La domesticació dels clàssics

raulgarrigasait_manelolle_lalectora

La idea d’escriure la història d’una col·lecció de traduccions de clàssics grecs i llatins com la Bernat Metge podria arribar a semblar d’entrada un projecte lloable i fins i tot necessari, però d’un interès limitat i sectorial. Sembla que hagi de tenir tots els números per acabar conduint indefectiblement a una monografia eixuta i enravenada, només apta per als confrares del gremi. Però d’Els fundadors. Una historia d’ambició, clàssics i poder, Raül Garrigasait n’ha fet tota un altra cosa. N’ha sabut forjar un assaig literari genuí, absorbent i de primeríssima qualitat: que ni llisca pel pendent fàcil del reportatge de divulgació ni s’empantana en l’erudició prolixa o l’elocubració innecessària, que resol la comesa inicial d’historiar la Bernat Metge, i que alhora obre tot d’escenaris paral·lels que es reflecteixen els uns amb els altres.

La seu de la Fundació Bernat Metge, a la setena planta del número 30 de la Via Laietana, es converteix en una talaia privilegiada des d’on poder arribar a entendre també tot d’altres coses importants. Una de les principals virtuts del llibre rau en la capacitat de posar la curiositat i la minuciositat al costat d’una narració gairebé conversacional, capaç de fer entenedors els materials més complexos sense perdre ni un bri de tensió intel·lectual. En aquest sentit recorda la mena de gesta que va aconseguir Jordi Lara a Una màquina d’espavilar ocells de nit (1984), quan d’un llibre sobre un món amb tan poc sex-appeal com el de la sardana en va saber fer un llibre admirable, te’l miressis des d’on te’l miressis.

D’entrada hi ha el relat intermitent de les vides no gaire paral·leles, rivals i curtcircuitades de Carles Riba i Joan Estelrich, els dos directors i protagonistas més emblemàtics de la col·leció. De la mateixa manera que Plutarc aparellava en les seves Vides paral·leles les biografies d’un grec i d’un romà per escatir-ne semblances i divergències, tenim aquí el contrast entre el rigor literari de Riba i la mundanitat executiva d’Estelrich. Aquest contrast no es queda en la lluita de caràcters, d’enveges i rancúnies, ni en l’encarnació de dues maneres diametralment oposades d’entendre el classicisme i l’actualització de la literatura dels grecs i els romans. El duel entre Riba i Estelrich ens parla també de com en les grans narratives col·lectives l’empremta personal i les decisions dels uns i dels altres hi juguen un paper decisiu.

Els fundadors. Una historia d’ambició, clàssics i poder prescindeix de les simetries causals i unicel·lulars. S’hi posen en joc alhora com a mínim tres menes de variables: l’empenta de les ventades implacables de la història, l’acció dels subjectes que hi intervenen i la imantació intangible dels miratges i les idees —més o menys afinades, pertinents o peregrines— que els mouen i els envolten. La citació de Josep Carner que clou el volum subratlla una de les tesis que proposa del llibre: «Res d’alt no esdevé possible sinó per la recerca apassionada de l’impossible» (p. 279).1

Al costat d’aquestes forces en concurrència, de tant en tant, hi treuen el nas els imponderables de l’atzar més cruel. En tenim un exemple en el cas de Joan Crexells, quan el 13 de desembre del 1926, a quarts de dues de la nit, el joveníssim traductor de Plató i «estel fugaç de la filosofía catalana», amb tot just vint-i-vuit anys, moria després d’haver-se sotmès a una operació per resoldre una greu afecció renal. L’atzar cruel va voler que el cirurgià li extirpés per error el ronyó sa.

Evidentment al darrere d’aquest teatre d’ombres s’hi troba sempre, discret i mig amagat però tothora present, l’inspirador, el mecenes i protagonista destacat des dels despatxos en aquesta empresa coral: Francesc Cambó. L’estil historiogràfic de Raül Garrigasait prescindeix d’apriorismes, s’aferra més a les dades i als papers que no pas a les teories interpretatives genialoides. Evita tant el joc taxatiu del blanc i el negre com el judici a la menuda de la carta de grisos: aposta per no estalviar-se cap color. En surt així el retrat d’un Francesc Cambó amb més matisos que els que normalment l’acompanyen. Hi veiem tant el seu somni d’influir a les espanyes des de la Lliga, com el seu activisme polític i cultural de mecenatge resistencial contra Primo de Rivera, la seva desubicació republicana, la seva inequívoca contribució financera i operativa al triomf del Alzamiento Nacional, o la seva il·lusa confiança en la possibilitat d’un respecte franquista a la cultura catalana. Hi surt també documentada en diferents intercanvis epistolars la impaciència amb la dispersió procastinadora d’Estelrich i la enrabiada indissimulada amb el tarannà intel·lectual independent de Carles Riba, que roman fidel al catalanisme republicà. Tot això hi surt, com tot el que arriba al llibre, sempre en funció de la col·lecció de clàssics grecs i llatins. Raül Garragasait exposa els moviments i les raons dels uns i dels altres. I com en gairebé en tots els passatges del llibre, deixa al judici en suspens i convida el lector a fer la feina pendent.

El trajecte que tracen els diferents avatars de la Bernat Metge serveix a Raül Garrigasait per plantejar en diferents moments del llibre una sèrie de qüestions centrals que hi toquen i se’n deriven. Evidentment hi ocupen una posició fonamental les reflexions sobre les relacions entre la política i la literatura. El poeta Joan Oliver deia que a la Catalunya dominada per Franco només hi havia dues institucions que funcionessin: la Bernat Metge i el tren de Sarrià. Evidentment també es debat al llibre sobre què és un clàssic i què és l’humanisme, sobre els diferents plantejaments a l’hora de traduir i de llegir els grecs i els llatins, o sobre les diferents maneres de servir-se del seu capital simbòlic. I més enllà del report i l’anàlisi de les posicions en concurrència, Raül Garrigasait també hi diu la seva: «Els clàssics són una metonímia de la comunitat: amb la seva posició privilegiada, constitueixen una realitat comuna, disponible per a tothom, una realitat que valorem i interroguem i critiquem perquè és la manera que tenim de mirar-nos a nosaltres mateixos» (p. 234).

Si la voluntat d’extreure lliçons exemplars en va ser un dels motors, la impudícia d’alguns clàssics va plantejar alguns problemes de difícil solució. De vegades s’optava per l’el·lipsi, de vegades per l’eufemisme. Els traductors de Catul, Joan Petit i Josep Vergés, posaven «Us demostraré com sóc home» allà on Catul deia «Pedicabo ego uos et irrumabo», que segons ens informa Raül Garrigasait vol dir «Us la fotré pel cul i per la boca». Ja als anys noranta, la Bernat Metge va tornar a Catul la procacitat original en una nova traducció de Josep Vergés i Antoni Seva. Tota aquesta prevenció moral contrasta vivament amb la «considerable vida íntima» de Francesc Cambó i amb la col·lecció de material pornogràfic que Joan Estelrich desava al despatx de Via Laietana, 30.

Raül Garrigasait dedica una atenció especial a alguns dels volums que considera més importants d’entre els més de quatre-cents que aplega la col·lecció. Si dedica més espai a les traduccions que Carles Riba va fer de les tragèdies d’Èsquil als anys trenta no és només perquè fossin l’objecte de la seva tesi doctoral, sinó sobretot perquè expliquen de forma privilegiada el sentit de tot plegat: «la traducció d’Èsquil no era un fet d’interès exclusiu per als amants dels clàssics, o per als especialistes, sinó un esdeveniment cultural que ampliava les possibilitats expressives i intel·lectuals de tots els catalans» (p. 146).

Al marge del relat més estrictament centrat en la Bernat Metge i les seves mutacions, tot de detalls feliços, narracions i retrats paral·lels van emergint al pas. Aquest repertori de fets diversos fa de reactiu en la reflexió proposada i contribueix a fer créixer el gruix explicatiu i l’amenitat del llibre. Si el paisatge que apareix al revolt s’ho mereix, Raül Garrigasait no s’està d’aturar-s’hi l’estona que calgui. Quan som en el clima de conspiració i resistència política i cultural contra la Dictadura de Primo de Rivera se’ns recorden les iniciatives de Pla i Xammar davant d’Andreu Nin per asegurar un refugi al posible actor de l’atemptat projectat contra el Dictador. Quan es descriuen els despatxos de la fundació a la setena planta del número 30 de la Via Laietana, se’ns recorda que l’obertura d’aquest carrer obeïa a criteris policials: por poder reprimir millor revoltes populars com les de la Setmana Tràgica. Era aquesta una lliçó apresa del París de les grans avingudes de Georges-Eugène Haussmann, com a resposta a les barricades de la Revolució de 1848. Del sentit d’aquest gest urbanístic encara n’és testimoni la Jefatura de la Policia Nacional i encara en tenim la memòria recent dels fets d’Urquinaona de l’octubre de 2019.

Quan l’any 1928 Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch van denunciar en el Manifest Groc «el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d’avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte» no van perdre l’ocasió de fer referència a la Bernat Metge, però tal com apunta Raül Garrigasait, no per rebutjar-la sinó per ridiculitzar el classicisme kitsch de guix i cartó pedra que en deduïa de part dels seus lectors: «¿De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?» (p. 103).

Qui pensi que llegir un llibre com aquest és una manera com una altra de mirar-se el melic, faria bé de provar de llegir-lo en paral·lel a les Regles per al parc humà de Peter Sloterdijk que va traduir Ignasi Pàmies a Laie Edicions (2017). Quan Raül Garrigasait afirma que, «al capdavall, l’humanisme ha estat sovint una forma de pacificació, si volem de domesticació de l’home; una crida a canalitzar els conflictes a través de la paraula» (p. 70), ho fa exactament en els mateixos termes que Peter Sloterdijk, un autor que també Garrigasait ha traduït al català (Estrès i llibertat, Arcàdia, 2016). Peter Sloterdijk hi explica que els éssers humans són els únics animals que s’organitzen en parcs i s’inventen regles per domesticar-se a si mateixos. Com a resposta al fracàs evident de l’humanisme com a utopia de domesticació humana mitjançant la lectura, enfront de les noves tècniques d’agitació i desinhibició de les masses, Peter Sloterdijk apunta que és hora de revisar les regles per operar en aquest parc humà. Si concedim que Sloterdijk hi toca quan constata que els clàssics han perdut l’eficàcia que se’ls atribuïa a l’hora de domesticar-nos, Raül Garrigasait sembla concloure a Els fundadors que, potser, arriba també el moment de tornar-hi d’una manera diferent, amb noves maneres de llegir-los i d’editar-los. Des de 2016, la seva acció des de la Casa dels Clàssics n’aporta ja alguns indicis.

  1. Raul Garrigasait, Els fundadors. Una historia d’ambició, clàssics i poder, Barcelona: Ara Llibres, 2020. Les següents citacions d’aquest llibre seran indicades amb el número de pàgina al cos del text.

(Barcelona, 1962). Professor a la Facultat d’Humanitats de la UPF. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana (Columna, 1994), Mirall negre (Premi Ciutat de Palma, Proa, 2002) i Bratislava o Bucarest (Premi Sant Cugat de Poesia a la memòria de Gabriel Ferrater, Edicions 62, 2014). També ha fet l'antologia Combats singulars: antologia del conte català contemporani (Quaderns Crema, 2007). Ha traduït del francès L’obra mestra desconeguda d’Honoré de Balzac (Quaderns Crema, 1997) i, del xinès, El sentit de la literatura, de Gao Xingjian (Empúries, 2004) i Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (Quaderns Crema, 2001). Ha antologat i traduït el recull Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (Alpha, 2012). Ha publicat també assajos i articles sobre història xinesa com La Empresa de China: de la Armada Invencible al Galeón de Manila(Acantilado, 2003).