Descobrir Palmira Jaquetti

Amb aquell instint literari ja devia sospitar que la sola recerca etnogràfica era literatura en potència: anar pels pobles a comprar cançons als avis i les àvies a canvi d’uns cèntims o d’un paquet de tabac, contrarellotge, abans que la ràdio —corrien els anys vint del segle passat— fes desaparèixer per sempre el cançoner de llar de foc, de feinejar, de taverna, de festa major. Només calia narrar-ho bellament, i ella en sabia un pou. D’allò que podrien ser unes notes informatives, doncs, el dietari ensopit d’un musicòleg, en va resultar a mans de Palmira Jaquetti una meravella que es llegeix i s’ensuma i es mastega i et queda. Jaquetti és exquisida i aguda en els retrats literaris dels cantaires i exuberant i plàstica en l’evocació de la natura. Alta literatura feta amb el laconisme i la urgència d’unes notes preses in situ, en fondes desgavellades sota la llum d’una espelma, amb l’altra mà aixafant escarbats amb l’espardenya.

Però qui en sabia re, d’aquella gesta literària? A mi me la va descobrir una feliç casualitat que la casualitat torna trista. Cap al 2008 corria enderiat amb una empresa televisiva massa ambiciosa; volia fer un documental sobre l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el gran complot de musicòlegs i escriptors que a partir del 1922, finançats per Rafael Patxot i a l’aixopluc de l’Orfeó Català, van recórrer un grapat de pobles dels Països Catalans per recollir cançons i danses. A més de la partitura i la lletra de les cançons, els recercadors o «missioners» havien de lliurar a la central de l’Obra del Cançoner una memòria de la sortida, que són les pàgines en què la Jaquetti es va esplaiar amb tanta fortuna. Diuen que l’any trenta-nou, quan tot es va interrompre, s’havien recollit més de quaranta mil cançons. Però llavors va començar una història de despropòsits que ho hauria pogut engegar tot a rodar. Ric i catalanista, perseguit per un bàndol i l’altre, el mecenes Patxot va fugir a Suïssa amb un camió carregat amb la major part de les fitxes, un tresor que durant dècades va restar en un lloc inconegut covant oblit i llegenda i festejat, es va dir, per no sé quines universitats americanes. Fins que l’abril del 1991, quan ja feia molt que Patxot havia mort a l’exili, els seus hereus van enviar al monestir de Montserrat les primeres caixes amb els materials originals de l’Obra del Cançoner Popular. Durant tot un estiu el pare Josep Massot i Muntaner hi va empenyorar la salut per tal d’indexar tant material, que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat han anat publicant fins no fa gaire en una vintena de volums. Va ser documentant-me per a la quimera televisiva, venint dels dietaris tediosos i obedients d’Amades o Tomàs, que vaig topar amb aquella prosa que t’enganxa com una romeguera.

De seixanta-sis missions de l’Obra, la Palmira Jaquetti en va fer catorze, dotze amb memòria de recerca. Hi narra les seves aventures pel Pallars i la Ribagorça, Val d’Aran, la Conca de Tremp, el Baix Empordà, el Ripollès i el Vallespir; tot plegat, dos centenars de pàgines de culte. Hi surten rectors de poble desconfiats amb aquelles senyoretes de ciutat que els esvalotaran el galliner, mestresses aprofitades que parteixen la cançó en dues per doblar la paga, pagesos que no saben dir si el que canten és català o castellà. «Busquen cançons per als cinemes de Barcelona», es prevenen uns als altres. I al costat, amatent, amb un nas per a les humanitats enfonyades com un fanal en la foscor, amb una murrieria molt femenina i molt barcelonina, la Palmira Jaquetti Isant, una noia capaç, als anys trenta, de ficar-se a les tavernes d’homes per fer cantar avis esquerps darrera un got de vi.

N’he vist un parell de fotografies, rondant la trentena, alta i prima, uns ulls com balconades, àvida de tot, prenent notes sota un porxo. El 1972 Rosa Matheu li va dedicar un esbós biogràfic a Quatre dones catalanes. Havia nascut el 1895 al Poblesec de Barcelona, de pare manobre i orfeonista. Estimava les criatures, el piano, la poesia, es va llicenciar en Filosofia i Lletres. Va publicar poc, no sé si va escriure gaire. Després de la guerra, mal separada d’un marit que li va fer poc profit, afectada d’alguna malaltia inconfessada que l’havia tornat coixa i malhumorada crònica, va viure de fer classes de música i francès, va compondre i publicar algunes cançons per a infants en castellà, va traduir una mica i va escriure alguns poemes en català que han quedat inèdits. El 8 de maig de 1963 el cotxe en què anava de paquet es va estavellar contra un plàtan a Santa Margarida i els Monjos.

Vaig somniar, i encara hi somnio, que algun dia algú publicarà totes les missions de la Palmira Jaquetti en un sol volum i amb una edició literària prou llaminera. Havent renunciat al documental televisiu, fa vuit o nou anys vaig escriure una dramatúrgia a partir del viatge que la Palmira Jaquetti i la fotògrafa Mercè Porta van fer el juliol del 1934 a Pardines. El vam estrenar el 2014, no l’hem fet gaire. La cantatriu Elisenda Rué hi fa de Palmira, un monòleg seguint la literalitat d’un text deliciós que narra tempestes a pagès, curanderes a qui el poble fa el buit tant com les necessita, fangadors que improvisen lletres verdes per espantar les noietes de ciutat. «Sóc feliç com un arbre ignorat», escriu la missionera escarxofada a l’herba al mig d’un prat, al terme d’una jornada esgotadora de feina. El guitarrista clàssic Izan Rubio interpreta els arranjaments d’una dotzena de cançons ressuscitades, lluminoses, cantades sense impostacions. El pare Massot em va trobar un sobre –potser feia setanta anys que no s’obria- amb fotografies dels cantaires d’aquella missió. Les vaig projectar al final de l’espectacle, el dia de l’estrena a Pardines, en una sala emocionada de vilatans que descobrien tot d’una el rostre de la besàvia de bracet amb un grapat de cançons perdudes que tornaven al poble. Jaquetti és tan bona escriptora que el retrat humà d’aquest poble del Ripollès dels anys trenta val per a tots els pobles del món.

Quelcom es belluga, em diuen, per fer conèixer Palmira Jaquetti aquest any que ve. El gruix del seu llegat espera un estudi seriós a la Biblioteca de Catalunya; també hi ha alguna cosa al Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular, inclòs un article dels anys setanta en què Joaquim Molas ja avisa que «la millor prosa poètica catalana dels anys trenta la va escriure Palmira Jaquetti als dietaris de l’Obra del Cançoner». La periodista Victòria Palma li va dedicar un programa a Catalunya Música amb les aportacions de la professora Maria Àngels Subirats. El pare Josep Massot està redactant un llibre sobre totes les missions de l’Obra del Cançoner, amb noves aportacions sobre Jaquetti a partir d’un tou de cartes inèdites.

No fa gaire el professor Albert Berrio, que prepara l’enregistrament de les cançons recollides a Pardines, em mostrava una fotografia on es veu Palmira Jaquetti al costat del seu marit, el pintor belga Enric d’Aoust, que a finals dels trenta va fugir a Mèxic i la va deixar prostrada al llit de l’hospital. Va ser un amor tòxic des de bon principi: m’explica que abans de casar-se, l’Enric li va fer prometre a la Palmira que ella abandonaria les seves aspiracions literàries perquè ell pogués lluir en exclusiva com l’artista de la parella. Vet aquí, doncs, d’on surt tanta poesia abocada desesperadament en un exercici de musicologia: tota la poesia que un cretí li va prohibir d’esbravar en versos, ella la va deslliurar a l’Obra del Cançoner. Si és que ara toca reivindicar-la, doncs, per fi, esperem que es mostri l’escriptora tant com la folklorista.

Teresa Pàmies, dona de plom

La Guerra Civil i el franquisme són dues lloses que recorren, de cap a cap, la vida i l’obra de Teresa Pàmies. En primer lloc, perquè la derrota republicana va obligar l’escriptora a passar més de trenta anys a l’exili. En segon lloc, perquè aquest sacrifici personal va incidir directament en la producció literària de la balaguerina, tant pel que fa als temes que aborda com al moment de publicació. Pàmies se’n va anar de Catalunya el 1939 i no hi va tornar fins al 1971. Durant tres dècades va trepitjar multitud de ciutats, sempre condicionada pel sentiment de provisionalitat de l’exili i per les tibantors entre els diversos corrents del socialisme, especialment per les picabaralles entre Tito i Stalin. Així, l’escriptora va viure a París, Santo Domingo, l’Havana, Ciutat de Mèxic, Praga o Belgrad entre altres indrets. I no va ser fins al moment del retorn que la narrativa de Pàmies va començar a adquirir consistència i reconeixement públic.

De fet, només en la dècada dels setanta l’autora va publicar tretze llibres. L’aparició de Testament a Praga (Premi Josep Pla 1970) va ser l’inici d’una trajectòria fecunda i concentrada en el temps. Després van arribar Quan érem capitans (1974), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Gent del meu exili (1975) per posar-ne uns quants exemples. Per tant, Pàmies va debutar en la palestra dels premis literaris quan ja tenia cinquanta anys. La càrrega política dels seus textos convivia amb les inquietuds d’altres escriptors més joves igualment reivindicatius. És el cas de Pep Albanell, que el 1974 va guanyar el Premi Sant Jordi amb Calidoscopi sentimental: pinyol tot salivat —en detriment de Dona de pres, finalista— o de la mateixa Montserrat Roig. La comparació de tempos amb aquesta última és particularment il·lustrativa. Quan l’univers rogià ja prenia forma amb obres com Tanta roba i poc sabó… (1971) o Ramona, adéu (1972), Pàmies tot just començava a explicar les vivències de l’exili, fos en forma de novel·la o de text memorialístic. Roig tenia vint-i-cinc anys quan va editar el primer llibre; Pàmies, cinquanta-dos. Sigui com sigui, les dates de publicació només indiquen que l’edició de les obres va ser tardana, no pas que abans no n’existissin. Per exemple, Gent del meu exili va aparèixer el 1975, però ja feia temps que es covava: «Aquest llibre, publicat per la meva mare a Barcelona, va veure la llum el 1975, però es va començar a gestar molt abans, al llarg dels seus més de 30 anys d’exili», explica el seu fill gran, Tomàs Pàmies. En tot cas, la dècada dels vuitanta, amb textos anteriors o més recents, va ser igualment prolífica: Pàmies va publicar nou llibres.

La tardança amb què la balaguerina va donar a conèixer les seves obres fa pensar —i no voldria caure en el tòpic— que mai no és tard per descobrir un autor. En aquest sentit, l’Any Pàmies, que se celebra aquest 2019 amb motiu del centenari del naixement, és l’oportunitat idònia per llegir-la, analitzar-la i recuperar-la. Precisament, Empúries ha aprofitat l’efemèride per reeditar-ne dos títols: Gent del meu exili i Memòria dels morts (1981). La tasca de triar uns textos i de descartar-ne uns altres no ha degut ser, ni de bon tros, senzilla. Per què Memòria dels morts sí i Dona de pres, que no es reedita des de 1999, no? Per sort, Pàmies és un clàssic als mercats de segona mà i, si no, sempre podeu demanar al vostre llibreter de capçalera que rescati Neus Godàs i Agneta de l’habitació dels mals endreços. Llegir Pàmies en una edició pulcra, acabada d’estrenar, sobta tot sovint. Gent del meu exili i Memòria dels morts són obres estrictament lligades al seu temps, i també a una ideologia molt concreta: un marxisme inflexible que ho amara tot. És feina del lector entendre que, segurament, l’horitzó d’expectatives de 1970 no era el mateix que el de 2019. És feina del lector entendre que cada obra és filla d’un context determinat i que no sempre podem analitzar la literatura amb les ulleres de la postmodernitat. És feina del lector recular fins a l’auge del realisme històric per entendre «l’estètica realista de combat contra el franquisme i l’objectiu d’ajudar al restabliment de la legalitat democràtica» —per dir-ho amb paraules d’Isidor Cònsul— que proposa Pàmies.

Però quan la ideologia ho amara tot en detriment d’altres aspectes —l’agilitat narrativa, el domini de la llengua o la varietat de temes i personatges— pot passar que el text satisfaci els lectors que hi cerquen només això, ideologia: en forma de sermó, de missal o d’assemblea sindical. Potser ja ho heu sentit en alguna classe d’història: per més ateus que siguin els marxistes, poques persones tenen més fe que un marxista estalinista. Amb això no voldria desmerèixer el conjunt de l’obra de Teresa Pàmies, que és molt vast, però sí posar en relleu que hi ha textos que entomen millor que d’altres el pas del temps. I que, segurament, la millor manera de llegir la Pàmies ortodoxa sense ennuegar-s’hi és entendre la tasca que va fer com a cronista, com a testimoni d’un exili injust i d’una repressió cruenta. Gent del meu exili és, de fet, un mosaic dels personatges que Pàmies va conèixer durant tres dècades: una professora de francès malalta, una curandera que li salva el fill d’una mort segura, un pintor enamorat de Goya… A estones el text té un to narratiu i a estones Pàmies es decanta més aviat pel retrat, la descripció de fesomies i caràcters.

Sermons a banda, el millor del llibre és la capacitat de plasmar el desordre de l’exili en l’ordenació dels capítols. Pàmies no els va col·locar cronològicament, sinó que els va disposar de la manera que li va semblar més atractiva narrativament parlant. Per això, de vegades costa situar-se. On som ara? A Praga? A Ciutat de Mèxic? A París? En quin any? En tot cas, aquesta desorientació cronològica i geogràfica testimonia la cara més dura de l’exili: la provisionalitat i les dificultats d’arrelament. Memòria dels morts, en canvi, abandona —a priori— el memorialisme i s’embranca pels verals de la ficció. Però en Pàmies l’element autobiogràfic és tan intens que el testimoniatge no es retira mai del tot. La novel·la és, de fet, la història d’una escriptora de Balaguer que torna de l’exili i que no va poder acomiadar la mare en el moment de la mort. L’escriptora, de fortes conviccions marxistes i feministes, inicia un diàleg amb la difunta i s’adona d’una paradoxa terrible: la mare serà sempre més jove que ella.

Paral·lelament, l’escriptora es retroba amb una amiga d’infància que no va abandonar el poble i que li serveix de contrast. Han passat moltes coses en trenta anys, al poble, i no tothom ha sobreviscut a la repressió de la mateixa manera. Tot i les bones intencions, la novel·la sobre el retorn de l’exili té un ritme desigual i a estones repetitiu en què sembla que Pàmies s’escolti a ella mateixa. De fet, Memòria dels morts s’acaba amb una mena de captatio benevolentiae a través de la veu de Magda, l’amiga, en què Pàmies enumera un per un tots els defectes del text:

Els autodidactes caieu fàcilment en la pedanteria. La teva és una rondalla de fantasmes i ànimes en pena i no se la creu ni el Popadits. És una deformació professional: el teu ofici t’obliga a fabular, vet-ho aquí. Tot això ho tinc clar, però cal ésser un geni per inventar les coses de la mort. I tu no ho ets. […] De manera que deixa les ànimes en pau i escriu sobre la lluita pel pa de cada dia.

La sentència de Magda, que contraposa la Pàmies novel·lista de ficció a la Pàmies cronista, recorda les paraules que Maria-Mercè Marçal va dir al crític Jean-Paul Goujon sobre una altra periodista-escriptora, Montserrat Roig:

Estava bastant convençuda que la seva literatura no t’apassionaria, però no t’ho vaig dir d’entrada per no alimentar els prejudicis… Tot i així, crec que estimava la literatura com a crònica (també era periodista) i que va aconseguir el que es proposava.

Amb tot, seria injust condemnar el llegat de tota la Pàmies novel·lista. Hi ha altres obres, com Dona de pres, en què l’autora és capaç d’incorporar les anècdotes de la vida personal a l’engranatge literari. En altres paraules, a Dona de pres Pàmies va saber convertir el que és personal en universal. Per això, Domènec Guansé es va afanyar a reclamar-ne traduccions a dojo: la veu de Neus Godàs és la veu de les parelles dels presos polítics d’arreu del món. Per què Pàmies va reeixir aquí i no a Memòria dels morts? Potser perquè es va dedicar a parlar «del pa i la lluita de cada dia» i no es va voler perdre per viaranys aliens al realisme. L’Any Pàmies ens hauria d’haver servit per recuperar la veu ferma i combativa de l’autora. M’agrada pensar-la com una dona de plom que tenia el millor i el pitjor d’aquest metall: la fortalesa, la duresa, però també la inflexibilitat.

Passat, present i futur de la literatura fantàstica en català

Quan es parla sobre gèneres fantàstics, és inevitable de bon començament caure en l’obvietat que sempre han estat injustament menystinguts a la nostra literatura, sobretot pels sectors més elitistes. Tanmateix, malgrat que és una afirmació que té fonaments, no ens entretindrem a aprofundir-hi, perquè és un tema molt complex i aquest article acabaria sent més llarg que una novel·la de George R. R. Martin. Com a la ciència-ficció, val més mirar cap al futur i delimitar els reptes que ens queden encara per eliminar d’una vegada per totes el prejudici que la literatura fantàstica només és cosa de nens o d’adults amb la síndrome de Peter Pan, o que només són una avantsala per crear lectors per a la Literatura de Veritat —així, en majúscules i molta pompositat—. Però per saber cap on anem sempre és imprescindible saber d’on venim i on som.

Tradició fantàstica en llengua catalana

Abans que res, s’ha de matisar una sèrie de conceptes que són motiu de debat a l’hora d’entendre el món del gènere fantàstic. En primer lloc, la terminologia del mot «fantàstic» ja és conflictiva. Si prenem com a model la definició estructuralista de Tzvetan Todorov a Introducció de la literatura fantàstica (1970), fantàstic s’entendria com tot allò que ocupa la incertesa i la vacil·lació del lector, sempre que no se’n faci una interpretació al·legòrica o poètica. Si s’abandona aquesta incertesa, segons Todorov, ja no es pot considerar fantàstic, sinó estrany —si un fet aparentment sobrenatural s’acaba explicant amb causes mundanes racionals— o meravellós —si s’acaba optant per fets sobrenaturals o que van més enllà de les lleis del món conegut. Aquesta definició ha estat enormement criticada, perquè seguint aquesta distinció hi hauria molt poques obres que es podrien considerar fantàstiques, com ara Un altre pas de rosca (1898) de Henry James. Malgrat els enormes debats que hi ha encara ara entre els aficionats a aquest tipus de literatura, generalment els grans teòrics de la literatura fantàstica com John Clute i John Grant a The Encylopedia of Fantasy (1997) acostumen a fer servir el terme general «literatura fantàstica» en contraposició al realisme. I d’aquí, se’n distingeixen tres grans subgèneres: la ciència-ficció, si el que predomina a l’obra és una especulació científica o pseudocientífica; fantasia, si predomina l’aspecte màgic o sobrenatural; i el terror fantàstic, si predomina l’objectiu de provocar una sensació de por al lector. Tanmateix, són subgèneres molt fluids i hi ha moltes obres que encaixen en diverses d’aquestes etiquetes.

A més, s’ha de matisar que el món de la literatura religiosa o mitològica anterior a la segona meitat del segle xix no es considera de gènere fantàstic, perquè el fantàstic implica l’especulació i la consciència de l’autor que escriu una cosa que no existeix, i, com us podeu imaginar, la literatura religiosa no s’acostumava a fer pas des de l’ateisme a l’edat mitjana o l’edat moderna. Així doncs, s’acostuma a posar els fonaments de la literatura fantàstica en la literatura gòtica, i és per això que tradicionalment la primera novel·la de ciència-ficció de la història es considera que és Frankenstein i el modern Prometeu (1818) de Mary Shelley.

Fixant-se en aquest tipus de llibres, autors com Víctor Català, Maria de Bell-lloc, Narcís Oller o Víctor Balaguer van escriure contes pioners en els quals es començava a jugar amb elements fantàstics. Tanmateix, la primera novel·la de ciència-ficció en català, Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, es va escriure un segle més tard; a la qual la seguiren altres grans novel·les clàssiques com L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936) de Josep Maria Francès. Després, al llarg dels anys anaren apareixent una sèrie d’autors que conrearen el fantàstic amb més profusió, com són Joan Perucho, Montserrat Julió, Pere Verdaguer, Maria-Aurèlia Capmany, Jaume Fuster, Aurora Bertrana, Pere Calders, Tísner i un llarg etcètera. Només n’he fet quatre pinzellades, però se’n podrien escriure pàgines i pàgines amb títols i autors catalans que han conreat el fantàstic. Si esteu interessats a saber-ne més, de tot plegat, és essencial l’antologia Els altres mons de la literatura catalana (2004), a cura de Víctor Martínez-Gil, sobretot la introducció, que repassa exhaustivament la història del fantàstic (català i internacional) i les diferents tendències que n’hem tingut a casa nostra.

Malgrat que el fantàstic s’ha cultivat exhaustivament a la nostra literatura, el problema amb què s’ha topat aquí és que, a diferència del món anglosaxó o rus, no ha tingut un moviment cohesionat ni d’autors, ni de crítics, ni de lectors que hagi fet bandera d’aquesta tradició fantàstica. I, en conseqüència, això ha fet que se’n perdi la consciència i que els referents fantàstics catalans que el lector té avui dia siguin pràcticament nuls —amb les honroses excepcions, potser, del Mecanoscrit del segon origen (1974) de Manuel de Pedrolo i La pell freda (2002) d’Albert Sànchez Piñol.

Un present en xarxa

Les coses, tanmateix, en els últims anys han anat canviant. L’efecte Harry Potter —i el de les pel·lícules d’El Senyor dels Anells— segurament hi ha tingut un paper primordial. Però també, a Catalunya, hi ha jugat un rol molt important la llibreria Gigamesh des de 1985, centrada exclusivament en el fantàstic en tots els seus vessants; el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, des de 1968; els Salons del Còmic i el Manga de Barcelona, el primer des de 1981 i el segon des de 1995, i tot un plegat d’altres associacions i festivals més petits, que han servit d’excusa per agrupar els aficionats d’aquests gèneres i crear un públic fidel.

Malgrat que s’anava creant aquesta gran comunitat, l’àmbit literari encara quedava una mica coix. El punt d’inflexió segurament el podríem trobar amb la creació de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF) l’any 1997, presidida en aquell temps per Rosa Fabregat, que va començar a aplegar els aficionats catalans dels gèneres fantàstics sota un únic paraigua. I més endavant, internet seria fonamental per articular una comunitat encara més gran. Gràcies les xarxes socials, l’any 2007 sorgirien les Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció, Fantasia i Terror), unes trobades trimestrals que agrupen els aficionats dels gèneres fantàstics cada cop a un lloc diferent dels Països Catalans. D’aquí, en sortirien diversos projectes ambiciosos com els premis Ictineu que, agafant el nom del famós submarí de Narcís Monturiol, segueixen l’exemple dels premis Hugo anglosaxons i premien les millors obres fantàstiques publicades en català durant l’any anterior; la revista Catarsi, una de les poques revistes que publiquen relats de gènere en català; i la Cat-Con, la Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia organitzada per l’SCCFF que es fa cada any a Vilanova i la Geltrú i que enguany celebrarà la seua tercera edició els dies 23 i 24 de novembre. Als entorns digitals, també hi ha sorgit un sector crític més amateur (però no per això de menys qualitat) centrat exclusivament en la literatura fantàstica catalana com són El Biblionauta, Les Rades Grises, La Biblioteca del Kraken o Dreams of Elvex; i també destaca el programa de ràdio Quimèric, que fa entrevistes i repassa els fets més destacats sobre el gènere fantàstic a casa nostra. També hi ha una sèrie de premis que incentiven la publicació del gènere fantàstic a casa nostra (a banda del premi Ictineu que ja hem mencionat) com són el Premi Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró, que premia les millors obres inèdites de ciència-ficció; el Premi Frederic Pujulà de Figures, que premia els millors relats inèdits; i els Premis Imperdibles, organitzat pel web El Biblionauta que, per votació popular, premia les millors obres (traduïdes i originals) publicades en català durant l’any anterior.
Ara mateix, som en una època daurada de la literatura fantàstica catalana: es publiquen més llibres fantàstics i amb més qualitat que mai. A banda de tenir un bon públic amb un gran interès pel fantàstic, tenim una bona pedrera d’escriptors i escriptores amb talent que escriuen fantàstic: Joan-Lluís Lluís, Antoni Munné-Jordà, Carme Torras, Jordi de Manuel, Montserrat Galícia, Margarida Aritzeta, Ricard Ruiz Garzón, Sergi G. Oset, Montserrat Segura, Enric Herce, Salvador Macip, Marc Pastor, Víctor Garcia-Tur, Rosa Fabregat, Elisenda Solsona i un munt més d’autors. Tanmateix, perquè sorgeixin aquests escriptors, també és important que hi hagi un seguit d’editorials valentes que s’atreveixin a publicar literatura fantàstica. Una de les primeres a publicar exclusivament fantàstic va ser l’ara desapareguda editorial Pleniluni, amb la seua col·lecció 2001; també destaquen les col·leccions històriques de l’Arcà de Laertes i la col·lecció porpra i plata de Pagès Editors, que encara avui continuen publicant. I, en els últims anys, han nascut una sèrie d’editorials que també publiquen fantàstic en català sense complexos com són Males Herbes, Mai Més Llibres, Raig Verd, Edicions SECC, Voliana, Ooso Còmics, Orciny Press, Hermaute, Fantraginers o la futura editorial Chronos, que sortirà ben aviat.

Reptes de futur

No obstant aquest panorama actual tan engrescador, encara ens falta afrontar una sèrie de reptes per poder parlar d’un fantàstic normalitzat. En primer lloc, s’ha d’aconseguir una millor difusió de la literatura fantàstica en català que, en gran mesura, és un repte que ha d’afrontar la literatura catalana en general. Malgrat el poder d’opinió que tenen les xarxes socials, es necessita també un sector periodístic potent que cobreixi els actes que se celebren arreu del territori i ressenyi les novetats més destacades del gènere, perquè, ens agradi o no, els mitjans tradicionals continuen tenint un enorme poder d’opinió i si no hi surts, no existeixes.

Per altra banda, calen més tesis, articles i treballs acadèmics que estudiïn la llarga tradició de fantàstic que tenim a casa nostra i que ajudin a la seua difusió tant entre l’àmbit acadèmic com en el generalista. Si no es coneixen els clàssics, difícilment les noves generacions d’autores i autors s’interessaran per voler escriure fantàstic en català.

També es necessiten més revistes que apostin per publicar més contes fantàstics, perquè és la millor manera de descobrir noves veus i, a banda, promocionar el gènere del relat, que socialment encara continua considerant-se inferior a la novel·la. A més a més, malgrat la bona feina que fan les editorials que tenim ara, encara continuem tenint una mancança de traduccions dels grans noms del fantàstic internacional. Per aconseguir això, es necessitaria un gran grup editorial que apostés publicar literatura fantàstica sense complexos, com ha passat en castellà amb el segell Nova o en anglès amb Tor Books.

Però, sobretot, s’ha d’aconseguir eliminar tota aquesta sèrie de prejudicis que es té d’una obra només per ser literatura fantàstica o el fet que les editorials hagi d’amagar que una obra sigui fantàstica per no perdre vendes. Una de les raons principals és l’absència d’un coneixement sobre què és el fantàstic i quines són les seues fronteres. Literatura fantàstica és tant Canto jo i la muntanya balla (2019) d’Irene Solà com 1984 (1949) de George Orwell, Les cròniques marcianes (1950) de Ray Bradbury, Els jocs de la fam (2008) de Suzanne Collins o La mort i la primavera (1986) de Mercè Rodoreda. El repte final és, en definitiva, aconseguir que l’element fantàstic d’aquestes obres no sigui una raó per menystenir-les de bon principi, sinó un valor afegit més.

Mònica Batet: passions, illes àrtiques i algunes novel·les millors que d’altres

Fa temps que algú em va parlar de Mònica Batet i me’n va recomanar la lectura. La veritat és que no estic segur de qui era (si em llegeix que m’avisi), només sé que vaig desar el nom de l’autora dins de la carpeta mental «Escriptors catalans contemporanis a qui val la pena llegir» (un nom sintètic). És un arxiu fluctuant, que va omplint-se i buidant-se periòdicament i en què, per desgràcia, més d’un nom deu haver quedat eclipsat i, finalment, esborrat, per les novetats llampants d’èxits inoblidables que la gran indústria del llibre en català sempre encadena.

Podria haver estat el cas de Batet, però per sort no ha estat així. Passejant pel pla de la catedral durant la Setmana del Llibre vaig veure, de lluny estant, un exemplar que semblava una guia de viatges nòrdica. M’hi vaig acostar mentre notava com des de dins del cervell se m’obria la carpeta. No es tractava pas d’una guia de viatges, sinó de Nou illes al nord, la darrera novel·la publicada per Mònica Batet.1 Ara és l’hora, vaig dir-me.

Nou illes al nord és la cinquena novel·la de l’escriptora pontarrina (d’Armentera, no de Suert) i suposa un lleuger viratge respecte a la seva producció anterior. Aprofitant les estones de lleure que em deixà un setembre benigne, vaig endinsar-me en les seves novel·les anteriors per descobrir amb plaer una escriptora solvent, amb certes obsessions estilístiques i ambientals. Tanmateix, a la darrera obra, s’hi percep la voluntat d’un cert canvi d’estil i d’enfocament, un intent d’enriquir els punts de vista de la narració. Una via que ja havia obert a la tristament irònica Cafè Berlevag (2016) —considerada una novel·la juvenil, però que em sembla també recomanable per al públic adult.

Nou illes al nord manté, amb tot, algunes de les constants que fan les històries de Batet identificables: la preponderància de la lectura, l’escriptura i dels llibres com a objectes epifànics durant la infantesa. Un fet que ja apareixia a la seva obra de debut, la intimista L’habitació grisa (2006); i també a Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres (2015). I que ara es reprèn en forma de les novel·les d’aventures, els atles geogràfics i els manuals de botànica amb els quals creixen alguns dels narradors. També la importància dels mecanismes de selecció o d’absolució dels records, que resultaven cabdals a la inquietant No et miris el riu (2012), i que ara es reprenen igualment a Nou illes al nord. La transcendència de l’educació i de l’ensenyament en la formació dels protagonistes —què llegeixen, com escriuen, la relació o la incomunicació amb la resta de la família— té sempre un pes fonamental en el posterior desenvolupament dels personatges, així com les relacions amoroses desiguals.

Un altre tema més obvi és el de l’espai. Batet situa sempre les històries en llocs geogràficament remots o facticis. Com el poble anomenat Mir de L’habitació grisa, que podria ser qualsevol capital de comarca catalana. O la ciutat centreeuropea amb un riu que la travessa —No et miris el riu—, que fa pensar molt en Budapest. Les ubicacions àrtiques de Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres o Nou illes al nord podrien ser la península escandinava o arxipèlags noruecs. Uns i altres tenen en comú unes atmosferes, més enllà del clima, clarament opressives i incòmodes. A voltes amb finals més optimistes o lluminosos —L’habitació grisa, Neu, óssos blancs… o Cafè Berlevag— i a voltes amb desenllaços més pragmàtics o realistes —No et miris el riu. Nou illes al nord, segurament, formaria part del primer grup.

Mònica Batet escriu d’una forma austera i directa, sense grans artificis, i centrant-se, sempre, en la història que ens vol contar. Això és un mèrit que fa brillar amb més força les esparses concessions líriques que l’autora es permet en forma d’imatges o de metàfores que ressalten per tant —i sempre— de forma mesurada. És, també, una escriptora molt hàbil a l’hora d’ensenyar o d’escamotejar informació. Demostra una gran confiança en la seva capacitat com a narradora per poder revelar, des d’un bon inici, una bona mà de cartes —avança molta informació d’entrada—, però sempre es guarda asos a la màniga per encaterinar el lector fins al final.

L’escriptora aposta ara, a Nou illes al nord, per construir la novel·la amb una concatenació de diverses veus que coneixen una història d’amor de forma tangencial. A partir de la unió d’aquests narradors s’anirà bastint una tendra relació entre dos personatges que sovint són evocats per homes i dones que, fet i fet, no els han arribat a conèixer. És un plantejament estimulant i engrescador, que desperta l’interès, d’una banda, per un lloc, les Illes Properes, amb uns paisatges i uns costums ben especials. I, de l’altra, per uns singulars protagonistes que de manera més o menys casual hi acaben fent cap. Batet exposa la visió de la història per part de cinc personatges diferents que es dirigeixen a un altre, del qual no en descobrirem la identitat fins al final de la novel·la.

Els narradors tenen, però, un gran problema. Costa diferenciar-los, sobretot formalment. Més enllà de les peripècies personals que ens expliquen, no acaben de conformar-se amb una identitat singular i recognoscible a ulls del lector. Alguns volen actuar de narradors fiables («la seva amiga», «el seu alumne»); altres empren la captatio benevolentiae i es presenten com a desmemoriats o desordenats («la germana del viatger», «el negociador d’arbres», «la senyora del telèfon»); però deixant de banda la confiança o desconfiança envers els records i el trajecte vital, són veus que acaben assemblant-se massa. Tots mostren una gran autoconsciència sobre el pas del temps i els enganys de la memòria que acaba resultant sospitosa:

La memòria és imperfecta i el pas del temps contribueix a modificar, idealitzar o, fins i tot, esborrar fragments de la nostra vida» («La seva amiga», p. 55) o, verbigràcia: «D’altra banda, t’he de confessar que tinc una memòria força imperfecta i que com més gran em faig, més empitjora. O sigui, que d’una història —i si no és la meva encara més— en puc oblidar fets importantíssims. («El negociador d’arbres», p. 84).

Sentències que acaben fent evidents aspectes interpretatius de l’obra —el lloc que ocupen els records— que l’escriptora havia sabut tractar millor en llibres anteriors. Altrament, expressions com «no em mal interpretis» o «ara no et pensis que» acaben sent tan recurrents, en tots els personatges, que gairebé fa dubtar de si és un recurs estilístic o una broma recurrent de Batet.

Tristament, doncs, Nou illes al nord és una novel·la que es va desinflant com el globus d’un nen a mesura que avança la seva festa d’aniversari. Fins que arriba a un punt, el del darrer testimoni, que resulta sorprenentment reiteratiu i redundant. És estrany perquè, precisament, Batet basa l’èxit de la seva escriptura en una polida subtilesa que ara no ha acabat de trobar. Tampoc acaba tenint sentit la presentació de tantes Illes Properes —fins a nou— que, finalment, acaben tenint un protagonisme ben testimonial.

Que Nou illes al nord no em sembli la seva millor novel·la no impedeix, però, recomanar-ne la lectura —i passo, per tant, el testimoni de la persona que no recordo. És més, diria que és una autora que cal reivindicar. Resulta sorprenent que una escriptora d’eficaç i demostrada trajectòria com Mònica Batet no tingui més reconeixement públic i atenció mediàtica. Sobretot en uns temps com els actuals, tan plens d’escriptores d’èxit.

  1. Potser l’editorial Més llibres s’hauria de replantejar el format de les seves cobertes si pretenen vendre ficció. El mateix es podria dir d’Onada edicions. És bastant curiós que els dos darrers llibres de Batet tinguin un aire més pròxim a les lleixes d’Altaïr que a qualsevol altra llibreria.

Pànic, pànic! — pànic, Pànic!

En Joko celebra l’aniversari (1969) es va publicar en plena efervescència del que es va conèixer com a moviment Pànic. Què era el «Pànic»? Deixem que Fernando Arrabal —cofundador, juntament amb Roland Topor i Alejandro Jodorowsky, del moviment— ens ho defineixi:

El pánico (nombre masculino) es una «manera de ser» presidida por la confusión, el humor, el terror, el azar y la euforia. Desde el punto de vista ético, el pánico tiene como base la exaltación de la moral en plural y desde el punto de vista filosófico, el axioma «la vida es memoria y el hombre es el azar». El pánico se realiza en la fiesta pánica. (El Pánico. Libros del Innombrable, 2008)

En aquest recull de textos sobre el Pànic que Arrabal va publicar l’any 1973 s’hi troben altres definicions, més o menys contradictòries i igualment inaferrables, del que significa aquest (anti)moviment. Si més no, llegint els textos de Roland Topor, veient les pel·lícules de Jodorowsky i llegint alguna cosa d’Arrabal, el combinat «confusió, humor, terror, atzar i eufòria» acostuma a funcionar. Si heu vist The Holy Mountain (1973), de Jodorowsky, us en fareu una idea molt aproximada, del Pànic: quan la vam veure a casa fa alguns anys vam quedar amb un pam de nas i l’estupor encara ens dura.

El Pànic, doncs, és una mena de moviment d’inspiració surrealista que, pel que fa a Roland Topor —escriptor, dibuixant, pintor, director, etc.— es tradueix en una estètica del grotesc, de l’absurd i de l’horror quotidià i l’humor càustic. Topor no és tan taxatiu a l’hora de definir el Pànic; diu que «está muy extendido. No hay en él la menor lógica, sólo mitología, mentira, viento, cosas que no pueden apropiarse»; «la paranoia precisamente es el… Pánico»,  «Todo cuanto puede decirse de mí resulta… Pánico», «La mentira es… Pánica», «Ser deshonesto es… Pánico».1 En un altre text dins d’aquest recull d’Arrabal, «Memento mínimo Pánico» (1965), Topor fa afirmacions com ara que la moral i les lleis s’han creat per alienar els individus, perquè «la raó sempre és la dels altres» perquè, així, l’individu accepti la voluntat aliena. Topor afirma que entre individus és impossible la comunicació, i que aquesta es fa per mitjà de la societat, que prohibeix la individualitat i només accepta l’individu social alienat: «sobreviure, en això consisteix l’única rebel·lió individual». Per fer-ho, l’individu ha de dissimular, ser hipòcrita, mentir: «defectes» estigmatitzats per la moral.

Les històries de Topor acostumen a originar-se en situacions més o menys quotidianes: per exemple, un individu que lloga un pis nou a la ciutat a Le Locataire chimérique (1964) o bona part dels contes de Four Roses for Lucienne (1967). Tanmateix, de seguida comencen a aparèixer elements estranys, il·lògics, fantàstics, que creen, subreptíciament o violentament, una atmosfera opressiva o irreal, inversemblant i angoixant. Aquesta situació sovint condueix a la dissolució de la identitat dels personatges i a la mort, o de vegades a una situació final inesperada, com en un acudit macabre. Els agents que produeixen el procés de degeneració física i psicològica solen ser socials; la societat, doncs, és percebuda per Topor com a altament hostil a l’individu. A Le Locataire chimérique, per exemple, és el veïnat qui, en una mena de conxorxa tàcita, va agredint l’inquilí fins a la seva ensulsiada física i sobretot psicològica.

Vegem, però, què passa a Joko celebra l’aniversariJoko… comença com a literatura de l’absurd: un dia, els treballadors es troben, de cop i volta, uns congressistes estrangers que han arribat a la ciutat, i els porten a collibè com si fossin bèsties de càrrega per fer-los de taxi. En Joko, que d’entrada s’hi nega, s’hi acaba avenint per la pressió social: tots els seus companys ho fan i en treuen rèdits econòmics i en espècies. Però no és tan senzill: en Joko havia estat massa brusc negant-se a portar els estrangers, i ara ha d’humiliar-se encara més per recuperar-ne el favor. Quan per fi les coses sembla que rutllen, de sobte tot es torça: els congressistes s’instal·len a casa seva —on viu amb els pares i les dues germanes, que el tracten amb una mena de veneració ridícula—, i ràpidament l’absurd esdevé un relat d’horror angoixant. D’aquí fins al final del llibre, en Joko intentarà desprendre’s de l’opressió que exerceixen els congressistes a casa seva, en la seva família i dins seu, en el seu propi cos i en el seu cervell. Espòiler —ara que es pot dir—: no acaba bé.

D’entrada, l’humor absurd de Joko… provocava un somriure amarg: l’abús i la dominació social són caricaturitzats en escenes divertides, però alhora molt humiliants. Aquest humor càustic es va envoltant progressivament d’un clima altament tòxic. La submissió mental de l’individu i estructural de la classe obrera es tradueixen, en Joko, en una dependència física: els congressistes es queden enganxats al seu cos. El body horror i el terror psicològic, elements característics de l’obra de Topor, en aquesta part de la nouvelle són asfixiants; les situacions són tan angoixants que costa de passar de pàgina; les escenes al lavabo són d’un horror molt vívid, d’aquelles difícils d’oblidar. Finalment, l’opressió física esdevé totalment mental: els congressistes habiten literalment al seu cap. D’aquesta manera es tanca el correlat: les petites renúncies a la llibertat individual, motivades per la pressió social i laboral —podríem dir per la societat capitalista liberal—, dilueixen tant la identitat i la voluntat de Joko que acaba comportant-se com un esclau i un titella; com un posseït. Quan sembla que ha aconseguit trencar aquestes cadenes, unes de més potents encara resten: és la submissió mental, els processos psicològics adquirits conscientment o inconscient.

Joko… és un llibre que deixa molt mal regust de boca, una desesperança profunda, és una mena de crit d’angoixa tan agònic que surt esgargamellat, afònic. L’edició d’Extinció pot induir a equívocs: la portada tan acolorida, el format tirant a quadrangular, els dibuixos i coloraines, el mateix títol —En Joko celebra l’aniversari—, podrien fer passar el volum per literatura infantil o juvenil a algun pare o mare badoc o badoca. Pobre nen (o nena) que l’acabés llegint.

Topor parla d’individus que volen aferrar-se a la seva voluntat, però que els és impossible i que, en la lluita per la supervivència individual, sempre perden. Els escenaris són irreals, sovint amb elements fantàstics, amb aires de distopia social. La irrupció inopinada d’algun esdeveniment extraordinari destarota l’equilibri de l’individu amb el seu entorn —amics, família, societat en general—, que resta a la deriva, negant-se en un absurd implacable, tràgic. Així, abans de desaparèixer, l’individu pot veure, cara a cara, horroritzat, el buit i el no-res.

És curiós que el nom del moviment Pànic ens remeti a una altra editorial petita, Pànic Editors, nascuda també fa poc i que ha publicat o publicarà imminentment Nerval, Huysmans i Blake. Per la seva banda, Extinció Edicions, a més de Topor, ha editat una antologia de textos de Daniïl Kharms, de qui Edicions de 1984 també va publicar un altre recull fa uns anys. Kharms és un autor també en la línia de l’absurd i de la denúncia social, en aquest cas soviètica, cosa que li va valdre un bitllet gratuït cap a un psiquiàtric, on va morir de fam durant el setge de Leningrad. Tant la línia d’Extinció com la de Pànic semblen força interessants i contribueixen a poblar l’oferta en català de traduccions d’autors oblidats o amb edicions antigues de l’ombrívola zona maleïda, que altres editorials independents ja fa algun temps que han investigat, i de la qual cosa ens n’alegrem amb gran gaubança.

Finalment, potser algú es demana quin és aquest aniversari que celebra en Joko. Al començament del llibre, en Joko celebra que fa dos anys que treballa al dipòsit del senyor Borota. Al final del llibre, tanmateix, en Joko celebra l’aniversari de la seva mort. Un llibre que és tot alegria.

  1. Topor, Roland. «¿Qué es el… pánico?». Dins: El Pánico, op. cit.