Del taller a la càtedra: una mica d’història sobre les Poetikvorlesungen

bachmann_irisllop_lalectora

 

En veritat

A qui mai no s’hagi quedat sense paraula,
i us ho dic jo,
qui sàpiga tan sols ajudar-se ell mateix
i amb les paraules –

a aquest, no se’l pot ajudar.
Ni pel camí curt
ni pel llarg.

Fer una única frase que s’aguanti,
aguantar en el ding-dong de les paraules.

No escriu aquesta frase ningú
que no signa.

Ingeborg Bachmann, Poemes 1964-1967. Edicions Poncianes, Traducció d’Arnau Pons.

 

El 25 de novembre de 1959 l’escriptora austríaca Ingeborg Bachmann va pronunciar la primera de les cinc lliçons de poètica (o Poetikvorlesungen) que va impartir durant el semestre d’hivern a la Universitat de Frankfurt sobre «Problemes de literatura contemporània». El rector en aquell moment, Helmut Viebrock, va voler importar la figura del professor de poesia, present a la Universitat d’Oxford des de principis del segle XVIII,1 en un intent d’obrir la reflexió literària a altres perspectives no acadèmiques. Com en el precedent anglès, la tria dels temes de cada sessió no estava lligada a cap pla docent i, per tant, l’escriptor disposava de total llibertat per parlar sobre la seva relació amb la literatura en tant que lector i creador. Així naixien les Frankfurter Poetikvorlesungen que avui en dia encara s’imparteixen a la Goethe-Universität Frankfurt.

Com recullen les cròniques de Günther Rühle,2 però, la presència d’una poeta en aules universitàries no va ser gaire ben rebuda per part dels estudiants de literatura. A què es devia l’hostilitat de l’auditori i per què atacaven el discurs de Bachmann amb preguntes rebuscades i plenes de tecnicismes? En el fons, es tracta d’una qüestió de legitimitat: aquells estudiants s’estaven formant per esdevenir professors de literatura, crítics literaris, en definitiva, veus autoritzades per parlar sobre textos. La presència dels creadors sobre la tarima inverteix d’alguna manera els rols i posa en dubte la consideració dels estudis acadèmics com a únic discurs legítim sobre la literatura.

És curiós veure que aquest conflicte neix, entre d’altres raons, per l’espai que ocupa l’orador i l’ocasió. M’explico: els escriptors han intervingut en el debat crític literari des que existeix el mateix acte creatiu, però en tenim constància gràcies a l’escriptura. Per posar un exemple, una de les obres poetològiques3 que ha estat referent en la formació literària, com l’Ars Poetica d’Horaci, es troba entre les Epístoles d’aquest autor llatí. I al llarg de la història de la literatura trobem reflexions poetològiques en correspondències d’autors, assaigs, diaris, conferències i, fins i tot, dins de les mateixes obres de ficció.4 Per tant, la irritació dels estudiants davant la presència de Bachmann a les aules no neix tant del fet que ella participi del debat, sinó que ho faci des d’un espai que tradicionalment ha estat reservat als acadèmics.

Bachmann és conscient d’aquesta tensió i per això comença les seves lliçons construint la posició des de la qual parlarà i delimitant l’abast del seu discurs. I per fer-ho no recorre a altra cosa que a la tradició que just acabem d’esmentar: la de l’ «interès que els escriptors han mostrat pels testimonis d’altres escriptors, pels seus diaris, les seves llibretes de treball, la seva correspondència i els seus escrits teòrics», on revelen els secrets del seu taller.5 Bachmann sap que el seu dret a prendre la paraula i la forma en què ho fa neix d’aquest diàleg amb els altres escriptors, de la seva experiència com a lectora i del seu bagatge en la creació literària.

Totes cinc lliçons estan marcades per l’oralitat, per l’ocasió de la lliçó davant d’un auditori, des de la salutació a l’inici fins a les diferents preguntes retòriques que guien l’argumentació i que volen establir una complicitat amb l’oient. Bachmann mostra el seu respecte per l’espai que ocupa, reconeix els codis que imperen en una aula universitària i, a la vegada, busca trobar un equilibri entre aquesta forma i el seu coneixement particular sobre la literatura. Així, la poeta dibuixa les coordenades de la seva aportació en relació a les expectatives dels estudiants:

Sigui com sigui, a vostès se’ls il·lustra a bastament, i fins i tot se’ls descobreixen secrets que no en són, de secrets. Hi ha tantes menes de curiositat com classes de desenganys possibles. Tot això pot servir-nos provisionalment per excusar les falses esperances que vostès es fan i que també jo em faig en declarar, armant-me de valor, que si bé des d’aquesta càtedra no es pot ensenyar res, potser sí que és possible de desvetllar alguna cosa: una reflexió comuna sobre la desesperació i l’esperança amb què uns quants —¿o ja en són molts?— emeten un judici sobre ells mateixos i sobre la nova literatura (p. 9).

A més a més de demostrar ser molt conscient de l’altaveu que està conquerint per als escriptors, en aquest fragment Bachmann distingeix el tipus de saber sobre la literatura que ella pot oferir com a autora: no es tracta de traspassar o llegar un coneixement als estudiants (el que anomena «lehren» i que Anna Soler Horta tradueix per «ensenyar»), un saber construït a través de les pautes de l’acadèmia, sinó de desvetllar-los («erwecken») una inquietud, de mostrar-los una manera particular de llegir.

Les lliçons de Bachmann són reflexions basades en la lectura, en la seva capacitat per enllaçar textos a partir d’un seguit de preguntes que acaben traçant un recorregut, una exploració de les possibles respostes a una qüestió, sense oferir una conclusió definitiva. La primera conferència explora la idea de la justificació de la literatura i, a través de les paraules de Hofmannsthal i Rilke, explora la temptació del silenci i la reconstrucció d’una nova relació amb el llenguatge que doni continuïtat a l’escriptura. Afí a la tradició centreeuropea que la precedeix i gràcies a les seves lectures, Bachmann esbossa el seu desig de participar d’una literatura que conserva l’esperit de possibilitat que Musil descrivia a L’home sense atributs, una literatura capaç de captar una possibilitat nova, que «ens assabenta d’on som o d’on hauríem de ser, de com estem i com hauríem d’estar» (p. 19). Aquestes possibilitats, però, no són respostes consoladores, sinó més aviat un seguit d’imatges que ens neguitegen i mantenen el nostre neguit vers l’existència:

¿Poesia com el pa que es menja? Aquest pa hauria de cruixir entre les dents i tornar a desvetllar la gana abans de saciar la fam. I aquesta poesia hauria de posseir l’agudesa del coneixement i l’amargor de l’anhel per poder torbar el son dels homes. Perquè el cas és que dormim, som persones dorments per por d’haver de percebre’ns a nosaltres mateixos i d’haver de percebre el món (p. 20).

A la segona lliçó Bachmann comparteix amb l’auditori el seu criteri per jutjar la poesia contemporània a partir d’un seguit de lectures i d’exercicis hermenèutics que, de nou, més que explicitar, posen de manifest o revelen aquest criteri. Sovint l’autora recorda als estudiants que, si bé coneix la terminologia que empra l’acadèmia, ella no en participa i, per tant, no s’aventurarà a emetre un judici. Com comenta cap al final de la lliçó el que pretén és allunyar-los de les sentències que clausuren el debat i ens deixen falsament satisfets:

Les constatacions estan bé, sovint són meritòries i tot, però les preguntes que s’hi agreguen estan mal plantejades, no tenen pràcticament cap pes, i l’únic que fan és impel·lir-nos fora del cercle reduït que enclou les qüestions realment importants. L’agulló de les preguntes de què vaig voler donar-los una idea l’última vegada només l’arriba a sentir l’individu, inclòs aquell que s’ha deixat commoure per uns quants mots vinguts de lluny més que no pas per un assortiment sencer de problemes (p. 37).

Un cop l’auditori ja està familiaritzar amb el punt de partida i la forma de relacionar-se amb els textos de Bachmann, l’autora proposa dues sessions dedicades a una de les qüestions fonamentals de la literatura: el jo. De la mà de Céline, Gide, Tolstoi, Svevo, Proust i Beckett, l’escriptora mostra el ventall de representacions literàries de la subjectivitat. Però no es tracta només de mostrar la varietat d’aproximacions a la manera de dir «jo» en literatura, sinó d’explorar la pregunta que hi ha rere de cadascuna d’aquestes tries literàries, el rerefons en la construcció d’aquestes instàncies narratives que exploren la dissolució del subjecte contemporani. En aquesta lliçó, Bachmann desplega la seva habilitat com a lectora a través de l’exegesi de passatges, si bé de tant en tant, adreça una captatio al públic que, alhora, l’eximeix de seguir les convencions acadèmiques.

La reflexió sobre el jo continua a la quarta lliçó a través de l’anàlisi del tractament dels noms dels personatges, que ens permet intuir la concepció del subjecte que hi ha al darrere. Bachmann contrasta el pes de noms com Anna Karènina, Don Quixot o Hans Castorp, enfront del progressiu anonimat dels personatges del segle xx. En aquesta conferència, l’autora torna a enfrontar-se a la lectura de grans noms de la novel·la com Kafka, Mann, Joyce, Proust i Faulkner. No m’atreviria a glossar la seva fina lectura en la que em sembla la més brillant de les lliçons d’aquest recull i, per tant, convido al lector d’aquest article a repensar novel·les com El castell o l’Ulisses gràcies a les reflexions que proposa Bachmann.

I un cop feta la seva exhibició hermenèutica, arribem a la darrera lliçó de Bachmann, centrada justament en l’acte de la lectura. No seria estrany pensar que entre la primera trobada de l’autora amb el seu auditori i la darrera, l’experiència del diàleg amb els estudiants hagués marcat el to de la darrera intervenció de Bachmann des de la seva càtedra.6 Si a la primera lliçó apuntava les diferents versions del coneixement sobre la literatura, a la sessió del 24 de febrer de 1960, Bachmann ofereix una crítica de les aproximacions acadèmiques al text literari —en part gràcies a unes magnífiques citacions de Bouvard et Pécuchet. Per a l’autora, el gran perill d’aquestes lectures seria que convertissin la literatura en alguna cosa domable, que es pugui sotmetre a categories construïdes per explicar-la:

La literatura està menys tancada que qualsevol altre domini […] no està tancada perquè tot el seu passat s’apila a l’entrada del present. Amb la força de tots els temps fa pressió sobre nosaltres, sobre el llindar de l’època que vivim, i aquesta empenta, amb sòlids coneixements antics i sòlids coneixements nous, ens fa entendre que cap de les seves obres no vol ser datada i convertida així en inofensiva, sinó que totes contenen una sèrie de pressupòsits que eludeixen qualssevol acord i classificació definitius (p. 80).

Com ja ha anat exposant en les seves intervencions anteriors, Bachmann confia en la capacitat transformadora de la literatura, en la seva aportació singular i diferencial al pensament, una concepció de la literatura que anomena utòpica, a partir d’una anotació manllevada dels diaris de Musil (p. 88). Justament aquest caràcter utòpic és el que fa que continuï escapant-se a la comprensió definitiva i, alhora, el que empeny als escriptors a continuar bregant amb el llenguatge per tal de copsar alguna cosa, encara que sigui transitòriament. Al final de la seva darrera intervenció, Bachmann empatitza amb el desig de comprensió del estudiants, amb la seva recerca d’una interpretació. Però acaba recordant que, malgrat tot, és justament en la inesgotabilitat del sentit que es troba la continuïtat de la creació literària:

No hi ha dubte que ens haurem de seguir tenallant amb el mot literatura i amb la literatura mateixa, el que és i el que pensem que és, i el nostre enuig sovint serà gran, per la manca de fiabilitat dels instruments crítics, per la xarxa de la qual la literatura sempre s’escapoleix (p. 89).

El mèrit de les lliçons de Bachmann no és només que siguin un exemple de l’especificitat del pensament literari dels escriptors, sinó que van obrir la porta de la Universitat al punt de vista dels literats. Gràcies al desafiament de la poeta i al projecte de Viebrock, els estudiants de literatura de Frankfurt ja fa seixanta anys que gaudeixen de les lliçons impartides per part d’aquesta figura, un exemple que han seguit altres universitats de l’àmbit germànic, i que ha dignificat el discurs dels escriptors sobre el seu propi art.

  1. En la presentació de la «Stiftung-Gastdozentur für Poetik» Viebrock, de formació en filologia anglesa, fa referència a aquest precedent, que recordarà també al text «Dichter auf dem Lehrstuhl» recollit en un volum dedicat a estudis sobre les Frankfurter Poetikvorlesungen, Horst Dieter Schlosser und Hans Dieter Zimmermann (Hg.) Poetik, Frankfurt am Main: Athenäum Verlag, 1988. Al següent enllaç es pot trobar una mica d’història sobre la figura del Professor of Poetry: https://www.english.ox.ac.uk/professor-of-poetry.
  2. Günther Rühle va escriure dos articles sobre les Poetikvorlesungen de Bachmann: «Dichter auf dem Lehrstuhl» publicat el 14 de maig de 1960 al Frankfurter Neue Presse i «Dichter in der Universität» publicat el 13 de març de 1961 al Frankfurter Allgemeine.
  3. El terme poetologia (i l’adjectiu poetològic) s’ha adoptat des dels anys vuitanta a la crítica d’àmbit germànic («Poetologie»; «poetologisch» ) per designar aquells textos en els quals es desenvolupen reflexions sobre poètica. L’objectiu del terme és poder distingir les poètiques clàssiques («Poetik» o «Regelpoetik»), sovint de tipus prescriptiu, de les reflexions la composició d’obres literàries dutes a terme pels mateixos escriptors, de caire descriptiu.
  4. Si tot va bé i el temps ho permet, seguirem reflexionant sobre aquests altres tipus de textos poetològics en futurs articles.
  5. Ingeborg Bachmann, Lliçons de Frankfurt. Problemes de literatura contemporània, Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2010. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 9. Les citacions següents del llibre apareixeran indicades amb el número de pàgina al cos del text.
  6. «Les lliçons de Bachmann mostraven com d’estranyes i incomprensibles eren en front de l’existència poètica aquestes preguntes folletinesques i fins i tot científiques dels seminaris universitaris.  D’aquí la seva protesta a la darrera sessió contra l’arrogància d’aquesta ciència, que té el desig d’entendre millor que el poeta el que ell mateix ja entén (…) Fer incert el que aquí es pren per certesa i hom s’emporta cap a casa; contradicció, protesta, així, a les lliçons de Bachmann, alguna cosa desconeguda entrava a l’aula. Malgrat tots els presents tractaven la mateixa matèria, la poesia, no s’arribava a conversar. Oferia revelacions a través de les preguntes, però el que hom esperava eren respostes». Traducció d’Iris Llop revisada per Gala Sendra: «Die Vorträge Frau Bachmanns zeigten, wie fremd und unverständlich diese feuilletonistischen und sogar wissenschaftlichen Fragestellungen der Universitätsseminare der dichterischen Existenz gegenüber stehen. Darum ihr Protest in der letzten Stunde gegen die überheblichkeit dieser Wissenschaft, dieses Besserverstehenwollens als der Dichter sich selbst versteht;(…) Ungewiß machen, was hier als Gewißheit ausgegeben und mit nach Hause genommen wird; Widerspruch, Protest, so trat in Frau Bachmanns Vorträgen etwas Fremdes in den Hörsaal. Obwohl sich alle Versammelten mit dem gleichen Gegenstand beschäftigten: der Dichtung, kam kein Gespräch zustande. Sie gab Kunde durch Fragen, aber man erwartete Antworten.» a Rühle, «Dichter auf dem Lehrstuhl», Frankfurter Neue Presse.

(Barcelona, 1990) graduada en Estudis Literaris i màster en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Va realitzar part dels seus estudis a la Freie Universität de Berlin. És doctora en Estudis lingüístics, literaris i culturals per la UB amb la tesi El saber de la incertesa. Kundera lector de Broch, Musil i Kafka i ha impartit classes al grau d’Estudis Literaris de la UB. És col·laboradora ocasional de la revista Caràcters i organitza el club de lectura de la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès i el del Museu d'Història de Catalunya.