Montserrat Roig: memòria fins l’últim dia

La idea d’unitat travessa l’obra de Montserrat Roig de dalt a baix, tant en l’àmbit periodístic com en el literari. Entre la Roig que es va assabentar que havia guanyat el premi Víctor Català en una tancada contra el procés de Burgos i la que va escriure Digues que m’estimes encara que sigui mentida hi ha dues dècades de diferència. Sigui com sigui, la majoria de textos rogians aborden tres temes recurrents: la memòria històrica, el feminisme i la vida a Barcelona. En aquest sentit, la reedició de les seves obres és una bona oportunitat per copsar els punts en comú entre els diversos llibres i també per prendre el pols a un llegat que sobreviu amb prou enteresa al pas del temps. Ara fa poc més d’un any, amb motiu del quarantè aniversari de la primera edició, Edicions 62 va fer tornar Els catalans als camps nazis a les llibreries. I, per la mateixa voluntat de fer memòria, aquest 2018 ha reeditat, amb pròleg de Najat El Hachmi, Un pensament de sal, un pessic de pebre, el recull pòstum dels articles que Roig va publicar al diari Avui.

Un pensament de sal, un pessic de pebre inclou les reflexions diàries de l’escriptora durant setze mesos, des del setembre de 1990 fins al novembre de 1991. En tot cas, que els articles s’acabessin publicant en forma de llibre no es deu, només, a un simple homenatge pòstum: la mateixa autora va confirmar a Josep Maria Castellet el desig de triar els millors textos i d’agrupar-los en un únic volum. Roig, però, no va ser a temps de fer-ho i Castellet es va convertir en el marmessor accidental de l’obra. Aquest és un element força rellevant a l’hora d’analitzar el llibre que el lector acaba tenint a les mans perquè, si bé Castellet es va plantejar suprimir els articles de menys qualitat, finalment va optar per publicar-los tots. Així doncs, Un pensament de sal, un pessic de pebre ofereix una panoràmica força completa dels temes que interessaven a l’autora.

Hi ha, d’una banda, la preocupació reiterada per l’esclat de la guerra del Golf. Hi ha, també, el rebuig a la pornografia del dolor. Hi ha el discurs netament pacifista. I, en menor mesura, l’intent d’entendre la fi de la URSS i la reestructuració d’Europa des de la llunyania. Roig parla de política internacional, però ho fa sense embafar ni exigir grans coneixements previs al lector. Parla de la Rússia que va trepitjar o de l’Iraq que veu per la televisió i, sovint, comença a analitzar què hi passa a partir d’una anècdota qualsevol. Un recurs ben habitual en l’autora: fer el salt de l’esfera quotidiana a la dimensió universal amb associacions d’idees lúcides i, de vegades, també desconcertants. De tota manera, l’actualitat no és l’única font dels textos —l’any 1990 ja comença a criticar com la immediatesa està transformant les redaccions periodístiques— i sempre torna als temes que, siguin notícia o no, la fan sentir més còmoda: el feminisme, Barcelona, la llengua catalana o la creació literària.

Així, trobem articles sobre violacions, sobre desigualtat salarial, sobre hipersexualització disfressada d’alliberament, sobre caps rapats que no saben qui era Hitler, sobre racisme a Barcelona, sobre premis literaris impossibles de guanyar, etc. Un ampli mosaic de qüestions que Castellet resumeix al pròleg en una frase: «Aquests escrits de Montserrat Roig són globalment un discurs ininterromput contra el poder i una interrogació sense resposta sobre el mal». Diu el mateix Castellet que, de fet, «l’esclat multiforme de la personalitat de Montserrat Roig» és el tema de l’obra. Un avís, potser, per als qui han intentat encasellar-la en una determinada ideologia o simplificar el seu discurs. «Feminista? Posem-hi: dona. Catalanista? Diguem-ne: catalana. Marxista? Com la majoria dels marxistes del país: aproximativament.», va escriure Joan Fuster al pròleg de Molta roba i poc sabó…

Segurament, hi haurà qui consideri que llegir Un pensament de sal, un pessic de pebre sense reduir el nombre de textos presenta més inconvenients que avantatges. És cert, alguns articles es fan repetitius i la qualitat literària no sempre es manté, però escriure una columna d’opinió cada dia i superar la síndrome de la pàgina en blanc tampoc no sembla una tasca fàcil. Sigui com sigui, tenir una panoràmica completa de l’articulisme rogià també resulta útil per comprendre cap a on avançava l’autora en l’àmbit de la ficció. El recull d’articles a l’Avui és, en paraules de Castellet, una reflexió sobre el mal i la solidaritat humana. I no era aquest, el dilema que havia d’entomar l’Espardenya, el protagonista de La veu melodiosa, l’última novel·la de Roig? En una entrevista a la revista Cultura, l’abril de 1991, Montserrat Roig explicava a Maria Aurèlia Capmany que la realitat cada cop l’ajudava menys a l’hora d’escriure ficció: «A mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m’interessi menys com que ja veig que no l’entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio». D’aquest distanciament, en van sortir dues obres de ficció força diferenciades de la resta: La veu melodiosa i El cant de la joventut.

Amb tot, quan Roig s’asseia a escriure l’article diari per a l’Avui el distanciament era força més complicat. Publicar en un mitjà de comunicació, per més fluides que fossin les relacions entre periodisme i literatura als seus articles, l’obligava a tenir els ulls ben oberts. Això incloïa parlar d’immigració, de corrupció, de terrorisme, de falses transicions democràtiques i de moltes altres coses. En tot cas, quan l’actualitat li donava treva, la Roig creadora emergia amb tota la força per reflexionar sobre el fet d’escriure. I Roig no podia deslligar la seva carrera literària de la figura de Josep Pla, a qui esmenta vint-i-tres vegades al llarg del llibre. Els amants de l’anècdota coneixen prou l’enfrontament entre Roig i Pla quan aquesta va anar a Llofriu a entrevistar l’autor d’El quadern gris. Era el 1972 i Roig tenia vint-i-sis anys. Doncs bé, abans de començar, l’escriptor empordanès li va etzibar que amb unes cames tan boniques no necessitava escriure. L’estirabot, és clar, va portar cua. Però m’atreviria a dir que, precisament, una de les grans aportacions d’Un pensament de sal, un pessic de pebre és que demostra fins a quin punt Roig sabia separar el personatge misogin i conservador de l’escriptor que tenia com a referent primer. En aquest sentit, és una llàstima que l’edició de 2018 hagi suprimit l’índex de noms de 1992, que permet fer exercicis numèrics força curiosos. Per exemple, Josep Pla apareix moltes més vegades que Mercè Rodoreda o Maria Aurèlia Capmany, però pràcticament les mateixes que Saddam Hussein o George Bush pare. Un indicador prou curiós per a qui vulgui saber de qui i de què parla el llibre.

Parlar del conjunt de l’obra de Montserrat Roig, vint-i-set anys després, implica referir-se a una producció literària i periodística escapçada. Potser a Un pessic de sal, un pensament de pebre aquest fet es fa més evident que en qualsevol altre llibre. Els articles del mes de novembre s’acaben de cop. El 9 de novembre de 1991, el dia abans de morir, Roig publica l’últim article a l’Avui. I el full es fa blanc de cop, com de cop s’acaba una vida. No podem saber què hauria dit la columna d’opinió del 10 de novembre o com s’hauria acabat L’escriptora assassina, la novel·la que va deixar a mig fer. En canvi, sí que podem treballar perquè les reedicions de l’obra publicada no s’aturin i es facin amb la cura necessària. Algunes obres de ficció, com L’hora violeta, L’òpera quotidiana o La veu melodiosa necessiten, a banda d’una reimpressió, una revisió ortotipogràfica i gramatical urgent. Impulsar-les seria, de ben segur, la millor manera d’homenatjar Roig, que es va esforçar fins l’últim dia perquè la veu dels muts no caigués en l’oblit.

«No separeu el lloc d’allà on es troba.» Una lectura de Treure una marededéu a ballar

«Aquí abans hi havia un camí
I ara el vaig fent i cada cop
És menys camí i més bosc.
I fa temps bé duia a algun lloc.»
Jaume Coll

Text caminat

Ja fa temps que Perejaume cerca una escriptura que s’acosti al territori. Malgrat trobar alguns exemples d’aquesta temptativa en altres autors —esparsos i parcials—, l’aproximació que prova de fer-ne Treure una marededéu a ballar és rellevant per insòlita i fecunda. És un escriure com un caminar de qui té una arribada, però que no coneix gaire el camí, que s’embosca i dins del bosc troba arbres vius i arbres morts; alguns que proven de créixer; alguns de molt ben abeurats per un rierol inesperat, que hi és o no hi és segons les pluges o segons reclamin les arrels; mates de bruc en una clariana, gatosa, pi blanc, pertot branques i pinassa. Un cop trobat tot això, s’ho troba altra vegada, recompost, repetit, però divers i extremament complex. És a dir, Perejaume prova una escriptura similar a la forma d’aparició de la natura, desorganitzada i que pertot fa brot. Aquesta provatura havia estat ja explicada a Paraules Locals (Tushita edicions, 2014), el llibre més explícitament polític de l’autor, i havia pres una forma resolta al llibre Mareperlers i Ovaladors (Edicions 62, 2014). Continua llegint

Lídia Ginzburg i l’home assetjat

Les revolucions del 1917 aboleixen, junt amb l’Imperi Rus, la frontera d’assentament que aquest imperi havia alçat per acordonar-se i barrar el pas als jueus pobres. Lídia Ginzburg (Odessa, 1902 – Leningrad, 1990) va fer com molts joves que havien viscut a l’altra banda de frontera i que en els primers anys soviètics concorrien a les grans ciutats desbaratades: el 1922 se’n va anar a viure a un Petrograd fòssil, desatès, que encara païa haver perdut la capitalitat i que es deixava créixer l’herba entre les llambordes del paviment. Es va estar tota la vida en aquesta ciutat, que veuria en situacions molt pitjors, i va conservar d’Odessa un humor foteta i l’entusiasme per la natació, canviant el Mar Negre per les aigües glacials del Golf de Finlàndia.

Els anys d’estudiant a Petrograd-Leningrad es fa deixeble dels formalistes. Allà, durant un temps havia semblat que imitessin el furor parricida que havia embruixat Viena, l’altra capital d’un imperi que acabaria malament. El jovent del tombant de segle surt fart del món resclosit d’uns pares que només han fet que avorrir-se, un món cancelleresc i encarcarat, dolent i sentimental («la Rússia de Dostoievski», en dirà Akhmàtova, i acabarà: «ves en quin temps se’ns va acudir de néixer!»). Hi volen trencar i ho proclamen: el Petersburg de Beli, la paraula revoltada contra si mateixa de Khlébnikov, Malévitx i el Quadrat negre, bohemis urbans amb vel·leïtats de reformular la vida sexual, sentimental i religiosa del país, les insubmissions de les avantguardes, Scriabin desdibuixant la tradició romàntica en boires harmòniques, milionaris que financen partits revolucionaris. Hi ha un patriarca que podria fer de puntal i autoritat, Tolstoi, però és el primer incendiari que ho vol engegar tot a rodar i que somia que l’executin com un anarquista. El terreny està adobat; les generacions es desbanquen en pocs anys, les revolucions en pocs mesos. El cicle s’interromp, però, i Ginzburg serà un dels testimonis més clars i honestos d’aquesta frenada salvatge. Als renovadors d’avui, que han tombat renovadors d’ahir, els tombaran, des del poder, aprofitats grisos o ambiciosos carnetuts. El projecte bolxevic, més que devorar pares o fills —que també—, serà fratricida i devorarà camarades.

 

Una manera pròpia

Els formalistes cauen en aquest relleu de fornades. Insatisfets i rebels contra els pares acadèmics abans i als voltants del 1917, pletòrics i ambiciosos els primers anys soviètics, aviat seran suplantats i revellits prematurament. Premen de dalt i de baix: de dalt, quan el formalisme cau en desgràcia i la paraula mateixa es torna un insult mal·leable; de baix, per part dels primers deixebles, insatisfets al seu torn. Ginzburg pertany a aquest grup i el defineix des de dins: els anomena d’una tirada mladoformalisti («joves formalistes», potser per imitació de «joves hegelians») i els estudia: «tenim les nostres normes quotidianes», «escèptics i honrats», «tres quartes parts de la classe somia en escriure una novel·la», «sabem el gust que tenen els encàrrecs i la feina mal feta». Més que en els seus primers treballs sobre literatura russa (Viàzemski, Puixkin, Lérmontov), Ginzburg entrena la seva capacitat d’examen i crítica en l’observació dels seus professors, dels companys de classe, d’amics escriptors i d’ella mateixa.

Quan arriba l’hivern del 1929 al 1930, el de la ruptura amb els mestres i la seva degradació professional, Lídia Ginzburg ja ha desenvolupat una manera pròpia. Del seu diari, d’aleshores:

«Penso que les úniques coses que tenen una posició completament exacta i convincent en la jerarquia de les sofrences són el dolor físic o els patiments morals relacionats amb la pèrdua d’un dels continguts constants de la vida (la pèrdua d’una persona estimada, d’una activitat que agrada, de la capacitat de treballar, de la llibertat, etc.). Tota la resta, penes de l’amor propi, ruptures amb amics, ofenses i derrotes quotidianes…, no ho estem sentint sempre. Per això la càrrega d’aquests patiments segons la nostra memòria és gairebé arbitrària. Perspectives i proporcions. Un petit gir de la cosa converteix una desgràcia en un contratemps».

L’estil està fet, és aquest. Vol explicar-se el desgavell d’emocions amb una aparença d’ordre. Amb una claredat conceptual que frega el tecnicisme («una persona estimada» = «contingut constant de la vida”), explora, exposa, burxa. I després fa lliscar entre aquesta llengua freda i asèptica, de tractat —de tractat antiquat, fins i tot—, paraules vingudes de poemes i novel·les, recursos que infonen vida, rampells, ironies, ambigüitats d’escriptora. En aquest bocí n’hi ha un exemple subtil: «persona estimada» i «activitat que agrada» en rus comparteixen un mateix participi, liubimi, que les agermana i que deixa que s’introdueixi amb lògica la forastera «capacitat de treballar» abans de la «llibertat» grandiloqüent. Trampes: Ginzburg, que s’estudia a si mateixa, acaba de perdre la feina i no la mare, i la perspectiva i les proporcions són les que són, les d’una desgràcia. Lectora de Tolstoi i Proust, més com una bona autora de ficció que no com una assagista, Ginzburg sabrà caure, conscient, al parany que ella mateixa assenyala. Ella diu sobre La Rochefoucault que és algú amb terminologia de moralista però mà de psicòleg. D’ella podríem dir que gasta terminologia de psicòleg però mà de novel·lista:

«Per què l’home desaprova sincerament en l’altre allò que també fa ell? La imatge que s’ha construït de si mateix no deixa passar res que no hi encaixi. No oblida la seva mala acció, fins i tot no sempre la trasllada a l’inconscient, però se la sent com a temporal i fortuïta, com si no tingués relació amb la seva manera d’entendre la vida (d’on venen els criteris i valors morals), amb la constant de la seva essència humana. A l’altre, en canvi, el jutja segons els resultats, com a subjecte d’aquests valors».

I una novel·la, òbviament, és el que s’esforçarà a escriure als anys trenta. Molts dels antics companys «joves formalistes» n’han escrit i n’escriuen i agraden. Ginzburg, ja sigui per esgotament, manca de material, autoexigència o «tirada innata a l’anàlisi», no se’n surt i el que ella viu com una tragèdia del seu talent coincideix en el temps amb les execucions i empresonaments massius del terror estalinista, tragèdia i fracàs de la seva generació d’intel·lectuals, que en serà la primera víctima. Cap al final de la vida tornarà a dirigir-se a les purgues dels anys trenta i intentarà explicar el mecanismes («justificació», «adaptació», «indiferència») que van permetre que els estudiosos estudiessin i els escriptors escrivissin enmig d’aquella maregassa de repressió, envoltats d’abusos i de morts. Molt més tard, al diari, apuntarà sobre un trist arribista:

Participant en un congrés universitari que canonitzava la prosa literària de Bréjnev, en B. l’ha comparat amb la prosa de Puixkin. És l’acció clara d’uns mecanismes socials. Sabia que igualment no el farien acadèmic; sabia que, d’altra banda, no l’amenaçava res de res si no comparava Bréjnev amb Puixkin, fins i tot si es negava a participar en el congrés. Que no hi guanyava i no hi perdia res. Llavors, què és, això? Res més que l’habitud al desvergonyiment que ens ve de temps de Stalin. La por va eradicar la vergonya.

 

Els setges

Una nova por se sumarà a la por dels anys trenta, un setge de fora al setge de dins. Comença la guerra. Tothom llegeix Guerra i pau —devia ser una predisposició: Joan Sales també explica que ho va fer al principi de la Guerra Civil. El 8 de setembre de 1941 els nazis encerclen completament Leningrad. Ginzburg explica que els egoistes anaven dient per la ciutat que només quedava deixar-se morir. «Va resultar, però, que morir era més difícil, exigia més temps que no semblava a primera vista. Després, aquesta mateixa gent arrancaria amb les dents, tros a tros, la seva vida de la distròfia.» Això fa pensar en els testimonis de gent famèlica que, després de passar hores a la cua, devorava d’un mos el menjar que acabava de rebre, la pasta de pa que havia d’alimentar tota la família aquell dia, una arengada crua. Aquest canvi —de jugar als cínics simpàtics a entendre la destrucció real— fa pensar també en una altra anècdota que conta Ginzburg. El funcionari refinat Punin, historiador de l’art en bona situació, que va ser parella d’Akhmàtova durant anys, es veu que solia repetir: «La despesperació és l’últim que s’ha de perdre». Ginzburg es demana si la va repetir gaire, aquesta frase, al gulag on va morir.

«Els vius s’alimenten de sang. Uns com a paràsits; d’altres com a convidats de bona fe a un banquet, que responen a la invitació proposant la seva pròpia sang.»

L’infern del setge trenca la crisi creativa i intel·lectual de Ginzburg. L’infern: veure morir la mare de gana, arribar al darrer límit de fred, de fam, d’extenuació, de malaltia, fugir de les bombes i la metralla. Escriu. Sobre el caos de les coses quotidianes, un caos que ella sent com el pitjor enemic, el desordre posat a casa; tal com Olga Freudenberg, filòloga clàssica, una altra supervivent del Setge de Leningrad, identifica un caos primigeni, ctònic, amb el líquid espès i fosc de brutícia que li omple la banyera i que amenaça en qualsevol moment d’inundar-li tota casa. Sobre el sentit de les morts petites de cadascú, dels centenars de milers de morts petites del setge, en comparació amb la gran narració èpica de la ràdio i dels escriptors a sou i a recer —cap a la meitat del setge ningú ja no llegia Guerra i pau, llegien Dickens i novel·les d’aventures. Sobre l’estranya desunió del cos durant els hiverns, llargs i tenebrosos, sense llum ni calefacció: d’una banda, el cos es fa sentir més que mai amb el seu dolor, la seva fam lacerant, els seus canvis, la seva pudor; de l’altra, desapareix, s’amaga sota capes superposades de roba, dormen vestits, no es poden rentar en mesos i quan, per fi, descobreixen aquella pell invisible, passat l’hivern, la troben «tacada i aspra, massa gran per contenir el que conté, i per això tota arrugada». Dels anys del setge, a més d’esborranys i nombroses notes al diari, deixa tres proses importants escrites en terceres persones mal dissimulades: El dia d’Otter, Notes d’un home del setge i un fragment en prosa sense títol. En aquest fragment Ginzburg va encara més enllà que en els altres textos.

 

Otter o auteur: el mirall estrafet de la literatura

Hi ha paraules, companyes incondicionals, que es diuen sempre que parlen d’algú. En el cas de Lídia Ginzburg surt molt sovint, en xerrades i articles, que era «implacable amb si mateixa». Enlloc no ho és més que aquí. Agafa Otter, un home de lletres, alter ego masculí que escrit en ciríl·lic permet la semblança amb el francès auteur, i el posa a viure amb una tieta. La tieta, vella, depèn completament i en tot d’Otter. A la manera de Proust, que ella ha llegit tant, la intensitat de les relacions entre tots dos desemmascara l’experiència humana de fons, pròpia de Ginzburg, sense acabar explicitar-la: aviat s’entén que els dos personatges podrien ser la mare i la filla. Ginzburg hi fa el mateix que quan parla de Rousseau o Herzen: observa d’a prop, esbocina idees i sensacions sense classificar en catàlegs estèrils, desmunta enganys un darrere l’altre, busca trobar alguna explicació que ho tanqui, si no la troba ho deixa obert. Aquí, però, més que arribar a cap explicació, testimonia el setge: el de la ciutat i el de les persones o, més concretament, què els passa a les persones que viuen en el setge, com senten i reaccionen, per què senten i reaccionen així. No és convertir el setge en metàfora de res, sinó veure’s, llegir-se en les vides que el van viure. Com a mot d’entrada, hi podria haver la bufetada de Xalàmov: «l’home és una força moral mentre és una força física».

 

Dos episodis d’El dia d’Otter

No té sentit fer resums dels textos de Ginzburg sobre el setge, el que cal és traduir-los. Dos episodis, però. Un està relacionat amb una paraula que m’imagino que surt del vocabulari psicològic, realizàtsia —en la bonica tradició de mots llatins adoptats, com intelligéntsia i l’eixerida nouvinguda dezinformàtsia. Seria realització, si deixessin de realitzar-ho tot en lloc de fer-ho. Deu sortir de realitzar-se. Bé, la tieta d’Otter tenia una realització: la que era útil a casa i que se sacrificava pel seu nebot, que el seu nebot la necessitava. Això, clarament, no era així. Otter, enrabiat, es proposa anihilar, destruir de dalt a baix aquesta realització, amb tot l’acarnissament que li ve de creure que aquesta realització és indestructible:

«Otter feia temps que havia pres el costum d’oposar resistència (crear obstacles) a la realització de la tieta. Primer, perquè així li passava la irritació que li provocaven la seva tossuderia i autocomplaença; després, perquè en això hi veia una manera de defensar-se de les tendències imperialistes d’aquesta realització que ho podia ofegar tot entorn».

«Imperalistes»: clixé de la propaganda soviètica, aplicat a una tieta vella i invàlida. Setge dins del setge, mal que crea mal:

«La tossuderia, la reacció, l’afirmació de la seva certesa, tot això encara ho tenia [la tieta]. Però això potser només era la superfície; potser un autoconsol. I per sota d’aquesta superfície ja hi passaven altres processos tràgics i alguna cosa ja s’intuïa i començava a sortir. I ell [Otter] aixafava les construccions, ja fràgils i que ella aguantava potser amb les darreres forces, allargant desesperadament l’hora en què tot havia de derruir-se en la degradació, en la pèrdua definitiva de l’autoestima».

Tot el text té uns quants púdics «potsers» i «sembla» que sonen com entrebancs de remordiments, però les excuses («vol dir que ningú no ho va sentir») s’esllavissaran en l’altre episodi, el moment que Otter perd la «castedat verbal»:

«Quan ella pronunciava la fórmula estàndard «tranquil, que no et faré nosa gaire més temps», ell responia: “Ui, això encara ho hem de veure, saps? Em sembla que m’enterraràs abans tu a mi. Per tal com em sento en aquesta vida que m’has muntat. Però llavors, quan jo la dinyi, sí que les passaràs magres, tu. Ja veurem com te’n surts, amb la teva cartilla d’invàlida”. O deia: “Jo estic molt tranquil per tu” (era mentida, no estava tranquil per ella). “La gent com tu no es mor. La gent que mor és la gent bona” (increïble, inimaginable que ell hagués pogut dir-ho). I finalment va arribar al límit. Ell sembla que va dir… això ja és tan increïble que fins i tot hi ha l’esperança que no ho hagués dit… “Tant de bo et morissis d’una vegada, de veritat; no es pot viure més així.” I això uns dies abans que ella morís. Sembla que sí, que ho va dir. Però mentre ho deia cridava tant que l’ensordia i sembla que ella no ho va sentir. Això vol dir que ningú no ho va sentir. I llavors això és igual que si no ho hagués dit, com si això hagués estat només un pensament dolent. Però això és fer equilibris. El tema és que ell va dir totes les coses més terribles. Ell, una persona que viu la realitat en paraules, que tem les paraules, que conservava una castedat de les paraules».

Lídia Ginzburg va viure i va examinar la realitat més atroç en paraules, a miques; el seu cas, aquest extrem de lucidesa en el dolor, és únic entre els textos del Setge. Ella tem les paraules com les ha de témer un filòleg, un deixeble del formalisme i un novel·lista frustrat. I de castedat verbal en té un cas divertit. Parlant de les preocupacions morals de Tolstoi, comparava aquells senyorets que es feien petits retrets quan escrivien i «nosaltres, a qui un mal que no s’havia vist mai en la història ha esguerrat fins a tornar inhumans». Al final de tot citava un tros d’un acudit que suprimiria a la redacció final. Un nen jueu va a l’escola i no hi ha manera. El mestre se les empesca com pot perquè li entrin les matemàtiques: «Mira, Iaixa, tinc dues pedretes. Me’n trobo dues més i me les quedo. Quantes pedretes dec tenir, ara, amb les pedretes que ja tenia abans?» El nen aixeca uns ulls tristos i plens de commiseració cap al mestre i fa: «Ai, senyor mestre… tant de bo a mi em preocupés el que li preocupa a vostè.»

Un delta, un crepuscle

El darrer llibre de Joan Todó, de guia en té més aviat poc. És detallista, exhaustivament en alguns casos —recordant una mica les indicacions que ens dóna un oriünd quan viatgem, que de tan precises amb prou feines les recordem—, per bé que no ens servirà de res sense Google Maps, TripAdvisor, Airbnb o, efectivament, una guia gens sentimental. La subjectivitat des de la qual està escrit el llibre, però, fa que tant hi hagi molts detalls sobre un tema important per l’autor com pocs si s’esdevé el contrari. També és un llibre de memòries i no ben bé. Fa pocs dies, en un fil de Twitter a la vegada promocional i admiratiu, Miquel Adam deia que «som un país que no sap ben bé què fer-ne, d’allò que s’ha vingut a anomenar la Non-fiction». Hi ha una barreja d’estils, d’objectius, de llenguatges i d’estructura segurament deutora de Bauçà —possiblement l’autor de no-ficció nostrat per excel·lència. En algun aspecte, aquesta mescla pot semblar ociosa: la incorporació de dialectalismes en el text sorprèn —no per la seva sola presència, que pot ser compatible amb un text plenament normatiu, sinó per una certa arbitrarietat. Ara bé, també és cert que escull els moments més personals per incorporar-los i en minimitza el possible grinyol.

Segons com, la lectura es faria feixuga si es volgués tenir tota la informació a mà a la primera —les múltiples referències entre les diferents entrades teixeixen una mena d’hipertext analògic, que va completant la informació que manca, però, a diferència de Bauçà o de Cortázar, les entrades poden quedar penjades en la necessitat de clicar, d’accedir a l’enllaç. El llibre convida a ser llegit amb calma, deixant pacientment que la informació arribi quan l’autor diu que vindrà, si fa no fa, tal com es recomana de viatjar per la zona —vegeu l’entrada Perdre’s. Si es vol, però, es pot seguir la ruta que van marcant els diferents enllaços, com si es tractés d’una Rayuela ebrenca però sense aquella espessor de Fernet que té París vist per un argentí.

Podríem dir que els darrers anys el Delta ha estat observat, sobretot, arran de les manifestacions en contra del Pla Hidrològic; també hi han ajudat algunes estades en càmpings i les posteriors passades de fotografies vacacionals. Però enllà de les reivindicacions populars compartides pel públic —aprofitades mesquinament pels seus representants polítics— i la visió dels tiets en banyador enfilats en una barcassa, generalment en sabem poca cosa. Sabem que hi ha tot d’ocells que hi migren i sovint ens mengem el marisc de la Ràpita en migdies espirituosos, però enllà d’interessos ornitològics més aviat escassos i del cartellet de la peixeteria, poca cosa. Sabem que fa de límit de Catalunya i aboca tot el que hi ha més enllà de l’Ebre a quedar pràcticament fora ja no del Principat, sinó de la «nació completa» —la rapidesa amb què s’oblida el que queda fora dels límits de la Catalunya autonòmica sempre sorprèn. El mateix Joan Todó certifica la ineficàcia de la frontera però també la dificultat de definir-se com a «diòcesi de Tortosa». La primera per artificial i la segona per les implicacions missaires. Però poca cosa més.

Sigui com sigui, la sensació que deixa el llibre és que el Delta és un final que s’acaba. Hi ha una resignació constant, calmada, a la seva desaparició. Sembla que Todó arriba a una maduresa ja no només estilística, sinó vital. Tota l’etapa de lluita, de preparar pancartes i mobilitzacions, queda enrere. Les manifestacions són més organitzades, més calmades —«tenint en compte, això sí, que el llenguatge sempre serà força cru per a les tendres orelles barcelonines»—; s’accepta que els pantans es queden els sediments que fan possible el Delta i el mar aprofita i se’l menja. Els fars i tot el que s’enfonsa fan evident aquest inexorable final. De totes maneres, no és el primer cop que la zona del Delta, la zona de la Ribera, canvia a fons la seva fesomia i val més tornar-s’hi a adaptar. O tornar a adaptar el que en surti.

Les experiències duríssimes d’esquena vinclada i peus infectats, treballant a cegues, són les mateixes que, per exemple, explica Francesc Serés en un conte de De fems i de marbres (Quaderns Crema, 2003) quan una gent d’un poble decideix de canviar amb les mans el curs d’un riu. Tant a la Franja com al Delta, qui vol desviar el curs de la natura en paga un preu altíssim. D’aquest mal i aquest preu venim tots. La descripció del jovent als bous, encegat de cervesa, de droga, d’animal i de la feina precària a qualsevol empresa és el mateix que surt a Cavalls salvatges (Columna, 2000 i L’Albí, 2016) o Formentera Lady (Labreu, 2015); a Els nois (L’altra, 2014) o bé a L’horitzó primer (Els Llibres de L’Avenç, 2013), del mateix Joan Todó. O és clar, a Camí de Sirga. L’ordre civilitzador noucentista és cec de cara als particulars, als qui li creen aquesta natura domesticada; fa estralls entre els qui el perfan o els que hi perden.

Dels altres llibres de la col·lecció, podem dir-ne dos que parlen de llocs també perifèrics. Catalans, sí, però que s’escapen de la catalanitat autonòmica. L’altre justament parla d’un lloc conegut, estimat o idealitzat per pràcticament tothom que sigui del voltant Barcelona —manresans, vigatans i gironins han viscut tradicionalment (si és que parlant d’una cosa tan recent com les vacances podem dir-ne tradició) un altre Empordà, a Calonge o Platja d’Aro. Diu que el proper serà sobre l’Eixample barceloní. Veurem. I és que una de les gràcies d’aquestes lectures és que no retraten cap capital, sinó una vida concreta que s’escampa molt més enllà del nom de la coberta, molt més que qualsevol experiència barcelonina —i més encara d’una Barcelona que és més cortesana que capital.

D’alguna manera, aquests llibres tenen valor no només per l’estil i la gràcia que hi puguin tenir els autors —que almenys en aquest cas és important—, sinó que relliguen el país; te’n mostren les grandeses i les misèries; són una fotografia de l’alegria i el dolor constant que és sobreviure. Recorden que més enllà del telenotícies i la burocràcia hi ha una vida que s’ha de guanyar a cada instant. Sense fer-ne, però, apologia, que ja s’ho val sola la lluita de la gent que ha fet cada indret —a vegades hom oblida que un paisatge humà, unes feixes, uns arrossars, un llibre, s’han hagut de fer. I, en definitiva, un país també s’ha hagut de fer materialment. Tot plegat neix de la terra, tant la forma d’un país com la llengua que l’anomena i el pensa. Autors com Perejaume (Pagèsiques: Edicions 62, 2011) o Jordi Mas (La destral del vespre, l’aixada de l’alba: Edicions del Buc, 2018) recorden que l’home és natura i que el paisatge és humà.

«L’ordre del temps», de Lola Badia

En tornar de vacances, un investigador italià, que enguany treballa al Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona, em ve amb l’opuscle de Carlo Rovelli, L’ordine del tempo: gran èxit de vendes a Itàlia, precedit pel de Sette brevi lezioni di física. És un llibre que parla de física quàntica i que els lectors que ens dediquem a estudiar Ramon Llull podem seguir: la prosa és amable, la comprensió no depèn de desxifrar equacions o càlculs (només s’inclouen algunes indicacions en nota per a la gent del gremi de l’autor), la terminologia tècnica s’introdueix acompanyada de definicions suficients.

Rovelli traça un visió àmplia de les paradoxes que envolten la noció de temps des dels presocràtics als nostres dies, en què són els físics teòrics el qui escalfen el debat sobre aquesta noció tan fonamental com esquiva. Aristòtil, Newton i Einstein són els tres gegants del pensament que li permeten d’oferir al lector un viatge cap a la negació de la temporalitat en tant que realitat absoluta, la que el comú de la gent hem adquirit a partir de la física newtoniana apresa a l’escola. Rovelli ens recorda que per als físics no hi ha temps sense espai i que passat i futur es dilueixen a partir de les darreres assumpcions de la teoria de la relativitat. La gravitació quàntica, que és el sector en què treballa l’autor al Centre de Physique Théorique de la Universitat d’Ais-Marsella, mostra fins a quin punt també la idea de present s’esfuma: la variable t ha desaparegut de les equacions del físics del seu sector. Aprenc que l’estructura temporal del món és més complexa que una simple successió lineal d’instants i, tanmateix, no és il·lusòria. Jo no dic que pugui reproduir fidelment el que he llegit a propòsit de la teoria dels llaços (loops) en què treballa Rovelli o que sigui capaç de sostenir una conversa sobre el temps granular o dels reticles de spin, però la lectura del llibre m’ha fet perdre la por; la por, vull dir, de ser enganyats per un discurs que combini nocions críptiques per als profans amb explicacions llamineres de la vida i del cosmos. Quan Rovelli parla dels efectes especulatius de la teoria de la relativitat einsteniana sap que els lectors del ram de lletres el seguim, quan intenta de fer-nos navegar per les estructures del seu univers quàntic, s’adona que li hem de fer confiança. A mi em va venir de gust de fer-n’hi: acceptava el que m’explicava en un llenguatge abastable i el seguia en les extrapolacions diguem que filosòfiques. Em va convèncer del tot quan vaig veure on anava a parar l’aparat de citacions de les Odes d’Horaci que encapçala els successius capítols, un epíleg on es parla de la germana del son: «l’arc dels dies és breu, Sext, i no ens permet de concebre esperances massa llargues» (I, 4). Enderiat per fer quadrar les equacions sense la variable t de la gravitació quàntica, Rovelli advoca per la serenitat davant de la mort un cop la ciència ha mostrat que l’ordre del temps no és un absolut sinó el resultat de complexes interaccions d’esdeveniments puntuals. La vida, diu, aquesta vida tan breu no és altra cosa que el crit continuat de les emocions, un crit que se’ns emporta i que podem fer desembocar en un Déu, en una militància, en l’exaltació estètica. Rovelli als seixanta anys no té por de la mort, té por del dolor i de l’envelliment.  

Abans de recomanar l’Ordine del tempo a un amic que és enginyer i lector voraç de la gran divulgació científica (Jay Gould, Sachs, Asimov) vaig voler comprovar si s’havia traduït. Em va emocionar que tinguéssim a l’abast una traducció catalana just un any després de l’edició original. Feina dura la del traductor, Francesc Massana. El meu amic enginyer ha apreciat la informació sectorial que Rovelli ofereix del seu camp concret, la gravitació quàntica, i s’ha mostrat immune davant les citacions de clàssics grecs en original (jo diria que Rovelli va fer el liceo classico): més aviat li han fet una mica de nosa.