Sortir de festa amb Carles Riba

carlesriba_gloriacoll_lalectora

De l’espera

És difícil parlar sobre l’espera. L’espera comparteix amb el silenci aquesta vacuïtat, la impressió del buit, del no-res. L’espera és el que passa —que no passa— enmig d’allò que considerem temps útil, aprofitat, viscut. Sobre el temps, que sempre és el mateix, hi projectem això: un és viscut, l’altre no compta, no figura enlloc. El temps d’espera el considerem, amb més o menys eufemismes, un temps mort.1

Com un joc de matrioixkes que se’ns torna pervers, dins de la gran espera que han significat aquests mesos —que significa encara el present—, hem vist com hi creixien noves, interminables esperes: l’amant que no contestava els missatges, els resultats d’una citologia d’abans del confinament que no arribaven, la temença de si arribaria o no un erte, una paga, un comiat.

Costa discernir si hi ha o no hi ha vida, en el cos immòbil que espera. La mirada va per lliure: segueix el vol dels ocells nous —nous per aquests ulls que fins ara no els havien vist de tant a prop: el puput, les perdius— i el pensament pot hivernar. Riba deu parlar d’una altra cosa —tant hi fa: els poetes sempre parlen d’una altra cosa— quan reclama no ser més «com un ocell tot sol», però sembla que parli de nosaltres, que ens hem instal·lat en un temps mòrbid: «La vida passa, i l’ull no es cansa d’abocar / imatges noves en el cor».2

Els diccionaris, de l’espera, en recullen sobretot la finalitat: s’espera algú o alguna cosa. Però tot sovint, en l’espera, no s’espera res: es deixa una cosa enrere i a l’horitzó no n’hi ha cap altra. L’espera és el temps que no pertany a cap dels dos mons: ni al passat que ja no és, ni al futur que no ha esdevingut.

«Podria esperar, escriure no, no puc», escriu Annie Ernaux a Je ne suis pas sortie de ma nuit, el diari on detalla les visites que fa a la seva mare durant els últims anys de la seva vida. Aquesta espera de la que parla és la que es produeix just després de saber que la mare ha mort. «Fa dos dies que intento, sense sortir-me’n, d’unir aquell dia que era com cada diumenge que anava a veure-la, i dilluns, l’últim dia, el dia que va morir. La vida, la mort, es queden cadascuna d’elles a un costat, disjuntives. (…) Hauria d’esperar que aquells dos dies es fonguessin amb la resta de la meva vida». La disjunció és pròpia d’aquest temps mort, quan encara no hi pot haver sutura entre els dos mons simplement perquè allò que vindrà no ha començat a existir —o encara no som capaços de veure que ja ha començat a existir.

De finals

Ilicet és un adverbi llatí que prové d’ire, «anar», i licet, «ser permès». Un assaig de traducció podria ser «està permès anar-se’n» o, forçant-ho una mica —i jo vull portar-ho cap aquí—, «cal anar-se’n». Aquest és el títol de l’últim dels poemes que sabem que va escriure Carles Riba per incloure a Tres suites, el 18 d’agost de 1935. En aquest sonet, Riba només se’ns fa enigmàtic als que hem de recórrer a internet o als amics per entendre el llatí. En les primeres dues estrofes qualsevol lector hi veurà el que hi ha de veure: aquella consciència lúcida que aporta la llum del matí al final d’una festa. Aquest moment que explicita en les dues primeres estrofes, la de ser en el «llindar» entre «la nit, tenaç desheretada» i la llum del matí «enlluernada», és la d’aquest temps que no pertany enlloc: mig feliços del que hem viscut, mig desconcertats pel que hem perdut, anem «com si fóssim sense mirada»:

A flor dels ulls, enlluernada,
la festa ha dit el mot darrer;
la nit, tenaç desheretada,
ens espera dreta al carrer.

Tornem al llindar, gairebé
com si fóssim sense mirada:
caldrà cada cosa refer
del que era en nosaltres pensada.

En els dos últims versos és on Riba ens fa el gir «transcendental»: érem en un final de festa, en aquell moment tendre i vulnerable que havíem quedat que no pertany enlloc, però Riba no ens dóna treva, ens vol ben lúcids: hem de destriar, d’entre el que ara som, allò que n’era la imaginació prèvia i allò que ha acabat esdevenint la pròpia festa.

La festa imaginada, els pensaments previs que ens en fem, són «la “certa idea” que ens mena i ens mou» cap a la realització de la festa real: l’una no només comprèn l’altre, sinó que l’engendra i la fa viure, i esdevenen, totes dues, una única cosa indestriable:3

Virginal, portem a les mans
un somni partit en dos trossos;
¿saps quin és d’ara, quin d’abans?

Pròxims tots dos, tots dos distants!
Així un amor viu en dos cants
i una soledat en dos cossos.

Per què vol Riba que fem l’esforç de destriar les parts? No deixa d’impressionar-me aquesta obsessió seva amb els records, en fer l’autòpsia de la nit per tal d’esbrinar quin òrgan ha fallat primer. El nostre temps és reticent a tals operacions; sols busca l’exposició del cadàver i les flors; les raons, ni les busca ni se les creu.

Hem viscut l’espera més llarga de les esperes, ens hem quedat al llindar de la porta de l’after, enlluernats, sense mirada, molt de temps. L’amistat no és mai un llaç tan fort com ens ho sembla en aquelles hores dominicals. Després de les abraçades, els somriures i els ullets còmplices, ens posem en moviment. Cada un de nosaltres s’allunya, cada un amb una única solitud compartida, amb un sol amor que entona en un propi cant. «L’home, en rigor, és més apte, en tots els nivells, per a viure la poesia, que per a ésser-ne conscient i per tant per a entendre la poesia dels poetes».4

  1. Penso ara en els Quaderns d’Àfrica, de Miquel Barceló: les hores i els dies eterns abans de compondre cap obra, repetint-se un i altre cop: «cal travessar el tedi».
  2. El sonet vuitè del llibre segon d’Estances és, de fet, un lament per la consciència d’una cultura catalana pobra, per la falta de companys i tradició literària a l’alçada de les expectatives de Riba. En trobareu més als Estudis sobre Carles Riba, de Jaume Medina.
  3. Transcric el fragment sencer extret de l’edició de Jordi Malé dels Llibres de Poesia de Carles Riba (Edicions 62, 2019): «Un poeta que m’estimo més que no pas admiro diu que anem en una festa per un somni que, en sortir, portarem a les mans partit en dos trossos: el que era la festa abans, quan la pensàvem, i el que ha esdevingut la festa realitzant-se. Qui els destriarà? Cal destriar-los? Què valdria cada meitat sola? ¿Com podrem mai refer res del que hem viscut si no és segons el que era quan ho pensàvem? ¿Si no és segons la “certa idea” que ens mena i ens mou?»
  4. Sobre poesia i sobre la meva poesia, Carles Riba. No cal entendre-ho tot, de Riba: cal sortir- hi de festa.

(Riudoms, 1988) és música i poeta. Ha publicat tres llibres de poesia: Oda als objectes (Premi Amadeu Oller, Galerada, 2013), Territori inhabitable (Premi Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona, Edicions de la UAB, 2015) i Retorn (Godall, 2017). Ha estudiat violoncel clàssic i històric a l'Esmuc (Barcelona), al Conservatori d'Utrecht i al Conservatori d'Amsterdam, i en paral·lel ha seguit cursos universitaris de Filologia Catalana i d'Estudis Literaris. Ha participat als principals festivals de poesia en llengua catalana i els seus poemes han aparegut publicats en revistes literàries d’àmbit català i estatal.