Guillem

Voldria començar amb un jo-confesso. Explícit. Inaugural. Iniciàtic. Un jo-confesso que em permeti trobar la fórmula menys incòmoda d’esdevenir coherents sense ser autocomplaents. Un jo-confesso que, sobretot, es sincronitzi amb l’apropament curós i responsable del text que pretenem presentar. Un jo-confesso que deixi entreveure la fragilitat de la seva pròpia enunciació, alhora que busca un espai des d’on autoritzar-se. Un jo-confesso que es mogui entre la celebració de la vida i el deure de defensar-la, que és, en definitiva, el que ens porta ara a prendre la paraula.

(Comencem pel final. No podem analitzar la mort d’aquest xiquet com una trama de novel·la. Advertència: Això no és una ressenya literària. Com tampoc va ser una presentació de llibre, o no únicament, l’acte del passat 19 de febrer a l’Auditori de la Biblioteca Joan Fuster de Barcelona.)

Anem, però, més enllà de la confessió dubitativa i l’admiració per la feina feta. Sense defugir la imparcialitat, i, en certa manera, l’emoció que ens genera el fet de voler dir alguna cosa justa sobre la darrera novel·la publicada de Núria Cadenes: Guillem, que recull vint-i-set anys de lluita i de dignitat antifeixista.

El mateix títol ens sembla ja una declaració d’intencions, el fet que no aparegui el cognom Agulló, ens situa davant d’una voluntat autorial molt concreta i molt particular d’aproximació als fets i la història que seran narrats. La figura de Guillem és retornada literàriament a l’esfera pública des d’una dimensió plenament íntima, radicalment propera, generosament familiar i tendencialment col·lectiva, però sense deixar de ser mai política. I diem retornada perquè les ressonàncies amb l’obra de Fuster (1996) són més que evidents. Ara bé, davant d’un procés creatiu marcat per la intimitat i la cruesa, com diu, l’autora, només ha pogut deixar que parlessin els fets. I d’aquesta manera, no solament fa aflorar les tensions principals que apareixen en el text (qui parla, com parla, des d’on parla…), sinó que les resol amb una habilitat sorprenent. El llibre és tot ell un exercici de bricolatge narratiu i reconstructiu, escrit a partir del recull de diversos elements: fragments ficcionalitzats, testimoniatges en primera i tercera persona, retalls de premsa, d’arxiu, etc. —amb l’obsessió permanent de no caure ni en els paranys de l’apropiació, ni en els de la vanitat reflexiva, sovint tan propis de certes tendències de les esquerres. I dit i fet, hem arribat al moll de l’os d’aquest jo-confesso post-cabrerià, que novament s’ha vist exaltat davant l’enginy literari de Cadenes; i és que si per un moment podem deixar de banda tots els aspectes que se superposen en aquesta novel·la política, social, reivindicativa, generacional, etc., i ens centrem només en el fet literari, allò que cal destacar són precisament les qüestions purament formals. I més específicament, les tipogràfiques, que donen fe d’aquesta intencionalitat no-apropiativa i extremadament curosa de l’aproximació narrativa que ha fet l’autora amb tot el material paraliterari del qual disposava. Quan intercala la literaturització dels fets amb el testimoni canvia la tipografia, quan intervenen els pares o les germanes —a qui dedica una atenció especial—, no parafraseja: els cita explícitament tal com els va enregistrar. Quan incorpora retalls de premsa (Las Provincias, Levante) subratlla el text.  I altres tipus de fonts, com ara informes judicials o medicoforenses, els introdueix sempre en majúscules i amb la mateixa tipografia que els testimonis recollits en tercera persona. Així aconsegueix elaborar una mena de miscel·lània discursiva, que sovint interromp la pròpia linealitat reconstructiva dels fets històrics i biogràfics, però que acaba configurant una visió memorísticament col·lectiva i de conjunt. Volgudament posicionada, innegablement polititzada. Que passa necessàriament pel compromís i la valentia d’una escriptora que pren partit sempre, per iniciativa pròpia i quan se li demana.

I de sobte i finalment, aquell jo-confesso esdevé involuntàriament comú denominador quan, Guillem Agulló i Lázaro afirma rotundament que no podria haver sigut una altra persona qui hagués escrit el llibre, i que tanmateix aquest ha estat possible gràcies a totes aquelles persones que durant vint-i-set anys, davant la foscor i la ignomínia del feixisme, ho han tingut clar: ni oblit ni perdó.

Blasfèmia o com il·luminar les tenebres

Blasfèmia és una novel·la fosca, de digestió lenta, i en què l’infern habita a cada racó i dins de cada un dels personatges. Qui no conegui la primera novel·la de Ferran Garcia, Recorda que moriràs, quedarà sorprès de la duresa del llenguatge i la tenebrositat de la trama. Aquesta sorpresa inicial, però, es convertirà, imminentment, en captiveri. I és que Blasfèmia confirma —i qui sap si supera— el camí encetat anteriorment. Perquè malgrat la cruesa de la trama i la monstruositat dels personatges, el lector se sent atret per conèixer, descobrir, i qui sap si entendre, «les tenebres [que] s’escolen dins la llum».

Com dèiem, Blasfèmia és un catàleg de monstres. Alguns destaquen per la impuresa del seu cor, altres per un físic anormal. Junts conformen un museu dels horrors. Perquè l’horror, la foscor, la maldat, és quotidiana i íntima, ens envolta i, sovint, no ens n’adonem: «El que vull dir és que l’infern és aquí, al nostre costat, sempre. Que només ens en separa una mirada, una tempesta inesperada, un canvi de vorera o una tria en un orfenat. Entre nosaltres i ell només hi ha un tel».

Ferran Garcia és gràfic, directe i concís. Amb un llenguatge cru i dur, sincer i precís, descriu escenes com qui retrata, i submergeix el lector en les profunditats d’aquest oceà terrestre. És capaç de captar i transmetre la bellesa i la tendresa subjacent del costat més fosc de l’ésser humà. Fet i fet, aquestes descripcions d’ambients posseeixen una forta càrrega d’emoció poètica. Això sí, aquesta humanització dels monstres no ens ha d’estovar: és un instrument més al servei de la truculència. Perquè el protagonista, l’Abel Absent, transita per aquest món i coneix les realitats més dures: les absències, les obligacions, les violacions, els assassinats.

Malgrat aquesta foscor, a l’inici de l’obra hi trobem felicitat. L’Abel, al circ de monstres on habita, la coneix. Quan és abandonat, però, comença un viatge vital que el porta de l’hospici de Cadis a treballar de botxí per al règim franquista. Entremig aprèn l’ofici de matallops. Durant aquest trajecte, i amb l’experiència dels anys, descobreix la impossibilitat d’estimar i ser estimat. És aquesta descoberta, i la que el mal no és aliè a nosaltres, la que fa adonar al protagonista  —i qui sap si al lector— que dir que els humans ens acostumem a tot. «És mentida. Potser la pitjor de totes les mentides que conec, i en conec moltes.» Tanmateix, aquesta negror no impedeix que l’amor sigui present a l’obra: un amor paranoic i incomprensible.

Però tot acaba on comença. I, de fet, la circularitat de l’obra, li confereix una volguda cruesa. La recerca, la troballa i el retorn. El record fa comprendre, però «nosaltres no triem els records, ells ens trien.» Passa el mateix amb la veritat i el desig, que «no és triada, sinó que tria». És la constatació, i l’acceptació, de la petitesa de l’ésser humà, de la impossibilitat de dominar la pròpia vida. I l’existència en un món, això sí, esquinçat des de la creació mateixa i il·luminat per les tenebres.

Menció a part mereixen els noms dels personatges. El protagonista fa honor al seu cognom: és un retrat fidel de l’absència de la normalitat. Absent de felicitat, absent de sentiments, absent de la condició humana. I influït, o guiat per l’Urpa; un nom que ens remet a les urpes de l’inici del text, aquelles que fan malbé el tel que separava el món de l’infern. O l’Eva, no origen del pecat sinó de la confirmació de la manca d’humanitat. I la família d’ella, Nuñez de Prado López Maldonado Manglano y Ortiz de Zúñiga, terratinents i propietaris, qui sap si una burla a l’antiga aristocràcia que, malgrat les aparences, encobreix la baixesa humana.

En suma, Blasfèmia és un viatge iniciàtic que es clou amb el descobriment que només el mal redimeix el mal i en què la foscor és ennoblida per la bellesa de les descripcions i el preciosisme lingüístic.

La llegenda de Zé Perri (aka Antoine de Saint-Exupéry)

Ilha do Desterro, 3

Aquests homes creuen que el seu llum il·lumina la taula humil, però a vuitanta quilòmetres, ja ens n’arriba l’anunci, com si el balancegessin desesperats des d’una illa deserta, davant la mar.
Saint-Exupéry, Vol de nit (1931)1

Diuen que Antoine de Saint-Exupéry feia escala al Campeche. On ara els veïns juguen a futbol, passegen els cans i pasten les vaques, entre el 1920 i el 1945, hi havia l’aeròdrom, amb l’hangar, la central de ràdio i la casa dels pilots.  És un fet que el 1929 i el 1930 Saint-Exupéry s’instal·là a Buenos Aires com a director d’operacions a l’Aeroposta Argentina, companyia filial de la francesa Aéropostale. Diuen que a Saint-Exupéry, que a l’època era un pilot pels volts de la trentena i no cap escriptor famós, li deien Zé Perri, o potser Zé Peri, com la lagoa homònima. Al capdavall, per als habitants de l’antiga illa del Desterro, el llinatge francès devia ser francament  impronunciable: «Zé», en portuguès, és l’hipocorístic de «José» i «Peri»(pronunciat perí), un nom indígena. Abrasilerat, Saint-Exupéry podia ser, ben bé, Zé Peri.

Diuen que Zé Peri, o Perri, era molt estimat al barri. L’illa de Santa Catarina és municipi únic (Florianópolis), i un barri pot ser una extensa platja i algunes cases de pescadors. Diuen també, alguns, que van ser els aviadors francesos els que van donar nom al Campeche: alguna cosa de champ i una mica de pêche: vistes així, aquelles cases, la platja i les dunes interminables podrien fins i tot correspondre a un topònim francès.

Zé Perri, o Peri, segons diuen, hi tenia un amic molt estimat, Manuel Rafael Inácio, més conegut com a Seu Deca. Seu Deca era un jove pescador del poblat que ara anomenen barri, però que sona a port francès. Era amic de Zé Perri i del seu cap, Jacquinot. Un dels fills de Seu Deca, Getúlio Manoel Inácio, deixà constància de l’amistat entre el pilot i el jove pescador en un llibre autopublicat,  Deca e Zé Perri (2001). Segons el seu testimoni (de segona mà), els encontres devien anar més o menys així: per ràdio, des de Buenos Aires o Rio de Janeiro, avisaven l’aeròdrom de l’aterratge imminent. El personal de terra corria a cridar Seu Deca, i el pescador arreplegava el rall o algun altre estri de pesca per preparar-li la benvinguda a l’amic. Diuen alguns, perquè ho diu Inácio al llibre, que Deca i Zé Perri sortien a pescar plegats, a caminar per les dunes o per la lagoa do Peri. Cuinaven junts i sopaven estofats de peix, acompanyats del característic pirão local. A l’ingeni del pare de Deca, guaitaven que de la boca del forn en sortís l’últim beiju, una rosca de farina de mandioca. Diuen que Zé Perri va mantenir l’amistat amb Deca al llarg dels anys, i que en els quinze següents, va acompanyar la seva boda i el naixement de la majoria dels seus catorze fills.

Hi ha qui diu que Zé Peri parlava un perfecte portuguès. D’altres, que Zé Perri a penes parlava portuguès. Diuen que Zé Peri era mecànic, i no pilot, i que arribava amb camió i no amb cap avió. Altres testimonis de l’època asseguraven —avui ja no hi són— que no recordaven el tal Zé Perri, ni tampoc cap Zé Peri, però que a l’illa sempre hi havia hagut, i encara hi és, una lagoa do Peri.

Diu el fill del pescador que Zé Perri va trobar al Campeche l’aliment que nodria la seva obra. Diuen moltes coses, de Zé Perri, de Zé Peri i també d’Antoine de Saint-Exupéry: a Florianópolis s’han batejat en honor seu edificis i escoles públiques, algun carreró i fins i tot l’avinguda principal davant del vell aeròdrom, la Pequeno Príncipe. Al seu pas per l’illa li han dedicat un documental, nombrosos articles periodístics i acadèmics i una tesi doctoral.

Sigui com sigui, als seus llibres, Saint-Exupéry no en dóna gaire crèdit. Poc després de l’estada sud-americana, el pilot va publicar Vol de nuit (1931), una nouvelle que recull la seva experiència com a pioner de l’aviació nocturna. Florianópolis hi apareix esmentada una sola vegada, quan el personatge de Rivière, responsable de la xarxa de vols, repassa una llista amb les notes de control abans de signar-les: « L’escale de Florianopolis n’ayant pas observé les instructions… ».

En efecte, per a la companyia aèria, Florianópolis era tan sols una escala tècnica. Sabem que Saint-Exupéry hi havia aterrat alguna vegada quan cobria la línia Buenos Aires–Montevideo–Rio de Janeiro i que fins i tot almenys en una ocasió hi hagué de fer nit a causa d’un temporal. Els investigadors que han indagat i contrastat en les fonts, la majoria orals, conclouen, però, que Saint-Exupéry no és el veritable protagonista de la llegenda. Tal vegada existia algun Zé Perri o Zé Peri que no tenia res a veure amb l’escriptor francès, i potser va ser aquest el company de pesques, passejos i sopars que evocava l’enyoradís Seu Deca. Mentrestant, els habitants de l’illa i els turistes badocs van dient moltes coses.

Deia Saint-Exupéry o, millor, deia el narrador de Vol de nit, que les persones no som conscients de la importància d’apagar o encendre un llum. Una casa és un estel perdut en terra. El llum amb què il·luminem la nostra taula humil, esdevé, a vuitanta quilòmetres, el far que guia un pilot que s’endinsa en la nit immensa. Qui sap si, resseguint, des del cel, el litoral brasiler, mentre Seu Deca i el seu amic com-es-digués sopaven, conversaven i reien, Antoine de Saint-Exupéry no copsà la claror a l’ingeni de mandioca. Com diu el seu llibre, una llum que s’apaga és una casa que es tanca sobre el seu amor, o sobre el seu enuig: un far que ens guiava i que, de sobte, deixa de parlar-nos.

  1. «Ces hommes croient que leur lampe luit pour l’humble table, mais à quatre-vingts kilomètres d’eux, on est déjà touché par l’appel de cette lumière, comme s’ils la balançaient désespérés, d’une île déserte, devant la mer.» Vol de nuit (1931).

Els biòlegs de Hitler

Ja heu vist Jojo Rabbit? Em sembla que encara corre per les cartelleres. Un nen rosset i d’ulls blaus té Adolf Hitler d’amic imaginari. Van junts de campaments nazis, aprenen a llançar granades, s’expliquen acudits sobre jueus i tota la pesca. És una pel·lícula que al principi et fa riure molt; després, no tant; i, finalment, et fa plorar tot admirant els peus de Scarlett Johansson. Per desgràcia, la causticitat va esbravant-se pel camí de la moralitat. No és que vulgui convertir-me en Jaume Figueras, sinó simplement posar un exemple a l’atzar de com, de forma continuada, des del món de l’art s’agafen a les guerres mundials, civils, al feixisme o al nazisme com a punt de partida per a les seves creacions artístiques. S’han convertit en un gènere per si mateix amb les seves variants més banals o melodramàtiques. Són obres que tenen el seu públic. Després de tants anys, però, no deixa de tenir, tot plegat, una aroma persistent de ja vist o ja llegit. És fàcil trobar, en pàgines webs d’aquestes que estimen i viuen la cultura, llistes de l’estil: «Les 5 pel·lícules sobre el nazisme que no et pots perdre» o «10 llibres imprescindibles sobre el nazisme i Adolf Hitler». Tenim per triar i remenar i la llista no para de créixer.

Ara és Martí Domínguez —que ja havia tractat, per cert, el tema de la postguerra espanyola amb La sega (2015)— qui ve a sumar-se a la producció literària sobre el nazisme. No es pot dir que no ens hagués avisat abans, però. Si donem un cop d’ull a la seva novel·la anterior, L’assassí que estimava els llibres (2017) —una divertida i recomanable sàtira del món cultural valencià—, hi trobem el següent diàleg entre dos estudiants de periodisme:

Li va donar el llibre, de títol Els biòlegs de Hitler. Cuca va enrogir perquè no s’ho esperava: […] —Te sorprendrà molt llegir-lo. Veuràs com la ciència se pot posar al servei d’una ideologia, d’extermini i d’eugenèsia… Com se pot matar científicament.
—Ja ho sé…
—Crec que no. Gran part de la intel·lectualitat alemanya va ser nazi. És sorprenent com els rectors de les universitats alemanyes varen netejar de professors jueus els seus centres, i com els professors amb carnet nazi feren ràpidament carrera. Alguns de molt notables. Potser d’açò en podríem parlar algun dia al programa. Què te sembla? (p. 263-264)

Bé, Martí Domínguez no n’ha fet un programa de ràdio, lògicament, com volien els seus dos personatges, sinó que n’ha escrit una novel·la: L’esperit del temps. Un llibre que tracta exactament d’això.

Cal agrair, d’entrada, la voluntat de Domínguez de voler fixar-se en aspectes laterals de la història per intentar trobar noves mirades a conflictes, com dèiem, a bastament coneguts. Així ho va fer a La sega, tot descrivint la postguerra espanyola a la zona rural del Maestrat, per a molts remota. I ho fa, ara, posant el focus en el front est de la Segona Guerra Mundial, per centrar-se en la falsa biografia d’un científic nazi durant els anys de creixement del nacionalsocialisme i la posterior guerra mundial.

La novel·la té una estructura circular, ja que es tracta de les memòries que escriu aquest científic, captiu en un camp rus, cap al final de la guerra. Per expiar el seu comportament, per «desnazificar-se», escriu detalladament, capítol a capítol, tots els graons en l’escala de l’horror que va anar enfilant durant la seva joventut i maduresa. Aquesta estructura permet una narració ordenada i sistemàtica, com correspon a un bon científic que actua amb mètode. Ara bé, també li lleva frescor, en certs moments, en què, com a lectors, ja només esperem veure quin serà el següent pas repulsiu que superi l’esfereïdora conducta del protagonista i dels seus companys biòlegs, botànics, filòsofs o psicòlegs, a l’hora de posar-se al servei de la doctrina hitleriana.

El gran punt fort de la novel·la, diria, és l’acurada documentació que posa en joc Domínguez, que li permet desenvolupar amb pols segur les atrocitats d’aquells temps. Des de les primeres expulsions de membres de l’acadèmia pel simple fet de ser jueus a les solucions aportades per l’eugenèsia. Amb tot luxe de dades, i servint-se de persones reals vinculades al nazisme, l’autor d’origen algemesinenc ens descobreix noms com Kurt Stavenhagen, Hildegard Hetzer o Fritz Knoll. Personalitats de prestigi que, de forma més o menys entusiasta, van treballar sota les ordres del Führer per ajudar a fer créixer el gran imperi alemany.

El narrador fictici (només podem deduir a l’inici que, irònicament, es diu Adolf) ens explica la seva ascensió dins del món universitari gràcies, en part, a les obligades desercions de científics jueus. La fredor amb la qual redacta concorda perfectament amb l’actitud amb la qual encara la seva promoció meteòrica, sempre a mig camí de l’autèntica vàlua personal i de la via lliure oberta pels adscrits al nacionalsocialisme. Això li permet prosperar fins a cert punt, però també el condemnarà més endavant, quan les coses es posin magres.

És així com anem descobrint les lebensborn, autèntiques «granges» d’alemanyes àries, preparades per engendrar alemanys purs. També el segrest de nens petits potencialment germanitzables o la posterior colonització de territoris annexionats per part de famílies escollides. La caça i captura de la resistència partisana i el tracte bestial cap a les persones enviades als camps d’extermini. S’anirà comprovant, per tant, com si es volgués demostrar empíricament, la degradació de les polítiques racials nazis i la perversió consegüent dels seus executors. Progressivament i de forma inexorable, assistirem al procés de deshumanització que, no només van patir els jueus, sinó també els eslaus, considerats subhumans. Exemplificat en la dona polonesa que el narrador salva a l’inici, com a possible «exemplar» germanitzable, però que, finalment, acaba essent violada entre un grup de soldats perquè, al cap i a la fi, no deixa de ser una «bagassa polonesa» (p. 271).

El to sobri i sense concessions amb el qual s’expressa el protagonista augmenta a estones l’ambigüitat del seu discurs. De la mateixa manera que reconeix com el nazisme el va ajudar a catapultar-se fins a posicions privilegiades, en cap moment dubta de la seva qualitat i importància com a científic. Fins al punt que, un cop finalitzada la guerra, pot reprendre anys més tard la carrera investigadora i acabar essent un reconegut etòleg de fama internacional. Escriu, afirma, per purgar els «pecats» i aconsegueix el seu objectiu primigeni: sortir amb vida del camp de concentració rus. Queden flotant, tanmateix, preguntes a l’aire: realment està penedit del tot del que va arribar a fer? És creïble el seu discurs de renúncia a les idees eugenèsiques?

L’esperit del temps, doncs, és també un retrat que vol reflexionar sobre les contradiccions internes dels éssers humans. De com les ambicions més personals poden arribar a anul·lar qualsevol empatia cap a la resta de la societat. I de com les persones més ben formades d’intel·lecte es poden veure empeses a actuar acríticament. Diu la prestigiosa doctora Hetzer cap a la meitat de la novel·la, en ple procés de germanització de nens polonesos:

Ara mateix, quan mirava als ulls tots aquells nens, la consciència em dictava aquest mateix sentiment d’una ordre de tipus superior. No és el meu deure qüestionar si allò està ben fet o mal fet, sinó seguir al peu de la lletra les ordres rebudes del Reichsführer Himmler, que al seu torn ha rebut del Führer. I m’ompli de goig un dia com el d’avui, durant el qual he pogut ser tan útil al meu país (p. 223-224).

Fragment que exemplifica perfectament l’actitud amb la qual actuen la majoria de personatges del llibre, subjugats pel carisma d’un líder indiscutible, fins i tot, quan la derrota alemanya és més que evident. El protagonista i alguns dels seus companys sí que s’arriben a qüestionar, a estones, la idoneïtat o encert de les propostes del III Reich, però seguiran sempre endavant, presoners, també, dels privilegis que ells mateixos han adquirit gràcies al règim. La novel·la, per tant, esdevé un retaule acurat de l’ascens i derrota del nazisme des del punt de vista de les persones més cultes i formades que, precisament gràcies a això, van aconseguir sobreviure’l. I ens alerta, finalment, de la facilitat amb què les idees més extremistes poden penetrar en una societat, per molt culta i formada que es pensi ser.

Una novel·la ben travada i construïda amb professionalitat. Volgudament freda en la seva execució, d’acord amb la veu narradora. I que permet accedir, al gran públic, a noves i esborronadores pràctiques nazis. Un tema, ja ho dèiem a l’inici, que sempre genera interès. Sobretot entre cert sector de la població com, per posar un exemple a l’atzar, el que podrien conformar els lectors i socis d’Òmnium Cultural.

El fenomen Sally Rooney

Tinc una amiga que de tant en tant rellegeix Orgull i prejudici de Jane Austen i mira la sèrie que en va fer la BBC l’any 1995, amb Colin Firth. Aquesta sèrie, per cert, va inspirar Helen Fielding a escriure El diari de Bridget Jones, i és una broma interna britànica que Colin Firth sigui el coprotagonista de Renée Zellweger a la pel·lícula que se’n va fer més tard. Les dues obres tracten relacions turmentoses ubicades en galàxies molt diferents però que, tot i els obstacles, acaben triomfant. Les dues van ser un èxit. I la veritat és que puc imaginar-me la mateixa amiga llegint periòdicament Gent normal de la Sally Rooney i devorant la sèrie que sortirà d’aquí poc. L’avidesa amb què he llegit Gent normal em recorda molt més a l’avidesa amb què miro certes sèries que a la manera com llegeixo novel·les. Si estigués a Netflix i tingués capítols, em rendiria a l’evidència de dormir molt poques hores.

Què té l’escriptora irlandesa que genera aquesta fascinació, però? És entreteniment pur i dur o històries amb carn i ossos? És vergonyós que els devots de la «bona literatura» gaudeixin d’un llibre elogiat per la model Camila Morrone? (No.) Sortiria mencionada en un capítol de Gilmore Girls? Fins a quin pou profund volem amagar-nos quan el màrqueting ens explica que Ronney és «la Salinger de la generació Snapchat»? Perquè el cas és que, absurditats publicitàries a banda, les dues novel·les de Rooney han trasbalsat els caps i sobretot els cors de moltes persones.

Va guanyar-se un nom amb Conversaciones entre amigos, publicada a Literatura Random House amb traducció d’Ana García Casadesús al castellà, no traduïda al català. Es tracta d’una novel·la més dispersa que explora temes dels nostres dies a partir d’un triangle-quartet amorós: parla de salut mental en l’època del capitalisme tardà, fa que la protagonista tingui endometriosis i explora noves formes d’estimar (allunyades de la cobla heterosexual). Està farcida de converses entre gent que busca el seu lloc, que és frívola o intenta fugir de la frivolitat, que sent pena pels refugiats que són metges sirians però no pels camerunesos. Però l’èxit bèstia li va arribar amb Gent normal, publicada en català a Edicions del Periscopi i amb traducció d’Ernest Riera.

Gent normal ha tingut l’èxit que té perquè toca temes universals (amor, poder i classe social) d’una manera que interpel·la la nostra generació i tantes altres (l’amor com a antídot contra la misèria) i amb un estil precís i addictiu (concisió, frases curtes, anàlisi, punts i a part). Pride and Prejudice & Netflix. Pel que fa a la trama, és com una novel·la del segle xix. Connell i Marianne, els protagonistes de Gent normal, estan travessats pels mateixos conflictes que Elizabeth Bennett i Mr. Darcy a Pride and Prejudice de Jane Austen i que Mr. Rochester i Jane Eyre a la novel·la de Charlotte Brontë. Amb matisos i solucions contemporànies, és clar, però Gent normal beu directament d’aquestes trames: hi ha una història d’amor que entra en conflicte amb la classe social dels seus personatges.

No és cap descobriment. En un article al The New Yorker, Rooney afirmava que «a lot of critics have noticed that my books are basically nineteenth-century novels dressed up in contemporary clothing», i ella mateixa dóna un parell de pistes per confirmar-ho. L’epígraf de la novel·la és una frase de George Eliot i, a l’obra, hi ha un moment en què Connell està fascinat amb Emma de Jane Eyre i torna cap a casa pensant-hi:

Una nit la biblioteca ja tancava justament quan ell arribava al passatge d’Emma en el qual el senyor Knightley es vol casar amb la Harriet, i va haver de tancar el llibre i tornar a casa en un estrany estat d’agitació emocional. Ho troba divertit, involucrar-se d’aquesta manera en el drama d’una novel·la. Li sembla intel·lectualment poc seriós, sentir-se afectat per si unes persones fictícies es casen entre elles. Però vet-ho aquí: la literatura el commou. Un dels seus professors en diu “el plaer de commoure’s amb l’art”. Dit amb aquestes paraules, sembla gairé sexual. I, en certa manera, el sentiment que provoca a en Connell el passatge en què el senyor Knightley fa un petó a la mà d’Emma no és completament asexual, tot i que la seva relació amb la sexualitat sigui indirecta. Això fa pensar a en Connell que la mateixa imaginació que utilitza com a lector també és necessària per entendre la gent de debò, i per tenir-hi intimitat (p. 86).

Diria que aquí Rooney ens pica l’ullet. És intel·lectualment vergonyós que la història de la Marianne i en Connell ens commogui de la mateixa manera que en Connell se sent commogut per la història de Jane Austen? (No.) En tot cas, l’esforç actiu que ell està fent per entendre aquests personatges és el mateix que fem nosaltres per entendre’l a ell. En Connell veu la literatura com un motor d’empatia, segurament a través de la identificació amb uns personatges estellats, imperfectes. A molts lectors ens ha passat el mateix amb ell i la Marianne.

Gent normal és un estudi d’aquests dos personatges. Tot i que hi ha secundaris, la història se centra en ells: Rooney els construeix de manera molt precisa i els fa ballar junts, mira com interaccionen. Aquí la rica és la Marianne, però a l’institut és una marginada i a casa no l’estimen, i és una bona persona plena de ferides, impulsada per desitjos puntuals de ser maltractada. En Connell és el pobre, però és popular i té una mare fantàstica, i és un bon noi impulsat per desitjos puntuals de fer el mal, per una mena de ràbia. Ella té el poder adquisitiu i ell té el poder emocional. L’únic que els uneix és que els dos són intel·ligents i que cap dels dos té pare. Tota la novel·la és un estira-i-arronsa de la relació d’amor entre aquests dos personatges: les anades i les vingudes, les baixeses i malentesos que els allunyen i l’afecció que els reuneix.

Què pot tenir aquesta història d’amor que ha generat tanta estima, publicant-se com es publiquen tantes històries d’amor? Centrant-nos només en el contingut, diria que ens identifiquem amb els personatges perquè Rooney hi posa el filtre contemporani, els fa viure en una societat individualista i els fa joves, confusos i emocionalment desemparats. Han optat per tancar la carcassa emocional i construir una fortalesa, perquè l’exposició real els fa pànic. Probablement molts podem identificar-nos amb tal noble embolic mental. En Connell i la Marianne parteixen d’aquí però opten per obrir els seus cors, esquinçar-los i esquinçar-se. La timidesa amb què destapen les seves personalitats es carrega qualsevol pretensió —i nosaltres estem digitalment exposats: vivim en un món de pretensions. L’amor és un antídot contra els seus mals, i els nostres.

Diria que la història agrada perquè reconforta i que reconforta perquè reprodueix les històries que hem sentit sempre, sobretot algunes trames del segle xix: un desig que creix a causa dels obstacles que presenta. La història beu d’aquesta idea de l’amor i, com diu Don Draper, «what you call love was invented by guys like me to sell nylons». És una novel·la catàrtica (els personatges s’esquincen per nosaltres) i conservadora (Conversaciones entre amigos proposa coses més interessants). No vull treure-li cap mèrit, el que ha fet Sally Rooney està ben travat. Gent normal està molt ben construïda i galopa a tot vent perquè Rooney té una estil concís i analític, intel·ligent, domina els diàlegs i sap fer parlar els seus personatges a través de gestos i accions. Aquesta concisió fa que les escenes meloses no siguin gens enganxifoses, cosa complicada, i l’amor no ho és tot: la trama està plena d’anàlisis i escenes intel·ligents sobre la diferència de classes socials (al Trinity College, envoltat de fills de diplomàtics, en Connell s’autodefineix com a «ric adjacent»), les diverses formes de poder i les maneres d’estimar. I és una novel·la redemptora, amb gent ferida però bona. Ara bé, és la història d’amor de sempre: en Connell i la Marianne estan fets l’un per a l’altra.

Se suposa que una de les construccions del capitalisme és l’amor romàntic (mitja taronja, passió eterna, l’amor ho pot tot, etcètera). I precisament, l’antídot que busquen la Marianne i en Connell contra les misèries del capitalisme tardà, tot i que amb matisos, té molt d’aquest amor. Per un moment, sembla que la solució sigui el problema. Si Elizabeth Bennett va arrufar nassos en la seva època perquè era massa independent, les protagonistes de Sally Rooney podrien causar certa recança perquè tenen un amor propi miserable i són força dependents.1 És l’entrega a l’altre un antídot contra l’individualisme del nostre temps? Com es construeix una empatia i vulnerabilitat que no caigui en els vells paranys? Com escriure, en definitiva, un amor per al segle xxi? No vull jutjar moralment la novel·la, només intento entendre per què ha agradat tant i què pretén fer Rooney, que és una escriptora amb una gran consciència política. «There is a part of me that will never be happy knowing that I am just writing entertainment, making decorative aesthetic objects at a time of historical crisis», va dir a l’Irish Independent. Caldrà veure què ve després. Sally Rooney va publicar les dues novel·les el 2017 i el 2018, i encara no té ni trenta anys. Ha parit dos objectes molt ben fets, però tindrà temps per fer propostes més interessants i jo les llegiré.

  1. Tot i que no hi combrego del tot, aquest article analitza la construcció dels personatges de Sally Rooney: https://lareviewofbooks.org/article/sally-rooney-the-dark-side/.
1 4 5 6 7 8 23