«Marona, adéu»

Quan la protagonista d’Em dic Lucy Barton s’inscriu en un curs d’escriptura amb la novel·lista Sarah Payne, arriba a tres conclusions que ressegueixen l’obra d’Elizabeth Strout. La primera és que escriure l’ajudarà a matar el dolor. La Lucy voldria ser com la Sarah Payne, brillant i reconeguda, però també necessita esborrar el pain, el mal físic i mental, d’aquí que el cognom de la professora sigui homòfon de la indisposició i el patiment. La segona diu que per fer les paus amb la identitat, per descobrir què hi ha dins seu, ha d’assumir el passat: la pobresa familiar, l’absència de la mare i, sobretot, la cicatriu que els primers anys de vida deixen en la capacitat per relacionar-nos amb els altres. La tercera conclusió, que ja concerneix l’àmbit literari, la hi dóna la mateixa professora durant el taller de narrativa: «Només tindràs una història. Reescriuràs aquesta única història de mil maneres diferents. Que la història no et sigui mai un motiu de preocupació. Només en tens una.»

Aquestes tres constants, presents en moltes històries que han decidit explorar les relacions intrafamiliars —i sobretot la complexa dependència entre mares i filles—, agafen pes a l’hora d’abordar el conjunt de l’obra de Najat El Hachmi (Beni Sidel, el Marroc, 1979), tant en la ficció com en la no-ficció. El pinyol de les novel·les d’El Hachmi sempre gira al voltant del procés migratori. La seva única història, doncs, és el camí del Marroc fins a Catalunya, o de Catalunya fins al Marroc, però sempre enfocat des de perspectives diferents. Així, Jo també sóc catalana (2004) és un manifest sobre la identitat com a concepte híbrid, mentre que Sempre han parlat per nosaltres (2019) reflexiona sobre la incompatibilitat entre el feminisme i l’islam. En una època en què sembla que els eufemismes i les etiquetes solucionin les desigualtats, apunta l’autora, convé debatre sense pèls a la llengua. El Hachmi ha dit públicament, més d’una vegada, que feminisme (alliberament) i religió (opressió) són un oxímoron. I aquest posicionament nítid ha provocat rebequeries entre els islamistes conservadors i alhora entre l’esquerra progressista i fins i tot revolucionària. L’escriptora no es creu el terme feminisme islàmic, tan idíl·lic, tan còmode, de la mateixa manera que un historiador del franquisme ens diria que desconfiéssim del concepte democràcia orgànica. Quan els drets i les llibertats s’han d’adjectivar i matisar constantment, arrufem el nas. Potser és que no ho som tant, de lliures.

Llegir El Hachmi és llegir des de la incomoditat. Els qui hagin fullejat L’últim patriarca (premi Ramon Llull, 2008), la novel·la amb què es va donar a conèixer, deuen recordar els mítics passatges de sexe anal en què les noietes es deixaven fer de tot si no els esquinçaven l’himen. «D’aquí cap aquí, el que vulguis; d’aquí cap allà, res», que dirien les veïnes del barri per evitar embarassos no desitjats. Sigui com sigui, els episodis pseudorodoredians entre el tiet i la neboda van fer esvalotar més d’un adolescent. Les primeres obres de l’autora osonenca, també La caçadora de cossos (2011), criden l’atenció pel pes que hi té l’erotisme. De fet, la primera part de la segona novel·la es converteix en un catàleg dels amants amb qui topa la protagonista: el xinès, l’extremeny, el d’enlloc, el virtual, etc. Fins i tot l’única novel·la que no parla de processos migratoris posa l’accent, en algun moment, en les etiquetes geogràfiques i en la complexitat de la identitat. Després de l’èxit comercial de L’últim patriarca, volíem saber quina era la proposta literària d’El Hachmi més enllà del best-seller. I, si bé és cert que el sexe enganxa i tempta el lector, La caçadora de cossos és com un globus que es desinfla. Un cop acabada la col·lecció d’amants, la protagonista es redimeix anant a fer les feines a casa d’un escriptor amb qui es desfoga verbalment. La segona part, doncs, és un monòleg en què la dona confronta el sexe ràpid amb l’amor romàntic.

En aquest punt, la narració perd el ritme i es fa més lenta i repetitiva. També afloren amb més claredat els dubtes pel que fa a l’estil. L’El Hachmi del principi és directa quan tria les paraules, no li agrada fer giragonses verbals, vol que tothom l’entengui. Així, sembla que no la preocupi en excés cultivar l’estil, tensar el llenguatge, cuidar el ritme. En aquest punt, l’autora excel·leix, sobretot, ideant la psique dels personatges: la de les dones que es masturben i s’exploren els caus, les que aconsegueixen passar-se la moral i la supervisió familiar pel mont de Venus. Però l’estil encara té llacunes, hi ha vegades que els calcs del castellà són abundants i que els possessius maregen el grup de maníacs de la correcció i l’assessorament lingüístic. En tot cas, les vacil·lacions lingüístiques de L’últim patriarca o de La caçadora de cossos haurien de servir per plantejar-nos fins a quin punt són necessaris els correctors d’estil i quin grau d’intervenció haurien de tenir. És ben sabut que més d’un escriptor —des de Narcís Oller fins a Montserrat Roig— ha patit en excés per les inseguretats lingüístiques, que, sigui com sigui, formen part del procés per trobar una veu pròpia. I és ben sabut, també, que la feina dels correctors és invisible i incòmoda: quan no hi són o s’equivoquen, sempre es nota; quan l’encerten, poca gent se n’adona.

 

Per què cal llegir La filla estrangera?

La filla estrangera (2015), la tercera novel·la d’El Hachmi, trenca amb la inèrcia estilística de les altres dues, si bé hi està lligada pel que fa als temes centrals: el procés migratori, la descoberta de la sexualitat, les tibantors amb la mare, la mescla d’idiomes i identitats, etc. El llibre explica la història d’una nena d’origen marroquí que arriba a Catalunya i troba en la terra d’acollida un espai per reafirmar-se i allunyar-se del pes dels ancestres. En síntesi, La filla estrangera narra el xoc generacional entre mares i filles, però en aquest cas amb l’ingredient migratori afegit. No és casualitat que la protagonista llegeixi Ramona, adéu, la primera novel·la de Montserrat Roig. Ella, la noia jove, és un personatge d’exterior com la Kati, com la Natàlia Miralpeix o com la Mundeta Claret. La mare, en canvi, és un personatge d’interior, com la Mundeta Jover, la Judit Fhéchier o la Patrícia Miralpeix. L’Eixample barceloní no és un poble petit d’Osona, però la progenitora s’arrapa a les tradicions —el mocador, el casament, l’himen, els fills— amb la mateixa paüra dels personatges rogians que miren pel balcó —el casament, les camisoles amb un forat al baix ventre per fer ús del matrimoni, els fills.

El Hachmi s’ha empeltat de Roig pel que fa a l’estil i ha construït la seva pròpia Mundeta. Una noia sense nom que, empesa per la inèrcia i l’amor a la mare, es posa el mocador, es casa amb el cosí i té un fill que no desitja. Una noia que abandona la biblioteca, que renuncia a seduir el professor de filosofia i que acaba fent el que li han dit que toca fer. Una noia tremendament infeliç fins que no planta cara al llast que representa la mare. La filla estrangera remou, precisament, perquè afronta la paradoxa d’haver d’estimar la dona que t’ha parit i d’odiar-la alhora. La mare et dóna la vida, però alhora és la baula que et transmet el pes de la tradició, en aquest cas, del patriarcat. La protagonista de La filla estrangera —de qui més tard, a Mare de llet i de mel (2018), sabrem que es diu Sara— no mata la mare, almenys físicament. Però s’adiu amb un vers esgarrifós de Mari Luz Esteban: «La mort de la mare em va fer més lliure». Diu Esteban que les dones naixem dues vegades: quan sortim de la vagina progenitora i quan la mare que ens va parir se’n va a l’altre barri. Segurament, la Sara, sense haver vist morir la mare, també neix dos cops: quan arriba al món i quan decideix que per ser lliure s’ha de ser una mala mare i una mala filla.

La filla estrangera s’ha de llegir perquè El Hachmi ja hi domina el llenguatge, perquè ha agafat la mesura justa del ritme dels capítols i, sobretot, perquè escriu amb tinta i paper els pensaments monstruosos que leviten dins nostre des de fa segles, aquells a què Freud va posar nom. El passatge en què la Sara admet la por de tenir un fill esguerrat ho il·lustra a la perfecció:

Un fill noi a qui ha volgut posar el nom del Profeta, un fill que jo vaig imaginar-me que naixeria deformat tots aquests mesos de portar-lo a dins, amb les mans fetes monyó o amb alguna part del cos que li faltés. No per la sang propera del meu cosí, que per biologia podria explicar qualsevol mena de malformació, sinó perquè aquest fill és fruit del meu amor per la mare, un fill incestuós.

Al final, El Hachmi ens dóna la clau de la història. És la mateixa que la d’Em dic Lucy Barton i La mort de la mare em va fer més lliure. També és la de la primera novel·la d’Elena Ferrante, L’amor que molesta. La clau consisteix a determinar on comença la mare i on acaba la filla, on són dos éssers independents, on s’esqueixa el cordó umbilical. Quan la Delia, la protagonista de L’amor que molesta, agafa el carnet d’identitat i el manipula per assemblar-se a la mare morta conclou: «L’Amàlia havia estat, jo era l’Amàlia». En canvi, la Sara, la filla estrangera que de vegades no entén l’idioma matern, fa un tall en sec amb l’úter que la va allotjar:

Escriuria la història de la meva mare per recuperar-la, per recordar-la, per fer-li justícia i perquè tot el que em pensava que havia oblidat, tot el que tenia a veure amb ella, en realitat ho duia a dins sense saber on. Escriuria la seva història i així podria destriar-la de la meva. Escriuria la seva història i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella.

La història de la mare de la Sara, la Fatima, la trobareu a Mare de llet i de mel, una novel·la més llarga i desigual, en què El Hachmi brilla quan presenta els passatges que coincideixen en el temps amb La filla estrangera. Això no obstant, ja hem dit a l’inici que les novel·les de l’autora osonenca, com les de Montserrat Roig, són una única història. Si poguéssim rebatejar els llibres de Najat El Hachmi amb un únic títol, i sempre amb el permís de Roig, un de ben il·lustratiu potser seria Marona, adéu. Adéu-siau per sempre.

(Roses, 1991). És llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es guanya la vida corregint textos i redactant continguts web. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Butxaca, Catorze i Els de dalt.