L’art d’escriure com Alice Munro

En Martí Sales és un traductor i autor notable i ja ha escrit un article sobre Qui et penses que ets? (Alice Munro, Club editor, 2019, traducció de Dolors Udina). El pinyol de l’article de Sales és que el tema de la novel·la és la forja de la pròpia identitat. Escrita l’any 1977 i ambientada als anys cinquanta al Canadà, aquesta novel·la amb certa aparença de recull de contes explica la història de Rose, una noia de baixa estofa, el seu ascens social d’universitària becada a esposa d’un ric i el seu posterior creixement personal com a divorciada vinculada al món de la ràdio, el teatre i la televisió. La novel·la comença com acaba, amb un «qui et penses que ets» representat primer per la pallissa del pare a la Rose, encara petita i insolent, i després representat pel record d’un company de classe que coneixia bé la Rose i que ara és un excombatent que va morir. 

 

Una captaire salvada o algú que busca qui vol ser

The beggar’s maid o La captaire era el títol que l’obra va rebre al Canadà, però fora del país natal de Munro es va publicar sota el títol de Who do you think you are? o Qui et penses que ets?, que dóna nom a l’últim capítol de la novel·la, que tanca de la manera més oberta i idònia possibles el problema de la identitat professional i emocional escollides. La tria d’un o altre títol per a la novel·la deu respondre a motius de vendes editorials, però per mi també té un significat literari: posar el focus en el matrimoni que li canvia la vida (‘La captaire’) o posar el focus en la pregunta que hi ha de fons en qualsevol bildungsroman: la pregunta sobre la identitat individual sempre escindida entre l’origen —el que som segons l’entorn on naixem— i el que alguns anomenen destí —allò que acabem sent en part per voluntat pròpia i en part per atzar.

Contràriament al conte feliç que inspira el títol canadenc de l’obra —la història del príncep africà Cophetua que coneix una captaire, se n’enamora i s’hi casa i tothom és feliç per sempre—, la Rose utilitza el matrimoni com a trampolí de forma automàtica; es deixa fer la cort, se sent afalagada pel reconeixement social i, després d’un episodi de sinceritat crua que la parella opta per enterrar fins a les previsibles baralles matrimonials posteriors, es casen. El matrimoni de la Rose, pobra i ambiciosa, amb el Patrick, ric i anodí, és la segona pota argumental de la novel·la. La primera és la dels orígens reals de la Rose, de Hanratty, un poble de pobres on la gent no acaba de tenir consciència de com de miserables són les seves cases i les seves cortines de plàstic. Si bé l’inici argumental podria semblar el d’un conte de fades, el cert és que la novel·la no en té res, de conte. L’amor romàntic brilla per la seva absència, només ens n’arriba el reflex: l’orgull d’ella amb un anell que la visibilitza i atreu enveges, l’atracció pel poder que ella sent que és capaç d’exercir sobre el ric entossudit a salvar-la a l’estil de la Pamela de Samuel Richardson, novel·la moral sobre una criada honrada que ascendeix per la seva «virtut» i habilitat de casar-se amb el senyor ric per qui treballava com a criada —i totes les versions posteriors de la història. 

 

Per què aquesta novel·la fa merèixer el Nobel que té la seva autora?

A Qui et penses que ets? Munro exhibeix una gran capacitat de parlar de classe social i de les seves implicacions psicològiques de la manera menys pamfletària i més punyent possible. Ho fa amb el detall d’una casa, la de la petita Rose, on uns i altres se senten el soroll dels budells al lavabo perquè no hi ha porta. Ho fa també amb el detall d’una taula luxosa presidida per una mare que s’avergonyeix que associïn els seus orígens amb algun treball manual. La narradora aprofita la unió matrimonial per mostrar la vulgaritat dels pobres i la ignorància profunda dels rics, totes dues igual d’inevitables. Igual d’inevitable que sentir vergonya de la teva casa en ruïnes quan veus la casa d’algú que té una posició bona, igual d’inevitable que sentir ràbia quan el xicot ric t’insinua que «deus tenir ganes de fugir-ne, de casa teva». La Rose no arriba a estimar mai al Patrick i els homes que vindran són una decepció rere l’altra, decepcions que li fan fer coses ridícules però que mai no semblen afectar-la de manera definitiva. La Rose està en constant canvi de feina, de casa, d’amants i d’ambients. 

Aquesta quarta novel·la de Munro és testimoni del bon gust i la intel·ligència creativa de l’autora. Qui et penses que ets? és una obra mestra perquè aconsegueix que ens interessem de debò per la vida psíquica de la protagonista. Això passa perquè la narradora és més intel·ligent que la protagonista, com passa també a les novel·les de McCullers o de Faulkner. La intel·ligència superior de la veu narrativa permet la distància necessària per despullar la trama d’incontinència emocional i dotar-la en canvi de gruix artístic. L’estatunidenc Jonathan Franzen també ho sap fer molt bé, això, a les seves novel·les. Però la distància narrativa no és l’únic que fa l’obra. 

A Qui et penses que ets? els tòpics no existeixen. La madrastra Flo no és mala persona. Els rics no són més mesquins que els pobres, només són idiotes perquè no saben el preu real de les coses. El marit l’ha pegada, però el marit no és més culpable que ella, que s’hi va casar per vanitat. Quan es divorcia es converteix en una dona independent amb ganes d’enganxar-se al primer amant que passa per casa, i aquesta desesperació per sentir-se enamorada i desitjar i ser desitjada també és el que la fa fugir de manera cíclica; l’amor que sent per la filla és utilitari, cosa que no treu que no se l’estimi. La protagonista aconsegueix un cert èxit, però tampoc tant ni, sobretot, suficient per als pobres de solemnitat del seu poble, que entenen que és millor convertir-te en l’esposa rica d’algú que en la dona culta, independent i lliure que ni acaba de ser famosa ni neda en l’abundància. 

Per tot això Qui et penses que ets? —molt millor títol que La captaire— recull el millor de cada casa: l’experiència  femenina per l’educació sentimental rebuda combinada amb la manca de sentimentalisme, amb la manca de voluntat moral i amb la manca de tòpics. Aquestes mancances són els ingredients clau per convertir una història d’emancipació femenina com qualsevol altra en una novel·la que reforça l’elecció d’Alice Munro com a guanyadora d’un Nobel. 

«Gent independent (Sjálfstætt fólk), Halldór Laxness», d’Irene Solà

Aquell que paga el que deu, és un rei. Aquell que manté vives les ovelles al llarg de l’hivern, viu en un palau.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Halldór Laxness, va ser el vespre de maig de nit pràcticament inexistent en què vaig anar a casa seva. Amb bicicleta. L’islandès que m’hi va dur, va dir:

–Anirem a veure un amic meu.

A mig camí va afegir:

–És molt vell.

La casa era blanca, petita, de dues plantes. Hi havia un cotxe d’època també blanc, aparcat a l’entrada, i una piscina turquesa i calenta amb l’estàtua d’un cavall al mig. Menys la piscina, tot estava tancat amb pany i clau. No hi havia ningú dins la casa. Es posaria a ploure en qualsevol moment i jo tenia ganes de banyar-me.

–Es va morir, el meu amic –va dir l’islandès, i va somriure perquè no és que l’hagués conegut mai, és que l’havia llegit. La casa, i el Jaguar de la porta i fins i tot la piscina apetitosa eren un museu.

Va dir:

—Has de llegir Gent independent—. Vaig trigar una mica, però quan vaig tornar a Islàndia, anys després, li havia fet cas i havia llegit el llibre, i vaig anar al museu en horari de visita. La casa per dins també és preciosa i fa venir ganes d’escriure i jo, des de les finestres del pis de dalt, encara em mirava la piscina.

De per què he triat Gent independent, per dir-ne algunes coses, i del seu impacte i els canvis que hi va fer en la meva manera de veure el món i la literatura, en podria dir moltes coses. En diré tres. Primer de tot em van colpir Kolumkilli i Gunnvor, les seves malediccions, els seus encanteris i els seus fantasmes. I totes les capes de significat, i totes les històries que jauen damunt (i sota) dels camps de flors liles i bastes que una travessa amb bicicleta un vespre de maig, anant a veure l’amic molt vell d’un islandès. I de la ignorància del viatger. I fins i tot de la ignorància i l’oblit de l’habitant. Que no van fer més que atiar el meu interès per les llegendes i contes i anècdotes que surten i pertanyen i s’escapen dels llocs.

Després, em va entusiasmar Bjartur de Summerhouses1. El protagonista. Un pagès tan i tan pobre que fins té pobresa a l’ànima. Un home obtús, ofuscat, cec, dur com les pedres que aixeca de nit, per no morir congelat mentre dorm. Capaç de fer becaines sota la pluja, i de menjar tota la vida el mateix silur llefiscós, sota la mateixa pluja, com les bèsties. Algú perdut enmig de l’estepa islandesa, trista, grisa i inhabitable, que té per únic objectiu la supervivència, encara que en aquesta lluita contra la intempèrie ho perdi absolutament tot.

I per últim, el fet que Laxness escrivís des d’aquella illa, tan lluny, des d’aquella caseta als afores de Reykjavík, també tan lluny, una novel·la sobre un pagès tan rabiüt que gairebé és dolent, sobre una pobresa infinita, sobre un paisatge estrany, uns fantasmes que ningú coneix, i unes cases fetes de fum, fang i foscor. I construís la història que ell volia, que a ell li interessava, i que no tenia per què interessar a ningú més, tosca, lliure i sense cor, com el mateix Bjartur.

  1. El nom complet del qual és Gudbjartur Jónsson. Summerhouses és el nom que es dóna a la seva granja en la versió anglesa, en islandès és Sumarhúsum. El llibre no està traduït al català.

«Perdre la vida per delicadesa», de Vicenç Pagès Jordà

Ni és novetat ni reedició, però no cal cap excusa per parlar de L’edat de la innocència, la novel·la escrita per Edith Wharton ara fa cent anys.

Situada a la Nova York de finals de segle dinou, tots els personatges són de classe alta. Després de molts dubtes, el protagonista es casa amb la soltera de vint anys, aparentment innocent, tot i que se sent atret per la divorciada de trenta, aparentment múrria. Com que l’atracció per aquesta darrera és mútua i notòria, tots els amics i coneguts –i potser l’esposa també- es pensen que són amants, però la realitat és que s’han consagrat al culte d’una passió que rebutja el contacte físic per por que es faci malbé.

Una regla de l’època: l’home amaga el seu passat, però la dona no en pot tenir, de passat. Una altra regla, o potser la mateixa: no es pot parlar de res preocupant o de mal gust.

I que plaent que resulta consagrar l’oci als dubtes sentimentals quan l’oci s’estén al llarg de vint-i-quatre hores al dia. Els protagonistes són lliures en la mesura en què no s’han de preocupar de guanyar-se la vida, però són governats pel destí, les enraonies i la por de perdre el prestigi -que no és individual sinó familiar.

Edith Wharton escampa un reguitzell de frases memorables al llarg de la novel·la. Un exemple (en la traducció de Miquel Casacuberta): «Estava ensinistrada a perdonar ferides imaginàries amb un somriure espartà.» Podria ser un resum d’unes quantes vides: no és només un, el personatge de la novel·la que perd la vida per delicadesa.

El 1994, Martin Scorsese en va estrenar una versió cinematogràfica que és una meravella. Restant protagonisme als personatges secundaris, destaca més el triangle estel·lar. Afegim-hi que introdueix un canvi que potser no és menor: l’esposa és morena i la divorciada és rossa, que és el que nosaltres esperem, si bé a la novel·la s’esdevé a l’inrevés.

Té edat, la innocència? Es perd, la innocència, amb l’edat? No ho sabríem pas dir. Recordem, en tot cas, la frase més optimista de la novel·la, i potser també de la literatura moderna: «Però si només tinc cinquanta-set anys…»

Julian Barnes, teòric i pràctic de la novel·la

El 21 de març d’enguany, en una sala ben atapeïda del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Julian Barnes es va erigir com a figura preferent i preferida del Festival Kosmopolis, i va poder experimentar una vegada més la sensació de ser un autor de lectors fidels. Penso que el tipus de lector fidel de Barnes no és tan sols el que llegeix insubornablement cada text seu, sinó el que el llegeix amb una actitud determinada. El lector de Barnes necessita simplesa: els fets li són explicats amb veracitat i ordre, amb vacuïtat i sense sentimentalisme, fins al punt que sempre hi ha un fragment del lector que resta engrunat en les pàgines acabades del llibre acabat. I sí, Julian Barnes és un tipus d’escriptor que, a força d’humilitat, enamora.

Aquesta introducció seria una mica pretensiosa o cursi, si parlés d’altres autors contemporanis com Houellebecq, Amis, Mondiano o Kureishi, i extremadament pretensiosa i cursi si parlés de Jaume Cabré o de Paul Auster. Els motius que avui dia fan que un autor es catapulti cap a l’èxit són diversos: lingüístics, editorials, cinematogràfics, contractuals. Tot sovint, quan penso en aquests motius, em ve al cap una de les darreres columnes que vaig llegir de Francisco Umbral a la premsa del dia. L’home explicava que, en un col·loqui, un lector li havia fet la pregunta del milió literari: «Vós per què escriviu?». I Umbral, fent-se un autohomenatge radiant, explicava que, amb una reacció no gens humil ni mancada de geni, va escometre el qüestionador dient-li: «Recollons, i per què voleu que escrigui? Per a menjar!». I ara no cal entrar a valorar aquest motor creatiu. Al món de la novel·la literària de masses actual —és a dir, no bestselleriana— hi tenim els autors que escriuen per a viure, els que escriuen un cop i un altre la mateixa història, els que repleguen papers d’ací i d’allà per a acomplir un contracte, els que cerquen constantment la fórmula màgica que van trobar una vegada, els que refan la fórmula amb més o menys encerts, els que apel·len a la cosa ultra, meta o extraliterària per a defensar llurs textos… I també hi ha Julian Barnes.

Julian Barnes és un autor que inventa la novel·la cada cop que n’escriu una. L’aparença sempre és simplíssima, amarada d’humilitat, envoltada d’un sentiment de pèrdua i d’estabilitat. Sempre hi ha una veu que mira des de la perspectiva del futur i trama l’ordit que acompanya el lector. Sempre hi ha un jo que se t’acosta, et comença a parlar i et fa creure que t’explicarà una història que després no t’explica. Sempre hi ha un espai de silenci i de no saber, de coses que al final no es resolen, de veritats que no es diuen i de persones que abandonen la història —la vida— sense haver conegut fets primordials. Aquest és el Barnes que fa lectors fidels, als textos i al joc constant que aquests textos li provoquen. Julian Barnes és un novel·lista que fa lectors fidels.

És un tòpic dir que Barnes fa servir els ingredients del tòpic però no ho és mai. Embolica que fa fort. Ho dic d’una altra manera: Julian Barnes sempre parla d’amor, de desaparició i de supervivència a aquesta desaparició, i malgrat tot, no és tòpic mai. La seva darrera novel·la, L’única història (Angle Editorial), comença amb una declaració d’intencions ètica i d’estil: «Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?». I a continuació comença la història d’un noi de dinou anys dels anys setanta, que passa les vacances d’estiu al Village, a vint-i-cinc quilòmetres al sud de Londres, a casa els pares, i s’embolica amb una dona de quaranta-vuit anys, casada i prototípica (no tòpica) del fracàs de la classe mitjana feliç anglosaxona del segle xx. La història és tractada amb delicadesa i dolor. I no és una història de joventut i fortor, ni de maduresa i desig, que seria ben bé el tòpic. El desig, el sexe, porten a l’amor. L’amor, a la dependència. La dependència, a la destrucció. La destrucció, al renaixement, a la veu del futur que sobreviu i parla i no es penedeix d’haver escollit fer-ho tot molt.

Parlar d’amor sense artificis tot sovint no és ben vist. Aquesta postmodernitat ja cansada i egòlatra bandeja l’amor com a punt de reflexió de la crisi de l’ésser humà i el ridiculitza, el fragmenta, l’allunya del desig i de la transcendència. Julian Barnes convida el lector fidel a demanar-se què vol dir estimar i què vol dir estimar molt, veritablement molt, amb el risc de partir molt i de ser transformat. A textos anteriors com Arthur i George, El sentit d’un final o Nivells de vida, Barnes pareix que formula la qüestió següent: jo sóc responsable del meu atzar? Jo he triat verament el camí que de manera «accidental» m’ha dut a haver estimat molt i haver patit molt? Llegint L’única història —i heus ací el títol clarivident— fa ben l’efecte que Barnes ha enllestit un cim piramidal d’històries que parlen d’un amor que, després d’haver-se fus, s’ha allargat com una ombra allargada en la vida dels personatges. Julian Barnes no és un autor que estigui de tornada de res: sempre va endavant. Encara és possible articular un discurs social a partir d’una història d’amor? Encara podem trobar llum allà on tot eren ombres? L’única història ens ho explica. I nosaltres, hi som fidels.

I sí, per tòpic que sembli aquí escrit, jo, que sóc del club fidel de lectors fidels de Julian Barnes, trio estimar molt, moltíssim, i patir molt, moltíssim, i que això m’arrossegui, em transformi, m’enfronti als meus i em faci renàixer i aixecar-me una altra vegada. L’única història dels humans: perdre-ho tot i aixecar-se una altra vegada.

Totes les vides que hem viscut

El 27 de novembre de 1956 Kristóf Ágota travessava la frontera hongaresa per refugiar-se a Àustria. El 10 de novembre els soviètics havien sufocat absolutament la revolució hongaresa i seguirien al poder fins al 1989. Amb la decisió de fugir i instal·lar-se finalment a Neuchâtel, Suïssa, l’autora hongaresa haurà de construir-se una vida de bell nou: Kristóf Ágota passa a ser Agota Kristof, haurà d’aprendre francès des del començament, trobarà una nova feina, deixarà el seu marit, començarà a escriure amb una llengua que no és la seva, fins que el 1986, a cinquanta-un anys, publica la primera novel·la, El Gran Quadern (Le Grand Cahier). Després d’això, tot serà diferent.

Al gran quadern, dos bessons hi escriuen la seva vida. Ho fan per episodis, cada dia una redacció sobre un tema diferent, però amb una sola premissa: el que hi expliquen ha de ser veritat. Tot i que ni tan sols en sabem el nom, acabem coneixent tot el que els passa mentre es fan grans en un poble ben a prop de la frontera en temps de guerra. Amb un estil cru i despullat, ens expliquen les proves que es fan i que els fan: l’exercici del silenci, l’exercici d’immobilitat, els dejunis, l’escriptura del quadern… i anem veient, sense poder-hi fer res, com van perdent la innocència. La perden perquè és llei de vida, també perquè la vida que els ha tocat encara ho reclama amb més força. Sigui com sigui, hi ha una cosa que és més poderosa que tota la resta: el que els uneix. Perquè més que dos bessons són una persona doble, un individu de dos caps, quatre ulls i quatre cames, més intel·ligent i espavilat que dues persones juntes, tan extraordinari que no podrà durar per sempre.

De la separació i la superació d’aquest tràngol en sortiran les dues novel·les següents, La prova i La tercera mentida. És ara que en coneixem els noms, descobrim que aquells nens eren en Claus i en Lucas, sabem que són adults, que es busquen, que viuen intentant superar la soledat que els atrapa des que es van separar. A La prova coneixerem la vida de Lucas, a La tercera mentida, la vida de Claus.

 

La mentida que sura

A mesura que anem passant pàgines anem entenent un espai, la ciutat de K., un temps, el de la guerra i la postguerra, però la vida i la història dels protagonistes es tornen cada cop més borroses. Si a l’inici d’El Gran Quadern se’ns deia: «tenim una norma molt senzilla: la redacció ha de ser veritat», ara sembla que hi ha una norma que aprèn el lector a cops de traïció i punyalades a l’esquena: res és el que sembla, no tot pot ser veritat. Havíem confiat en els dos bessons i ara ens menteixen a cada pas. O hi ha veritat, malgrat tot? La prova i La tercera mentida semblen els possibles futurs imaginats a partir d’un moment veritable, com si els dos bessons, un moment abans de separar-se es preguntessin l’un a l’altre: com seria la vida sense tu? És a dir, el que acaba traspuant no són dues vides, sinó tres relats, tres llibres que viuen una mateixa atmosfera i conviuen amb els mateixos personatges, però que es traeixen i s’enriqueixen a parts iguals; són totes les vides que no han viscut, però que nosaltres, com a lectors, sí que podem viure.

 

La veritat que roman

Dèiem que a la trilogia Claus i Lucas concretem un temps —la guerra i postguerra—, i un espai —la ciutat de K. i la Ciutat Gran, la frontera— que no varien, que són els mateixos durant els tres llibres. És, doncs, un espai i un temps que és plausible, i que és explicat de manera tan poc concreta que podrien ser moltes guerres i moltes ciutats, però que n’és una: l’Hongria de la segona meitat de segle xx. La inconcreció, que a voltes recorda les ciutats de Kafka o les obres de Beckett, és també una altra forma d’explicar-se. Kristof ja havia renunciat a escriure en la seva llengua materna, l’hongarès, i, en certa manera, renuncia també a posar nom als records i a la història viscuda. Així i tot, ella reconeix que la seva obra hauria de ser considerada literatura hongaresa, perquè els temes i el món que reflecteix la seva escriptura són hongaresos. Que la literatura de Kristof no és més que la vida de Kristof és un fet que l’autora no parava de repetir a les seves entrevistes. Quan li preguntaven si volia transmetre un missatge al món amb la seva obra, la resposta era directa:

És clar que no. No volia que tingués cap missatge. No (riu), gens ni mica. No escric així. Volia parlar una mica sobre la meva vida. Així és com va començar tot. A El Gran Quadern, hi descric la meva infantesa, tot el que vaig veure amb el meu germà Jeno. És purament biogràfic. 1

La ciutat de K. es converteix així en la ciutat de Kőszeg, on va viure Kristof durant la infantesa, que és un poble fronterer entre Àustria i Hongria; la guerra, la IIGM; els dos bàndols i les dues llengües, l’alemany i el rus; i a l’endemig hi trobem uns bessons que transcriuen una societat que ho pateix tot durant mig segle i que no hi guanya res. Allò que ens podria semblar exagerat o extremadament literaturitzat, en el fons no deixa de ser la vida mateixa, sense floritures. Com diu Claus: «Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.»

  1. «Of course not. I don’t want to have a message. No (laughing), not at all. I don’t write like that. I wanted to say a little about my life. That’s how it all started. In The Notebook, it was my childhood that I wished to describe, what I saw with my brother Jeno. It is purely biographical.» A: http://www.musicandliterature.org/features/2016/6/8/a-conversation-with-agota-kristof