A propòsit d’una ètica de lectura o sobre l’alteritat dels marges

«Llegia. Llegia amb una minúcia i una atenció insuperables», així narra Maurice Blanchot com Thomas, el protagonista de Thomas l’Obscur, s’acosta a la lectura. Un mètode peculiar en què l’individu es deixa assaltar i posseir pels mots que conformen cada pàgina. Ras i curt, no es tracta en cap cas d’un jo que s’apodera de les paraules, sinó a la inversa. Arran d’aquest fenomen, m’assalta, així com ho fan les paraules a Thomas, la pregunta del com de la lectura, de la manera com ens relacionem amb el llibre —i especialment amb el contingut que ens explica. En aquesta vida, si bé el què és important, en el fons, el que és primordial és la manera com el contingut es manifesta i, encara més, com aquest es vincula amb l’entorn que el cohabita.

Llegir Petit i escriure sobre literatura i amor (Arcàdia, 2023) és un llibre que consisteix en un recopilatori d’articles de Blanca Llum Vidal a propòsit del fet literari, la lectura i l’estima per aquesta. L’assaig, que no es tracta d’una teorització del gest ni de la creació artística, encara que inevitablement n’acabi parlant, esdevé un homenatge als autors i als llibres que, com l’autora declara, li han «resseguit l’espinada» (p. 7). No obstant això, seria erroni pensar que l’autora només reconeix els seus progenitors intel·lectuals, com si es tractés d’un exercici d’exposició i justificació literària. Més aviat, caldria referir-s’hi com una pràctica particularment sensible i respectuosa que, tot deixant parlar als autors que més l’han colpida, formula una manera d’aproximar-se al text. En definitiva —i d’aquí el tema que avui em precipita—: una ètica de lectura.  

Si parlem d’ètica de lectura —per tant, de la relació amb la creació literària—, cal fer una passa enrere i transitar momentàniament pels camins envitricollats de la interrelació entre l’estètica i l’ètica. De primer, què entenem per creació ètica? Quin vincle s’estableix entre creació i responsabilitat? Pel que fa a això, diré i reivindicaré  —en termes generals i assumint que sempre hi ha excepcions puntuals— la llibertat i autonomia total de l’artista, més enllà de qualsevol disposició moral i ètica en l’acte de creació. Si Pascal deia que el cor té raons que la raó no pot entendre, per aquesta ocasió diré que hi ha lògiques que només l’art pot concebre. En aquest sentit, sempre serà més divertit estudiar l’aproximació forçosament oberta —i que obre (noves lectures)— d’un escriptor que no pas la resposta dogmàtica i definitiva a qualsevol qüestió. Paral·lelament, el debat ètic-estètic també pot qüestionar el valor ètic del gest artístic i literari, o fins i tot els mecanismes, més o menys tècnics, de la representació. De tot això, si escau, en parlarem un altre dia, però avui el debat ètic-artístic-literari l’assignem a la lectura i al seu com. A la manera de relacionar-nos com a subjectes amb la creació, el text i el seu missatge; és a dir, la fixació dels significats precipitats o no que el lector, ara des del rol de creador, fa del text; però també del seu procés invers, això és, de com aquesta creació, originàriament subjectivada, s’adreça a nosaltres, com si fóssim el seu objecte. 

M’agrada el llibre de Blanca Llum Vidal perquè molt a la seva manera presenta una manera de llegir. Una manera que diu ser petita. És a dir, una aposta que es declara atenta i curosa, respectuosa amb el text, així com amb aquell que el crea. Això és, una lectura que vol evitar ser projectiva i identificadora perquè reivindica la individualitat de cada text. Aquesta idea es defensa al primer capítol; tot seguit es dona pas a un seguit d’articles recopilats sobre els seus autors més venerats.  

Penso en els autors als quals posa atenció Blanca Llum Vidal: Martin Buber, Víctor Català, Emmanuel Levinas, Clarice Lispector, Marguerite Duras, Mercè Rodoreda, Maurice Blanchot, Paul Celan, Josep Carner, Maria Aurèlia Campany o Maria Mercè Marçal, entre d’altres. En aquesta vida, res és atzarós i per molt que Vidal digui que «les barreges expliquen i el que semblen contradiccions o pedaços que no es poden entendre a vegades són brous d’elements que concorden per algun lloc misteriós, poc absurd i probablement molt proper» (p. 11). Vidal no fa mescles: els autors que menciona són travessats per un mateix motiu, el lloc des d’on escriuen i com aquest els fa relacionar d’una forma molt concreta amb les idees, el text i el pensament. És des d’aquí i justament per això que Blanca Llum Vidal pot extreure’n una manera de llegir. 

Certament, cap dels autors que apareixen a l’assaig són desconeguts per a la majoria de nosaltres. En menor o major mesura n’hem sentit a parlar, però això no els eximeix de caracteritzar-se, m’atreviria a dir, per elaborar una literatura amb traces de marginalitat, d’alteritat i de quelcom que els allunya de formar part del cànon més estàndard —encara que alguns d’ells hagin començat a rebre (ho diré sotto voce) una excessiva atenció. L’ètica lectora que es desprèn del llibre de Blanca Llum Vidal no pot entendre’s sense aquests autors i allò que els singularitza i aplega: els marges.

Parlo de marginalitat i alteritat en tant que la majoria dels autors citats tenen o bé com a objecte allò que és altre o bé se situen des d’un lloc altre (exili, impersonalitat, judaisme, misticisme, marginalitat social i acadèmica, etc.). Per començar, el cas de Martin Buber, pensador jueu sovint ignorat per les facultats de filosofia que, allunyant-se de la concepció cartesiana, posa al centre del seu cosmos la relació amb l’altre  —entès com aquell diferent de jo. Molt a la vora, tenim l’exemple d’Emmanuel Lévinas. També jueu, té un interès emfàtic per la relació ètica i la figura de l’altre; si bé és una mil·lèsima més conegut que Buber —tinc la sensació que darrerament ha guanyat força terreny— continua sent marginal en les facultats de lletres. De la mà de Lévinas, tenim el seu amic de l’ànima: Maurice Blanchot. El teòric, del qual l’autora ja s’ha ocupat en treballs anteriors,  és el gran enemic de moltes facultats de filosofia. En definitiva, es tracta d’un místic incomprès que no va saber operar segons les lògiques del sistema. Passa un fenomen similar amb Marguerite Duras, una altra mística que, abduïda pel Thanatos i l’Eros, va penetrar en els inferns més negres fins a sortir-ne amb una veu impossiblement redemptora, però  servint-la literàriament, tanmateix. Ja a casa nostra, tenim Víctor Català, a parer de Vidal, una feminista amb tots els ets i uts que escolta el dolor de la fragilitat humana i que l’escriu com si fos d’un tractat polític (p. 27). O Maria Aurèlia Capmany i la seva lluita aferrissada per la dona que incomodava el masclisme estructural que la rodejava.

Blanca Llum Vidal recolza majoritàriament el seu discurs en dones, jueus i místics; autors que per les seves experiències clarament altres, fora de l’estàndard, exigeixen una altra manera de ser llegits i de relacionar-nos-hi. És aquí d’on floreix l’ètica lectora que l’autora ens presenta. 

Aquesta manera, diré, altra, parteix de la no totalització —tant a l’estil levinasià. És a dir, de la fugida de la lògica matemàtica. Blanca Llum Vidal reivindica capbussar-se en l’univers del text i acollir allò que ens vol dir o allò que no sap encara que diu, així com els seus pressentiments i les seves absències. Justament dels absents, Blanca Llum Vidal també en parla. 

Pensant-hi amb amor i amb una mica de calma, quan rellegeixo aquest llibre m’adono que allò que no dic, que allò que no faig conèixer amb paraules i que allò que, amb consciència o per raons enigmàtiques que s’escapen de mi, resta amagat i en silenci, imperceptible i secret, a vegades assoleix una presència molt fonda i fins i tot enorme. (p. 7)

I encara afegirà una mica més avall, referint-se al seu llibre: «Sigui el que sigui, a més de ser un llibre que es deu als autors que graviten pels costats i a l’interior d’aquestes pàgines, també és un llibre d’absències» (p. 7). Unes absències que, tanmateix, mira d’incloure des de l’escàndol de no haver-los citat en el seu homenatge: les traduccions d’Arnau Barios, els llibres d’Arnau Pons, Pascal Quignard, Aharon Appelfeld, Ausiàs March, Pier Paolo Pasolini, Franz Kafka, Sebastià Perelló… fins i tot la música que l’acompanya. «L’absència fa forat i fa mal», «però com que suposo que no som només la memòria, no, sinó un oblit que es multiplica i s’eixampla, suposo també que s’entén que això no és res d’exhaustiu ni final, sinó un inici» (p. 15), diu Vidal. 

Són molts els autors que Blanca Llum Vidal no cita, però tant se val, tots ells graviten entre les pàgines sense rivalitat ni gelosia perquè se saben tots membres d’una mateixa biblioteca que, retroalimentada, ha fet néixer la manera com Vidal defensa relacionar-se amb el text i la peça literària. Deixar-los parlar, no avançar-se, evitar interpretar-los abans d’hora, no esperar un missatge clar i distint i no aplicar-los les lògiques hegemòniques. Els autors dels quals se serveix, per la naturalesa que els caracteritzen, obliguen a aproximar-nos-hi altrament, des de la llibertat que ofereixen els seus marges i des de la fascinació que aquests ens provoquen; també des de la necessitat urgent de no pretendre aproximar-nos als autors que suposen un  repte menor, perquè ja els entenem, restringint noves lectures i significats. En conseqüència, obliguen valorar com aquesta marginalitat que estudia Vidal pot transformar-los. És així com s’extreu aquesta ètica de lectura, en definitiva, una ètica relacional amb el missatge literari. Per això l’assaig de Blanca Llum Vidal és lúcid, perquè ens convida a explorar la creació no des de la impaciència d’una conclusió ja sabuda anticipadament, sinó des d’un inici que busca l’encontre i la sorpresa.

Amb un ull obert

La primera persona que em va parlar de l’existència d’Enric Casasses, l’any 1986, no tenia res a veure amb el món literari. Va ser l’amic Serapi Soler (gracienc del carrer Perill) . Tots dos formàvem el Col·lectiu Altres Músiques durant l’única temporada que no va ser un col·lectiu unipersonal, ell tot sol. Veníem cassets i vinils de grups de música improvisada, de free-jazz, de música electroacústica i sobretot de música industrial: Esplendor Geométrico, Macromassa… També corria per allà el mestre i melòman major de totes les músiques rares, Francesc D. Melis. Teníem un catàleg fotocopiat que enviàvem per correu als que ho demanaven, i teníem un apartat de correus on rebíem altres catàlegs, anuncis de concerts i cassets d’arreu del món. Un cop al mes, l’amic Serapi Soler agafava l’Alsina Graells i pujava a Andorra a comprar algunes dotzenes de vinils incunables, que aquí no es trobaven. Eren els discos que ens havien encarregat els amics, coneguts i saludats del gremi de les músiques alternatives o dels clàssics del rock inèdit o descatalogat, i també els que deixaven l’encàrrec en diferents bars de Gràcia i viles veïnes, on hi teníem penjada una llista de discos sol·licitats. Cada diumenge al vespre fèiem plegats la ronda pels bars a veure quins encàrrecs hi havia.

Com que l’amic Serapi Soler em veia sempre anar amunt i avall amb llibres i sabia que començava a escriure ressenyes a la revista El món i a la revista El temps, va insistir que havia de conèixer un poeta secret i boníssim que gairebé ningú sabia qui era. Així que un dia em va dur a casa de l’Enric Casasses. Vam anar a portar-li un disc que ens havia encarregat (no recordo quin). Hi vaig poder parlar molt breument, després d’enfilar-me uns quants pisos per una escala estreta fins al petit pis on vivia a mitjan dels anys vuitanta, a prop de la Plaça Raspall, just l’època en què Enric Casasses escrivia el llibre que es diu com la plaça gitana del bar Resolís. Només recordo que hi havia llibretes sobre la taula. Una mica més endavant el vaig veure recitar en una de les vetllades de poesia que muntava en alguns bars de Gràcia, amb el Jordi Pope o les germanes Framis, quan això de dir la poesia en veu alta era una cosa encara molt excèntrica i desueta.

Si duc aquí aquests retalls de batalletes remotes només és per invocar un detall que podria semblar anecdòtic però que no ho és. La poesia d’Enric Casasses germina, s’arrela i creix al marge del tracte amb la societat literària que li era coetània. D’una forma deliberada i gens impostada, les dues primeres dècades de la seva dedicació a la literatura les va passar gairebé del tot al marge de la conversa central més institucionalitzada, al marge de les editorials, dels premis, de les antologies, de les capelletes, dels suplements… Durant aquelles dues primeres dècades de dedicació intensa a l’escriptura poètica, Enric Casasses no va parar d’omplir llibretes amb poemes, apunts i reflexions, però ho va fer sense pràcticament publicar res, ho va fer al marge dels gustos influents i dominants, de les miniatures postnoucentistes, de la sonsònia postferrateriana del decasil·labisme de l’experiència, del porexpan de l’avantguarda institucionalitzada, ho va fer al marge de la generació dels setanta, de la generació dels vuitanta, del modernisme o del postmodernisme i de qualsevol altre arterfacte amical.

Enric Casasses mai va ser un jove-poeta-català. No va sortir de la seva autoimposada clandestinitat fins que no va ser un poeta ja del tot fet, just quan va tenir acomplerta la quarentena, l’any 1991. Llavors tot d’una va començar a publicar de forma prolixa i celebrada una part del que havia anat escrivint durant les dues dècades anteriors i una part del que anava escrivint a partir d’aquell moment. De fet, les coses van seguir més o menys com abans: hi era del tot, i alhora no hi era. A mitjan anys noranta, per exemple, quan la seva irrupció fulgurant era ja un fet irreversible, se’n va anar a viure uns quants anys a Berlín.

El seu nomadisme vital i territorial lliga amb el seu nomadisme temporal: sempre amunt i avall entre la lírica medieval i la barroca, entre el romanço i la dècima, entre el rodolí i la tirada de versos d’art menor. O més enrere i tot: el ritme del mite, el primitivisme poètic del metrònom de la memòria primera i de la invenció intuïtiva i gairebé preverbal. El ritme i el so hi són també en l’escriptura d’Enric Casasses per fer-nos present la matèria sensible del llenguatge, el soroll de les coses que arrossega el corrent de la paraula literària. L’argot del soroll, que diria Pascal Comelade. Enric Casasses sempre es mou en el registre directe del joglar que troba coses, que es vol transparent i col·loquial. També quan pensa i reflexiona en prosa, com és el cas d’aquets Marramaus.

Quan va arribar del poble del costat, Enric Casasses no es va presentar tot sol. Ens ha anat asseient a taula tot d’amics cordials, tota una constel·lació personalíssima de clàssics, amb qui ha anat fent conversa: de Jaume Roig a Juli Vallmitjana, de Max Jacob a Francesc Pujols, d’Epicur a Ignasi Iglésias, de Jacint Verdaguer a William Blake, de Joan Maragall a Àngel Carmona, de Joan Vinyoli a Eduard Girbal Jaume, de Salvador Dalí a Victor Català, de Malèvitx a Ramon Llull, de Bob Dylan a Gerard Horta… Una de les més altes responsabilitats d’un escriptor és la d’activar i reescriure els racons de les tradicions que visita, no per vestir o desvestir sants en l’altar de cap cànon tronat, sinó per fer-los estrictament contemporanis. L’assagisme literari d’aquests Marramaus va també per aquesta banda.

El lloc des d’on ha escrit Enric Casasses mai ha estat una illa aïllada i solipsista, ni un no-lloc globalment descafeïnat. La seva escriptura és sempre polifònica: es projecta cap a les antípodes de les engavanyades sonsònies semblants a si mateixes. En les dotzenes de reculls poètics, edicions d’autors i de llibres rars i afins, pròlegs, assaigs, enregistraments amb músics i traduccions que porta publicats des que va emergir dels marges, Enric Cassasses no para de centrifugar-se en un repertori variat de veus i disfresses, dialogant amb registres tan allunyats entre si com ho puguin ser els de la lectura detallada d’un poema de Joan Maragall i la lectura també detallada d’un poema de Josep Carner (una de les intervencions més brillants en el Projecte Carner de La Lectora és la seva lectura del «Nocturn» carnerià).

No hi ha en Casasses ni gota d’eclecticisme complaent, ni tampoc cap manca de criteri: hi ha apertura, desvetllament i intel·ligència lectora. La gràcia rau en el fet que tant en l’estricta constricció del sonet com en la inèdita invenció d’estretes columnes vertebrals expansives, tant en l’apunt breu al natural com en el poema en prosa o en la reflexió més articulada i filosòfica, Enric Cassasases és inconfusiblement Enric Cassases, i la seva escriptura s’afirma sempre amb una invariable pulsió llibertària.

Evidentment no hi ha res ni ningú que sigui obligatori, ni res ni ningú que hagi d’agradar a tothom, a la república de les lletres. Ni Enric Casasses, ni Victor Català, ni Maria Mercè Marçal, ni Gabriel Ferrater, ni Dolors Miquel, ni Pere Gimferrer. Res ni ningú és obligatori. Tot i això, no puc evitar de sorprendre’m cada cop que em trobo davant de reaccions viscerals de rebuig preventiu cap a un escriptor (com ara algun d’aquests de la llista de dalt, o qualsevol altre de mida i perfil semblant) que al meu parer és obvi i evident que fa alguna mena d’aportació creativa, verbal, moral i cognitiva, que hauria de saber veure qualsevol lector responsable i competent, capaç de sortir del pou més subjectiu, tribal i epidèrmic del m’agrada-no m’agrada.

No gaire sovint, però sí uns quants cops, m’he trobat casos de lectors presumptament competents que en sentir el nom d’Enric Casasses arrufen una mica el nas, com si fos una broma que ja dura massa, tot just un bon rapsode popular i enginyós, versaire rodolinesc, genialoide, malgirbat i vesànic, que fa una poesia que s’entén massa bé, desprovista de la gravetat, l’engolament, l’aflautament de la veu i les capes d’enfosquiment i de transcendència confessional cellacorrugada necessàries per optar a tenir plaça fixa en el perfil del predicador laic que podria arribar a merèixer la seva preuada atenció. Aquesta manera de llegir, tàctica, dogmàtica i gasiva, ja va bé per anar per casa amb sabatilles, però quan es circula per la plaça pública té efectes letals per al comú.

No ens hi entretindrem ja gaire més. La poesia d’Enric Casasses es defensa sola, i qui no la sàpiga llegir, ja s’ho farà. La publicació d’aquests Marramaus que apleguen tot de reflexions assagístiques esmolades són de nou una magnífica ocasió per desmentir que ens trobem davant de cap autor adàmic que no sap de què parla. Enric Casasses reflexiona i teoritza fent els seus marramaus a partir dels llibres i els pensadors que el mouen a pensar. Des de la primera fins a l’última pàgina, apunta reflexions que gairebé sempre venen del que llegeix, però que no sempre parlen de llibres. Amb el mateix gest de rebaixar-ne el to i la transcendència amb què va batejar l’aplec dels seus poemes llargs com a Soliloquis de nyigui-nyogui (tot i que en cap cas són de fireta), no per falsa modèstia sinó per convicció, tampoc l’orgue de gats afinadíssims que fan els Marramaus d’aquest llibre són cap gatada. S’hi toquen tota mena de registres: apunts brillants, epifanies de barra, lectures i connexions insospitades. Sempre i en tot cas, amb agudesa lectora.

Enric Casasses sap com fer sortir de l’aforisme, del vers i de la reflexió assagística tot de coses insòlites, vitals i importants, sense haver de recórrer ni a la ranera engolada dels jargons savis ni al ritual sofisticat d’amagar l’ou. La gràcia és que el seu joc verbal i el seu pensament, que surt del no-res o del reflex d’algú altre, està fet sempre de materials humils i de desguàs, de tradicions perifèriques i de formes a l’abast, escapa (per la tangent que sorgeix quan es troben feliçment les diccions premodernes i terrals amb les pulsions experimentals psicodèliques, dadaistes o futuristes), escapa, dèiem, de l’atzucac espès i tèrbol de l’escriptura autofàgica, retoritzada i estranya, sense renunciar a esmolar i a donar forma i sortida memorable i singular a les coses importants i a les immediates, a les més fondes i a les que són a flor de pell, a les urgents i a les indefugibles: tant pel que fa al tu com al jo o al nosaltres. És a dir, l’amor, la identitat, el desconeixement que ho sap tot, l’apersonalitat nòmada i la revolta permanent.

Tant si assaja llarg com si estripa amb coltellades en prosa o en vers, Enric Casasses sembla escriure com qui respira i com qui camina. Sembla que escandeixi els versos amb cadència desmenjada, o que apunti al vol reflexions lectores esparses que cauen al paper com qui no vol la cosa. Això no vol dir que hi siguin absents els raonaments ben trellats, els enginys verbals i conceptuals, els trops i els girs, els petits trucs de màgia fets amb paraules que ressonen o contrapeten i s’estrafan, reticències i llicències: escenes i imatges que sovint se serveixen de la disfressa difàcil per treure’s importància i arribar així a fer creure que el que troba al pas són gairebé obvietats o veritats que ja hi eren des de sempre allà plantades, accessibles. Fins i tot en aquests assaigs dels marramaus en prosa, el ritme i la manera de forjar un idiolecte singular a partir de les paraules de la tribu i de la polis, sempre properes i alhora desplaçades, té un punt suau i escumós de sornegueria, de cafè amb gasosa i de partida de dòmino al casino del poble del costat.

El coneixement i el desconeixement són temes centrals en el llibre i en l’obra d’Enric Casasses: el coneixement que no passa per l’embut; ni per l’acadèmia; ni per l’altar; que es demana si la música és superior al llenguatge; que critica el maquinari i el progrés refistolat, que mena al desconeixement i al desaprendre; que busca el saber viure el present i l’apertura disponible al món i als altres; que propugna l’abandó de l’autocompassió ploricona. Hi trobem reflexions que si no sonés pretensiós qualificaríem sense embuts de filosòfiques, no perquè reprenguin Crisip, Epicur o el Jordà Bru (que també), sinó perquè es plantegen de cara la manera de posar-nos en el món, les maneres d’entendre’ns sols o acompanyats, les maneres de trobar i gaudir del que és a prop, més enllà del patiment. La saviesa literària i la popular, la filosòfica i la humorística, la penetrant i l’òbvia, es converteixen en aquest llibre en instruments esmolats, que esberlen miratges sòlids i espessos, que esquincen l’estantissa rigidesa del pensament i els cortinatges de vellut que entelen la mirada mig adormida. I ho fan com ens diu la contracoberta: «a mig camí entre l’eternitat i demà al vespre, i tot escrit com dormo: amb un ull obert.»

Puff, el drac màgic de la generació literària dels setanta

Just encetada la rentrée literària del 2021, Julià Guillamon va publicar una columna en què denunciava l’arraconament sofert per l’anomenada generació dels setanta, els «actuals sèniors literaris», en favor dels autors més joves o de la més immediata novetat editorial. Segons el periodista, totes aquelles septuagenàries testes d’Hidra han estats escapçades a causa d’una manca de continuïtat i reconeixement per part de les lleves posteriors, i es preguntava tant pels mecanismes com per les raons que han malmès la configuració continuista dels qui acabava anomenant els nostres «clàssics contemporanis». Dret a llei, la idea no era cap novetat; mesos abans la periodista L. Ramis l’havia plantejada a les xarxes socials amb un missatge prou genèric i alhora efectiu com per deixar-hi petjada. Fins i tot, interpel·lat per aquesta qüestió en una típica entrevista canicular, Miquel de Palol no s’havia estat de considerar aquest oblit com «…un element més de la fallida profunda en què estan les lletres catalanes». Vistos els antecedents, tanmateix, semblaria que l’article de J. Guillamon elevava una anècdota estival a categoria periodística just coincidint amb la inauguració de la Setmana del Llibre en Català, però poc devia imaginar-se l’efecte dominó en què participava fins al punt d’esdevenir un dels assumptes literaris més insistents dels darrers anys.

Abans de continuar, però, una prèvia: usar el mot sèniors per referir-se exclusivament als membres de l’anomenada generació dels setanta (a partir d’ara, G70), molts dels quals són actualment i casualment septuagenaris, implica una confusió terminològica ja que exclou els autors d’edats més provectes. ¿Què en fem, llavors, d’autors com Feliu Formosa o Teresa Juvé o Joaquim Carbó o Antonina Canyelles o Josep Palàcios o…? Com n’hem de dir, del centenari Josep Vallverdú, degà de la literatura catalana a qui se li ha dedicat tot l’any literari? Per estalviar-se malentesos i per consensuar-ne algun sentit, potser més valdria avenir-se a la proposta del malaguanyat V. Pagès Jordà i considerar sènior tot aquell autor en edat de jubilació laboral. Al cap i a la fi, dins el gremi de les lletres un autor encara és «jove» sobrepassada la trentena —pensem per exemple en les bases d’un premi literari com el Premi Documenta de narrativa— i certifica com tota convenció temporal basada en una periodització edatista fa de l’ars longa vita brevis una veritat doblement incontestable.

Així doncs, d’ençà l’article citat, s’ha produït un progressiva revalorització dels sèniors literaris en general i de la G70 en particular. Recapitulant fins a la simplificació, s’han produït monogràfics en pàgines webs i suplements culturals d’anomenada, recitals reivindicatius via promoció tant privada com pública i un bon conreu a la premsa en ploma de Sebastià Portell, Vicens Pagès Jordà, Ponç Puigdevall o Jordi Amat, entre molts d’altres. A nivell institucional la ILC i l’AELC han treballat a fons tant a nivell particular com col·lectiu a través de premis individuals, monogràfics, reconeixements grupals, cicles arreu del territori.1 Així mateix, força editorials han apostat no només per seguir-los publicant obra nova, sinó també per recuperar-ne a través d’antologies o obres completes com les Jaume Vidal Alcover, Marta Pessarrodona o Josep Piera. De fet aquests dos darrers autors, a més d’una llorejadíssima Antònia Vicens, han rebut els últims premis d’Honor de les lletres Catalanes. Pel que fa al tan blasmat autisme universitari, fa decennis que el grup de recerca de la UIB coordinat per la recentment premiada Margalida Pons pica el ferro calent de les poètiques més experimentals, i Jordi Marrugat ha basat la seva investigació de la G70 i en clau postmoderna tant a títol individual com col·lectiu. Fins i tot, entre la barra i el birret, podem esmentar La verda és porta de Joan Todó, biografia literària de Joaquim Soler i Ferret i un retrat generacional dels integrants d’Ofèlia Dracs i de la societat del moment.

Atesos tots aquests exemples, ¿fins a quin punt la denúncia feta per J. Guillamon estava fonamentada? ¿Quin tipus de reconeixement o desconeixement existia abans de l’article o, capgirant-ne la perspectiva, fins a quin punt n’ha estat l’espurna? Al cap i a la fi, a més del biaix d’observació selectiva imposat —basti recordar el volum Sèniors poètics que la ILC va publicar arran d’una iniciativa prèvia a internet en què tot d’autors joves havien escrit una monografia del seu autor veterà predilecte—, aquesta mena de debats solen enrocar-se en un inacabable estira-i-arronsa d’exemples i contrarèpliques gairebé sempre espuris. Ara bé, si el prenem com a punt de partida per revisar el sorgiment de la G70 i valorar-ne la trajectòria, per analitzar qui són aquests «sèniors» i què entenem per clàssics contemporanis o tradició, llavors la pregunta pren tota una altra perspectiva. I és que encetada la dècada dels setanta, a les beceroles d’un sistema cultural que aparentment abandonava patums i patufets, resistencialismes i realismes socials a favor d’un nou paradigma, l’aparició d’una nova fornada d’escriptors fou celebrada amb alegria i encara major condescendència. Assegurada en teoria la tan desitjada santa continuïtat, molts d’aquells joves foren part activa i directa dels fonaments del sistema literari que ara teòricament els bescanta. De fet, això és el més irònic del cas: tots aquells protagonistes de la incipient indústria cultural, les primeres i més fulgurants «joves promeses» amb premis literaris, mitjans i plataformes noves de trinca, ara són víctimes del mateix sistema literari que van alimentar de cadells. Com en la coneguda cançó infantil, toca preguntar-se si entre uns i altres van alletar una fera ferotge, un sistema draconià que viu per sempre mentre que les joves generacions, però, es van fent grans.

Si volem aprofundir en el bateig de la G70 i la seva posterior evolució, en primer lloc cal centrar-se en l’antologia La generació literària dels setanta (1971) d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells (a partir d’ara, Cabanyes-Graells).2 Sota la supervisió de Joaquin Molas i amb una finalitat totalment editorial, els llavors estudiants de la primera promoció de filologia catalana de la UAB planificaren un recull d’entrevistes a vint-i-cinc autors catalans nascuts entre el 1939 i el 1949. En total els escollits foren Jordi Teixidor, Miquel Bauçà, Robert Saladrigas, Josep Maria Benet i Jornet, Gabriel Janer i Manila, Jaume Melendres, Josep Elias, Xavier Romeu, Marta Pessarrodona, Terenci Moix, Narcís Comadira, Anton Carrera, Jaume Pomar, Jordi Bordas, Josep M. Sonntag, Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Guillem Frontera, Jaume Fuster, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver, Ramon Gomis, Àlvar Valls, Jordi Coca i Josep M. Nadal. Publicat expressament i apressada pel Sant Jordi del 1971, la censura el segrestaria just una setmana després d’aparèixer i no es tornaria a redistribuir fins al 1976. No cal dir que si la intenció primera n’era l’agitació cultural, el decomís n’accentuà i en multiplicà l’efecte: les còpies no comissades passaren de ma en mà i els ciclostils feren la resta. Tot i aquest periple, l’antologia és inevitablement irregular atesa la inexperiència dels entrevistadors, la rapidesa de l’encàrrec i la quantitat de veus tan diverses, però marca la primera nòmina d’autors encara que algun d’ells tingués l’opera prima en premsa. En relació amb aquests vint-i-cinc, doncs, la perspectiva temporal ens permet de saber quina ha estat la carrera literària de molts d’ells, algunes estroncades o abandonades, d’altres encara avui actives. I no obstant les mancances d’un projecte apressat però benvolent i meritori, no se li pot negar un valor històric dins el qual destaca, paradoxalment, per com la majoria dels entrevistats renegaven estentòriament del terme «generació». El fet resulta prou xocant i potser per això mateix els antologistes, conscients d’aquesta paradoxa o «degradació semàntica» de la paraula, foren tan vehements enumerant alguns valors comuns recollits al pròleg «Certificat de generació». En concret, nou punts on destacaven socialment la consciència de ser producte de la postguerra, marcats pels nous mass media i pel boom editorial del moment així com l’assumpció de trobar-se en una societat de consum. A nivell estilístic, l’autoaprenentatge, la pobresa de llenguatge fruit de les mancances educatives patides i un desig purament ideal de certa professionalització els permetia d’acollir-se sota la premissa de tants caps, tants barrets. El que els mancava de seny, però, ho supliren amb la rauxa o qui sap si, segons V. Martínez Gil, era «la moda de la broma».3 Només cal recordar el to hiperbòlic de la datació: «I amb aquesta acta notarial, llargament elaborada, passeu a la posteritat, escriptors catalans nascuts del 1939 al 1949. El país i mil anys d’història us contemplen, nois! (…) Cap i casal, 28 de febrer de l’any I de la generació».4

En segon lloc i potser encara més important, Àlex Broch ha estat el màxim apologeta del terme «generació dels setanta», ja sigui des dels postulats més teòrics, des de la crítica més analítica o a partir de la historiografia més pràctica. També conegut per erigir-se’n com el crític militant de referència —açò és, el seguiment continuat de la novetat literària amb l’oberta voluntat d’incidir dins el debat públic—,5 aquest crític serà el màxim valedor de la literatura produïda d’ençà els setantes i amb un primer període crític amb una evolució molt interessant. Així als inicis Broch ja diferenciava tres subgrups poètics: la generació de postguerra, una intermèdia —N. Comadira— i la pròpiament dels anys setanta.6 D’aquesta darrera, n’extreia coincidències estilístiques tals com el refús al realisme, la reivindicació idiomàtica en tant que eina d’investigació o una major complexitat compositiva que quallava en el concepte «formalista». I tot i que només cités poetes esparsos com Miquel Desclot, Ramon Pinyol o Xavier Bru de Sala, Broch sabia prou bé quin pa s’hi donava ja que havia compartit taula amb molts d’ells.7 De fet, ell mateix alertava del perill d’iniciar una «bizantina discussió» sobre l’existència o no d’aquesta generació, però creia «inqüestionable» l’existència d’unes característiques coincidents que permetien l’ús del concepte bo i acceptant que no els lligava cap unitat estètica, sinó valors més aviats socioculturals.8 Amb tot, els tractava d’una manera genèrica però sense especificar-ne els valors constitutius, citant fonts d’autoritat però just a peu de pàgina.

Aquesta anàlisi pendent es resoldrà pocs anys més tard, quan desenvolupa el perquè de l’ús d’aquest concepte historiogràfic, l’ús que se n’ha fet en altres literatures europees o les bases teòriques emprades: en concret els set punts plantejats a Les generacions literàries de Julius Petersen.9 Aquest cop la reivindicació generacional ja no es limitava al gènere líric, si bé necessitava d’una captatio per defensar-se d’acusacions com manca de cientificitat o dissoldre l’equivalència entre generació i identitat estètica. Fet i fet el gruix del text era el desenvolupament dels sets punts plantejats per l’autor alemany citat bo i argumentant-los amb exemples concrets. I malgrat un discurs en definitiva ben articulat i coherent, eren hipòtesis que l’autor feia dependre d’una futura i sancionadora historiografia literària. També n’era conscient un prologuista amb l’experiència de Josep Maria Castellet, qui el lloava amb un futur imperfecte: «…la coherència d’un pensament crític que, tanmateix, està definit les línies mestres que acabaran configurant tota una generació o grup generacional» (el subratllat és nostre).10 Per tot això, el seu particular balanç futurista resultava esperançat i fins i tot s’arriscava a establir etapes i subetapes a partir de valors evolutius fins vaticinar que el període «…1968-1980, ha estat, ha d’ésser i serà considerat com un període d’irrupció, preparació i aprenentatge d’una generació d’escriptors que marcarà el procés de la literatura catalana al llarg de força dècades més».11

Ara bé, al 1989 es produeix un canvi de to qui sap si causat per unes expectatives incomplertes, un esgotament altrament lògic o sobtats canvis de criteris. Mentre que el següent recull d’articles inclosos a Literatura catalana dels anys vuitanta conté aproximacions a la crítica literària més complexes, ja sigui des de la tematologia o des de caires sociològics, la seva visió generacional suposava marcar un punt i apart. Quan se li demanava per l’existència d’una nova generació dels vuitanta, Broch era molt més cautelós i no els negava pas ser «el primer moviment d’una afirmació generacional» però sense haver-se arribat a consolidar i els reconeixia el dret de cartografiar-se ells mateixos.12

Pel que fa als seus companys generacionals, sorprenia l’acusació que, en lloc de donar el do de pit que els esqueia, «…han donat un do d’estrip, forats a la línia flotació que enfonsen el vaixell i aigualeixen el trajecte». (Ibídem, p. 167). De cop i volta la situació del sistema literari s’havia tornat molt més bèl·lica:

Però en tot aquest procés a ningú se li escapa que aquí s’ha desfermat una croada soterrada, incruenta, naturalment, tot i que pot esdevenir verbalment moguda. Del que es tracta és de saber qui ocupa i ocuparà el centre del debat literari —qui es fa amb el titular de premsa— i qui la perifèria d’aquest espai. Per ocupar un espai s’ha de desplaçar qui l’ocupa. Per això (…] sentim i llegim d’una manera més evident, en tots els tons imaginables i possibles, que la generació dels setanta ha fracassat. És l’anella que faltava perquè la generació del setanta tanqués el seu cicle. (Ibídem, p. 169.)

Vet aquí com existeixes no només quan l’adversari et reconeix com a tal, sinó quan t’ubica en una posició de poder que et vol prendre. O dit d’una altra manera, l’acusació d’haver fracassat és el veritable triomf, i molt més si determines el propi marc conceptual on han de negar-te generacionalment per afirmar-se individualment. Això es veu amb claredat en un exemple summament representatiu. Si al recent cinquantè aniversari de l’antologia Cabanyes-Graells ningú —llevat de J. J. Isern—no en cantà gall ni gallina, al vint-i-cinquè, l’AELC va convocar unes plàcides jornades commemoratives on els autors recordaven el caràcter amateur però fundador, la ingenuïtat i el caràcter subjectivament participatiu del llibre. Quant al terme «generació dels setanta», del qual assumien cert rebombori excessiu, Graells reconeixia que ells no se l’havien inventat pas sinó que s’havia popularitzat a l’entorn de la gauche divine i que havia fet fortuna periodística especialment a Tele/Estel, Oriflama i, en menor grau, Serra d’Or. Segons Graells: «En la nostra idea no només hi havia la voluntat de fer agitació literària des d’una militància d’aquesta Generació (…) Nosaltres érem del 50 i ens consideràvem benjamins, els més petits d’aquesta Generació, i no ens ho miràvem des de fora sinó que d’alguna manera participàvem o volíem participar de la Generació. Però aquest era només l’objectiu, si voleu, més evident, més obvi del llibre».13 O si es vol dir de tota una altra manera, només cal llegir novel·les tan representatives com Oferiu flors als rebels que fracassen (1972) o Esquinçalls d’una bandera (1977) del mateix Oriol Pi de Cabanyes per adonar-se de l’evident presa de posició, fos teòrica o pràctica, dins el corpus generacional.

Ara bé, trencant el to plàcid de la resta de comunicacions, la ponència d’Oriol Izquierdo seria l’única manifestament en contra de tota aquella «entomologia generacional» capaç de relegar, segons ell, l’obra a favor d’un activisme i d’una institucionalització evidentment necessària, però que avantposava els bous davant l’arada de l’obra feta i de qualitat.14 Arribant a considerar-la anacrònica i afirmant que la generació dels setanta ja no existia, Izquierdo reclamava una «relectura no militant» de tota aquella generació a partir d’establir tres nous períodes, i plantejava un parany fins llavors implícit: voler competir amb altres literatures sense abans haver acceptat les pròpies limitacions producte de la seva excepcionalitat. La següent coda, que repetia cada ics paràgrafs, resumeix perfectament el retret principal: «I l’obra? Ja la farem!». Aquesta visió més desplaent amb la G70 es veu molt més clara a Fahrenheit 212, libel que Izquierdo conjuntament amb Jaume Subirana i Josep-Anton Fernàndez signaren sota l’ardit del nom col·lectiu de Joan Orja —un ardit ben comú amb antecedents com els Trencavel i els Ofèlia Dracs o posteriors com V. Julius o Carles Bau de l’Aire.15 Aquells llavors barbamecs es treien de sobre qualsevol imputació de manca de caràcter generacional ja que n’abjuraven amb llenguatge d’època —«De generació literària, doncs, nasti; però sí que formem part, lògicament d’una generació sociològica…»— i blasmaven la fatxenderia i deixadesa d’uns «germans grans» massa aviciats pel sistema. Aquesta consideració més negativa, coincident en altres autors novells com David Castillo o Vicenç Pagès Jordà, i que s’acabaria trobant a la revista Lletra de Canvi, també s’eixamplava transgeneracionalment fins consolidar-se en una opinió cada cop més comuna. Posem per cas una tothora combativa Patrícia Gabancho, a qui els Ofèlia Drac la hi tenien jurada, la qual no s’estaria de titllar la generació de «mimada» en un recull d’entrevistes a les figures més dominats del moment.16 Fins i tot un franctirador intel·lectual amb TEPT com Joan Ferraté dispararia contra tots ells —més aviat contra els padrins que contra els fillols, val a dir— des d’alguns periòdics.17 En tots els casos, però, fixem-nos que el cavall de batalla no eren només els autors per se, sinó el marc mental que els agombolava sota una concepció «generacional» de la qual no podien escapar-se. Encara més, aquesta fal·lera arribarà a la dècada dels noranta amb l’anomenada «generació Cobi» i depassarà el mil·lenni, bo i adjectivant generacions literàries amb epítets a voltes ocurrents i sovint delirants.18

Aquest predomini del terme «generació» s’explica molt millor si tenim presents dues perspectives que en justifiquen l’èxit. En primer lloc, sociològicament parlant, la recerca d’un arquetipus generacional que definís el propi temps a les acaballes del franquisme i la incipient transició era gairebé una necessitat identitària, alimentada a més a més per un mitificat maig del 68 francès. Tal com plantejava la mateixa M. A. Capmany, la joventut es desvetlla com una nova classe social amb un valor històricament innovador, una esperançadora lleva revulsiva.19 I si tenim en compte que la premsa hi va trobar una veta d’or, llavors s’entén millor una recurrència que va arribar, com assenyala Mercè Picornell, a ser tota una neurosi.20 En un segon lloc netament acadèmic, en concret des del punt de vista de la història de la literatura, l’ús del terme generació havia estat una opció fins llavors comuna, connotada de cert valor científic. A nivell europeu només cal citar autors com Wilhem Dilthey, Julius Petersen o Albert Thibaud per comprovar-ne la petjada en les corresponents històries literàries. I a nivell peninsular la figura d’Ortega y Gasset és ineludible per concebre’n l’ús realitzat per ell i els seus deixebles. Així doncs, no és estrany que Broch s’arrecerés sota les directrius de J. Petersen a fi de citar un criteri d’autoritat que, tot sia dit, era el mateix a què s’havia acollit algú com Guillermo Diaz-Plaja. Malauradament per a tots ells, aquesta metodologia es trobava a les acaballes a finals dels setanta en favor d’altres models i d’una concepció molt més individualista que abandonava utopies grupals. Aquell fantasma generacional que havia recorregut Europa d’ençà del maig francès havia decidit fer-se corpori just quan s’hi deixava de creure.

I no obstant el pes d’aquest terme dins l’àmbit literari, la seva rellevància minva en comparar-la amb l’antologia en tant que gènere crític i activitat metatextual, una eina cabdal per a la consolidació de tantes literatures i, en especial, la catalana.21 D’una banda, és l’opció més solvent per a aproximacions primerenques i panoràmiques, ja siguin en clau territorial o bé segons un període històric o un corrent estètic determinat. De l’altra banda, l’antologia té un component sovint molt més important que allò seleccionat: un pròleg amb què postular una poètica, una estètica o una ideologia determinada. Per tot això, després del tret de sortida emès per l’antologia de Cabanyes-Graells, no és estrany que dues noves antologies líriques publicades el 1981 en recollissin el testimoni per així atribuir-se’n la consolidació. Al racó més acadèmic, La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont. A la banda més heterodoxa, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) de V. Altaió i J. M. Sala-Valldaura. Tot i les essencials diferències de mètode, ambdues recollien l’encara minsa producció d’aquells joves poetes que, en poc més de deu anys, havien passat d’una aparent perifèria a ocupar una cada cop més poderosa centralitat literària. Només cal consultar els guanyadors d’un premi com el Carles Riba entre el 1972 i el 1982 per treure’n conclusions. Les introduccions d’ambdues antologies, veritablement documentades i amb propostes innovadores, insistien a reafirmar el domini assolit, el canvi estètic respecte de l’anterior «realisme social» amb tot el control institucional i de repertori. De fet, és en aquest sentit que Broch afirmava que la G70 havia tancat el seu cicle ja que donava l’operació d’ocupar el centre del sistema literari per enllestida. I és en aquest mateix sentit que aleshores es permetia ser més exigent; segons les seves pròpies paraules, «l’èxit o fracàs d’una generació se salva amb l’obra individual d’alguns dels seus membres; no pas, lògicament, amb la de tots».22 Malauradament, de resultes d’aquesta estratagema, el recurs a publicar antologies en clau juvenil com qui llesca generacions cada decenni es va confirmar com un cíclic efecte secundari.23

Així doncs, vint-i-cinc anys després d’alguns estirabots i cinquanta després d’un aparent oblit que els hauria condemnat a la irrellevància, potser ja és hora de jutjar-los individualment. Sens dubte mig segle aporta suficient perspectiva. Durant aquests anys els nostres tres crítics han desenvolupat una trajectòria laboral i literària veritablement notable i diversa. La veritat és que només À. Broch ha persistit activament —militantment?— en l’ús d’aquesta denominació, i cal suposar que en els imminents vuitè i novè volum de la nova Història de la literatura catalana dirigida per ell mateix conclourà aquest gran projecte crític i vital. Així mateix, la carrera dels antologats com de tantíssims altres autors incloïbles dins la G70 ha estat múltiple, diversa i no estrictament literària. L’evolució i els interessos de tots ells, en conclusió, és lògica i comprovable, i molts d’ells han tingut papers considerablement rellevants dins el camp literari català. Al cap i a la fi, recordem-ho encara que sigui tardanament, tots i cadascun d’ells van ajudar en la reconstrucció d’un polisistema literari esbucat pel franquisme, bastint els fonaments d’una infraestructura cultural fins llavors apuntalada pel Seixantisme, segons defensa Marta Vallverdú, i alhora patint en pròpia pell les crisis d’una postmodernitat inesperada tal com explica Josep-Anton Fernàndez.24 Per tot això, noblesse oblige, cal reconèixer que aquella dècada fou tan vibrant i mudable que apostar o predir, i sobretot encertar, qualsevol intuïció era tot un mèrit. Tots som bornis de la pròpia contemporaneïtat, en definitiva, i sols els orbs la besllumen.

Per tant, si reprenem les qüestions que J. Guillamon plantejava retòricament per explicar-se les raons d’aquella desafecció sota tot l’exposat fins ara, les respostes potser no són les esperades. Per començar, perquè la visió nefanda d’aquell article es contradeia amb un segon article seu, publicat de fet el mateix dia i a la mateixa pàgina, on celebrava la trajectòria de Biel Mesquida, reconegut públicament amb el Premi Trajectòria i alhora pregoner de la LXX edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Fins i tot, arran del número cent del suplement cultural del diari, Guillamon plantejaria pocs dies després un estat de la qüestió molt més afalagador i esperançat on no s’estava de citar la teoria dels «cinc imprescindibles» de Xavier Bru de Sala: «Porcel, Monzó, Palol, De Jòdar i Moncada, cinc clàssics vius». Aquest epígraf, conjuntament amb d’altres usos sinonímics com «clàssics contemporanis» o «clàssics moderns» —tots ells oxímorons catedralicis— són altament cridaners i efectius, certament encertats per a per a titulars pescaclics, col·leccions o ready-books.25 Tanmateix, no és que tots ells caiguin en el parany de l’anacronisme com planteja Guillamon, sinó que són eufemismes per evitar parlar obertament del que realment tracta tot aquest afer: el cànon literari. En concret, allò que en podríem dir una «canonització sincrònica» i que I. Even-Zohar tracta com a «planificació cultural».26 És a dir, el control no d’una llista d’obres modèliques d’ascendència grecollatina que s’ensenya al batxillerat, sinó el poder sobre la pròpia contemporaneïtat literària, exacerbada a més a més per uns nous models de consum i producció i per una crisi lectora de magnituds mcLuhanianes. Ras i curt, la lluita per la vareta màgica de la posteritat literària, la capacitat d’escollir i alçurar els autors del nostre present en un pervindre sibil·lí i infal·lible.

Val a dir que aquestes lluites pel poder sancionador no són noves ni extraordinàries, però sí molt més envitricollades en casos com una literatura minoritzada i subalterna com la catalana, amb un genocidi cultural fallit a les espatlles i un polisistema editorial resultant eminentment diglòssic. En relació amb això, el cas de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas ho exemplifica perfectament. Com és prou conegut, la formació d’una historiografia literària pròpia amb bases acadèmiques equiparables a la resta de literatures nacionals europees ha resultat tota una acuitada cursa d’obstacles. En el cas de l’època medieval, la validació de la pròpia tradició literària disposava dels contraforts de la nissaga Rubió i tants altres especialistes. Quant a l’època moderna, es va apostar per una contraproduent «Decadència» que encara avui ens anem espolsant de sobre.27 Al respecte, a més de l’èxit de l’actual any Rector de Vallfogona, el fet que el teatre de Francesc Fontanella sigui un imprescindible dins la biblioteca de clàssics catalans de l’editorial Barcino és un símptoma esperançador. Però en el cas de l’època contemporània, exageracions o comparatives hispanocèntriques a banda, quan Joan Triadú afirmà que el segle XX és el segle d’or de la literatura catalana va incórrer en una malèfica profecia autoacomplerta.28 O sigui, calia mantenir un ansiós, estressant nivell àuric quant a producció i consolidació literària, i tota una fornada de moletes n’assumirien el repte per donar cos a una tradició literària pròpia però socialment intangible, una urgència històrica i educativa que interpel·lava els autors de la G70. Tinguem present com tots ells van viure la publicació d’obres com La plaça del Diamant, El quadern gris o Les dones i els dies, títols que quedarien canonitzats en un brevíssim espai de temps d’ençà la seva aparició. En aquest sentit, recordem l’onzè i darrer volum de la Història… d’Ariel, i com Joan Lluís Marfany forjava l’última baula d’una cadena que es lligava amb el present literari més immediat.29

Vist així, potser s’entenen millor les expectatives subjacents en aquest procés de revalorització dels actuals «sèniors». Segons com ho plantejava Enric Sullà en enumerar les quatre etapes del procés de canonització (legitimació, distinció, consagració i perpetuació), ara ens trobaríem entre el tercer i el quart punt.30 Aquestes etapes, però, cada cop es corresponent menys a uns gustos i sensibilitats ja no canviants, segons Guillamon, sinó que es pot afirmar que s’ha modificat tot el paradigma. Ja al pròleg de Cabanyes-Graells es destacava la importància dels nous mitjans de comunicació, l’adveniment d’una indústria cultural encara més accelerada per una revolució digital que alguns han batejat com a Galàxia Internet. Gustos personals a banda, sembla innegable que aquesta nova societat de la informació basada en sistemes audiovisuals digitals ha arraconat la lectura com a via de coneixement en el vell sentit humanista i humanístic. Reformes pedagògiques europees i nacionals com l’universitari Pla Bolonya del 1999 o el recent Decret 171 d’ordenació dels ensenyaments de batxillerat ens demostren aquesta pèrdua de centralitat de la literatura com a element estructurador tant dins l’àmbit educatiu com dins el formatiu, sigui nacional o merament identitària. La cada vegada menor quantitat de lectors potencials, motivats per oci o negoci, i la lluita per l’anomenada economia de l’atenció fan estralls en un àmbit tan particular com el de la literatura, fet que explica els planys per tants autors que no reben l’interès merescut. Entre la dispersió i la diversitat, la tria es fa cada cop més difícil i la manca d’uns referents majoritàriament consensuats provoca o monòlegs entre convençuts, o diàlegs entre sords.

Ateses aquestes noves circumstàncies, s’explica millor per què rere la revalorització del sèniors s’amaguen tants nervis quan no es reben segons quin crèdit o quines consideracions. Fins i tot, què hi ha rere els atacs a uns joves autors que altra feina tenen que haver d’acontentar expectatives alienes. Al cap i a fi  es fa molt difícil defensar que la G70 hagi estat mai desatesa quan ha rebut una atenció periòdica. Als premis literaris Ausiàs March i Joanot Martorell de Gandia del 2004 ja es celebraven unes taules rodones sobre els escriptors i les escriptores del anys setantes i que cloïen amb un homenatge final per a Josep M. Castellet.31 Els guanyadors, per cert, foren X. Bru de Sala i Jordi Coca.] Al 2012 el Centre d’Arts Santa Mònica acollia l’exposició La revolta poètica 1964-1982, on es reivindicava el passat contracultural —i contracultureta, perllongant la malícia de Joan de Sagarra— de molts d’aquest autors i se n’editava un catàleg.32 Costa molt compadir segons quins plors quan alguns dels integrants de la G70 han gaudit de les millors condicions contractuals possibles, han guanyat els més ben dotats premis literaris abans i després d’haver-ne format part del jurat, han dirigit publicacions institucionals, han tingut càrrecs públics de confiança o han participat en projectes editorials amb rèdits molt notables. Resulta molt confús acusar els joves autors de desatendre els nostres sèniors quan, per exemple, Maria Mercè Marçal és clau per entendre l’anomenada «poètica del cos», l’aposta lírica predominant durant els darrers anys. O considerar que manca una relectura de la tradició quan autores com Carlota Gurt, Núria Bendicho o Irene Solà han pres Víctor Català com a motiu i motivació de la seva obra. No s’entenen segons quines jeremiades quan Julia Ojeda ha coordinat un cicle de lectures de Julià de Jòdar a aquesta nostra revista internàutica. I és incomprensible escoltar els marrameus apocalíptics d’algú com Miquel de Palol just quan la secció literària del New York Times li publica una lloadora ressenya de la versió anglesa d’El jardí dels set crepuscles, títol que per cert serà reeditat trenta-cinc anys després de la seva aparició a la mateixa editorial que li ha publicat el seu darrer Bootes.

Sembla ser que la literatura catalana sempre fa salat. Endarrerits per culpa pròpia o gairebé erradicats per mèrits aliens, anem a l’encalç d’uns corrents històrics o uns models estètics imperants per, just emparellar-nos-hi, recular i haver de començar. En aquest desig d’assolir una normalitat cultural que a hores d’ara ja ningú no sap què vol dir, potser sota la inèrcia de qui va a rebufada del cap de la cursa, toca pagar el preu d’arribar tard i malament. Amb sort, alguns prenen consciència de com la urgència per recuperar tasca i temps els incapacita d’atendre correctament les necessitats més imminents. Segons ens recordava Olívia Gassol, Jordi Castellanos també dubtava que «…aquesta no sigui la manera de treballar la història de la literatura tal com ens ho proposen els darrers corrents historiogràfics. Però respon a una autèntica necessitat que cal solucionar prèviament».33 Per tant, potser és hora de preguntar als teòrics de la G70 —així com a nosaltres mateixos— si no estem tots cometent les mateixes errades dels mestres. Al cap i a la fi, com hem vist en el cas de les antologies, registrar una sèrie de punts més sociològics que estètics per projectar de cara al futur tot d’autors cabdals no sembla la millor de les pensades. Potser el desig de mantenir, articular i defensar un cànon literari autònom i autòcton, una tradició literària identitària transmesa des de les institucions educatives i nacionals, quan vivim en un camp cultural globalitzat i en guerra constant a través de plataformes digitals, no tindrà el resultat que hom desitjaria.

Potser d’aquí plora la criatura, o el drac de la G70. Del fet d’haver posat l’arada davant dels bous —aquell «i l’obra?» d’Izquierdo— i trobar-se que, un cop fetes les obres en ploma de tants i tants autors, alguna indubtablement meritòria i de qualitat, la societat ja no els atorga el crèdit, la validesa o la representativitat que se’ls havia promès. En arribar el moment definitiu, adonar-se que som en un regne de taifes on ningú no és prou decisiu ni cap dels seus defensors té prou poder perlocutiu o performatiu per fer reals els seus desitjos. En cas contrari, conformar-se amb el fet que la tria d’una assignatura universitària de segon cicle, potser més optativa que troncal, on la lectura obligatòria d’un únic títol de Quim Monzó en poc més de sis hores lectives serà tota la formació acadèmica rebuda. I per tot això, qui sap si el millor que pot passar és que aquella Hidra de tants caps i tants barrets que denominem la G70 no acabi tenint cap cara recognoscible, cap identitat pròpia a partir d’un nom o d’un títol. Més que un dragó, la G70 fou en realitat una bèstia acèfala des del seu naixement, un drac màgic producte d’una fundació utòpica que prometia als joves escriptors pervivència i reconeixement. Malauradament, joves, reis i prínceps, siguin escriptors o lectors, es fan grans mentre que el drac generacional s’allunya trist i moix, a poc a poc, molt lentament, fins que se’n torna al fons del mar.

  1. Vegeu la trobada d’autors octogenaris que la ILC va convocar al Palau Robert a: DDAA, «La Institució de les Lletres Catalanes homenatja els #SèniorsLiteraris». Pel que fa a l’AELC, recordem activitats com el cicle «La literatura no té edat. Diàlegs intergeneracional arreu del territori» coordinat per Sebastià Bennasar; els darrers monogràfics de la col·lecció «Retrats», o el projecte d’entrevistes audiovisuals «Lletres i Memòria» conjuntament amb el portal d’internet «Banc de la memòria».
  2. O. PI DE CABANYES; G-J. GRAELLS, La generació literària dels setanta. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949, Barcelona: Pòrtic, 1971.
  3. V. MARTÍNEZ-GIL, «Els escriptors com a intel·lectuals postmoderns», dins R. PANYELLA; J. MARRUGAT (ed.), L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la historia dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània, Barcelona: GELCC / L’Avenç, 2006, p. 299-322 (p. 300).
  4. PI DE CABANYES; GRAELLS, La generació, p. 23
  5. Per a més informació, vegeu À. BROCH, «Crítica militant: funcions i problemes», dins DDAA., Història i crítica de la literatura catalana avui, Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 45-67.
  6. Vegeu À. BROCH, «La poesia catalana: 1967-1977», dins À. BROCH, Literatura catalana dels anys setanta, Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 21-70.
  7. Recordem dues taules rodones a hores d’ara paradigmàtiques: À. BROCH, «Taula rodona amb els “nous poetes”», Canigó, núm. 328, 19-1-1974, p. 10-12; G-J. GRAELLS, «La poesia, és a dir la vida. Taula rodona amb set poetes joves», Serra d’Or, núm. 173, febrer del 1974, p. 17-21.
  8. BROCH, Literatura catalana dels anys setanta, p. 52.
  9. À. BROCH, «Sobre la generació literària dels setanta», dins À. BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1985. Es pot llegir la traducció castellana de J. PETERSEN, «Las generaciones literarias», dins E. ERMATINGER (ed.), Filosofía de la ciencia literaria, Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1984.
  10. J. M. CASTELLET, «Àlex Broch o la passió de la crítica», dins BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, p. 11.
  11. BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, p. 52
  12. À. BROCH, «La renovació literària dels vuitanta», dins À. BROCH, Literatura catalana dels anys vuitanta, Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 165-184.
  13. G-J. GRAELLS, «La generació literària dels setanta», dins DDAA., La generació dels setanta: 25 anys, Barcelona: AELC, 1996, p. 11-23 (p. 22).
  14. O. IZQUIERDO, «Quantes generacions perdudes», dins DDAA., La generació dels setanta, p. 59-70.
  15. J. ORJA, Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent, Barcelona: La Magrana, 1989.
  16. P. GABANCHO, Cultura rima amb confitura, Barcelona: Edicions 62, 1969.
  17. Vegeu articles com «De generacions» o «Dels poetes d’ara» recollits a J. FERRATÉ, Provocacions, Barcelona: Empúries, 1989, p. 33-38 i 111-112, respectivament
  18. Sense poder ser exhaustiu, «generació colacao», «generació de l’entrepà», «generació Horiginal», etc. Per a un prisma més polític i nostrat, vegeu J. SALA I CULELL, La generació tap. L’herència enverinada dels fills de la transició, Barcelona: Ara, 2020.
  19. M. A. CAPMANY, La joventut és una nova classe social, Barcelona: Edicions 62, 1969.
  20. M. PICORNELL, «Aquella estranya neurosi col·lectiva: crisi i continuïtats en la cultura catalana en el vèrtex 1969/1970», dins DDAA., Transformacions. Literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà, València: PUV, 2010, pàg. 29-54 (p. 39 i ss).
  21. Per a una anàlisi descriptiva, vegeu J. F. RUIZ CASANOVA, Anthologos: Poética de la antología poètica, Madrid: Cátedra, 2007. Per a una anàlisi històrica en clau catalana, vegeu M. DO CEBREIRO RÁBADE VILLAR, «Elements per a una historia de les antologies de poesia a Catalunya», Els Marges, núm. 83, tardor 2007, p. 15-44.
  22. BROCH, Literatura catalana dels anys vuitanta, p. 13
  23. La corrua és interminable. Comproveu D. CASTILLO (ed.), Ser de segle. Antologia dels nous poetes catalans, Barcelona: Empúries, 1989; E. FARNÉS (ed.), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans, Barcelona: Proa, 2001; S. ABRAMS; F. ARDOLINO (ed.), Imparables. Una antologia, Barcelona: Proa, 2004; DD.AA., Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, Palma: Documenta Balear, 2008; etc. Així mateix, sense esmentar-ne d’altres en clau territorial, temàtic o de gènere, podríem citar híbrids com J. JULIÀ, Modernitat del món fungible, Barcelona: Angle, 2005; o DDAA., Qui no mereix una pallissa! La darrera generació d’escriptors catalans, Barcelona: L’esfera dels llibres, 2005. 
  24. Vegeu M. VALLVERDÚ I BORRÀS, Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Barcelona: L’Avenç, 2022; J-A. FERNÀNDEZ, El malestar en la cultura catalana. La cultura de la normalització 1976-1999, Barcelona: Empúries, 2008.
  25. Fent la competència al model establert per «les Millors Obres de la Literatura Universal» d’Edicions 62, vegeu la col·lecció «Clàssics moderns» d’Editorial Edhasa que Francesc Parcerisas va dirigir entre 1985 i 1993. D’altra banda, vegeu L. BORRÀS, Clàssics moderns, Barcelona: Ara, 2013
  26. Vegeu I. EVEN-ZOHAR, «Planificación de la cultura y mercado», dins M. IGLESIAS SANTOS (ed.), Teoría de los Polisistemas, Madrid: Arco, 1999, p. 71-96.
  27. Vegeu el IV volum dirigit per Josep Solervicens de la nova Història de la literatura catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Barcino / Ajuntament, 2016.
  28. J. TRIADÚ, Memòries d’un segle d’or, Barcelona: Proa, 2008.
  29. J. L. MARFANY, «El realisme històric», dins Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, vol. 11, 1988, p. 221-283.
  30. E. SULLÀ, «Notes sobre la formació dels cànons literaris», Cultura, núm. 6, juny 2010, p. 62-85.
  31. Vegeu l’anunci publicat a la revista L’Espill, núm. 17, tardor 2004, pàg. 105. Accessible a < https://roderic.uv.es/handle/10550/34583> (Consultat el 25/08/2023
  32. Vegeu el catàleg signat per V. ALTAIÓ; J. GUILLAMON (ed.), La revolta poètica. 1964-1982, Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2012.
  33. O. GASSOL, «Jordi Castellanos i la construcció de la historia de la literatura catalana», Els Marges, núm. 130, primavera 2023, p. 14-32.

Les memòries de la filla del Mikimoto

Encara rai que tinc amigues com la famosa filòloga montblanquina Brigid Amorós. Potser vosaltres no sabeu qui és, però es tracta de tota una institució a la zona sud de la Conca de Barberà. Lectora impenitent i experta en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany i de Britney Spears, dues figures cabdals per entendre el feminisme català i mundial dels segles xxxxi. Em va dir que em regalava Fucking New York, que no l’havia acabat però que tampoc ho faria perquè se n’havia cansat; li semblava reiteratiu. La Brigid és una noia molt educada. Jo diria que és un llibre anecdòtic i, sobretot, que es fa més llarg que un dia sense pa (de motlle). Avui escric un article històric, ho confessaré d’entrada. És la primera ressenya a la meva vida que faig sense haver-me llegit el llibre sencer. Reconec que me n’he saltat pàgines i d’altres les he repassat en diagonal com qui llegeix les contraindicacions del Paracetamol. 

Fucking New York porta com a subtítol Història dels meus límits. Diria que la intenció de l’autora era narrar-nos una joventut viscuda intensament, on posa al límit les seves condicions físiques i mentals en un anar i venir de relacions malsanes i addictives. Tot emmarcat en una ciutat mítica, plena de perills i sempre excitant. Crec que involuntàriament acaba sent un llibre que mostra de manera descarnada els límits de la seva capacitat com a narradora. Es pot afirmar sense cap problema que Laura Calçada té la mateixa habilitat per a l’escriptura que Ferran Adrià per a la recitació de J. V. Foix.

Les memòries de la filla del Mikimoto parteixen de diverses premisses, la majoria equivocades. Trontolla arquitectònicament i estilísticament. És ineficaç tant la descripció dels espais, com l’estil d’escriptura i la concepció dels personatges que hi apareixen. Primer de tot, Calçada pressuposa que la ubicació del relat ja desperta en si mateix l’interès per la lectura. Això és rotundament fals. Creure en l’atractiu per se de Nova York com a ciutat literària és un error. Ja ho va demostrar Carmen Martín Gaite amb aquella monstruositat titulada Caperussita —així és com ho pronunciava jo, per a desesperació de la professora— en Manhattan (1990), que ens van obligar a empassar-nos a l’assignatura de castellà de 2n d’ESO. Mai una versió de la Caputxeta Vermella havia resultat tan desesperant. La qüestió, tornant al tema, és si tu com a narradora ets capaç de generar interès per un espai, sigui o no icònic de bell antuvi. No és el cas. La Nova York que ens pinta Laura Calçada és un lloc que provoca una mandra descomunal, ple d’impostors i xarlatans com la mateixa autora. Si estigués ben escrit, podria entendrir-nos, tenint en compte el que diu que hi va viure, perquè tot plegat fot llàstima. Tal com està plantejat ara mateix, però, només genera badalls i allò de fullejar de tant en tant les pàgines per veure quantes te’n falten per acabar el capítol.

Per què el llibre és tan avorrit? Oh, Bongònia! Doncs perquè la prosa de Calçada és plana i funcionarial, sense color, sense cap vivesa. Darrere les seves paraules no s’hi amaga personalitat ni gràcia per escriure ni narrar res amb un mínim d’entitat. De tant en tant, tanca els paràgrafs amb alguna sentència lapidària que es mou a mig camí del llibre d’autoajuda i de la prosa d’horòscop. En més d’un cas, si intentes entendre’n el sentit veus que, o bé no en té, o bé és una simple dita de peu de banc: «Aquella ràbia meva que jo només sabia detectar com a tristesa era l’extrema solitud en què existia» (p. 49). «Havia trobat l’atenció i la guia que buscava, però el sentiment de culpabilitat i el buit m’amaraven. Sempre acabava perdent el camí de tornada cap a mi» (p. 87). «M’atrapava l’angoixa i em perdia en l’enteresa de no anar beguda» (p. 105). Molt bé. A banda d’això, sovint els paràgrafs estan mal encadenats, avancen caòtics, amb aparicions i desaparicions de personatges que no saps ben bé qui són: amics, amants i altres coneguts o saludats. El caos mental de l’escriptora es trasllada al text. Podria ser una opció estètica, però diria que és simple incapacitat per ordenar el discurs. Al final ja no saps si t’està parlant d’un fisioterapeuta dominicà, d’un informàtic filipí, d’un cambrer iemenita o d’altres persones humanes. El pitjor és que, com a lector, t’és absolutament indiferent perquè tens la sensació que sempre s’està donant voltes al mateix tema. Els amants passen però la immaduresa es queda. 

Un altre error bàsic és el de la inclusió dels materials del llibre. Publicar un dietari íntim i quotidià implica també saber seleccionar-ne els episodis rellevants perquè és així com agafen valor i brillen. Si no el podes una mica, com és el cas, acabes tenint una successió de fets idèntics i pleonàstics. Moltes estones en pijama el cap de setmana. Moments que ben treballats podrien resultar significatius queden ofegats en l’amalgama del dia a dia, per molt que sigui una rutina xopa de sexe i drogues. Si vols explicar massa coses al final acabes en la més anodina xerrameca, un foc d’encenalls, pura faramalla. No es destria el gra de la palla (i aquesta és una expressió que, en aquest cas, té un sentit figurat i literal). És com intentar veure una pel·lícula pornogràfica sencera on, a sobre, entre les escenes sexuals, la protagonista insisteix a convence’t que té taaaants problemes. En realitat, el llibre funciona tota l’estona amb una mecànica idèntica, repetitiva. Encadenar relacions que li permetin viure sempre a costa d’algú altre per la cara. El canvi de residència novaiorquesa, que serveix per organitzar el pas del temps intern del relat, al principi pot semblar que té un sentit, però al final veus que no aporta res perquè la mudança és purament física, no té cap conseqüència per a la protagonista. Els canvis de casa no generen noves històries ni noves perspectives, ella continua vivint sempre de gorra, tot i haver cobrat una indemnització multimilionària. Fins i tot aprofita una novieta porto-riquenya, més jove, perquè l’ajudi a acabar un treball de màster que era incapaç de fer sola (p. 331). A partir d’aquí no és gens estrany que intenti vendre’ns com una epopeia la confecció d’un power point per la presentació del treball final de màster. La sensació de presa de pèl és antològica. En resum, ni el relat ni els personatges no evolucionen. Són éssers plans i sense cap mena de carisma més enllà del tòpic amb el qual se’ns presenten. Som davant de quatre-centes pàgines d’un patró literari repetit, amb variants ínfimes com la nacionalitat dels amants o els espais on carden. Haver-se llegit tantes autobiografies de dones trastocades (p. 201) no sembla que li hagi fet cap tipus de profit.

Perquè, és clar, l’editora de La Lectora em va obligar a llegir-me el llibre perquè diuen, diuen, diuen, que era un festival. Tothom en parla, algú se n’hauria d’encarregar: «Ja ho veuràs, ja! Els vídeos sexuals del Guifré el Pixós al Gim Rabbit del Com si fos ahir es queden en una broma al costat del que va viure aquesta xiqueta!». Bé, Gemma Medina, jo perdono però no oblido. La veritat és que no hi ha cap mamada fins a la pàgina 65. Això, sí, en un taxi. Queda el dubte de saber qui va pagar el servei a qui. Abans tens la típica història de l’au-pair convivint amb una família rica. Una mare estricta, uns nens encantadors i un pare que passa una mica per allà sense entendre res. Una experiència inaudita, tu. Després enganya una senyora jueva que viu en una casa plena de gats, un noi filipí a qui fot les banyes tantes vegades com pot i viu un amour fou amb una noia francesa de casa bona. Entremig, van passant molts cambrers dominicans i crec que fins i tot un artista (?) mexicà. Tot això a banda de la recerca constant de Papis de Sucre per Internet, madurets adinerats que li paguin la festa que el seu veritable progenitor es nega a subvencionar. A les pàgines 302-303 i 318-319 la nostra protagonista es prostitueix amb més o menys ganes i fins i tot té un episodi sadomasoquista lèsbic a la pàgina 313. Poso les pàgines detalladament per si algun lector incaut vol posar en pràctica allò que diu la llegenda que feien els marits de les senyores que xalaven amb les Cinquanta ombres d’en Gray, que demanaven que marquessin amb llapis o subratllador fluorescent les parts calentes i així després ells es llegien directament els fragments interessants. En aquest aspecte, l’únic mèrit que se li pot reconèixer a l’autora és el d’haver aconseguit que un dels seus mansos s’aficionés a La Riera (p. 282). Bravo, Laura. Potser la decepció sostinguda que provoca el llibre és un problema meu d’expectatives, és clar. Però aquest és el risc de sustentar un producte (i un personatge) a través d’entrevistes d’amiguets als mitjans si, darrere, el llibre no s’aguanta per enlloc.

Després entra en escena tota la broma sobre el poliamor que va assolar les converses dels joves entre 2016 i 2017. Potser Calçada Jr. es pensa que estava sent super trendy per viure-ho a Nova York, però jo aquell estiu estava parlant del mateix amb una noia de Cassà de la Selva a l’Hotel Imperial Tarraco. Bé, una farsa/moda més de la globalització. Per sort, ara tots ja ens hem casat monogàmicament i tenim fills que van a la classe dels Conillets de la llar d’infants Bon Camí. Cor quiet, que va deixar dit el mestre Carner. El problema és que, una altra vegada, l’autora s’ho pren tot ben seriosament, es pensa que ens està revelant algun misteri. Tot el llibre es llegeix amb la sensació d’aquell mem del Homer Simpson fent la vertical mentre una iaia groga li fa un gest amb la mà per dir-li sí, sí, ja t’hem vist. 

Segurament, per anar acabant, el gran problema ve de la personalitat de la narradora. Es presenta com un personatge pesat, malcriat i infidel. Imagineu concentrar en un sol llibre tota la tabarra sentimental de l’amic que, d’habitud, t’explica aquestes coses esplaiadament durant cinc anys. Tenir d’amiga Laura Calçada (el personatge) deu ser perillosíssim, no tant perquè t’estiri cap al consum de drogues, sinó perquè fa la pinta d’enviar àudios de whatsapp de més de dos minuts. Una noia constant només —pel que hem pogut comprovar— a mantenir un dietarisme estèril i redundant. El dietari és un art més difícil del que sembla si vols que rutlli. Una de dues: o bé el narrador es converteix en còmplice del lector, per tant, et cau simpàtic; o bé et cau malament però et genera una fascinació tal que t’obliga a continuar llegint-lo. En aquest cas, només tenim una noia apijada amb complex d’Electra que, probablement, es dedica a seduir tothom perquè no aconsegueix a qui més desitja: ço és, son pare. I quin pare! Ara arribem al rovell de l’ou que explica la publicació d’aquest volum. Miquel Calçada i Olivella. Un home que resulta que tenia pasta gansa per a tothom excepte per a la seva filla. 

Jo aquí estic d’acord amb el senyor Mikimoto. Cal dir-ho. Què és això d’exigir a ton pare una pagueta mensual quan ja hauries d’estar-te guanyant tu sola les garrofes? Me’n vaig a viure a Nova York però que el papà em pagui la festa. Quines barres. I quan, lògicament, el bon home tanca l’aixeta pecuniària del Grup Flaix, resulta que és un dimoni (p. 185). Va, home, va. Estem amb tu, Mikimoto. De fet, la frase que millor defineix la protagonista és una sentència profètica que la noia posa en boca del periodista sabadellenc: «Hauries d’estar al carrer, en la misèria, per entendre alguna cosa, però sempre hi haurà algú que t’ajudi» (p. 321). Hi ha un fantasma que recorre Nova York al llarg de tot el llibre i és en Mikimoto. Sort que hi ha algú que dona exemple. Els fills s’han de pujar rectes com un fust: quina colla de catalans esquenadrets estem exportant al món, si no? Personatges que l’únic lloc de Barcelona que han vist per sota la Diagonal és l’Ateneu Barcelonès. Després es pensen que cal anar-se’n fins a Brooklyn per cardar amb cambrers dominicans com si no n’hi hagués prou amb agafar la L-1 (línia vermella) i baixar a la parada de Navas.

Entenem la ingenuïtat de l’autora, és filla de qui és. No oblidem aquella gloriosa edició d’El convidat dedicada a Miquel Calçada. Allà descobríem que el bon home se n’havia anat a estudiar un màster als Estats Units amb l’entranyable objectiu, algun dia, d’arribar a ser President de la Generalitat de Catalunya. Fins i tot, per anar creant caliu, s’havia posat una bandera catalana al rebedor del seu pis d’estudiant de campus. Pobre Miquel. Com si fes falta un màster nord-americà per dirigir una Comunitat Autònoma espanyola! Pere esunbuenchico Aragonès ja ha demostrat que només fa falta tenir moltes ganes de respectar la Constitució espanyola i llepar sovint la mà d’en Perrosanxes per gaudir d’aquest càrrec (ara que escric això de Perrosanxes se m’ha acudit que, vist així, és com si el Pere Aragonès fos la mascota d’un gos, de manera que s’ha convertit en una mena de Sherman del senyor Peabody).

Bé, parlem clar i anem tancant el tema. L’únic motiu pel qual, llegit veritablement el llibre, se’n pot explicar la seva publicació és la morbositat. La curiositat de voler conèixer la sòrdida experiència i els afers exteriors de la filla d’un periodista reconegut. La seva expulsió del Mikimoto Club familiar. Ah, la catalanor. És molt trist i jo no vull ser el Grinch de la crítica literària, però és que això s’ha de denunciar. Tenim una persona famositzada que s’ha passejat per platós i mitjans de televisió, premsa digital i podcasts generant un contingut a partir d’un llibre que, essent generosos, podria ser la versió d’El Diari Vermell de la Carlota quan se’n va anar d’Erasmus (aviam si s’hi posa, la Gemma Lienas). Ens hem d’escandalitzar perquè va anar una mica col·locada al programa de la Melero? No ens flipem, els artistes pioners en això van ser la boy band Teràpia de Shock. En essència, som davant d’un dietari postadolescent que només deu fer gràcia a aquells que coneixen l’autora, però que, vist des de fora, té el mateix valor que el genoll d’Ansu Fati. A tots els que han contribuït a inflar el personatge fent creure que érem davant d’un llibre rellevant els hauria de caure la cara de vergonya. O fem literatura o fem el Sálvame català. Però aleshores limitem-nos a les entrevistes i a donar feina al Marc Villanueva i al Dario Porras d’En Blau, que ho fan molt bé. Veient tota l’operació de màrqueting generada al voltant del llibre i de l’autora, tens la mateixa sensació que quan la nebodeta Bruna, de sis anys, puja a la cadira el dia de Nadal i recita amb evident fàstic i monotonia:

L’escola és tancada
hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa
saluda al carter.
«Que tingui bon dia,
avui és Nadal!
¿No té una carteta,
no té una postal?»

Sí, és aquell poema que acaba dient:

Li porto una carta
del seu fill Pasqual,
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!

La nena ho fa fatal, no té cap gràcia, i tothom ho ha vist, però els pares i els avis aplaudeixen entusiasmats. L’enganyen. Després la canalla creix, viatja, i tot són problemes i traumes que esquitxen el sistema editorial i crític català. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Esguardar el nostre món: Entre Birulés i Arendt

Potser no és casualitat que només durant aquest últim any a casa nostra s’hagin publicat diversos llibres entorn de la figura d’Hannah Arendt. Penso en La nostàlgia, de Barbara Cassin (Edicions 62) que, si bé no parla exclusivament de la pensadora, sí que li dedica un dels tres capítols de l’obra; Amor sense món, de Miquel Esteve (Navona), corresponent a la narració de la relació entre ella i Heidegger; la reedició de La condició humana (Edicions 62); finalment, i com a coronació, l’estudi Hannah Arendt: el món en joc de Fina Birulés (Arcàdia), entre d’altres que vindran. Vist l’escenari, l’evidència és clara: Hannah Arendt avui està a l’ordre del dia. 

Fina Birulés és la pensadora catalana que més s’ha dedicat a l’estudi d’Arendt. El resultat d’aquesta feina, segons ella mateixa, ha estat «un conjunt de reflexions fetes gairebé en forma de cercles concèntrics al voltant de dues categories, món i natalitat, que permeten il·luminar aspectes menys tractats del seu pensament» (p.10) i que queda avui recollida a l’assaig que publica Arcàdia.

Encara que en pugui tenir la pinta, Hannah Arendt: el món en joc no es pot considerar en cap cas un manual. D’una banda, i malgrat l’objectivitat del text, perquè es tracta d’una lectura reflexiva de la filòsofa; d’una altra, perquè a diferència de la majoria dels manuals stricto sensu, aquest assaig fuig de la síntesi. Birulés no pretén dominar ni domesticar el pensament arendtià, sinó seleccionar i recollir aquelles idees més fèrtils per inserir-les al debat actual i esguardar el nostre món. Cal apuntar també que, tot i el seu caràcter divulgatiu i la seva voluntat de ser útil, l’obra s’escriu des del rigor més exemplar. Això últim ho corrobora l’extens annex de notes que permet a Birulés justificar, ampliar i afinar encara més l’escrit principal, fet que dota al llibre d’una qualitat extraordinària que permet al lector d’aprofundir, matisar o contrastar conceptes i raonaments del corpus arendtià. En poques paraules, Hannah Arendt: el món en joc es converteix en una fita per la filosofia en català, per l’expertesa i cura des de la qual Birulés tracta la pensadora, però en especial per la seva capacitat d’explicar-la sense reduir-la ni simplificar-la, apropant-nos-la com un llumí que ens pot ajudar a clarejar el camí.

Esguardar el nostre món, diu Birulés. L’expressió no és en va i es podria dir que és justament aquesta voluntat la que cohesiona tot l’assaig. El llibre, que es desplega en cinc capítols, queda vertebrat per les preocupacions que més van capficar Arendt: trobar un pensament que no anul·lés allò contingent, que tampoc fos indiferent a la realitat comuna ni a l’experiència i, per acabar, la reconsideració de la relació entre política i filosofia (p.105). En definitiva, qüestions que exigeixen la cerca d’una altra manera d’aproximar-nos al món. Aquest és el quid del llibre. 

Des d’un bon inici, Fina Birulés ens deixa ben clar que és l’afany de comprensió (p.33) allò que posa en moviment el pensament d’Arendt, és a dir, voler donar raó dels esdeveniments, fins i tot dels més terribles com ara el totalitarisme. Un intent que no serveix per concedir una lògica a les atrocitats, sinó per examinar-les i ser plenament conscients que són possibles i que, per tant, no hi podem ser estranys. Tal com anuncia Birulés, «el que pretén Arendt amb la seva obra no és tan sols oferir una mirada que torni intel·ligible un temps passat, sinó principalment mostrar-lo en relació amb els problemes del present» (p.57). En conseqüència, una voluntat d’allunyar-se tant de les teories metafísiques que fossilitzen els fets històrics, com dels intents de justificar el passat, per fer-se càrrec del present (p.73) i responsabilitzar-se’n. Un exercici que en Arendt es troba plenament lligat a la redefinició del mot política.

«Malgrat haver estudiat filosofia i perfilar-se com una figura que prometia una notable carrera acadèmica, en diverses ocasions al llarg de la vida Arendt va rebutjar que es fes servir la definició filosofia política per referir-se a la tasca que desenvolupava: ella preferia la denominació de teoria política», entreveu Birulés. La tradició filosòfica, a ulls d’Ardent, no havia volgut comprendre, sinó imposar definicions definitives. Per això, Ardent retorna a Sòcrates i al seu mètode (pre-)filosòfic basat en el diàleg i la relació. Dos conceptes que volen aproximar-se al món sense prefiguracions i fent-se càrrec del present.

Certament, un dels punts més interessants d’Arendt —i que Birulés destaca— és l’elogi de la literatura i la imaginació: «No ens ha de sorprendre, doncs, que Ardent plantegés el seu curs “Experiències polítiques en el segle xx” que va impartir a la Universitat de Cornell el 1965, com uns exercicis d’imaginació i que advertís els seus estudiants que llegirien “una pila de ficció per tal d’obtenir l’experiència no en brut, però sí sense biaix teòric”» (p. 93). Imaginar és un exercici de pensament obert sense límits, que si bé no cura ni alleuja el patiment, permet prendre distància d’allò ordinari, rememorar-ho, reflexionar sobre la relació entre la presència i l’absència i comprendre allò passat des d’una altra perspectiva. Serà en aquesta facultat on es vinculen les idees que Birulés vol emfatitzar del pensament d’Arendt: la natalitat i l’acció

La natalitat que es presenta com la capacitat més pròpia de la condició humana i l’acció com el fer que transcendeix tota funcionalitat, conjuntament amb la paraula, són els agents que poden donar sentit a la vida i al món (p. 120). Ambdues, però, i Birulés ens ho assenyala especialment, no poden dur-se a terme aïlladament: 

atès que qui comença una cosa només la pot acabar quan aconsegueix que altres l’ajudin» i «la natalitat ens recorda que sempre actuem en una xarxa de relacions i referències ja existents i en un context on els altres també actuen i reactuen, de manera que l’acció sempre arriba més lluny, i posa en relació i moviment, més del que l’agent podia preveure (p.121). 

Tot aquest circumloqui permet desxifrar una de les nocions, si no la noció, més important: la relació i en conseqüència la pluralitat. Arribats a aquest punt de l’obra, cal preguntar-nos: quin és el sentit de la política —«qüestions que no pertanyen a la tradició de la filosofia política ni n’han brollat», diu Birulés, encara que afegeix «això no significa, però, que la seva manera de conduir la reflexió sobre la política es desenvolupi en una lluita frontal amb la filosofia—? Per Arendt és clar: edificar un món comú. Com? Des de la relació i des de l’acceptació que «quan actuem, sempre estem en relació amb, i entre (inter-homines), els altres» (p.79), en una «escena caracteritzada per una pluralitat irreductible, i on, com veurem, la llibertat pot aparèixer i podem distingir-nos i singularitzar-nos», afirma Birulés.

Actuar entre i amb el món, des de la pluralitat dels seus integrants, és una postura que encara que pugui sorprendre, segons Birulés, no és una forma de proximitat, sinó de distància. I això és xocant. A diferència d’altres filòsofs de la cura i l’alteritat que aposten per una filosofia de la proximitat, i que sens dubte combregarien amb moltes de les idees que Arendt desglossa, Birulés s’hi relaciona amb distància. En certa mesura, també diu molt de la manera com comprèn la relació, la llibertat i la pluralitat, és a dir, de la possibilitat de distingir-nos (p. 137) malgrat la presència necessària dels altres. El món comú que predica Arendt no és un món homogeneïtzat, sinó singularment heterogeni. Contràriament, la cerca i imposició de la similitud com a principi per la construcció del nostre món esdevé la llavor del totalitarisme. D’aquesta manera, l’edificació d’un món comú ha de partir de la diferència, de la seva acceptació. Una distància que permet observar l’altre i entendre’l en la seva unicitat.

En definitiva, l’assaig de Fina Birulés és un clam a esguardar el món des de la distància. Tanmateix, una distància que no esdevé indiferència, tot al contrari; una distància que, amb el desig de no ser invasora i malgrat la separació, permet construir un món sentidament comú, però divers. Per acabar, preguntar-nos: és una esperança estèril el que amaga aquest discurs? Fina Birulés llegeix Hannah Arendt no amb l’anhel de donar-nos solucions definitives, sinó amb l’afany de trobar vies perquè el món no se’ns faci aliè (p.218). Ambdues saben i reiteren la dificultat d’aquesta tasca, però persisteixen en el seu missatge, en especial enfront d’aquest món cada vegada més fosc en què ens ha tocat viure. No és trivial que Birulés faci èmfasi en aquesta natalitat i aquest món d’Arendt; al capdavall, les dues nocions esdevenen un incentiu per imaginar nous inicis i per teixir nous espais de relació conscients de la fragilitat i l’especificat i imprevisibilitat del present. Llegir Hannah Arendt: el món en joc potser no ens salvarà el món, però potser sí que ens ajudarà a no acabar de perdre’l del tot.

1 2 3 16