatge convida a una percepció visual idèntica que el català:

¿Quién, di, me haría caso?
Ya no sé erguirme contra el cíngulo del cielo
para invocar ni maldecir.

En la versió francesa, en canvi, el tàndem Noulet-Carner troba un altre camí per donar l’efecte lumínic: «Ombre dressée sur l’horison», diuen, i és clar que la nostra imaginació, que veu la figura de Jonàs com una ombra dreçada sobre l’horitzó, ha preservat la suggestió del contrallum. Però l’estampa no és ben bé la mateixa, perquè en el traspàs de llengües s’ha modificat una mica el contrast entre l’abans en què al profeta se l’escoltaven i l’ara en què està convençut que ja no li farien cas. A diferència del Nabí català («ja no em sé tenir») i del castellà («ya no sé erguirme»), en el Nabí francès el Jonàs del cant primer potser encara seria capaç d’anar dret de poble en poble, però la seva presència ja no seria la d’una figura imponent, sinó únicament la d’una ombra:

Qui m’écouterait,
Ombre dressée sur l’horison
Pour invoquer ou pour maudire?

Contra l’horitzó il·luminat pels tons crepusculars encara s’hi dreçaria, però no com un profeta capaç d’esporuguir, sinó tot just com un espectre. Ara el Jonàs francès es veu així: amb prou feines una ombra del que havia sigut.

(Barcelona, 1962). És llicenciat en Filologia clàssica. Entre la seva obra destaquen els poemari Felí encès (1995) i El germà de Catul i més coses, de 1997. També ha publicat assajos i estudis, i és traductor de prosa i poesia. Treballa en el món editorial des del 1986.