Si Gentil hagués continuat viu i encisat per Flordeneu. Sobre Canigó 1883

La recent pel·lícula documental Canigó 1833 m’ha recordat un comentari del filòleg Narcís Garolera sobre la singularitat del poeta: a diferència de la majoria d’escriptors de la seva època, Verdaguer destacà amb una poesia de «caire èpic, d’escenografia i temàtica grandiosa». Si això és cert, aleshores el llenguatge visual que ha escollit Albert Naudín, director del llargmetratge, per representar el seu ascens al Canigó l’estiu de 1833, és del tot coherent. Grans panoràmiques, vistes a vol d’ocell de la serralada pirinenca i és clar, Verdaguer coronant de manera èpica les crestes més altes. Per contra, algunes imatges on apareixen fades i salts d’aigua, o la mateixa Flordeneu, m’han semblat una mica naïfs. Sigui com sigui, però, i això és el que ara m’interessa, la pel·lícula aconsegueix subratllar la dimensió geogràfica tant del poeta com de la seva obra.

Intèrprets i crítics de tots colors, de fet, han subratllat d’un temps ençà que l’obra de Verdaguer és una «geografia poètica», o una «poesia geològica», d’una gran «imaginació topogràfica». D’ell s’ha escrit que fou un «home tel·lúric», i que «reprengué la temàtica mística i d’amor a la naturalesa que ja caracteritzà la poesia de Ramon Llull». He llegit que el poema Canigó és un «cant apassionat a la geografia de Catalunya»; o que la «visió geogràfica de la terra catalana», així com una «valoració estètica del sentiment d’enyorança», són algunes de les seves aportacions més originals. Finalment, Francesc Codina, ens recorda igualment que la seva contribució decisiva al discurs territorial hauria arribat amb el Canigó, un text «en què l’ingredient geogràfic i diguem-ne naturalístic, botànic i geològic, hi té un pes fonamental, igual o superior al llegendari i històric».

Més sorprenent és saber que a l’hora d’escriure la llegenda pirenaica del temps de la reconquesta, Verdaguer podria haver consultat l’obra d’un dels geògrafs anarquistes més importants del segle XIX, Elisée Reclus. La imatge dels Pirineus com una «fulla de Falguera», diu de nou Garolera («Pels gel i rius oberts, prengué la cordillera/agegantada forma de fulla de falguera», a La Maleïda), podria ser, de fet, un deute de La terre. Description des phénomènes de la vie du globe, llibre publicat per Reclus l’any 1877. Però el mateix geògraf, en un llibre publicat tres anys més tard i titulat Histoire d’une montagne, hauria pogut dirigir el tema sencer del Canigó, si hem de fer cas a la següent observació: a l’origen dels temps històrics, hi escriu Reclus, tots els pobles han mirat les muntanyes com si fossin divinitats; o si més no, han mirat «els seus trons apareixent i ocultant-se de manera alternativa degut al canviant vel del celatge». I segueix: «A les muntanyes tots hi han vist l’origen de la seva raça; tots han cregut que allí hi residien les seves tradicions i llegendes; allí hi esperaven la futura realització de les seves ambicions i dels seus somnis; d’allí se suposava que havia de baixar el seu salvador, l’àngel de la glòria o de la llibertat». (Verdaguer, recordem-ho, també fa al·lusió a «l’Àngel de la pàtria, que guarda els Pirineus»).

Des d’una perspectiva política, tanmateix, no cal dir que Reclus i Verdaguer partien de posicions aparentment contraposades. El primer se’l pot vincular al romanticisme utòpic o revolucionari, mentre que el segon se sol etiquetar de «romàntic conservador». Compartien, en canvi, el que han compartit tots els romàntics: la celebració de la naturalesa i més en general, un interès per això que la sociologia anomena el «reencantament del món», que és una manera d’assenyalar l’esforç del segle XIX per retornar a la naturalesa i al món en general, el seu caràcter sagrat, misteriós i ocult.

Pels romàntics havia estat la Modernitat qui havia accelerat el «desencantament del món», una expressió que popularitzà Max Weber. En canvi, més recentment, alguns autors han afirmat que amb el sorgiment del Déu únic, transcendent i celeste, s’inicià ja un despoblament de la naturalesa i del territori d’éssers sagrats. Potser per això, la religió, ja fos en les seves formes tradicionals o en les seves manifestacions místiques, ens diuen Michel Löwy i Robert Sayre a Révolte et mélancolie. Le romanticisme à contre-courant de la modernité (1992), no podia ser l’únic mitjà per tornar a encisar el món. Per fer-ho, els romàntics reactivaren els mites pagans i cristians, les llegendes i les rondalles; exploraren els regnes ocults dels somnis i de la fantasia; i buscaren analogies i correspondències contínues entre l’ànima humana i la naturalesa, entre l’esperit i el paisatge. Aspectes tot ells que trobem a l’obra de Verdaguer.

Ara bé, en el seu cas, existeix el que podem anomenar certa ambivalència romàntica. I és aquesta ambivalència el que m’agradaria exposar i argumentar breument d’aquí fins al final del text, encara que sigui a manera d’hipòtesi de treball. Perquè al meu entendre, hauria tingut conseqüències importants sobre la cultura territorial del nostre país. Diré de manera provocativa que la poesia de Verdaguer contribueix de manera decisiva a la construcció del discurs paisatgístic català, però alhora aquest discurs marca una distància definitiva respecte al món natural. Un aspecte ja destacat per crítics com Pere Tió, que ens diu que la visió romàntica d’una natura hostil i titànica com la de Verdaguer, indica al mateix temps el desarrelament humà respecte l’entorn.

Parlo de paisatge, però aquest terme no apareix en cap dels versos del Canigó. En la presentació que en fa Carme Arnau a la col·lecció d’Edicions 62 Les millors obres de la literatura catalana, hi diu que si a L’Atlàntida el «cataclisme geològic» tenia més «entitat que no pas els personatges», a Canigó és el paisatge el protagonista del poema; i afegeix que «un dels més grans encerts de Verdaguer ha estat humanitzar» aquest paisatge. Insisteixo, però, que el poeta no utilitza aquesta paraula, encara que és cert que en alguna ocasió parla de «quadro diví» o «eix quadro» que «té el firmament per marc». En canvi, les referències al «jardí» o al «paradís» són constants. Els «gegants» del Canigó, per exemple, sostenen un «paner de flors» i amb la seva suor fecunden el «plaent jardí». L’ànima de Gentil, protagonista del poema, s’obre al «primer amor» endut pel perfum d’una rosa, «efluvi de l’Edem ambriagador».

És aquí, doncs, on em sembla veure de manera clara la influència de Sant Francesc d’Assís, i que ja ha estat ressaltada per altres autors, a banda del llibre que el mateix Verdaguer li consagrà (Sant Francesc, Verdaguer edicions, 2001). El capítol dedicat al poeta de Folgueroles del volum col·lectiu Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies (ed. Edhasa, 1979), per exemple, hi llegim que aquest ens ofereix una visió del món «panteista», i que es tracta de la mateixa «visió franciscana davant Déu i la natura», on aquesta «queda impregnada dels atributs divins».

Això coincideix en gran part amb l’ampli estudi que Flavio Cuniberto ha realitzat sobre Sant Francesc, titulat Paesaggi del Regno. Dai luoghi francescani al Luogo Assoluto (Neri Pozza Editore, 2017). Per aquest autor, llocs com els Piani di Castelli, el Monte Vettore o la Val d’Orcia, a la Toscana, eren pel d’Assís la materialització física del Regne del Cel a la Terra. L’ara-i-aquí del Jardí celestial. Per això Cuniberto ens diu que la mística del sant és, sobretot, una «agrimensura mística»; i que la seva espiritualitat estava lligada als llocs. També en el caminar, un aspecte que l’acosta igualment a mossèn Cinto. Fet i fet, respecte autors cristians anteriors, la novetat de Sant Francesc és que la seva experiència del Regne assumeix una «fisonomia itinerant», és a dir, que el Regne se li manifesta a partir dels llocs físics que recorre a peu. Tanmateix, com recorda Cuniberto, no és pas a Sant Francesc qui s’atribueix la «invenció» del paisatge, que tindrà lloc segles més tard; però sí que hi veu el precedent més directe. Si més no, afirma que el paisatge no és res més que «la memòria més o menys nostàlgica i secularitzada (estetitzada) del jardí franciscà».

Així doncs, el paisatge de Verdaguer és nostàlgia del Paradís perdut i, alhora, experiència real del mateix seguint el model i l’exemple de Sant Francesc. Una nostàlgia, amb tot, que pot tenir un significat més complex si tenim en compte que al final del poema, amb la instal·lació de la Creu al cim del Canigó, no només son derrotats simbòlicament els sarrains, sinó també els cultes pagans de la naturalesa. Aquesta és, doncs, l’ambivalència romàntica del poeta. Si Canigó ha estat definit com un «cant al regne de les fades», que són els «esperits encarnats» dels Pirineus, éssers màgics «que dominen i conjuren els elements, els vents, els temporals i les flors», com diu Pere Tió en una lectura romàntica de l’obra (Estudis verdaguerians, 2, 1987), el poema conclou amb la formació d’una Catalunya cristiana en què el paganisme ha retrocedit del tot. O per ser més precisos, el que recula és el cosmoteisme, un terme que agafo de l’historiador de la cultura Jan Assmann.

El contrari del monoteisme, ens diu aquest autor a Die Mosaische Unterscheidung oder der Preis des Monotheismus (2003), no és ni el politeisme ni el paganisme, sinó el cosmoteisme: «la religió del déu immanent i de la veritat velada, que es mostra i oculta en milers d’imatges». Una religió on el sagrat es concreta en «llocs, arbres, fonts, pedres, grutes o bosquines». El pas d’aquesta religió «primària» al Déu únic —i això és cabdal— hauria comportat, segons ell, una ruptura entre Déu i el món. «El diví, escriu, s’emancipa del seu lligam simbiòtic amb el cosmos, la societat i el destí, i es presenta davant del món com una magnitud independent». Alhora, i en correspondència amb aquest Déu extra mundà, l’home també «s’emancipa de la seva relació d’afinitat amb el món i es transforma en un individu autònom».

Tot això ens pot semblar ara anecdòtic, però ben pensat no ho és tant. Si el món és el «cos de Déu» —i és així, ens diu Assmann, com ho viuen els cosmoteistes—, els humans no en poden disposar lliurement. Per contra, en el moment en què el sagrat es retira de la Terra i migra cap al Cel, és quan la naturalesa pot quedar sotmesa als humans, com molt bé ha destacat Pilar Codony en una relectura crítica de la Bíblia. En el seu llibre Dominaràs la terra (Fragmenta, 2023), ens recorda aquell passatge clau del Gènesi que diu: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra». Que lluny que som de Verdaguer!

Una de les idees més sorprenents del citat Assmann és que hauria existit un cosmoteisme «reprimit» a l’interior de la nostra cultura. En aquest sentit, afirma que el Romanticisme es pot entendre, en part, com un moment històric i cultural en què aquest cosmoteisme subterrani emergeix, «retorna». Si fos així, aleshores podem aventurar que la poesia de Verdaguer recull aquesta tensió o dialèctica, i que la seva ambivalència romàntica prové d’això.

Tota la primera part del Canigó és, així, la relació de Gentil amb una muntanya plena d’esperits, de fades, de llegendes i de mites; una muntanya propera al Jardí o al Paradís terrenal de Sant Francesc. Uns Pirineus, en fi, viscuts i percebuts com si fossin animats, on la subjectivitat dels protagonistes ressona en cada fenomen natural i geogràfic. La part final del poema, en canvi, amb la Creu «al bell cim», símbol del naixement de la Catalunya cristiana és, alhora i de nou, la «repressió» del cosmoteisme. En el nou temple, diu l’abat Oliba del poema, els Àngels hi aniran per fer-se seu «eix colomar de fades».

Així les coses i per resumir, podem dir que existeix certa contradicció en el poema Canigó; una contradicció, per altra banda, que podria haver marcat, fins i tot, la mateixa biografia de Verdaguer. Per una banda, un esforç per «reencantar» el món natural, per encisar-lo, i que connecta amb aquesta «religió primària» que hem anomenat cosmoteisme. Per altra, la seva fe cristiana, que el portà a plantar la Creu a dalt del massís, un gest que reprodueix alhora el triomf de la civilització cristiana i el doble distanciament entre el món i Déu, i el món i els homes. Que és, per cert, la mateixa distància que institueix el concepte modern de paisatge, secularització del Paradís terrenal de Sant Francesc. És en aquest sentit, doncs, que  Verdaguer hauria estat un dels introductors del paisatge a casa nostra, però al preu de transformar la naturalesa i el territori o bé en un simple espectacle —com en les panoràmiques que ens ofereix la pel·lícula Canigó 1833—, o bé en un recurs a disposició dels homes i les dones.

Lletraferidura 1: Joan Ferraté i altres coses

Plau, i és honorable, d’escriure en premsa lliure per dir allò que surti del pap, en forma de lletraferidura, quan sigui i com sigui, sense limitacions ni traves ni escarafalls, ni esperes ni convencions ni reconvencions de cap mena, i que pugui ser expansió de dèries o necessitat indefugible d’expressió, i que a algú aprofiti. Els amics de La Lectora, excel·lents companyons de colla esperitosa com cap altra, ho han propiciat, i els en soc reconeixent.

Aquest 2024 és el centenari del naixement, entre d’altres, de Joan Ferraté. No oblidem pas, per ventura, el gran Estellés, en Pedrolo, i el Rector, ben agombolat per en Pedrals. Això de les centenes sempre convé, i és bo, en el sentit que la gent en parla, dels autors, i amb sort es publiquen coses, i algú ho agraeix. Ho constatem cada any, i el proppassat 2022 ho vam veure amb Gabriel Ferrater. La nova edició dels Papers sobre literatura és de celebrar, sobretot pels papers inèdits. L’article esplèndid sobre Carner ha estat tota una troballa, formidable; i l’endreçament de tots els materials que ha fet l’editor, Jordi Cornudella, molt encertat, com és habitual. Seria bo de veure què pot sortir, en aquesta avinentesa cronològica, de, o sobre, Joan Ferraté, si algú s’hi anima. La majoria dels seus llibres deuen ser introbables, o de mal trobar. Com que les edicions crítiques definitives són complicades i entretingudes de confegir, penso que els lectors (i lectores) —sobretot els més joves, àvids de conèixer un autor d’aquesta magnitud— agrairien —i mereixen— allò que solen fer els anglesos, un Reader, que aplegués quatre coses fonamentals de l’autor, una mica de tot: crítica, poesia, traduccions, entrevistes, proses, per donar una idea mínima de l’abast de l’escriptor. Jo mateix vaig tenir l’oportunitat, i el goig, de fer-ho amb Segimon Serrallonga, un cop traspassat, i amb l’obra descatalogada. Vaig trobar editor, i amb el marmessor, i vell col·lega, Francesc Codina, vam confegir una antologia que feia patxoca, i donàvem a conèixer una mica (tot i que que fos una punta d’iceberg) un dels grans poetes i crítics del segle xx català, encara mal conegut. L’amic i confrare de Serrallonga, Ricard Torrents, bon coneixedor de vida i obra del personatge, va encarregar-se de la semblança crítico-biogràfica. Així aparegué Sempre voldré voler. Antologia, que segur que a més d’un haurà fet servei. Era un tast, però en temps de zàping un tast és més que res. Bé, deixem-ho córrer. Algun dia potser tindrem aquella mena de Pléiade nostrada que somiava Oriol Izquierdo quan duia amb seny les regnes de la Institució de les Lletres Catalanes. No sé quan ni com, no soc endevinaire, i desconec les entreteles del món editorial i de la política literària. Potser no arriba mai a materialitzar-se una cosa així, si hem de creure les amenaces d’extinció apocalíptica que, segons Eudald Carbonell, tenim a les mans. De moment podem estar contents de comptar amb magnífiques edicions crítiques com, per exemple, la Rosa Leveroni d’Abraham Mohíno, o l’edició de Xavier Macià de tot Vinyoli, a 62, o les poesies completes de Foix, Riba i Ferrater, i uns quants més, esclar, no estem per fer llistes. Però faria un bé immens a la joventut —i senectut— lectora, tenir, sense anar més lluny, una edició de butxaca de Poesia del 57, de Josep Carner, que no es troba enlloc. Tornant a Ferraté, voldria citar com acaba la Necrologia que li dedicà a Estudis Romànics l’enyorat Carles Miralles, membre de l’IEC: «Una obra que constitueix un testimoni d’una concepció de la poesia que la té per indeslligable de la tradició de la poesia i que la considera, segons s’expressa en els poemes, el més real, una alternativa a la realitat». Per cert, el proper dia parlarem de diverses coses, voldria ser novatxer d’allò que succeeix ara i de suposades antigalles que, en realitat, ens ennoven de coses fonamentals que són immortals, per tant, presents i actuals (i potser eternes). Per exemple, comentar un article que, precisament, Carles Miralles publicà a la col·lecció «El Pont» (no la revista), de l’editor Arimany, l’any 66, Un altre tròpic i altres novetats literàries. Un altre tròpic era un relat de Joaquim Carbó. L’article del jove estudiant de Clàssiques porta per títol «La poesia catalana l’any 1965», i és interessant copsar, com veurem aviat, la percepció del jove Miralles, amb vint-i-un anys, imbuït de l’alè i la dimensió de l’època.

Per avançar notícies, es parlarà —si Déu ens dona vida i salut—, a la propera entrega, per anar registrant coses lletraferides que massa sovint passen pràcticament invisibles, i entren en la depreciació i l’oblit, com són els quadernets que s’edita ell mateix, l’esplèndid traductor Josep Maria Jaumà (ara en tinc dos, d’entre una profusa col·lecció ja anyenca, sobre la taula: La branca de poesia anglesa de Gabriel Ferrater, i Pròleg general als Contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer, que només ell distribueix a mà); no oblidarem novetats, el darrer Llavina i el darrer Riera, el número 3 de Papers de Versàlia («Paraula / Silenci»), amb força teca (per exemple, un poema d’Espriu del Llibre de Sinera amb comentari de text de Jordi Vintró, que és en ell mateix un poema, quelcom singular i que no tothom és capaç de fer), i evidentment la nova edició de La paraula i el món, de Lluís Solà (a Edicions de 1984), amb sis textos inèdits, tan imprescindibles com la resta del llibre; no oblidarem les darreres entregues de Sala-Valldaura (Quasi muts, a Lleonard Muntaner) i Feliu Formosa (Temps sofert, a Quaderns de la Font del Cargol) i la traducció d’Eloi Creus de Sandro Penna (Si la vida sabés l’amor meu, a 1984), i  comentarem també el desplegable que ha publicat Joan Graell i Piqué en guanyar el 7è Premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva, promogut i editat per l’Editorial Fonoll de Juneda. No voldria acabar sense recordar, encara endolat, la poeta Ester Xargay (que formava part del jurat d’aquest premi); d’ella caldrà que es revisi tota la feina feta, bé sola, o al costat de l’amic Carles H. Mor, company fidel de molts anys, genets de corser inquiet, armats de claus que obrien mil portes. Els recordo, enyorat, en un viatge de «retrobament» prou divertit, a L’Alguer, de ja fa uns anys. També desitjo evocar per a la nostra primparada posteritat dos ex-alumnes del meu curs de poesia de l’Ateneu, de ja fa uns anys també, que ens han deixat recentment: Joan Vich, alcalde que fou de Vilanova del Camí, creador de poemes commovedors sobre els pares, en una introspecció personal pregona, i que no han vist mai la llum pública. I també em cal rememorar l’única obra que arribà a publicar l’amic  Francesc Surroca, de l’altra Vilanova (i la Geltrú), i que vaig tenir el privilegi de presentar a la seva vila, D’engrunes, la vida, publicat a El Cep i la Nansa. Llibre memorable, s’hi sent bategar l’autor, amb encerts de meravella, com en el poema Ella, que comença així: «La poesia tenia forma de joventut». Potser la poesia no cal que demani gaire més.

Puff, el drac màgic de la generació literària dels setanta

Just encetada la rentrée literària del 2021, Julià Guillamon va publicar una columna en què denunciava l’arraconament sofert per l’anomenada generació dels setanta, els «actuals sèniors literaris», en favor dels autors més joves o de la més immediata novetat editorial. Segons el periodista, totes aquelles septuagenàries testes d’Hidra han estats escapçades a causa d’una manca de continuïtat i reconeixement per part de les lleves posteriors, i es preguntava tant pels mecanismes com per les raons que han malmès la configuració continuista dels qui acabava anomenant els nostres «clàssics contemporanis». Dret a llei, la idea no era cap novetat; mesos abans la periodista L. Ramis l’havia plantejada a les xarxes socials amb un missatge prou genèric i alhora efectiu com per deixar-hi petjada. Fins i tot, interpel·lat per aquesta qüestió en una típica entrevista canicular, Miquel de Palol no s’havia estat de considerar aquest oblit com «…un element més de la fallida profunda en què estan les lletres catalanes». Vistos els antecedents, tanmateix, semblaria que l’article de J. Guillamon elevava una anècdota estival a categoria periodística just coincidint amb la inauguració de la Setmana del Llibre en Català, però poc devia imaginar-se l’efecte dominó en què participava fins al punt d’esdevenir un dels assumptes literaris més insistents dels darrers anys.

Abans de continuar, però, una prèvia: usar el mot sèniors per referir-se exclusivament als membres de l’anomenada generació dels setanta (a partir d’ara, G70), molts dels quals són actualment i casualment septuagenaris, implica una confusió terminològica ja que exclou els autors d’edats més provectes. ¿Què en fem, llavors, d’autors com Feliu Formosa o Teresa Juvé o Joaquim Carbó o Antonina Canyelles o Josep Palàcios o…? Com n’hem de dir, del centenari Josep Vallverdú, degà de la literatura catalana a qui se li ha dedicat tot l’any literari? Per estalviar-se malentesos i per consensuar-ne algun sentit, potser més valdria avenir-se a la proposta del malaguanyat V. Pagès Jordà i considerar sènior tot aquell autor en edat de jubilació laboral. Al cap i a la fi, dins el gremi de les lletres un autor encara és «jove» sobrepassada la trentena —pensem per exemple en les bases d’un premi literari com el Premi Documenta de narrativa— i certifica com tota convenció temporal basada en una periodització edatista fa de l’ars longa vita brevis una veritat doblement incontestable.

Així doncs, d’ençà l’article citat, s’ha produït un progressiva revalorització dels sèniors literaris en general i de la G70 en particular. Recapitulant fins a la simplificació, s’han produït monogràfics en pàgines webs i suplements culturals d’anomenada, recitals reivindicatius via promoció tant privada com pública i un bon conreu a la premsa en ploma de Sebastià Portell, Vicens Pagès Jordà, Ponç Puigdevall o Jordi Amat, entre molts d’altres. A nivell institucional la ILC i l’AELC han treballat a fons tant a nivell particular com col·lectiu a través de premis individuals, monogràfics, reconeixements grupals, cicles arreu del territori.1 Així mateix, força editorials han apostat no només per seguir-los publicant obra nova, sinó també per recuperar-ne a través d’antologies o obres completes com les Jaume Vidal Alcover, Marta Pessarrodona o Josep Piera. De fet aquests dos darrers autors, a més d’una llorejadíssima Antònia Vicens, han rebut els últims premis d’Honor de les lletres Catalanes. Pel que fa al tan blasmat autisme universitari, fa decennis que el grup de recerca de la UIB coordinat per la recentment premiada Margalida Pons pica el ferro calent de les poètiques més experimentals, i Jordi Marrugat ha basat la seva investigació de la G70 i en clau postmoderna tant a títol individual com col·lectiu. Fins i tot, entre la barra i el birret, podem esmentar La verda és porta de Joan Todó, biografia literària de Joaquim Soler i Ferret i un retrat generacional dels integrants d’Ofèlia Dracs i de la societat del moment.

Atesos tots aquests exemples, ¿fins a quin punt la denúncia feta per J. Guillamon estava fonamentada? ¿Quin tipus de reconeixement o desconeixement existia abans de l’article o, capgirant-ne la perspectiva, fins a quin punt n’ha estat l’espurna? Al cap i a la fi, a més del biaix d’observació selectiva imposat —basti recordar el volum Sèniors poètics que la ILC va publicar arran d’una iniciativa prèvia a internet en què tot d’autors joves havien escrit una monografia del seu autor veterà predilecte—, aquesta mena de debats solen enrocar-se en un inacabable estira-i-arronsa d’exemples i contrarèpliques gairebé sempre espuris. Ara bé, si el prenem com a punt de partida per revisar el sorgiment de la G70 i valorar-ne la trajectòria, per analitzar qui són aquests «sèniors» i què entenem per clàssics contemporanis o tradició, llavors la pregunta pren tota una altra perspectiva. I és que encetada la dècada dels setanta, a les beceroles d’un sistema cultural que aparentment abandonava patums i patufets, resistencialismes i realismes socials a favor d’un nou paradigma, l’aparició d’una nova fornada d’escriptors fou celebrada amb alegria i encara major condescendència. Assegurada en teoria la tan desitjada santa continuïtat, molts d’aquells joves foren part activa i directa dels fonaments del sistema literari que ara teòricament els bescanta. De fet, això és el més irònic del cas: tots aquells protagonistes de la incipient indústria cultural, les primeres i més fulgurants «joves promeses» amb premis literaris, mitjans i plataformes noves de trinca, ara són víctimes del mateix sistema literari que van alimentar de cadells. Com en la coneguda cançó infantil, toca preguntar-se si entre uns i altres van alletar una fera ferotge, un sistema draconià que viu per sempre mentre que les joves generacions, però, es van fent grans.

Si volem aprofundir en el bateig de la G70 i la seva posterior evolució, en primer lloc cal centrar-se en l’antologia La generació literària dels setanta (1971) d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells (a partir d’ara, Cabanyes-Graells).2 Sota la supervisió de Joaquin Molas i amb una finalitat totalment editorial, els llavors estudiants de la primera promoció de filologia catalana de la UAB planificaren un recull d’entrevistes a vint-i-cinc autors catalans nascuts entre el 1939 i el 1949. En total els escollits foren Jordi Teixidor, Miquel Bauçà, Robert Saladrigas, Josep Maria Benet i Jornet, Gabriel Janer i Manila, Jaume Melendres, Josep Elias, Xavier Romeu, Marta Pessarrodona, Terenci Moix, Narcís Comadira, Anton Carrera, Jaume Pomar, Jordi Bordas, Josep M. Sonntag, Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Guillem Frontera, Jaume Fuster, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver, Ramon Gomis, Àlvar Valls, Jordi Coca i Josep M. Nadal. Publicat expressament i apressada pel Sant Jordi del 1971, la censura el segrestaria just una setmana després d’aparèixer i no es tornaria a redistribuir fins al 1976. No cal dir que si la intenció primera n’era l’agitació cultural, el decomís n’accentuà i en multiplicà l’efecte: les còpies no comissades passaren de ma en mà i els ciclostils feren la resta. Tot i aquest periple, l’antologia és inevitablement irregular atesa la inexperiència dels entrevistadors, la rapidesa de l’encàrrec i la quantitat de veus tan diverses, però marca la primera nòmina d’autors encara que algun d’ells tingués l’opera prima en premsa. En relació amb aquests vint-i-cinc, doncs, la perspectiva temporal ens permet de saber quina ha estat la carrera literària de molts d’ells, algunes estroncades o abandonades, d’altres encara avui actives. I no obstant les mancances d’un projecte apressat però benvolent i meritori, no se li pot negar un valor històric dins el qual destaca, paradoxalment, per com la majoria dels entrevistats renegaven estentòriament del terme «generació». El fet resulta prou xocant i potser per això mateix els antologistes, conscients d’aquesta paradoxa o «degradació semàntica» de la paraula, foren tan vehements enumerant alguns valors comuns recollits al pròleg «Certificat de generació». En concret, nou punts on destacaven socialment la consciència de ser producte de la postguerra, marcats pels nous mass media i pel boom editorial del moment així com l’assumpció de trobar-se en una societat de consum. A nivell estilístic, l’autoaprenentatge, la pobresa de llenguatge fruit de les mancances educatives patides i un desig purament ideal de certa professionalització els permetia d’acollir-se sota la premissa de tants caps, tants barrets. El que els mancava de seny, però, ho supliren amb la rauxa o qui sap si, segons V. Martínez Gil, era «la moda de la broma».3 Només cal recordar el to hiperbòlic de la datació: «I amb aquesta acta notarial, llargament elaborada, passeu a la posteritat, escriptors catalans nascuts del 1939 al 1949. El país i mil anys d’història us contemplen, nois! (…) Cap i casal, 28 de febrer de l’any I de la generació».4

En segon lloc i potser encara més important, Àlex Broch ha estat el màxim apologeta del terme «generació dels setanta», ja sigui des dels postulats més teòrics, des de la crítica més analítica o a partir de la historiografia més pràctica. També conegut per erigir-se’n com el crític militant de referència —açò és, el seguiment continuat de la novetat literària amb l’oberta voluntat d’incidir dins el debat públic—,5 aquest crític serà el màxim valedor de la literatura produïda d’ençà els setantes i amb un primer període crític amb una evolució molt interessant. Així als inicis Broch ja diferenciava tres subgrups poètics: la generació de postguerra, una intermèdia —N. Comadira— i la pròpiament dels anys setanta.6 D’aquesta darrera, n’extreia coincidències estilístiques tals com el refús al realisme, la reivindicació idiomàtica en tant que eina d’investigació o una major complexitat compositiva que quallava en el concepte «formalista». I tot i que només cités poetes esparsos com Miquel Desclot, Ramon Pinyol o Xavier Bru de Sala, Broch sabia prou bé quin pa s’hi donava ja que havia compartit taula amb molts d’ells.7 De fet, ell mateix alertava del perill d’iniciar una «bizantina discussió» sobre l’existència o no d’aquesta generació, però creia «inqüestionable» l’existència d’unes característiques coincidents que permetien l’ús del concepte bo i acceptant que no els lligava cap unitat estètica, sinó valors més aviats socioculturals.8 Amb tot, els tractava d’una manera genèrica però sense especificar-ne els valors constitutius, citant fonts d’autoritat però just a peu de pàgina.

Aquesta anàlisi pendent es resoldrà pocs anys més tard, quan desenvolupa el perquè de l’ús d’aquest concepte historiogràfic, l’ús que se n’ha fet en altres literatures europees o les bases teòriques emprades: en concret els set punts plantejats a Les generacions literàries de Julius Petersen.9 Aquest cop la reivindicació generacional ja no es limitava al gènere líric, si bé necessitava d’una captatio per defensar-se d’acusacions com manca de cientificitat o dissoldre l’equivalència entre generació i identitat estètica. Fet i fet el gruix del text era el desenvolupament dels sets punts plantejats per l’autor alemany citat bo i argumentant-los amb exemples concrets. I malgrat un discurs en definitiva ben articulat i coherent, eren hipòtesis que l’autor feia dependre d’una futura i sancionadora historiografia literària. També n’era conscient un prologuista amb l’experiència de Josep Maria Castellet, qui el lloava amb un futur imperfecte: «…la coherència d’un pensament crític que, tanmateix, està definit les línies mestres que acabaran configurant tota una generació o grup generacional» (el subratllat és nostre).10 Per tot això, el seu particular balanç futurista resultava esperançat i fins i tot s’arriscava a establir etapes i subetapes a partir de valors evolutius fins vaticinar que el període «…1968-1980, ha estat, ha d’ésser i serà considerat com un període d’irrupció, preparació i aprenentatge d’una generació d’escriptors que marcarà el procés de la literatura catalana al llarg de força dècades més».11

Ara bé, al 1989 es produeix un canvi de to qui sap si causat per unes expectatives incomplertes, un esgotament altrament lògic o sobtats canvis de criteris. Mentre que el següent recull d’articles inclosos a Literatura catalana dels anys vuitanta conté aproximacions a la crítica literària més complexes, ja sigui des de la tematologia o des de caires sociològics, la seva visió generacional suposava marcar un punt i apart. Quan se li demanava per l’existència d’una nova generació dels vuitanta, Broch era molt més cautelós i no els negava pas ser «el primer moviment d’una afirmació generacional» però sense haver-se arribat a consolidar i els reconeixia el dret de cartografiar-se ells mateixos.12

Pel que fa als seus companys generacionals, sorprenia l’acusació que, en lloc de donar el do de pit que els esqueia, «…han donat un do d’estrip, forats a la línia flotació que enfonsen el vaixell i aigualeixen el trajecte». (Ibídem, p. 167). De cop i volta la situació del sistema literari s’havia tornat molt més bèl·lica:

Però en tot aquest procés a ningú se li escapa que aquí s’ha desfermat una croada soterrada, incruenta, naturalment, tot i que pot esdevenir verbalment moguda. Del que es tracta és de saber qui ocupa i ocuparà el centre del debat literari —qui es fa amb el titular de premsa— i qui la perifèria d’aquest espai. Per ocupar un espai s’ha de desplaçar qui l’ocupa. Per això (…] sentim i llegim d’una manera més evident, en tots els tons imaginables i possibles, que la generació dels setanta ha fracassat. És l’anella que faltava perquè la generació del setanta tanqués el seu cicle. (Ibídem, p. 169.)

Vet aquí com existeixes no només quan l’adversari et reconeix com a tal, sinó quan t’ubica en una posició de poder que et vol prendre. O dit d’una altra manera, l’acusació d’haver fracassat és el veritable triomf, i molt més si determines el propi marc conceptual on han de negar-te generacionalment per afirmar-se individualment. Això es veu amb claredat en un exemple summament representatiu. Si al recent cinquantè aniversari de l’antologia Cabanyes-Graells ningú —llevat de J. J. Isern—no en cantà gall ni gallina, al vint-i-cinquè, l’AELC va convocar unes plàcides jornades commemoratives on els autors recordaven el caràcter amateur però fundador, la ingenuïtat i el caràcter subjectivament participatiu del llibre. Quant al terme «generació dels setanta», del qual assumien cert rebombori excessiu, Graells reconeixia que ells no se l’havien inventat pas sinó que s’havia popularitzat a l’entorn de la gauche divine i que havia fet fortuna periodística especialment a Tele/Estel, Oriflama i, en menor grau, Serra d’Or. Segons Graells: «En la nostra idea no només hi havia la voluntat de fer agitació literària des d’una militància d’aquesta Generació (…) Nosaltres érem del 50 i ens consideràvem benjamins, els més petits d’aquesta Generació, i no ens ho miràvem des de fora sinó que d’alguna manera participàvem o volíem participar de la Generació. Però aquest era només l’objectiu, si voleu, més evident, més obvi del llibre».13 O si es vol dir de tota una altra manera, només cal llegir novel·les tan representatives com Oferiu flors als rebels que fracassen (1972) o Esquinçalls d’una bandera (1977) del mateix Oriol Pi de Cabanyes per adonar-se de l’evident presa de posició, fos teòrica o pràctica, dins el corpus generacional.

Ara bé, trencant el to plàcid de la resta de comunicacions, la ponència d’Oriol Izquierdo seria l’única manifestament en contra de tota aquella «entomologia generacional» capaç de relegar, segons ell, l’obra a favor d’un activisme i d’una institucionalització evidentment necessària, però que avantposava els bous davant l’arada de l’obra feta i de qualitat.14 Arribant a considerar-la anacrònica i afirmant que la generació dels setanta ja no existia, Izquierdo reclamava una «relectura no militant» de tota aquella generació a partir d’establir tres nous períodes, i plantejava un parany fins llavors implícit: voler competir amb altres literatures sense abans haver acceptat les pròpies limitacions producte de la seva excepcionalitat. La següent coda, que repetia cada ics paràgrafs, resumeix perfectament el retret principal: «I l’obra? Ja la farem!». Aquesta visió més desplaent amb la G70 es veu molt més clara a Fahrenheit 212, libel que Izquierdo conjuntament amb Jaume Subirana i Josep-Anton Fernàndez signaren sota l’ardit del nom col·lectiu de Joan Orja —un ardit ben comú amb antecedents com els Trencavel i els Ofèlia Dracs o posteriors com V. Julius o Carles Bau de l’Aire.15 Aquells llavors barbamecs es treien de sobre qualsevol imputació de manca de caràcter generacional ja que n’abjuraven amb llenguatge d’època —«De generació literària, doncs, nasti; però sí que formem part, lògicament d’una generació sociològica…»— i blasmaven la fatxenderia i deixadesa d’uns «germans grans» massa aviciats pel sistema. Aquesta consideració més negativa, coincident en altres autors novells com David Castillo o Vicenç Pagès Jordà, i que s’acabaria trobant a la revista Lletra de Canvi, també s’eixamplava transgeneracionalment fins consolidar-se en una opinió cada cop més comuna. Posem per cas una tothora combativa Patrícia Gabancho, a qui els Ofèlia Drac la hi tenien jurada, la qual no s’estaria de titllar la generació de «mimada» en un recull d’entrevistes a les figures més dominats del moment.16 Fins i tot un franctirador intel·lectual amb TEPT com Joan Ferraté dispararia contra tots ells —més aviat contra els padrins que contra els fillols, val a dir— des d’alguns periòdics.17 En tots els casos, però, fixem-nos que el cavall de batalla no eren només els autors per se, sinó el marc mental que els agombolava sota una concepció «generacional» de la qual no podien escapar-se. Encara més, aquesta fal·lera arribarà a la dècada dels noranta amb l’anomenada «generació Cobi» i depassarà el mil·lenni, bo i adjectivant generacions literàries amb epítets a voltes ocurrents i sovint delirants.18

Aquest predomini del terme «generació» s’explica molt millor si tenim presents dues perspectives que en justifiquen l’èxit. En primer lloc, sociològicament parlant, la recerca d’un arquetipus generacional que definís el propi temps a les acaballes del franquisme i la incipient transició era gairebé una necessitat identitària, alimentada a més a més per un mitificat maig del 68 francès. Tal com plantejava la mateixa M. A. Capmany, la joventut es desvetlla com una nova classe social amb un valor històricament innovador, una esperançadora lleva revulsiva.19 I si tenim en compte que la premsa hi va trobar una veta d’or, llavors s’entén millor una recurrència que va arribar, com assenyala Mercè Picornell, a ser tota una neurosi.20 En un segon lloc netament acadèmic, en concret des del punt de vista de la història de la literatura, l’ús del terme generació havia estat una opció fins llavors comuna, connotada de cert valor científic. A nivell europeu només cal citar autors com Wilhem Dilthey, Julius Petersen o Albert Thibaud per comprovar-ne la petjada en les corresponents històries literàries. I a nivell peninsular la figura d’Ortega y Gasset és ineludible per concebre’n l’ús realitzat per ell i els seus deixebles. Així doncs, no és estrany que Broch s’arrecerés sota les directrius de J. Petersen a fi de citar un criteri d’autoritat que, tot sia dit, era el mateix a què s’havia acollit algú com Guillermo Diaz-Plaja. Malauradament per a tots ells, aquesta metodologia es trobava a les acaballes a finals dels setanta en favor d’altres models i d’una concepció molt més individualista que abandonava utopies grupals. Aquell fantasma generacional que havia recorregut Europa d’ençà del maig francès havia decidit fer-se corpori just quan s’hi deixava de creure.

I no obstant el pes d’aquest terme dins l’àmbit literari, la seva rellevància minva en comparar-la amb l’antologia en tant que gènere crític i activitat metatextual, una eina cabdal per a la consolidació de tantes literatures i, en especial, la catalana.21 D’una banda, és l’opció més solvent per a aproximacions primerenques i panoràmiques, ja siguin en clau territorial o bé segons un període històric o un corrent estètic determinat. De l’altra banda, l’antologia té un component sovint molt més important que allò seleccionat: un pròleg amb què postular una poètica, una estètica o una ideologia determinada. Per tot això, després del tret de sortida emès per l’antologia de Cabanyes-Graells, no és estrany que dues noves antologies líriques publicades el 1981 en recollissin el testimoni per així atribuir-se’n la consolidació. Al racó més acadèmic, La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont. A la banda més heterodoxa, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) de V. Altaió i J. M. Sala-Valldaura. Tot i les essencials diferències de mètode, ambdues recollien l’encara minsa producció d’aquells joves poetes que, en poc més de deu anys, havien passat d’una aparent perifèria a ocupar una cada cop més poderosa centralitat literària. Només cal consultar els guanyadors d’un premi com el Carles Riba entre el 1972 i el 1982 per treure’n conclusions. Les introduccions d’ambdues antologies, veritablement documentades i amb propostes innovadores, insistien a reafirmar el domini assolit, el canvi estètic respecte de l’anterior «realisme social» amb tot el control institucional i de repertori. De fet, és en aquest sentit que Broch afirmava que la G70 havia tancat el seu cicle ja que donava l’operació d’ocupar el centre del sistema literari per enllestida. I és en aquest mateix sentit que aleshores es permetia ser més exigent; segons les seves pròpies paraules, «l’èxit o fracàs d’una generació se salva amb l’obra individual d’alguns dels seus membres; no pas, lògicament, amb la de tots».22 Malauradament, de resultes d’aquesta estratagema, el recurs a publicar antologies en clau juvenil com qui llesca generacions cada decenni es va confirmar com un cíclic efecte secundari.23

Així doncs, vint-i-cinc anys després d’alguns estirabots i cinquanta després d’un aparent oblit que els hauria condemnat a la irrellevància, potser ja és hora de jutjar-los individualment. Sens dubte mig segle aporta suficient perspectiva. Durant aquests anys els nostres tres crítics han desenvolupat una trajectòria laboral i literària veritablement notable i diversa. La veritat és que només À. Broch ha persistit activament —militantment?— en l’ús d’aquesta denominació, i cal suposar que en els imminents vuitè i novè volum de la nova Història de la literatura catalana dirigida per ell mateix conclourà aquest gran projecte crític i vital. Així mateix, la carrera dels antologats com de tantíssims altres autors incloïbles dins la G70 ha estat múltiple, diversa i no estrictament literària. L’evolució i els interessos de tots ells, en conclusió, és lògica i comprovable, i molts d’ells han tingut papers considerablement rellevants dins el camp literari català. Al cap i a la fi, recordem-ho encara que sigui tardanament, tots i cadascun d’ells van ajudar en la reconstrucció d’un polisistema literari esbucat pel franquisme, bastint els fonaments d’una infraestructura cultural fins llavors apuntalada pel Seixantisme, segons defensa Marta Vallverdú, i alhora patint en pròpia pell les crisis d’una postmodernitat inesperada tal com explica Josep-Anton Fernàndez.24 Per tot això, noblesse oblige, cal reconèixer que aquella dècada fou tan vibrant i mudable que apostar o predir, i sobretot encertar, qualsevol intuïció era tot un mèrit. Tots som bornis de la pròpia contemporaneïtat, en definitiva, i sols els orbs la besllumen.

Per tant, si reprenem les qüestions que J. Guillamon plantejava retòricament per explicar-se les raons d’aquella desafecció sota tot l’exposat fins ara, les respostes potser no són les esperades. Per començar, perquè la visió nefanda d’aquell article es contradeia amb un segon article seu, publicat de fet el mateix dia i a la mateixa pàgina, on celebrava la trajectòria de Biel Mesquida, reconegut públicament amb el Premi Trajectòria i alhora pregoner de la LXX edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Fins i tot, arran del número cent del suplement cultural del diari, Guillamon plantejaria pocs dies després un estat de la qüestió molt més afalagador i esperançat on no s’estava de citar la teoria dels «cinc imprescindibles» de Xavier Bru de Sala: «Porcel, Monzó, Palol, De Jòdar i Moncada, cinc clàssics vius». Aquest epígraf, conjuntament amb d’altres usos sinonímics com «clàssics contemporanis» o «clàssics moderns» —tots ells oxímorons catedralicis— són altament cridaners i efectius, certament encertats per a per a titulars pescaclics, col·leccions o ready-books.25 Tanmateix, no és que tots ells caiguin en el parany de l’anacronisme com planteja Guillamon, sinó que són eufemismes per evitar parlar obertament del que realment tracta tot aquest afer: el cànon literari. En concret, allò que en podríem dir una «canonització sincrònica» i que I. Even-Zohar tracta com a «planificació cultural».26 És a dir, el control no d’una llista d’obres modèliques d’ascendència grecollatina que s’ensenya al batxillerat, sinó el poder sobre la pròpia contemporaneïtat literària, exacerbada a més a més per uns nous models de consum i producció i per una crisi lectora de magnituds mcLuhanianes. Ras i curt, la lluita per la vareta màgica de la posteritat literària, la capacitat d’escollir i alçurar els autors del nostre present en un pervindre sibil·lí i infal·lible.

Val a dir que aquestes lluites pel poder sancionador no són noves ni extraordinàries, però sí molt més envitricollades en casos com una literatura minoritzada i subalterna com la catalana, amb un genocidi cultural fallit a les espatlles i un polisistema editorial resultant eminentment diglòssic. En relació amb això, el cas de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas ho exemplifica perfectament. Com és prou conegut, la formació d’una historiografia literària pròpia amb bases acadèmiques equiparables a la resta de literatures nacionals europees ha resultat tota una acuitada cursa d’obstacles. En el cas de l’època medieval, la validació de la pròpia tradició literària disposava dels contraforts de la nissaga Rubió i tants altres especialistes. Quant a l’època moderna, es va apostar per una contraproduent «Decadència» que encara avui ens anem espolsant de sobre.27 Al respecte, a més de l’èxit de l’actual any Rector de Vallfogona, el fet que el teatre de Francesc Fontanella sigui un imprescindible dins la biblioteca de clàssics catalans de l’editorial Barcino és un símptoma esperançador. Però en el cas de l’època contemporània, exageracions o comparatives hispanocèntriques a banda, quan Joan Triadú afirmà que el segle XX és el segle d’or de la literatura catalana va incórrer en una malèfica profecia autoacomplerta.28 O sigui, calia mantenir un ansiós, estressant nivell àuric quant a producció i consolidació literària, i tota una fornada de moletes n’assumirien el repte per donar cos a una tradició literària pròpia però socialment intangible, una urgència històrica i educativa que interpel·lava els autors de la G70. Tinguem present com tots ells van viure la publicació d’obres com La plaça del Diamant, El quadern gris o Les dones i els dies, títols que quedarien canonitzats en un brevíssim espai de temps d’ençà la seva aparició. En aquest sentit, recordem l’onzè i darrer volum de la Història… d’Ariel, i com Joan Lluís Marfany forjava l’última baula d’una cadena que es lligava amb el present literari més immediat.29

Vist així, potser s’entenen millor les expectatives subjacents en aquest procés de revalorització dels actuals «sèniors». Segons com ho plantejava Enric Sullà en enumerar les quatre etapes del procés de canonització (legitimació, distinció, consagració i perpetuació), ara ens trobaríem entre el tercer i el quart punt.30 Aquestes etapes, però, cada cop es corresponent menys a uns gustos i sensibilitats ja no canviants, segons Guillamon, sinó que es pot afirmar que s’ha modificat tot el paradigma. Ja al pròleg de Cabanyes-Graells es destacava la importància dels nous mitjans de comunicació, l’adveniment d’una indústria cultural encara més accelerada per una revolució digital que alguns han batejat com a Galàxia Internet. Gustos personals a banda, sembla innegable que aquesta nova societat de la informació basada en sistemes audiovisuals digitals ha arraconat la lectura com a via de coneixement en el vell sentit humanista i humanístic. Reformes pedagògiques europees i nacionals com l’universitari Pla Bolonya del 1999 o el recent Decret 171 d’ordenació dels ensenyaments de batxillerat ens demostren aquesta pèrdua de centralitat de la literatura com a element estructurador tant dins l’àmbit educatiu com dins el formatiu, sigui nacional o merament identitària. La cada vegada menor quantitat de lectors potencials, motivats per oci o negoci, i la lluita per l’anomenada economia de l’atenció fan estralls en un àmbit tan particular com el de la literatura, fet que explica els planys per tants autors que no reben l’interès merescut. Entre la dispersió i la diversitat, la tria es fa cada cop més difícil i la manca d’uns referents majoritàriament consensuats provoca o monòlegs entre convençuts, o diàlegs entre sords.

Ateses aquestes noves circumstàncies, s’explica millor per què rere la revalorització del sèniors s’amaguen tants nervis quan no es reben segons quin crèdit o quines consideracions. Fins i tot, què hi ha rere els atacs a uns joves autors que altra feina tenen que haver d’acontentar expectatives alienes. Al cap i a fi  es fa molt difícil defensar que la G70 hagi estat mai desatesa quan ha rebut una atenció periòdica. Als premis literaris Ausiàs March i Joanot Martorell de Gandia del 2004 ja es celebraven unes taules rodones sobre els escriptors i les escriptores del anys setantes i que cloïen amb un homenatge final per a Josep M. Castellet.31 Els guanyadors, per cert, foren X. Bru de Sala i Jordi Coca.] Al 2012 el Centre d’Arts Santa Mònica acollia l’exposició La revolta poètica 1964-1982, on es reivindicava el passat contracultural —i contracultureta, perllongant la malícia de Joan de Sagarra— de molts d’aquest autors i se n’editava un catàleg.32 Costa molt compadir segons quins plors quan alguns dels integrants de la G70 han gaudit de les millors condicions contractuals possibles, han guanyat els més ben dotats premis literaris abans i després d’haver-ne format part del jurat, han dirigit publicacions institucionals, han tingut càrrecs públics de confiança o han participat en projectes editorials amb rèdits molt notables. Resulta molt confús acusar els joves autors de desatendre els nostres sèniors quan, per exemple, Maria Mercè Marçal és clau per entendre l’anomenada «poètica del cos», l’aposta lírica predominant durant els darrers anys. O considerar que manca una relectura de la tradició quan autores com Carlota Gurt, Núria Bendicho o Irene Solà han pres Víctor Català com a motiu i motivació de la seva obra. No s’entenen segons quines jeremiades quan Julia Ojeda ha coordinat un cicle de lectures de Julià de Jòdar a aquesta nostra revista internàutica. I és incomprensible escoltar els marrameus apocalíptics d’algú com Miquel de Palol just quan la secció literària del New York Times li publica una lloadora ressenya de la versió anglesa d’El jardí dels set crepuscles, títol que per cert serà reeditat trenta-cinc anys després de la seva aparició a la mateixa editorial que li ha publicat el seu darrer Bootes.

Sembla ser que la literatura catalana sempre fa salat. Endarrerits per culpa pròpia o gairebé erradicats per mèrits aliens, anem a l’encalç d’uns corrents històrics o uns models estètics imperants per, just emparellar-nos-hi, recular i haver de començar. En aquest desig d’assolir una normalitat cultural que a hores d’ara ja ningú no sap què vol dir, potser sota la inèrcia de qui va a rebufada del cap de la cursa, toca pagar el preu d’arribar tard i malament. Amb sort, alguns prenen consciència de com la urgència per recuperar tasca i temps els incapacita d’atendre correctament les necessitats més imminents. Segons ens recordava Olívia Gassol, Jordi Castellanos també dubtava que «…aquesta no sigui la manera de treballar la història de la literatura tal com ens ho proposen els darrers corrents historiogràfics. Però respon a una autèntica necessitat que cal solucionar prèviament».33 Per tant, potser és hora de preguntar als teòrics de la G70 —així com a nosaltres mateixos— si no estem tots cometent les mateixes errades dels mestres. Al cap i a la fi, com hem vist en el cas de les antologies, registrar una sèrie de punts més sociològics que estètics per projectar de cara al futur tot d’autors cabdals no sembla la millor de les pensades. Potser el desig de mantenir, articular i defensar un cànon literari autònom i autòcton, una tradició literària identitària transmesa des de les institucions educatives i nacionals, quan vivim en un camp cultural globalitzat i en guerra constant a través de plataformes digitals, no tindrà el resultat que hom desitjaria.

Potser d’aquí plora la criatura, o el drac de la G70. Del fet d’haver posat l’arada davant dels bous —aquell «i l’obra?» d’Izquierdo— i trobar-se que, un cop fetes les obres en ploma de tants i tants autors, alguna indubtablement meritòria i de qualitat, la societat ja no els atorga el crèdit, la validesa o la representativitat que se’ls havia promès. En arribar el moment definitiu, adonar-se que som en un regne de taifes on ningú no és prou decisiu ni cap dels seus defensors té prou poder perlocutiu o performatiu per fer reals els seus desitjos. En cas contrari, conformar-se amb el fet que la tria d’una assignatura universitària de segon cicle, potser més optativa que troncal, on la lectura obligatòria d’un únic títol de Quim Monzó en poc més de sis hores lectives serà tota la formació acadèmica rebuda. I per tot això, qui sap si el millor que pot passar és que aquella Hidra de tants caps i tants barrets que denominem la G70 no acabi tenint cap cara recognoscible, cap identitat pròpia a partir d’un nom o d’un títol. Més que un dragó, la G70 fou en realitat una bèstia acèfala des del seu naixement, un drac màgic producte d’una fundació utòpica que prometia als joves escriptors pervivència i reconeixement. Malauradament, joves, reis i prínceps, siguin escriptors o lectors, es fan grans mentre que el drac generacional s’allunya trist i moix, a poc a poc, molt lentament, fins que se’n torna al fons del mar.

  1. Vegeu la trobada d’autors octogenaris que la ILC va convocar al Palau Robert a: DDAA, «La Institució de les Lletres Catalanes homenatja els #SèniorsLiteraris». Pel que fa a l’AELC, recordem activitats com el cicle «La literatura no té edat. Diàlegs intergeneracional arreu del territori» coordinat per Sebastià Bennasar; els darrers monogràfics de la col·lecció «Retrats», o el projecte d’entrevistes audiovisuals «Lletres i Memòria» conjuntament amb el portal d’internet «Banc de la memòria».
  2. O. PI DE CABANYES; G-J. GRAELLS, La generació literària dels setanta. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949, Barcelona: Pòrtic, 1971.
  3. V. MARTÍNEZ-GIL, «Els escriptors com a intel·lectuals postmoderns», dins R. PANYELLA; J. MARRUGAT (ed.), L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la historia dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània, Barcelona: GELCC / L’Avenç, 2006, p. 299-322 (p. 300).
  4. PI DE CABANYES; GRAELLS, La generació, p. 23
  5. Per a més informació, vegeu À. BROCH, «Crítica militant: funcions i problemes», dins DDAA., Història i crítica de la literatura catalana avui, Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 45-67.
  6. Vegeu À. BROCH, «La poesia catalana: 1967-1977», dins À. BROCH, Literatura catalana dels anys setanta, Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 21-70.
  7. Recordem dues taules rodones a hores d’ara paradigmàtiques: À. BROCH, «Taula rodona amb els “nous poetes”», Canigó, núm. 328, 19-1-1974, p. 10-12; G-J. GRAELLS, «La poesia, és a dir la vida. Taula rodona amb set poetes joves», Serra d’Or, núm. 173, febrer del 1974, p. 17-21.
  8. BROCH, Literatura catalana dels anys setanta, p. 52.
  9. À. BROCH, «Sobre la generació literària dels setanta», dins À. BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1985. Es pot llegir la traducció castellana de J. PETERSEN, «Las generaciones literarias», dins E. ERMATINGER (ed.), Filosofía de la ciencia literaria, Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1984.
  10. J. M. CASTELLET, «Àlex Broch o la passió de la crítica», dins BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, p. 11.
  11. BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, p. 52
  12. À. BROCH, «La renovació literària dels vuitanta», dins À. BROCH, Literatura catalana dels anys vuitanta, Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 165-184.
  13. G-J. GRAELLS, «La generació literària dels setanta», dins DDAA., La generació dels setanta: 25 anys, Barcelona: AELC, 1996, p. 11-23 (p. 22).
  14. O. IZQUIERDO, «Quantes generacions perdudes», dins DDAA., La generació dels setanta, p. 59-70.
  15. J. ORJA, Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent, Barcelona: La Magrana, 1989.
  16. P. GABANCHO, Cultura rima amb confitura, Barcelona: Edicions 62, 1969.
  17. Vegeu articles com «De generacions» o «Dels poetes d’ara» recollits a J. FERRATÉ, Provocacions, Barcelona: Empúries, 1989, p. 33-38 i 111-112, respectivament
  18. Sense poder ser exhaustiu, «generació colacao», «generació de l’entrepà», «generació Horiginal», etc. Per a un prisma més polític i nostrat, vegeu J. SALA I CULELL, La generació tap. L’herència enverinada dels fills de la transició, Barcelona: Ara, 2020.
  19. M. A. CAPMANY, La joventut és una nova classe social, Barcelona: Edicions 62, 1969.
  20. M. PICORNELL, «Aquella estranya neurosi col·lectiva: crisi i continuïtats en la cultura catalana en el vèrtex 1969/1970», dins DDAA., Transformacions. Literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà, València: PUV, 2010, pàg. 29-54 (p. 39 i ss).
  21. Per a una anàlisi descriptiva, vegeu J. F. RUIZ CASANOVA, Anthologos: Poética de la antología poètica, Madrid: Cátedra, 2007. Per a una anàlisi històrica en clau catalana, vegeu M. DO CEBREIRO RÁBADE VILLAR, «Elements per a una historia de les antologies de poesia a Catalunya», Els Marges, núm. 83, tardor 2007, p. 15-44.
  22. BROCH, Literatura catalana dels anys vuitanta, p. 13
  23. La corrua és interminable. Comproveu D. CASTILLO (ed.), Ser de segle. Antologia dels nous poetes catalans, Barcelona: Empúries, 1989; E. FARNÉS (ed.), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans, Barcelona: Proa, 2001; S. ABRAMS; F. ARDOLINO (ed.), Imparables. Una antologia, Barcelona: Proa, 2004; DD.AA., Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, Palma: Documenta Balear, 2008; etc. Així mateix, sense esmentar-ne d’altres en clau territorial, temàtic o de gènere, podríem citar híbrids com J. JULIÀ, Modernitat del món fungible, Barcelona: Angle, 2005; o DDAA., Qui no mereix una pallissa! La darrera generació d’escriptors catalans, Barcelona: L’esfera dels llibres, 2005. 
  24. Vegeu M. VALLVERDÚ I BORRÀS, Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Barcelona: L’Avenç, 2022; J-A. FERNÀNDEZ, El malestar en la cultura catalana. La cultura de la normalització 1976-1999, Barcelona: Empúries, 2008.
  25. Fent la competència al model establert per «les Millors Obres de la Literatura Universal» d’Edicions 62, vegeu la col·lecció «Clàssics moderns» d’Editorial Edhasa que Francesc Parcerisas va dirigir entre 1985 i 1993. D’altra banda, vegeu L. BORRÀS, Clàssics moderns, Barcelona: Ara, 2013
  26. Vegeu I. EVEN-ZOHAR, «Planificación de la cultura y mercado», dins M. IGLESIAS SANTOS (ed.), Teoría de los Polisistemas, Madrid: Arco, 1999, p. 71-96.
  27. Vegeu el IV volum dirigit per Josep Solervicens de la nova Història de la literatura catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Barcino / Ajuntament, 2016.
  28. J. TRIADÚ, Memòries d’un segle d’or, Barcelona: Proa, 2008.
  29. J. L. MARFANY, «El realisme històric», dins Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, vol. 11, 1988, p. 221-283.
  30. E. SULLÀ, «Notes sobre la formació dels cànons literaris», Cultura, núm. 6, juny 2010, p. 62-85.
  31. Vegeu l’anunci publicat a la revista L’Espill, núm. 17, tardor 2004, pàg. 105. Accessible a < https://roderic.uv.es/handle/10550/34583> (Consultat el 25/08/2023
  32. Vegeu el catàleg signat per V. ALTAIÓ; J. GUILLAMON (ed.), La revolta poètica. 1964-1982, Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2012.
  33. O. GASSOL, «Jordi Castellanos i la construcció de la historia de la literatura catalana», Els Marges, núm. 130, primavera 2023, p. 14-32.

Sexe escrit

Últimament, hem vist ressorgir el zombi d’aquell clixé segons el qual la literatura catalana és sexualment carrinclona i reprimida. Seria lícit pensar que amb autors com Valerià Pujol, Vicent Andrés Estellés, Maria Jaén, Anna Carreras, Magí Camps, Marc Romera, Neus Verdaguer i un llarg etcètera, la literatura catalana contemporània s’hauria de considerar força diferent de la de principis i mitjans del segle xx, que era acusada per molts, com Fuster o Ferrater, d’excessivament pudorosa. Si llavors hi havia raons per defensar una generalització sempre discutible, avui dia fa ferum de lloc comú repodrit. A hores d’ara, comptem amb projectes com la col·lecció de literatura eròtica Idil·lis, d’Edicions de la Ela Geminada, el concurs de relats eròtics amb esperit crític Fora de norma impulsat per Sílvia Catalán i publicat a Raig Verd, o l’edició anual per part de l’editorial Bromera de l’obra guanyadora del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. La feina, en aquest sentit, s’està fent, i s’està fent molt bé. I això només pel que fa a la literatura que treballa l’erotisme de manera resoluda. Però, fins i tot deixant de banda la literatura eròtica-pornogràfica, ¿per quins set sous un autor català hauria de tenir més problemes per escriure sobre sexe que no pas un autor o autora de Barbechu? 

«El pitjor sexe de l’any», l’article que Carlota Rubio va publicar a El Quadern d’El país aquest novembre passat, tractava precisament d’això. D’una manera una mica imprecisa, Carlota Rubio ens parla de com s’escriu sobre sexe en la literatura catalana actual, i presenta una selecció d’escenes de sexe extretes d’obres en català publicades aquest 2023. L’esperit de la selecció és fer una mena de Bad Sex Awards a la catalana.1 A l’article, però, Rubio comença afirmant que «Escriure sobre sexe en català avui parteix d’un problema insalvable: a la vida real ningú s’escorre i tothom es corre, un barbarisme castellà. Això situa qualsevol escriptor que vulgui fer gaudir els seus personatges fins al final en una disjuntiva: abaratir la llengua a favor de la naturalitat o trencar l’erotisme que hagi aconseguit plantar amb una paraula contraintuïtiva». D’entrada sorprèn, sobretot perquè la conclusió no surt del fet que no es puguin trobar escenes de sexe entre les obres que es publiquen durant l’any, a jutjar per la quantitat d’obres i d’escenes que, segons Rubio, s’han tingut en compte per a fer la selecció final. També s’hi esmenten els projectes específicament dedicats a la literatura eròtica que hem mencionat més amunt. I sobretot, perquè si la diglòssia fos un problema insalvable, en tot cas ho seria independentment de si l’autor escriu sobre sexe o sobre les migració dels flamencs. 

Tanmateix, una cosa és el català literari i l’altra el llenguatge que de fet es parla a Catalunya. No es troben pas separats l’un de l’altre, però la influència és bidireccional, per molt que hi hagi un desequilibri de forces evident. La dificultat a l’hora de fer que un personatge s’escorri hi és només si l’objectiu és una pretesa naturalitat que mimetitzi la parla real; alhora que s’assumeix que la libido flueix només si no s’interromp aquesta naturalitat. És força discutible que tot plegat mostri la precarietat del patrimoni eròtic català, com afirma Rubio. En tot cas, el que mostra és la fragilitat del patrimoni lingüístic d’una llengua minoritzada. Rubio desplega la seva premissa inicial, i separa el tipus d’actitud de l’autor català contemporani en tres categories: els partidaris que el personatge s’escorri, els qui prefereixen que «arribi a l’orgasme» i «els més eufemístics o covards» que «busquen metàfores per mantenir el coit en un pla líric i sovint incòmode». Rebla la reflexió dient que les escenes de sexe d’enguany mostren que «el sexe literari és més evasiu que propositiu». Personalment, entenc que el que evadeix aquest sexe és el problema «insalvable» de dir les coses en català normatiu. La qüestió, però, és que en català normatiu se’n diu escórrer-se. Si acceptem la premissa de l’article, i afirmem que el problema de la diglòssia és inevitable per a l’autor en català que escriu una escena de sexe, almenys assumim-ho del tot. La disglòssia també pot tenir l’efecte invers al descrit per Rubio. Dit d’una altra manera, la fluència libidinosa tampoc es resol optant pel catanyol em corro. Pot passar que al lector, com a mi, li aixafi molt més la guitarra el barbarisme que l’opció acceptada. 

Rubio cita un article d’Anna Pazos en què considera que la manca d’un sexe despullat en els escriptors homes de la seva generació es pot deure a «una barreja de malestar cultural, incomoditat personal i terror». No sé per què la hipotètica manca del sexe en la literatura feta per homes ha de ser interpretada com una mena d’acte de constricció, fruit d’una repressió conscient o inconscient. Després de tanta sexualitat masculina desfermada, alguns exemples de la qual Pazos cita al seu article, també pot ser que els escriptors percebin el fet de rabejar-se en l’abjecció sexual com un clixé força suat; trencador en un determinat moment, però un símptoma escleròtic en la literatura actual. L’opció de no voler representar la construcció de la identitat a través de la pròpia sexualitat és una de les moltes possibles. No descarto en absolut les hipòtesis de Pazos, em limito a afegir-n’hi una més. Rubio, pel seu compte, fa servir la cita per aclarir que «l’acostament avergonyit i mediocre al sexe en la literatura catalana actual no té gènere», i que sembla ser un problema que s’ha detectat cíclicament. Segons Rubio, en un article titulat «Salvem el patrimoni eròtic», Joan Fuster demanava prestar atenció a les obres «intencionadament sexuals» i a qualsevol obra que tractés el tema de l’erotisme. Parlar d’obres sexuals en comptes d’eròtiques, que és del que parla Fuster al seu article, és problemàtic. Entre altres coses perquè, a parer meu, quan Fuster parla de fer cas a qualsevol obra que tracti l’erotisme, es refereix a les obres que facin servir la imatgeria eròtica sense intencions erotitzants com, per exemple, les d’intencions moralitzants. D’aquí que, just després, Fuster citi Vicent Ferrer o Francesc Eiximenis. El que vull dir és que, més enllà de la separació entre erotisme, pornografia i representació literària del sexe, el fet que hi hagi escenes de sexe no determina la forma de l’obra fins al punt de ser-ne el resum, fins i tot si en són l’ingredient principal. A no ser que vulguem llegir com a sexuals el que eren obres morals. Seria com dir que Les aventures del bon soldat Švejk és una novel·la militar.

Hi ha obres que se centren en l’erotisme, sigui per excitar al lector o no, mentre que d’altres fan aparèixer una escena de sexe sense que això obligui l’autor a tractar l’erotisme de manera específica, ni a preocupar-se’n especialment en tant que efecte de la lectura. De fet, Rubio mateixa sembla que ho afirma quan diu que «tant Sade com Pedrolo escrivien per motius que no tenien absolutament res a veure amb l’erotisme, i d’aquí la paradoxa d’aquestes temptatives de fer-los reflotar com a Moisesos de l’alliberament sexual». Però, almenys l’obra de Sade, sí que té l’erotisme com un dels seus grans eixos. L’element transgressor de Sade és, precisament, l’escriptura d’una obra antieròtica que, en contra del que era habitual, no buscava moralitzar, sinó esfondrar la hipocresia moral i sensual del projecte il·lustrat. La manera de fer-ho, però, era a través de l’excés d’una mena d’eròtica enfollida que difícilment servia per excitar al lector, però que tampoc no ho buscava. Per com parla de la novel·la de Pedrolo Obres púbiques, podria ser que Rubio descartés l’erotisme d’aquest autor i de Sade per pornogràfics? No ho crec. A l’acte de lectura dels Bad Sex Awards que va tenir lloc a la llibreria Finestres, l’escena eròtica que Rubio va llegir al final de l’acte, que va descriure com una bona escena eròtica, molt ben escrita, però decididament pornogràfica i delirant: algú practica sexe amb una mena d’ésser indesxifrable amb sis conys i una infinitat de tentacles. 

A Pedrolo potser el vincula amb la tradició «més cerebral que genital» del col·lectiu Ofèlia Dracs, les obres del qual, segons Rubio, eren tant autoconscients que perdien la capacitat de suscitar desig. No queda clar per què considera que l’erotisme d’Ofèlia Dracs és un «projecte amb programa militant», i no un conjunt d’autors que es proposaven de fer en català el que es feia a moltes altres literatures, sent la literatura eròtica només una més de les possibilitats creatives.2 Sobretot desconcerta quan cita el conte de Monzó «Història d’un amor» (del recull Uf, va dir ell), i afirma que és «un conte literari i no eròtic, però precisament perquè difumina irònicament la frontera entre erotisme i literatura, entén millor el desig que la majoria d’escenes eròtiques que s’han publicat en la narrativa d’aquest any». D’acord que Monzó es distancia irònicament de l’erotisme del relat, que mai es concreta, però aquest mateix distanciament irònic és el que empren algunes de les escenes seleccionades com a candidates dels Bad Sex Awards.3 En qualsevol cas, per a mi el problema rau en la separació entre literatura cerebral i literatura genital. La literatura sempre és cerebral, que és el mateix que dir corporal, entenent que el cos té diverses parts i que nosaltres llegim perquè tenim lòbuls frontal, temporal i parietal. Al cap i a la fi, si literatura i erotisme es relacionen és perquè l’objecte de la representació ens l’hem d’imaginar nosaltres. En això, com la música, la literatura sempre és eròtica (en sentit ampli, i no restringit a la representació del sexe). De fet, en sentit literal, no hi ha pornografia literària com hi ha pornografia audiovisual.

En resposta a Carlota Rubio, Joan Burdeus va publicar «El pitjor sexe del món». Segons Burdeus, l’article de Rubio conclou que «la literatura catalana és com un home amb problemes d’erecció». Burdeus considera que l’escriptor català, davant del suposat problema d’haver de triar entre «em corro» o «m’escorro», es troba com si «hagués de follar sota l’atenta i judiciosa mirada de la seva mare i Nacho Vidal al mateix temps». I segueix: «La ironia és que aquests bloquejos i clixés no només han empitjorat amb el temps, sinó que s’han estès a tots els gèneres i cultures». Encara llegirem una altra conclusió de Burdeus segons la qual «avui tothom i a tot arreu té problemes per escriure sobre sexe». Aquest tipus d’afirmacions llançades a discreció, són un símptoma més d’una tendència força desconcertant, que és la d’inventar-nos clixés sobre la pròpia literatura, i en cas d’anar mancat d’imaginació, reutilitzar-ne d’antics: el d’una literatura d’un erotisme pudorós, gris, mediocre i/o líric.

El problema que plantegen Rubio i Burdeus és inexistent. La prova la poden trobar a les escenes mateixes que s’han seleccionat per als Bad Sex Awards. Tant homes com dones escriuen sobre sexe amb ambició literària i sense complexos. Això sí, en molts dels casos els efectes buscats no tenen res a veure amb l’erotisme entès com a mecanisme d’excitació sexual. 

Les escenes seleccionades inclouen, per posar quatre exemples, obres d’Irene Solà, Carlota Gurt, Raül Garrigasait i Borja Bagunyà. Cap d’aquests autors ha proposat l’obra en qüestió com una obra eròtica. Com a mínim en el cas de Gurt, la intenció és obertament sorneguera. En Solà, el projecte literari està vinculat a un tipus de treball lingüístic partint d’un imaginari concret que la mateixa Carlota Rubio va analitzar amb perspicàcia en un article recent.4 Pel que fa a Borja Bagunyà, l’escena es preocupa més del contrast entre la projecció de l’experiència sexual i d’una certa construcció mecànica del desig i les sensacions que el Daniel sent quan finalment es fica al llit amb l’Ofèlia. En el cas de Garrigasait, és quasi impossible no notar el vincle entre l’escena i la barreja de registres lingüístics i simbòlics de la seva proposta, que ell mateix explicita en un article del seu blog.5 En definitiva, l’ambició formal va més enllà d’un erotisme entès com a davallada mistèrica en espiral de l’excitació sexual. Es tracta d’obres literàries amb interessos literaris diversos, que només poden ser considerades part d’una suposada mediocritat eròtica catalana si s’entén que tota escena de sexe ens ha de posar calents, o bé, partint del fet que, quan es parla de sexe, s’han de dir les coses com són. 

Aquest febrer passat, al programa La Tarda de Catalunya Ràdio s’hi va parlar de literatura eròtica. Més concretament, d’una novel·la pornogràfica autoeditada que tenia com a rerefons el procés i alguns dels seus protagonistes. Els presentadors es van encarregar d’aclarir que ells no en llegien, de literatura eròtica, no fos cas que algú es pensés ves a saber què. Tampoc no es van saber estalviar la típica conya del llegir amb una mà. Finalment, van recomanar tres obres eròtiques de veritat. Totes tres d’autors en llengua estrangera, entre ells, Almudena Grandes. I això que quan Almudena Grandes va publicar Las edades de Lulú, Vicent Andrés Estellés ja havia publicat El coixinet, i encara dos anys abans Maria Jaén triomfava amb Amorrada al piló. El problema no és pas que se’n fotin d’una novel·la, sinó que quan han de parlar de literatura eròtica, s’oblidin de la tradició eròtica en català. Al final, el problema no són les mancances de la nostra cultura, sinó les mancances que ens imaginem que té i que pregonem com si fossin una realitat; directa o indirectament.   

Aquests últims mesos, però, hi ha hagut debats sobre l’erotisme en literatura molt interessants. El novembre passat, va tenir lloc l’acte Literatura eròtica avui: sexe, tabús i llengua, moderat per Ivet Zwatrzko, i en què van participar Laia Regincós, Marc Romera, Sílvia Catalán i Sílvia Marimón. Va ser un acte amb un debat genuïnament literari. Podem dir el mateix del capítol 162 del pòdcast Gent de merda, on Clàudia Rius, Paula Carreras, Rita Roig i Ofèlia Carbonell van parlar amb Laia Regincós sobre la col·lecció Idil·lis. En aquestes dues converses es va parlar de forma meditada de literatura eròtica i no eròtica, i de les possibilitats del tractament literari del sexe. A Gent de merda, es va ressaltar que, per a un escriptor  en català que volgués escriure la història d’un professor d’autoescola, el conflicte entre la suposada naturalitat lingüística i la llengua normativa tindria la mateixa importància que per a l’escriptor de novel·la eròtica. I està molt ben vist. Els escriptors en llengua catalana tenen problemes pel fet d’escriure en una llengua en lluita constant per la seva existència o pel fet que, de crítica i de circuits de recepció que permetin una panoràmica fidedigna del circuit literari català, n’hi ha ben pocs. Fet i fet, aquests últims són una manera d’evitar els tòpics caducs. 

  1. Els Bad Sex Awards eren uns premis destinats a premiar la pitjor escena de sexe d’entre totes les publicades cada any. Es limitava a la literatura anglosaxona. El primer acte dels dels Bad Sex Awards a la catalana, batejat com a El pitjor sexe de l’any, va tenir lloc el cinc de desembre d’enguany a la llibreria Finestres. El talent de Maria Rovira i Pol Mallafré va fer que l’acte fos molt divertit. L’ambient festiu i mancat de les pretensions literàries que sí que té l’article d’El País, permetia prendre-s’ho tot com una broma amb l’únic objectiu de passar-s’ho bé. Per dotar l’acte d’un interès literari real caldria especificar quin és el criteri de selecció de les pitjors escenes de sexe de l’any.
  2. Militant, en tot cas, no pas en tant que literatura eròtica, sinó com a part d’un seguit d’iniciatives per a construir una literatura catalana moderna i normalitzada.
  3. Per ser justos, cal dir que unes línies més endavant escriu que Monzó mostra que «literatura i erotisme són el mateix». Encara que, tot just després ho explica amb una afirmació que no sé si Monzó subscriuria, sobretot per el deix místic tant llargament associat al sexe, que fa que quan en parlem volent teoritzar sobre l’erotisme, arrosseguem conceptes com el de «misteri». Precisament, em sembla que el conte de Monzó era una inversió irònica d’aquest mateix discurs eròtic pompós, centrat en una mena d’unió inefable i culminant; i la inversió es du a terme amb un excés de contratemps i d’interferències cada cop més inversemblants. Tot es pot debatre, és clar, però si hagués d’apostar-hi alguna cosa, jo diria que Monzó estaria més d’acord amb l’enfocament de Fuster. Si més no, el de l’entrada «Salvem l’erotisme», del seu Diari 1952-1960. El problema, segons Fuster, no és la poesia o el lirisme, posem pel cas, dels poetes quan treballen l’erotisme. Perquè, els poetes busquen «embolicar la troca, per veure de magnificar d’alguna manera la realitat». Els escriptors, tracten el plus «emotiu, sentimental, afectiu» que el mateix Fuster admet que sempre hi és, en l’experiència sexual i, jo afegiria, en qualsevol experiència humana. El fet, però és que Fuster sospita de l’intent de «trobar-hi un desllorigador “metafísic”» que ens mostri «com és el sexe, el desig, l’erotisme», etc. Per això, penso que una reflexió sobre el sexe en literatura no hauria de partir d’una suposada manera neta d’escriure sobre sexe, com si de la «realitat del sexe» se’n derivés una escriptura concreta.
  4. Solà comissaria i el text balla, 23 d’agost del 2023.
  5. «Les normes, els manaments, els càstigs, el llenguatge intenten posar distància entre la vida i la violència. Aquesta tensió entre una brutalitat prèvia i els esforços precaris per contenir-la és el punt de partida de Profecia. A un costat, la ferocitat que baixa de la muntanya i, a l’altre, la Bíblia, el llibre que parla dels intents de frenar-la» a Després de profeciaDe fet, l’escena de Profecia que Rubio selecciona em recorda molt als versos del poema “La nit de l’home” del poeta valencià Joan Valls Jordà: «Però el vianant s’angoixa davant la immensa / frontera viva del silenci, /del silenci com un mirall cruel/on l’èxtasi adàmic sembla fondre’s / en una passivitat de bèstia, / en una espessa suor comuna / de carn esperançada». Les dues obres comparteixen el treball de contrast entre la sensualitat carnal (i fins i tot bestial) amb el llenguatge i les metàfores d’origen religiós. de carn esperançada». Les dues obres comparteixen el treball de contrast entre la sensualitat carnal (i fins i tot bestial) amb el llenguatge i les metàfores d’origen religiós.

Le congrés ne marche pas i nosaltres, els monstres

Le congrés ne marche pas, com el mateix títol indica. Gramsci ja ens va explicar, i a l’obra de teatre ens ho recorden, que els monstres neixen quan es respiren aires de final d’època («Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i monstri»). En aquests temps, és temptador de traslladar-nos a d’altres períodes històrics per tal que ens ajudin a pensar, buscant-hi paral·lelismes, el present que ens desorienta. Atès que la ficció és una bona eina per aconseguir-ho, les premisses de La Calòrica per situar-nos al Congrés de Viena de 1815 eren vàlides i, fins i tot, diria que necessàries, i és que no podem deixar de sospitar que s’acaba la nostra època. L’execució de l’obra en aquest aspecte, però, em sembla que ha estat fallida: lluny de ser una sàtira política que ens incomoda perquè, amb ràbia, ens fa adonar dels nostres pecats (podem parlar en termes de pecat, sí, que en l’art contemporani compromès tot sembla que vagi de bons i dolents, del bé i el mal), Le congrés ne marche pas ens permet l’evasió i, per tant, tornem a casa satisfets per ser tan lúcids de comprendre l’horror del neoliberalisme contemporani.

Durant el Congrés de Viena de 1815, l’aristocràcia de l’Antic Règim va fantasiejar, al llarg de nou mesos, amb retornar a l’ordre que havia beneficiat les seves nobles nissagues els segles precedents, després del deliri que havien suposat la Revolució Francesa i l’Imperi de Napoleó Bonaparte. Lògicament, mentre vivia del seu wishful thinking, aquesta classe social moribunda es polia tots els recursos de la capital austríaca amb orgies plenes d’exquisideses culinàries, xous estrambòtics, salons regentats per madames, concerts en els quals la gran diversió era ballar els valsos que avui dia ens semblen tan xarons i, esclar, drogues i sexe per tothom. La veritat és que aquí La Calòrica ho fa molt bé, de dotar de vida l’excés de les classes nobiliàries, tant a partir de l’escenografia com del discurs, i és un goig de contemplar l’espectacle. Si bé el meu amic va considerar que hi havia massa moments de veu en off per tal de recrear aquesta vida aristocràtica, i potser és cert que els diàlegs, ben construïts, podrien haver ocupat més espai, a la vegada entenc també que, segurament, des de la companyia eren conscients del poc coneixement sobre aquest esdeveniment i context sociohistòric per part dels espectadors. I, si cal donar grans quantitats d’informació a l’hora d’emmarcar l’acció, sens dubte un narrador sempre resulta més eficient que no pas els diàlegs per jugar amb les limitacions temporals. 

El problema és que, com sol passar a la progressia, que en una altra ocasió vaig definir com a gent «d’esquerra» que ho vol tot sense pagar cap preu, La Calòrica va caure en la temptació d’intentar-nos adoctrinar. Des del meu punt de vista, n’hi havia prou amb explicar-nos què va passar durant el Congrés de Viena per tal que poguéssim fer l’exercici abstractiu d’extrapolar aquest context decadent del congrés aristocràtic al nostre present, atès que la major part dels espectadors probablement formem part de classes socials amb cert capital cultural (i econòmic). La Calòrica, però, va preferir explicitar-ho, no fos cas que algun despistat se n’oblidés. I, en un primer moment, ho va fer amb gust. És divertit, per exemple, quan el vescomte de Castlereagh, representant britànic, explica a Metternich, representant i amfitrió austríac, les idees liberals d’Adam Smith exposades a La riquesa de les nacions i els dos en comenten que són inviables (considerant que l’obra de Smith va ser publicada el 1776 en anglès, i el 1800 ja havia estat traduïda a l’alemany com he comprovat, em vaig preguntar per curiositat si era una obra tan desconeguda a l’època, però això és una altra història que no he resolt).

Cap al final de Le congrés ne marche pas, tanmateix, jo diria que la cosa va descarrilar. Després d’un tercer acte en què havia quedat clara la decadència grotesca de l’aristocràcia amb moments molt bons —com l’escena en què els nobles manen a un pobre criat de mamar el pit de la princesa Catherine Bagration, que encarna burlescament la Marianne revolucionària, o una altra en què espantats pel possible atac del ressorgit Napoleó fan una barricada inútil al mig de la sala—, els dos darrers actes ens van situar de ple en el neoliberalisme gloriós de l’època actual. Per començar a entrar en matèria, al penúltim acte ens vam haver d’empassar sencer un discurs de Margaret Thatcher, la suposada hereva de les tesis de Smith, en què clama la frase conegudíssima del «No hi ha alternativa». A banda de l’avorriment que em va despertar, perquè avui dia tots coneixem prou bé les tesis neoliberals, l’escena em va resultar alhora una mica còmica: després d’haver contemplat la dilapidació aristocràtica que, implícitament, ens havien suggerit de relacionar amb les elits politicoeconòmiques contemporànies, la crítica thatcheriana a l’«Estat mainadera» que ens roba la llibertat, i fins i tot la dignitat, gairebé semblava sensata. 

Malgrat que els neoliberals siguin experts en semblar sensatament racionals, quan realment no són res més que una colla de mafiosos engalipadors que, sempre que els convé, xuclen diner públic fins a quedar-ne empatxats, Margaret Thatcher tocava una fibra sensible per molts de nosaltres: els Estats moderns exerceixen el poder per regular les nostres vides fins a límits que haurien resultat fantasiosos pels aristòcrates del Congrés de Viena i que als ciutadans d’ara ens resulten tan frustrants, molestos i grotescos que, de vegades, preferiríem la desaparició total i absoluta de l’Estat (i dels seus representats) per tal de poder actuar, tant individualment com col·lectiva, amb llibertat. Les esquerres progressistes contemporànies, tanmateix, en general obvien aquestes pulsions llibertàries i, més aviat, semblen enrocades a la defensa d’un Estat fort i intervencionista que ens protegeixi dels mals del Mercat (i no cal dir que del Patriarcat, etc.). Si bé no nego la relativa sensatesa d’aquesta opció, davant la insensatesa neoliberal de pretendre que el Mercat és una suma d’individus i no pas de grans institucions tant o més poderoses que els Estats, la cega acceptació progressista que seran els Estats qui ens conduiran a la llibertat igualitària em sembla força qüestionable, bàsicament perquè els Estats sempre s’han fundat en el domini dels uns sobre els altres.1 I això és probablement un dels problemes de Le congrés ne marche pas: obsedits per la cantarella contra el neoliberalisme, perden de vista que potser també hauríem de pensar més enllà dels Estats moderns fills de la Revolució francesa, que ens prometien llibertat, igualtat i fraternitat però han deixat sens dubte la promesa a mitges.      

Després d’aquesta presentació del neoliberalisme encarnat en Margaret Thatcher, al darrer acte la crítica prosseguia situant-nos en una exposició d’art contemporani caricaturesca on les elits culturals del país, una part de les quals potser consumeix La Calòrica, increpava el cambrer que servia el càtering de la inauguració quan aquest xocava amb una assistent i ho vessava tot per terra. Deixant de banda que, en l’època suposadament democràtica en què vivim, imbuïdes per la germanor interclassista, les elits contemporànies dubto que tractin tan descaradament els seus subordinats (potser prefereixen la passivo-agressivitat o la crítica i burla a l’esquena, igualment humiliants), el transcurs de l’escena em va semblar molt problemàtic. La veu en off no es va estar de recordar-nos, altra vegada brandant els ideals democràtics de la Revolució Francesa que tant detestaven els aristòcrates del Congrés de Viena, que la festa ha de ser per tothom i que, si no, potser hauríem de donar-la per acabada. Mentrestant, el cambrer patia convulsions que, sense ser sorprenent, el conduïen a revoltar-se contra les humiliacions dels quatre estirats pretensiosos a través d’un ball envejable. 

El problema resulta evident: l’actuació del ballarí, que explícitament trencava la quarta paret de l’escenari i corria a moure’s entre el públic, despertava l’empatia i la identificació dels espectadors, que amb alegria aplaudien sincrònicament. I si bé, com ja he dit, coincideixo amb La Calòrica que l’hora és greu i que l’art pot ser una via per comprendre millor el present que ens desorienta, no ens podem permetre la identificació fàcil amb els oprimits. Malgrat la cruesa dels cicles econòmics capitalistes, que a cada nova onada empobreixen bosses més importants de població al nostre país, no podem obviar el fet que, davant la crisi climàtica que ja comença a treure el cap descaradament, és precisament als Estats del nord on estem immersos en el deliri d’una festa aristocràtica perpètua en la qual consumim per sobre ja no de les nostres possibilitats, sinó de les possibilitats planetàries i, per més inri, a costa dels altres, els pobres del sud. La Calòrica, però, va perdre l’oportunitat de recordar-nos-ho, ajudant-nos a pensar que nosaltres som el ballarí explotat o, si més no, que com a mínim no som els culturetes estirats ni, lògicament, encara menys les elits aristocràtiques del segle xix o les elits neoliberals contemporànies. 

Encara que sembli un exabrupte, deixeu-me afegir també aquí que Le congrés no marche pas s’inicia lluny de Viena, al volcà Mont Tambora, en una illa de l’actual Indonèsia, amb una filla indígena que es disposa a fer un ritual de pas a l’edat adulta guiada per la seva mare. La veu en off ens explica que, després de l’erupció el 1815, la més gran de la història, la humil civilització dels Tambora va desaparèixer d’un dia per l’altre sota la lava. Al llarg de l’obra, d’aquesta gent només se’n torna a parlar de passada quan, al congrés, els aristòcrates veuen el cel tenyit de roig i el sol desapareix a causa de l’erupció a l’altra punta de món. I, reprenent el paràgraf anterior, això també li critico, a la Calòrica: si volia recordar-nos no només que el neoliberalisme és dolent, sinó que sempre hem estat uns eurocèntrics, en comptes de caure de quatre grapes en l’orientalisme progressista occidental, potser hagués estat preferible que ens hagués assenyalat com a beneficiaris directes de les desigualtats nord-sud. O encara hagués estat millor que s’hagués endinsat en el riquíssim llegat antropològic per conèixer què ens poden explicar i ensenyar els indígenes de civilitzacions perdudes o d’altres llocs del món sobre justícia social perquè, tal com ja he insinuat, anem curts d’imaginació política. No em puc estar de recomanar, en aquest sentit, les obres de David Graeber, com per exemple Debt: The First 5000 Years o The Dawn of Everything, aquesta coescrita amb l’arqueòleg David Wengrow (si convé, la majoria han estat traduïdes al castellà).  

En qualsevol cas, amb el darrer acte La Calòrica semblava animar-nos a reclamar parafrasejant Emma Goldman que la revolució, tan esperada per molts de nosaltres, sigui nostra sempre que la puguem ballar. Si mirem atentament la història, però, més aviat diria que els canvis substancials arriben després que la gent anònima hagi assajat i practicat durant molt de temps, en el seu dia a dia i a petita escala, maneres de viure oposades al sistema dominant i, en el moment propici, en què tot un seguit de conjectures històriques convergeixen, assalta el poder actuant com a massa organitzada, capaç de demostrar el que ha après en els anys d’anonimat. Tot això sense oblidar, altrament, que l’èxit arriba rares vegades perquè les elits saben com conservar el poder, inclús quan implica fer certes concessions. Per tant, potser abans que la revolució sigui una festa, caldria treballar més i, també, renunciar a moltes coses. I, de fet, potser fins i tot abans d’aquesta acció directa, primer caldria interpretar sense autocomplaença el Gramsci que citaven a Le congrés ne marche pas: si els monstres hereus del vell món ronden per aquí quan el nou món encara no ha arribat, qui sap si no hauríem de sospitar que els monstres siguem nosaltres.

  1. Aquesta afirmació requeriria un desenvolupament a part, que queda lluny del propòsit de l’article. Només per fer-ne breu esment, val a dir que molts autors, entre els quals prenc com a referència Max Weber o el mateix David Graeber que cito més endavant, des de tradicions polítiques i científiques sovint allunyades, ho han demostrat a bastament.
1 2 3 19