Tres passatges de Nabí, II

Una bèstia marina

Al cant IV, Jonàs és dins el ventre del gran peix i es confessa alliberat de tot el que no sigui la vivència de Déu. Però, just després d’afirmar això en dos versos memorables («Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida: | Déu és el meu únic espai», IV, 7-8), a la tercera estrofa demostra que la imaginació sí que la conserva ben activa (IV, 9-12):

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes
          o só llençat, d’un cop rabent,
a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
          l’estel en l’escata batent.

Jonàs sent com el peixarrot el porta amunt i avall, i aquesta sensació de moviment, des de la foscor en què està reclòs, se la tradueix a termes d’imaginació visual, i la imaginació se li torna geològica i astronòmica. Quan nota que baixa d’una revolada al fons del mar, se sent dut «sota la rel de les muntanyes», que és una manera convincentment terrassana de dir fins a quin punt és insondable la profunditat del mar: més fonda que la cosa més fonda que un es pugui imaginar, que serien les arrels fondíssimes de les muntanyes, si les muntanyes tinguessin arrels com en tenen els arbres. Quan nota que puja, amb la mateixa rapidesa, cap a la superfície, és com si tingués la fantasia de veure’s des de fora, però no es veu a si mateix, esclar (no solament perquè ha anat a parar «dins una gola més negra, millor closa», sinó perquè a hores d’ara no té entitat física, o si la té és purament fetal): el que veu és el peixarrot que l’ha engolit, i el veu a una mica de distància, com des de terra o del vaixell estant, amb el llom a flor d’aigua, de manera que l’estel, quan bat sobre les escates, hi dibuixa llivanyes.

Que Jonàs, envoltat de tenebra, s’imagini el lluenteig de la llum ressaltant les escates no pot ser més natural. Des del claustre submarí que ara ocupa, sostret a l’espai i al temps i a la claror, la imatge que se li acut en contrast amb la rel de les muntanyes no és la superfície del mar encesa pel sol; la idea de la proximitat de la llum se li representa per un simple lluenteig d’escata. Hi ha molta subtilesa en l’ús del terme estel, que pot ser un abstractiu (si el referim al sol concebut, des del lloc en què ara es troba Jonàs, com una estrella en la negror del firmament) o pot amagar una sinècdoque de nombre (si entenem que designa el conjunt de l’estelada); hi ha la mateixa subtilesa en l’ús del terme escata, que designa el peix pel fragment de pell que el fa brillar (una altra sinècdoque).

La metàfora de les llivanyes és rica. La podem entendre, és clar que sí, donant al terme el sentit d’‘esquerdes’ o ‘clivells’ per imaginar-nos les estries que separen l’una de l’altra les escates en el dibuix de la pell del peix (que és el que passa a les versions francesa i castellana, que parlen respectivament de strier i d’estrías). Però atenint-nos estrictament al català potser encara hi guanyem més, imaginativament, si entenem que el terme llivanyes aquí fa referència a les peces planes i primes de pedra maresa que es fan servir, a Mallorca, com a element de construcció: la semblança visual entre les escates del llom del peix i una volta de llivanya és prou precisa.

Marès llivanyós.
Volta de llivanya.

He citat l’estrofa tal com apareix a l’edició definitiva (1957); el text de la primera edició (1941) és idèntic, sinó que, al primer vers, «d’una empenta» no hi va entre comes. Però el cant IV havia sortit per primera vegada, com a poema independent, al número del 15 de juliol del 1937 de la revista Mesures, de París, i allà el text sí que és una mica diferent. Va acompanyat d’una versió francesa d’Étienne Vauthier; com que Vauthier era amic de Carner, hem d’entendre que la traducció no va ser únicament autoritzada sinó poc o molt beneïda per l’autor:

Vaig, d’un trontoll, a sota les rels de les muntanyes,
          o bé, més tard, d’un cop rabent,
só dut a l’ona soma, on fa sortir llivanyes
          l’estel en l’escata botent.

Tantôt un choc me heurte aux racines des montagnes,
tantôt d’un coup furieux
je suis élevé à la surface des eaux, où l’étoile
strie les écailles bondissantes.

Les galerades de l’edició no nada de Jonàs, del 1938, presenten el mateix text que el català de Mesures, que és encara el text que s’endevina sota la traducció castellana (i mexicana) del 1940:

Voy de una sacudida por bajo del raigambre de los montes,
o soy raudamente lanzado
a las someras ondas: allí dibuja estrías
en las escamas que brincan la estrella.

Els canvis, doncs, Carner els va introduir el 1941, de cara a l’edició de l’original català de Nabí a Santiago de Xile. Que tots aquests canvis són millores no costa gens d’observar-ho, però val la pena fixar-se que n’hi ha un que, sent molt petit, no és gens menor, perquè modifica més del que semblaria a primer cop d’ull el que el poema ens proposa d’imaginar.

«L’escata botent» del 1937 és el peix que salta, o més aviat els peixos que salten (la sinècdoque és doble: escata per peix i singular per plural): són «les écailles bondissantes» de la versió francesa de Vauthier i «las escamas que brincan» de la versió castellana de Carner. O sigui que el que Jonàs ens fa imaginar en aquesta versió primera del seu càntic (1937-1940) és que, «a l’ona soma», és a dir a la superfície del mar fins on s’enfila el gran peix que l’ha engolit, hi ha tot d’altres peixos que salten i que la claror els fa brillar les escates (hi «fa sortir llivanyes»: dóna realç a cadascuna de les plaquetes de la pell, com si fos la claror que les hi fes créixer). La imatge esplèndida de les llivanyes mallorquines, pescada amb l’art de la rima, és literalment intraslladable al francès i al castellà; tant l’un com l’altre tiren per la idea de les estries, però la composició de l’escena no es modifica: Jonàs, a les fosques dins el ventre del seu peix, nota que s’enfila fins a un lloc on s’imagina, perquè ho deu haver vist molts cops abans de ser engolit, que hi ha uns altres peixos que salten fora de l’aigua (però no pas el seu) i llavors el sol els toca i els fa brillar; naturalment, el que els lectors ens imaginem que guia la imaginació de Jonàs són aquests jocs de la llum a l’aire lliure, enyorats des de la fosca. Presentada així, l’escena posa en joc d’una manera implícita un element fonamental que sí que feia explícit el títol de la primera aparició del cant, a la revista Mesures: allà, en català el poema es deia «Cant de Jonàs al si de la ballena» (tal qual: ballena escrit amb ella), i en francès «Cantique de Jonas dans la baleine». O sigui que, en aquest estadi primer del text, el peix que ha engolit Jonàs és una balena; i com que les balenes ja sabem que no tenen escates, els peixos tot escata que boten a l’ona soma («botent», «bondissantes», «que brincan») han de ser per força uns altres.

En la versió del 1941, l’última frase de l’estrofa presenta un canvi que potser té a veure, en part, amb la versió mexicana: en lloc del «fa sortir» del 1937 (i 1938), hi diu «va dibuixant», com l’edició mexicana deia «dibujan». Però el canvi substancial no és aquest. Fixem-nos que la frase sencera («allí va dibuixant llivanyes | l’estel en l’escata batent») té un punt d’ambigüitat sintàctica: el participi batent tant el podem entendre referit a l’escata com referit a l’estel. Si calgués triar, jo em decantaria per la segona possibilitat, que porta a reconèixer en la frase un doble hipèrbaton, de manera que el presumpte ordre recte seria «allí l’estel, batent, va dibuixant llivanyes en l’escata» (o, si es vol, a reconèixer-hi un hipèrbaton simple i una elisió no recuperada pronominalment: «allí l’estel, batent en l’escata, va dibuixant llivanyes [en l’escata]»); d’una manera o de l’altra, el sentit és ‘allí el bat de l’estel fa sortir llivanyes en l’escata’. Però l’altra possibilitat també és viable: es pot llegir «l’escata batent» com un sol sintagma, en el sentit de ‘l’escata que batega’ (que és plena de vida) o ‘que dóna cops’ (que s’agita i remou l’aigua). De fet, en la impressió neta que ens imposa la lectura hi deuen pesar les dues possibilitats d’anàlisi. Sigui com sigui, és clar que a la versió definitiva del passatge ja no hi ha unes escates que fan bots fora de l’aigua designant uns peixos diferents de la balena de Jonàs; ara l’escata no bota, i designa per sinècdoque la pell del gran peix que s’ha empassat Jonàs. A l’aigua soma, el contrast entre la fosca en què Jonàs està immergit i la llum de l’exterior (que no pot veure però sí imaginar-se com una cosa remota) es fa potser més intens, o almenys més immediat, perquè són el dins i el fora del mateix peix.

És a dir que en aquest passatge minúscul tenim el rastre d’un canvi molt notable: entre l’edició castellana de Mèxic (1940) i l’edició catalana de Buenos Aires (1941), el peix de Jonàs ha deixat de ser una balena i ha passat a tenir escates. Si és així, el peix del Nabí de Carner va fer, en cosa d’un any, més o menys el camí invers del que va fer el peix bíblic en una pila de segles. No m’haig d’entretenir, ara, a donar els detalls de la història. El fet és que, l’animal del cas, les versions hebrea, grega i llatina de la Bíblia coincidien a designar-lo amb paraules que volen dir ‘gran peix’ o ‘monstre marí’, i no deu ser almenys fins al segle xi que algú comença a dir-ne balena. Però això d’entrada no té cap conseqüència en la manera d’imaginar l’animal, perquè durant tota l’Edat Mitjana, i fins entrat el Barroc, els termes equivalents a balena en les llengües romàniques (igual que l’anglès whal) no designaven una espècie marina en concret sinó qualsevol peix de mida extraordinària. És només a partir del segle xvii, quan la pesca de la balena es converteix en una indústria pròspera, que es comencen a difondre informacions precises sobre aquests mamífers i els pintors aprenen a pintar-los a partir de retrats del natural; i és per tant des de llavors que la gent, sense adonar-se’n, pel simple fet que en moltes de les versions de la història de Jonàs s’hi parlava d’una balena, va començar a imaginar-se el peix que s’empassa el profeta com aquell cetaci gegantí de cua plana i boca enorme que tots, des de petits, hem après a representar-nos mentalment, sense haver-ne vist mai cap de debò, amb un raig d’aigua que li puja dret des del clatell, com la font de l’ou com balla.

Tot això, per descomptat, Carner ho sabia la mar de bé. No descarto gens que, a l’hora de revisar de nou el seu poema amb vista a la publicació del 1941, les ganes de ser encara més fidel a la font bíblica l’empenyessin a donar un indici exprés que el peix que es va empassar Jonàs no era una balena en el sentit que hi donem nosaltres. La primera vegada que Nabí l’esmenta (III.115) és «un gran peix que Iahvé prop de mi féu saltar»; les altres tres vegades (III.123, IV.4 i IV.32) és «un peix» o «el peix» sense adjectiu, ras i curt; l’única minúscula incongruència que quedava, l’únic rastre del fet que en un primer moment Carner havia pensat en una balena, era «l’escata botent» que, en la mesura en què caracteritzava els altres peixos, classificava el de Jonàs entre els que no tenen escata. I aquesta minúscula tara, que no devia veure ningú més que ell, Carner la va adobar substituint només (només!) una o per una a. Si calgués explicar-lo, crec que aquesta seria una de les raons que explicarien el pas de botent a batent: un pas prodigiós per com canvia la sintaxi i el sentit del passatge (i per tant la nostra manera d’imaginar-nos-el), i un pas miraculós per com preserva, intacta, la textura fònica i la potència al·literativa del vers.

(Barcelona, 1962). És llicenciat en Filologia clàssica. Entre la seva obra destaquen els poemari Felí encès (1995) i El germà de Catul i més coses, de 1997. També ha publicat assajos i estudis, i és traductor de prosa i poesia. Treballa en el món editorial des del 1986.