Som la pobra gent blaugrana

True story,
no glory. Let’s go.
Lizzo

2023: Catalunya és un desastre, la política des de 2017 que s’arrossega com un cuc en descomposició, la inflació fa que ningú pugui arribar a final de mes i no puguem ni comprar quatre maduixes, els lloguers estan pels núvols i les hipoteques s’apugen a marxes forçades, la benzina també torna a pujar. Tenim una sequera que sembla que no ens la traurem mai del damunt, els catalans desorientats ballen sardanes a l’ara desèrtic pantà de Sau, les guerres continuen, el fracàs escolar va a tot drap, el català es mor, un tant per cent elevadíssim de joves o s’autolesiona o pensa a suïcidar-se, no podem ni anar a fer una cervesa feliços perquè estem exhausts de cap, de cor i de butxaca, però tranquils perquè estem d’enhorabona: Joan Jordi Miralles continua escrivint.

Triomfador, la novel·la que acaba de publicar a Malesherbes, és un retrat de la vida que bategava cap als anys noranta a la Masia, l’escolania de Montserrat dels esportistes, l’escola de fe, esperança i èxit on van a parar els joves que creuen que poden ser els Messis i els Paus Gasols del futur. El relat està format per escenes narrades en present, més o menys independents, però endreçades per ordre temporal, que ens van dibuixant la vida d’un jove, Ulisses, que entre els tretze i els disset anys, aproximadament, creu que pot convertir-se en un professional del bàsquet, ja que el seu únic somni és acabar jugant, evidentment, a primera divisió de l’equip de bàsquet del Futbol Club Barcelona. Per si el tema no acabés de ser prou explícit, Miralles explica a diverses entrevistes que ell mateix va viure a la Masia quan era jove i que ha ficcionalitzat les històries que hi va veure durant aquells anys: per tant, podríem posar-hi més o menys el rètol d’«inspirat en fets reals». Però no us equivoqueu, Triomfador no està format només per quatre anècdotes escabroses i nostàlgiques d’un adolescent al Barça, sinó que Miralles aconsegueix construir un engranatge ric, que es pot llegir en múltiples plans de lectura i que fa que al lector se li posi la pell de gallina mentre llegeix una història plena de bestialitat, por, humor, nostàlgia, llàstima i fàstic que ens fa replantejar com estem educant les generacions del futur.

Perquè no, amics, resulta que el Barça tampoc no era el somni que ens pensàvem quan érem adolescents i jugàvem il·lusionats i nerviosos contra el júnior de bàsquet a les dotze del migdia d’un dissabte d’abril a una pista descoberta de ciment amb les línies despintades i ens fotien una pallissa amb una diferència de setanta punts o més (exactament no ho sabrem mai perquè tancaven acta a partir dels cinquanta per no deprimir el personal). El Barça o, més concretament, la vida a la Masia que trobem a les pàgines de la novel·la és, més aviat, un infern testosterònic que trinxa totes les ànimes càndides que gosen posar-hi els peus. Us n’explico quatre detalls. Ulisses, el protagonista, viu a Manresa i tot just comença a ser conscient d’ell mateix. S’hi descriuen les primeres decisions com a jove, la relació amb els amics, amb els pares, el descobriment animal del cos, el principi d’una formació d’identitat d’un nen que té unes qualitats evidents: és treballador, espavilat, amb capacitat de lideratge, potser un pèl cregut però de bon cor. Sigui com sigui, tot plegat s’estronca quan, després d’unes provatures amb el futbol, que acaba defugint perquè intueix que es tracta d’un esport amb massa càrrega agressiva, s’apunta a bàsquet i la constància i el talent fan que comenci a convertir-se en un jugador realment bo. A partir d’aquí, l’evolució evident: la selecció catalana, i, més endavant, la possibilitat d’entrar a jugar al Barça, amb la condició inclosa d’estar-se a la Masia. Un cop dins, el que era somni es converteix en malson: per mor d’un èxit futur que tanmateix ningú no pot assegurar i ben pocs aconsegueixen, una família abandona un adolescent a la seva sort pensant que és el millor que poden fer per ell, però la veritat és que el jove no tindrà cap mena de seguiment personalitzat de cap tutor, estarà deixat de la mà de déu, ningú vigilarà el seu rendiment acadèmic, ni els seus hàbits més bàsics com menjar, dormir i anar a escola, i, a sobre, estarà envoltat de desenes d’adolescents abandonats com ell que crearan el seu propi ecosistema terrorífic.

Un dels punts forts de la novel·la de Miralles és que fons i forma s’uneixen i no s’entenen l’un sense l’altra, senyal del bon ofici de l’autor perquè, com deia Lluís Millet: «Tota idea reclama una forma, tota joia un estoig». En aquest cas, l’estil és sec, purament descriptiu i escrit en present, força cinematogràfic. Frases curtes. És curiosa, aquesta tria: hi ha poques narracions que siguin fetes en present, però, si hi pensem, una de les més habituals és la retransmissió dels esports. La novel·la està escrita, doncs, com si un comentarista ens narrés un partit de bàsquet, però no només això: aquesta manera d’explicar la història segurament ajuda l’autor a no caure en sentimentalismes ni lamentacions, en què podria caure fàcilment si tenim en compte que es tracta de material mig biogràfic. Es descriuen, així, una corrua de desgràcies sense cap judici, sense gaire floritures:

Malgrat les amenaces, l’Ulisses acaba cedint. Tres veterans es descalcen les xancletes i li peguen al tors amb ímpetu. L’Ulisses es remou per terra com una croqueta. No té forces per fugir, ni tan sols aixeca les mans per demanar auxili. No hi ha cap ànima compassiva i salvadora a la vista. Es limita a girar sobre ell mateix perquè els cops quedin repartits (p. 94).

L’estil acompanya, també, l’actitud del protagonista, que tampoc no valora les vivències, té una capacitat de resistència exagerada, veu el que passa però decideix no analitzar-ho ni posar-hi més paraules del compte, perquè, si hi parés a pensar, desistiria i deixaria enrere el seu objectiu: ser un esportista professional.

És, també i sobretot, una manera de narrar que exagera les característiques de la masculinitat que governa tot el relat: la imposició de la raó i la fugida dels sentiments, que es poden transmetre amb la manca d’adjectius o l’estricta narració objectiva del text en són una mostra. Perquè, com ja he dit abans, es tracta d’una novel·la que traspua testosterona. Una manera senzilla de veure-ho és, simplement, si es té en compte que no hi apareixen dones i, les que hi són, tenen papers subsidiaris, són protagonistes anònimes, figures secundàries, com la mare, mentre que la resta són concebudes i tractades com a cossos, sempre com un objecte agradable i desconegut que ha de ser posseït per part dels homes.

Però el paper de les dones és pràcticament inexistent, com el que tenien, d’altra banda, les dones majoritàriament en el món dels esports a la dècada dels noranta. Tot el món que s’hi recrea, al cap i a la fi, no deixa de ser una construcció de la masculinitat hegemònica, començant pel mateix món dels esports, i concretant-ho en el món del futbol que, tot i no ser l’esport central del relat, és el més criticat perquè la majoria de companys amb qui viu l’Ulisses són el que és descrit com a futboleros: segur que en coneixeu, són els quillos que no us deixaven treballar amb tranquil·litat a l’institut. No cal dir-ho, el futbol és el paradigma dels esports competitius i ocupa l’espai idoni d’exhibició de la masculinitat de què parlàvem: la promoció i l’estímul per ser un guanyador (un triomfador, en aquest cas), per ser millor que els altres, la renúncia contínua a l’emotivitat i als sentiments, el desenvolupament de l’agressivitat o les actituds violentes que acompanyen la competitivitat són el centre de la novel·la. Els protagonistes del relat han de deixar clar en tot moment aquella màxima de la masculinitat mal entesa: que tot home de debò és aquell que no és dona, no és gai i no és un nen. Com a mostra, us deixo el discurs de l’entrenador de l’Ulisses que fa després de perdre un partit:

Un campionat d’Espanya és suar cansalada fina. Avui heu jugat com nenes. Els bascos us han estat donant pel sac fins a l’últim moment. I us agradava. Es notava que us agradava. Teniu suficient potencial per guanyar-los de pallissa, i en canvi us heu deixat donar pel cul tota l’estona perquè sou uns mariques (p. 105).

El pitjor de tot, és que aquesta mena de discursos motivacionals i tot el relat de Miralles en general no s’allunyen gaire de la realitat dels camps de futbol i de bàsquet de bona part de Catalunya als anys noranta, simplement amplifica i augmenta el que ja trobàvem als patis d’escola els adolescents que no vivíem l’esport amb tanta pressió ni professionalitat. Malgrat tot, hem crescut amb aquests discursos i ara el problema és poder trobar homes adults mig centrats emocionalment.

La novel·la ens recorda, també, que els nens i els homes són les principals víctimes de les agressions masculines. Una manera de trencar aquesta violència, segons bell hooks, és crear una cultura que permeti als nens estimar, prenent com a base la família, que té com a funció principal donar amor, i posa com a mostres d’amor procurar menjar i aixopluc. Està ben trobat, doncs, que a Triomfador aquest punt sigui irresoluble, perquè els adolescents estan aïllats de possibles referents que trenquin amb les inèrcies tòxiques: recordem que són adolescents sense xarxa familiar propera, i que entre ells es boicotegen, sobretot, la possibilitat de menjar i de dormir.

El nostre triomfador no deixa de ser un paradigma de l’home guerrer i conqueridor; i és precisament per aquí que pren sentit el nom del protagonista: Ulisses. Quins paral·lelismes podem trobar entre el món de les pistes de bàsquet i el viatge de l’Odissea? La més evident: tots dos fan un llarg recorregut circular, en l’obra de Miralles el protagonista també marxa de la llar per tornar-hi, al cap dels anys, absolutament transformat. Però si es mira amb una mica de deteniment podem trobar-hi altres llaços que fan que la novel·la prengui, a voltes, un toc d’humor. Les putes del Camp Nou, que tenen un paper remarcable, són descrites d’una manera semblant a les sirenes: no són descrites com a dones; tampoc, gairebé, com a persones. De fet, tenen els millors atributs de tots dos, meitat home meitat dona, però també tenen elements artificials, són descrites com éssers amb perruca, pits de plàstic «com globus d’aigua a punt de rebentar», altes com un sant Pau i amb les dents exageradament afilades. Com passa amb les sirenes, acostar-s’hi vol dir complicar-se la vida. Però encara hi ha altres protagonistes de l’Odissea entre els personatges: també tenim el Pirata, que recorda Polifem perquè és l’enemic d’un sol ull.

Més enllà dels personatges i el viatge, a Triomfador també hi ha un descens, en aquest cas metafòric, a l’infern, i també s’hi troba personatges coneguts. Així, Miralles s’entronca en la recreació d’un tòpic, i en comptes de topar amb escriptors clàssics, com Virgili en la versió de Dante, l’acompanyaran els seus herois esportius. Hi apareixen Aíto García Reneses, Berni Tamames, Jordi Cruyff, Pep Guardiola o Josep Lluís Núñez, i tindran un paper doble: d’una banda, donen versemblança al relat i el connecten amb la realitat del Barça als anys noranta, i de l’altra, desenvolupen aquest joc metaliterari amb l’Odissea. Un joc que no és un simple entreteniment: la inclusió d’aquesta lectura fa que s’universalitzi el que podria quedar com una anècdota. Perquè Miralles no només critica uns fets aïllats però horribles a la Masia durant els anys noranta, sinó que mitjançant la literatura s’arriba a plantejar en certa manera l’origen del mal: com s’arriba a crear tanta maldat, tot un sistema diabòlic, entre adolescents d’entre tretze i disset anys? És culpa de l’estrès i la manca de referents? O l’home és dolent per naturalesa? Sigui com sigui, la literatura ens recorda que fa centenars i milers d’anys que estem encasellats en vivències semblants.

I així és com Miralles, amb una novel·la aparentment senzilla, ens desmunta un altre dels miratges catalans —em sembla que ja no en queda cap de dret— i ens deixa una mica més tristos però contents, perquè ens fa més savis.

Del porc, se n’aprofita tot

Oh, que cansat que estic d’aquesta trista, covarda i tan avorrida vida de crític literari, i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà, on diuen que les ressenyes no són ni fel·latòries ni pseudorigoroses. Aleshores, tots els escriptors damnificats, dirien: «Mireu, mireu, com toca el dos, ja es veia que no aguantaria», mentre jo, ben lluny, em riuria de les hiperbòliques lloances de Twitter d’aquest meu poble sempre tan saberut. Però no he de seguir aquest somni i em quedaré aquí, fins que me’n facin fora o tanquin la paradeta, car La Lectora és (quasi) l’únic mitjà que paga les col·laboracions. I estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta pobra, bruta i trista remuneració de crític literari català.

Cal seguir parodiant, ara i adés, els versos d’Espriu —el poeta de la Catalunya morta, Casasses dixit1— per no oblidar la mesura de la seva grandiloqüent mediocritat. A més a més, són una bona excusa per prendre el pols de Profecia, la segona novel·la de Raül Garrigasait, una obra de clars ressons bíblics. L’escriptor solsoní ha escrit una novel·la desigual, tant pel que fa a l’estructura com al contingut, que es queda a mig camí de les línies que proposa. 

A grans trets, Profecia ens narra l’existència paral·lela d’un home i la seva filla que han deixat pràcticament de tenir qualsevol relació des de la mort de l’esposa i mare de la noia. Andreu Garom és un professor universitari expert en porcs senglars i la filla Dèbora ha heretat la passió semítica de la mare. Quan Barcelona comenci a rebre una lenta però sostinguda i creixent plaga de senglars de Collserola, les seves grans passions –les profecies bíbliques i la fauna periurbana– confluiran. La novel·la, doncs, pivota sobre aquests dos personatges i és a partir d’aquest dualisme i de la seva contraposició que s’anirà construint en capítols alterns. Tal com s’afirma abans de l’equador del relat: «la distància més curta entre una hebraista i un indagador dels secrets dels senglars era l’amor per la resplendor de la raresa» (p. 77).

L’oposició entre dos mons serà també una constant de l’obra. Allò que orbita al voltant de pare i filla marcarà la natura doble de tot el relat, que batega sempre amb una tensió latent i soterrada, una comparació i un enfrontament entre dos mons, que xoquen, es barregen o conflueixen: els humans i els animals, la ciutat i la muntanya, la religió i el discurs científic, l’abús i la submissió, la joventut i la vellesa, el relat polític i el reflex periodístic, l’erudició i la impostura, les profecies i la realitat, etc. La novel·la juga a confrontar i a mesclar aquestes idees en els dos personatges principals que les representen amb major o menor consciència. Al mateix temps, traça paral·lelismes entre uns referents bíblics i la lectura que, de situacions similars, en faríem en l’actualitat.

La novel·la ens situa en un futur molt pròxim, gairebé coetani, que podem deduir a partir, només, d’algunes dades esmentades de cairell; com quan s’explica que el pare del protagonista, Josep Garom, havia mort «Feia uns vuit anys, el 27 d’octubre del 2017» (p. 133), en conseqüència, podem deduir que som al 2025. L’home va agafar tal borratxera celebrant la independència puigdemontiana que va caure d’un fanal de la Rambla i es va donar un cop mortal al cap. Va morir feliç, convençut que érem independents (una llàstima no poder viure la República Digital, Ecologista i Feminista que som ara). Aquesta escena permet situar-nos en el terreny de joc que ens proposa Garrigasait, un futur fàcilment imaginable, tan a tocar que li permet, sense problemes, fer una sàtira de la Catalunya actual. En aquest aspecte és on em sembla que destaca (i sorprèn) més positivament la proposta del filòleg solsoní, que es revela com un autor satíric, capaç de despullar amb finor el paper de la premsa i dels periodistes (p. 29), de descriure certa promoció ateneuenca (p. 42-48; el protagonista omple la sala d’actes només després d’haver-se convertit en carn de mem televisiu); i, sobretot, de mostrar el ridícul de la classe política actual. Amb només dues pàgines (p. 167-168) —on descriu una Generalitat convertida en Museu de l’Autogovern Català— es ventila amb escreix disset temporades d’infantilisme polonès.

Altrament, la novel·la de Garrigasait, sembla que obri molts fronts per no acabar de tancar-ne cap. L’autor d’Els fundadors sembla més preocupat per lligar un conjunt de simbologia i referents intel·lectuals que no pas de crear una trama engrescadora i creïble (dins dels límits de la farsa que es proposa), i ni tan sols de perfilar uns protagonistes que podrien donar molt més joc del que acaben mostrant. Deixant de banda uns secundaris —Jonatan, Marc o Andrea— que, tot i tenir un pes important a la trama, acaben molt desdibuixats. En contra del que em sol passar habitualment — en més d’una ocasió he fet servir l’adjectiu prolix/a en aquesta pàgina web—, tinc la percepció que, amb Profecia, Garrigasait s’acontenta amb una novel·la més aviat esquemàtica, que desaprofita uns personatges i una situació de partida que podrien haver donat molt més joc. Crec que la novel·la hauria guanyat amb més pàgines, aprofundint en les motivacions d’uns personatges que, tal com es presenten ara, acaben topant els uns amb els altres amb massa casualitat i poca justificació (amb això no vull dir que se m’hagi fet curta, tampoc és el cas, però sí que sembla que el format de l’obra no lliga amb tot el contingut que s’hi volia o podria incloure). D’on neix aquest odi tan profund de la filla envers el pare? D’on surt la fascinació d’Andrea per un personatge tan poc carismàtic com Garom? Les respostes amb què Garrigasait, a la novel·la, contesta aquestes preguntes semblen poc creïbles.

Tot i que l’humor és present al llarg de la novel·la, la resta d’elements que la conformen no acaben de resultar ben empastats. Garrigasait escriu amb una llengua fluida, amb metàfores sovint molt ben trobades, però això és el mínim que esperem d’un autor com ell. I tampoc no crec que Profecia sigui una novel·la que es pugui (ni es vulgui) sustentar només en la perícia verbal del seu autor. El problema és que el conjunt d’elements o referents que posa en acció van de la precisió científica al tòpic. I sovint no es té clar quin és l’objectiu de fons d’una novel·la que potser vol ser tragicòmica —o això que els guionistes en diuen una dramèdia— però que acaba amb un ni carn ni peix.

Per començar tenim tot el joc bíblic que amara el text. Des dels noms dels protagonistes fins a la plaga contemporània de senglars. Els noms dels personatges evoquen més o menys irònicament característiques de llurs referents bíblics. Això està molt bé perquè m’ha obligat a llegir o a rellegir certs passatges bíblics, que sempre és una activitat entretinguda de fer un diumenge al dematí. He descobert que l’esposa i mare absent dels protagonistes, de nom Judit, representa un personatge valent i exemplar. La filla Dèbora (jutgessa d’Israel) té sentit que tracti amb duresa, superioritat i crueltat tant el seu pare com la seva parella. Aquest últim, de nom Jonatan, símbol de la fidelitat, esdevé còmic quan descobrim les seves veritables intencions i accions a la novel·la. El personatge de l’Andrea serà la deixebla i el revers femení de l’Andreu Garom. Per contra, els personatges que queden més allunyats dels protagonistes, com les companyes de pis de la Dèbora, porten noms allunyats d’aquesta tradició com Sònia, Alba o Jèssica.

A la vegada, Garrigasait també reactualitza el concepte de profecia i el valor de la paraula en els nostres dies. Com adverteix a l’inici de la novel·la la mare de la protagonista: hi ha «paraules que contenen el futur» (p. 34). I la recuperació que es fa aleshores del relat de Jeftè (trobareu l’original a Jutges, 11:1), condemnat involuntàriament a matar la filla a causa d’una promesa a Déu, fa bona aquella dita que diu que del prometre al complir hi ha un bon tros per penedir. A la Bíblia, les paraules dels profetes porten implícites el seu acompliment: allò que es promet, que es profetitza, ha de passar. La paraula esdevé acció. Que la Dèbora de la novel·la profetitzi una plaga de senglars (p. 37) que, efectivament, acaba arribant a la ciutat, pren un relleu irònic quan descobrim què i qui l’ha provocat realment (p. 182).

L’ocupació de Barcelona per part d’un exèrcit de porcs senglars confirma un altre dels dualismes rellevants de la història: la comunió entre ciutat i natura, entre humans i animals que es va apuntalant al llarg de totes les pàgines. Hi ha una voluntat de mostrar un procés d’animalització dels personatges i de personificació dels animals, d’intercanviar-se els papers, de confondre els uns amb els altres. De desdibuixar-ne els límits. De la mateixa manera que la ciutat ha anat guanyant terreny a la serra de Collserola i és difícil establir una línia que separi clarament la ciutat del bosc. Són diversos els personatges que posen en pràctica una certa comunió amb la natura, perseguint la idea d’emboscar-se2 com a opció de fuga o d’evasió.

Un exemple de tot plegat serien les esparses escenes eròtiques (p. 22-23, 82, 97-98) en què els humans copulen sempre en presència d’animals, domèstics o salvatges, vius o morts. Abans deia que Raül Garrigasait es revela com un escriptor satíric i, a aquesta etiqueta, també hi podríem afegir la d’eròtic —tot i que l’escena al dipòsit de cadàvers de senglars faci més riure que una altra cosa. L’efecte mig de conya segurament és volgut, però la situació de Garom i Andrea és tan tòpica que ratlla la mandra creativa.

Aquesta animalització dels personatges també es fa present en les fugides al bosc de la Dèbora i el Jonatan o en la relació que estableix el professor Garom amb el seu senglar Behemot (una altra referència bíblica). La trobada final entre aquests dos personatges és una mostra més de la identificació mútua que s’estableix entre ells, de la connexió entre el comportament de l’un i de l’altre. La reconciliació del pare i de la filla ha de passar, també, pel contracte estret entre ella i la corrua de senglars que ocupen Barcelona amb la mateixa impunitat que hooligans anglesos o alemanys en eliminatòries d’Europa League.

Diuen que, del porc, se n’aprofita tot. Però no és el mateix un tall de mortadel·la que un bon civet melós. Amb aquesta voluntat totalitzadora i alhora sintètica que ha volgut posar en pràctica Garrigasait, n’ha sortit una novel·la dispersa. Un plat combinat d’aquells de bacó, salsitxes, amanida, patates fregides i mongetes. Fa molta patxoca a la foto de la carta. Potser per separat funcionen. Un cop entre els llavis, tanmateix, els gustos es barregen en una amalgama que t’alimenta, però que no resulta memorable.

 

  1. Aquí:  https://www.vilaweb.cat/noticia/4084401/20130214/enric-casasses-espriu-poeta-catalunya-morta.html
  2. Sobre el fet d’emboscar-se Garrigasait ja n’havia parlat, estirant del fil familiar, a País barroc, L’Avenç, 2020,  p. 70.

Una vida feta obra. L’atzar i les obres (V)

Publicada barra reeditada a finals de l’any passat per Comanegra, L’atzar i les ombres, que vinc de tancar, aglutina (i Julià de Jòdar la reescriu una mica) la trilogia que va començar amb L’àngel de la segona mort (1997), va seguir amb El trànsit de les fades (2001) i va culminar amb El metall impur, o a la recerca de l’heroi proletari català (2005) —una trilogia que vaig llegir l’any 2009 sense ser gaire conscient que llegia una trilogia i, com un cranc, vaig desfullar-la anant de recules, una lectura que recordava com un escampall de llibres autònoms amb algunes coincidències i ara una obra que he rellegit com déu mana mortalment, de cap a cap i per ordre.

No sé si és important, però ho voldria dir en veu alta escrita: com a lector vaig néixer en un món sense tantes distraccions digitals i, per tant, sé què és llegir orfe d’aquestes excuses o temptacions de dispersió, mancat de tants agafalls i botzines —com el fet de buscar instantàniament a internet un dubte sorgit de la lectura o la platxèria de penjar una foto de la coberta a les xarxes per demostrar que estic à la page. Ho dic, perquè s’ha dit i repetit que per llegir L’ailo cal una concentració més fonda que d’habitud, una actitud més lectorament eremítica, perquè el patracol és farcit de personatges, d’anades i vingudes, la multiplicitat d’escenaris i passatges espessos l’embolica que fa fort i tot plegat reclama una exigència suplementària. En fi, jo no abusaria d’aquesta cantarella —que també s’ha entaulat, per exemple, al voltant de l’últim llibre de Miquel de Palol, Bootes (Navona, 2023), i que tant va sonar per provar de ressenyar sense treballar Els angles morts (Periscopi, 2021) de Borja Bagunyà—, perquè correm el perill d’associar els llibres voluminosos amb una escalada kilianjornetesca dels canigons literaris, juguem amb el perill d’acollonir futurs lectors o de convertir-los en herois mundans els més lliurats a la causa. No: un llibre l’obres i el tanques, i el tornes a obrir i cada vegada tot el que l’embarassa hi reverbera: tant li fa si ara no acabes de recordar qui és aquell personatge subaltern, en quin punt havies deixat aquelles trifulgues —llegir no ha de ser si us plau per força un sinònim rodó d’entendre. He llegit L’ailo i la primera virtut que li trobo és que es pot fer baixar com qui beu aigua, és a dir, saciant-se fins que no torni la set: la primera virtut és que paga la pena de llegir, tan sols, per la música, per sentir la prosa dejodariana al cap i per deixar-s’hi bressolar; perquè, al final, te’n queda una experiència, en el sentit més noble que pugui tenir aquesta paraula tan grapejada.

Passem al cos: Michel Leiris deia que les novel·les que s’assemblen més a la vida són les que no acaben de tancar mai res, d’arrodonir cap trama, cap psicologia, històries que més aviat reproduirien un tall estratigràfic després d’un terratrèmol. La unificació i la reescriptura de Julià de Jòdar a L’ailo aconsegueixen aquest efecte, aquesta sensació —aguda, plaent, sobretot quan acabes el llibre— d’haver assistit a una simfonia inacabada i monumental, atapeïda i grumollosa com la vida, nerviüda com la realitat, més recreada que no pas enregistrada —que és el que fa la bona literatura. Com en tota simfonia, però, hi ha d’haver un bordó de fons, un baix continu, ja s’entén, i, en aquest carrer de sentit únic, és veritat que a L’ailo resseguim el passat vital (moral, social, laboral, i físic, esclar) de Gabriel Caballero, fill d’immigrats i nano d’una barriada obrera mig onírica (ço vol dir literària) mig real (ço vol dir sociològicament versemblant) als afores dels afores de Barcelona. D’aquest prosceni inicial que basteix de Jòdar me n’ha impressionat el batec i la triangulació dels pols que el configuren: d’una banda, el suburbialisme entès com la maquinària d’asfaltat (humà i quitrànic) imparable i inherent a tota metròpoli industrial, que creix i es degrada o es desdibuixa de dins cap enfora tot sebollint gent i paisatges agafats a contrapeu —passant per sobre d’un passat mig rural, a la manera com han treballat literàriament el Poblenou escriptors com Xavier Benguerel o Julià Guillamon; de l’altra, la tensió entre vellestants i nouvinguts (com quan Rodoreda es planyia de la pèrdua d’una Barcelona catalana, d’abans de la guerra), el xoc cultural que sempre és tan creditici del matís, i les discordances i les enteses (som en una simfonia, insisteixo) puntuals, el caminar conjunt (gairebé sempre disharmònic) de poderosos i subjugats i les argúcies d’uns i altres per no negar-se, en el doble sentit d’ofegar-se i de rebutjar-se de mutu desacord; i, finalment, el tercer pol, el vèrtex paquidèrmic de la memòria: aquí L’ailo es vesteix de rèquiem que canta les absoltes d’un país trinxat per la guerra, la repressió franquista i la misèria galopant —una memòria que Gabriel Caballero, de gran, refarà i tancarà en una novel·la en defensa pròpia, un crit contra el pacte de l’oblit que senyorejava durant la represa que finalment no fou o que encara no s’ha acabat, com vulgueu. En qualsevol cas, aquesta punta del triangle també converteix L’ailo en un bumerang pedagògic (en un veritable llibre d’història) que torna i torna per espanyar el clatell dels sòmines que recurrentment creuen que la guerra civil es va acabar l’any 1978.

Passem a l’ATZAR, aquella espècie d’ordre que en realitat només comprenem quan llegim la vida enrere: Julià de Jòdar dosifica amb mestratge els cops de xamba i els embats de la fatalitat per fer retrunyir la simfonia (ara més aviat penso en un fresc), i els administra però no n’escatima gota. Alguns acadèmics han dit que massa casualitats esbraven una possible bona novel·la i denoten l’amateurisme de l’escriptor a l’hora de presentar un ganxet compacte i equilibrat. No és el cas: la mort d’Ángel Cucharicas, l’accident de Marià Castells i el suposat suïcidi de la Lilà desencadenen una miríada de trucs i retrucs que no deixen de ser rèpliques i contrarèpliques d’esdeveniments fortuïts —i és així com creix la vida de debò—, esdeveniments que també intuïm provocats per altres etcèteres. A L’ailo no hi sobra cap fet atzarós, i m’ha recordat una multiplicació sàvia, per exemple, de l’astrugància mínima que anima L’espectre d’Aleksandr Wolf (Gaito Gazdànov, 1947; en català a l’editorial Karwán, 2021) o les caramboles sobrenaturals (i tan jueves) que mortifiquen el pseudoprotagonista de La bruixa dels molls (Cynthia Ozick, 1971; mentre escric això, en català no el tenim). Vull dir que, a L’ailo, de Jòdar porta molt lluny i molt amunt la passió d’explicar històries a partir d’un maneig portentós de l’eventualitat: quan ja penses que ha deixat un fil sense nuar, l’autor hi torna, l’estira, el fa sonar amb una nova causalitat, i la troca creix, admirablement, xino-xano i a mesura que llisquen la lectura i l’epopeia comunal. Això permet el pas i el contrapàs de desenes d’altres històries, altres peripècies i personatges de tota vara, el formigueig multiforme i sincronitzat que recorda els titelles espriuans de Primera història d’Esther (1948), tan estrambòtics i no obstant això tan persones, tan entranyables, perquè de Jòdar és pietós amb les animetes, i ara passa el guillat, ara passa la prostituta, el policia amargós i el capatàs cremat, el mort de gana i les mares, tantíssimes mares i filles aixafades, i dones aspres, i homes cantelluts, i profetes sense terra i terratinents sense profecies, tot un retaule en moviment, bigarrat i acolorit que, vist de lluny, dona fe de la complexitat multidimensional de la Història i que, vist de prop, esculpeix el relleu de fins a l’últim actor secundari Bob. A mi Li Chang, Angustias Pacheco i el senyor Lotari em tenen el cor robat, però també l’esplet de figures anònimes que l’autor bandeja amb quatre pinzellades verbals —un paisatge humà, sorollós i vibràtil com el que veuen els miops sense ulleres un dia d’agost, mirant una platja a petar d’estiuejants desenfocats.

Passem a les OMBRES, conditia sine qua non de la llum. Al llarg de L’ailo, l’autor ens garfeix a la història amb l’administració homeopàtica del misteri. A més a més, direccions i camins que ja semblava que feien part d’un cartografia estable (els llocs, la gent, les vicissituds), cap al final de cada part s’entelen, muten, projecten una claror nova, però no parlo del clàssic gir final, sinó que, tot d’una, veus que des del principi ja llegies, ja cavalcaves a lloms del gir mateix i que sense saber-ho has estat seguint una paràbola ampla com el pas d’un estel fugaç una nit de llàgrimes de Sant Llorenç. Una vegada més, aquest és el mecanisme de la memòria —mapejar i detectar buits—, i de Jòdar el posa en marxa al servei d’un theatrum mundi, d’una comèdia humana abordada panòpticament, esbossant un firmament en el qual d’una estrella a l’altra només hi ha una foscor negríssima, però del tot intel·ligible. Les ombres de L’ailo, vet aquí, són ecos diminuts de l’ombra major, nostra senyora de la Mort, i la guerra, i la violència soterrada, el no dit, l’amagat, el secret —el domini del secret és l’argamassa que conjunta el domini del que es veu i la memòria no deixa de ser una proposta de ciment. Per això també, deia, quan s’acaba la trilogia de L’ailo, l’autor no abaixa la persiana damunt del món que ve de fer viure, ans al contrari, la deixa a dos pams de terra perquè continuem veient el feix de llum que s’escola per sota, la botiga és i no és tancada, o el bar, o la fàbrica: sembla ser que l’autor prepara la quarta part de L’ailo.

Per acabar: fa de bon creure que això d’esbotzar els gèneres i de barrejar els registres i els tons es va inventar ahir a mitja tarda —ho solen dir els periodistes culturals coixos de lectura, o de sou, que celebren com esperitats la gosadia de certs novíssims i es llancen a la caça de novetats com un grapat de coloms damunt les veces—, però Julià de Jòdar i L’ailo van bé per tornar a dir que la hibridació ve d’antic o que és tan vella com la literatura. Ramón Llull ja en proposa una modalitat monstruosa a l’Ars Magna, perdoneu, dallonses. Bromes fora, amb L’ailo tan aviat llegim un thriller com passem les denes d’un rosari costumista, i de cop i volta saltem a una fantasia de malson, a un memorial de greuges, o passem del realisme canonicoide a la ficció gairebé metaliterària. En segon lloc, amb un equilibri prou difícil d’aconseguir, del to sec i distant d’algunes descripcions de l’espai enllacem amb el to humorístic i festiu (que trobem, per exemple, a L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht, 1928; en català a Fontanella, 1963) amb què retrata els guanyadors i els aprofitats, el to càndid amb què perfila els perdedors o els generosos. I amb els registres de la llengua passa el mateix, perquè l’autor ens gronxa, cap aquí, i quan vol sagarreja amb el diàleg vivaç i popular, i cap allí, quan amaga l’ou amb arrencades poètiques (quasi surrealistes) de l’estil de Julien Gracq a Les terres del capvespre (1952-1956; i en català no hi ha traducció), i cap allà, quan la temperatura d’una prosa molt treballada, ara lírica, ara purament (poques vegades) informativa fa que la història es replegui sobre ella mateixa, i cap aquí de nou, el garum de lèxics, la simfonia un altre cop, el fresc, el retaule, el teatrí, l’òpera, i el premi final, quan s’obren els llums de la sala i ens descobrim força més rics. L’atzar i les ombres no és ben bé l’obra d’una vida, però frega tota una vida feta obra.

 

Guilleries: de l’oest a la Catalunya central

Igual que L’home que va matar Liberty Valance, de John Ford, Guilleries comença amb un enterrament. Comença, també, amb un mal averany: hem vingut a aquest món a patir. Ferran Garcia enceta així l’ombra de fatalitat que cobrirà la resta de la novel·la, una ombra que acompanyarà el nostre protagonista i la resta dels personatges de principi a fi. Aquest auguri de malaurança constant es construeix també gràcies a la tria del narrador: és el personatge protagonista qui ens narra la història, temps després dels fets, i per això ens pot avançar impressions, sentiments i sensacions de successos de la trama que encara desconeix el lector.

«Com tantes altres coses, en aquell moment no ho vaig entendre, però ara sí.»1

Emprar aquest narrador és un recurs d’importància en aquesta novel·la, tot i que precisament el fet d’avançar-se constantment als fets de la trama pot ser una arma de doble tall: per una banda, contribueix a aquest to de fatalitat insistent de l’obra (un to que de fet és molt adequat al seu gènere), però per l’altra pot desconcertar el lector en certs moments. També és gràcies a aquesta tria de narrador que es construeix el relat d’aprenentatge i que en certa manera podem mirar l’obra sota el prisma de la «novel·la de formació», ja que en retornar als fets, el personatge desgrana el seu procés de pèrdua de la innocència i de construcció de la pròpia identitat. Aquest pas a l’adultesa no està mancat, és clar, d’episodis de dolor i de violència (i de certa fascinació per aquesta violència: «de vegades necessitem mirar alguna cosa, però aquella visió és tan terrible que no podem fer-ho i lluitem entre mirar o no mirar» (p.103). Però per sobre de tot, aquest periple està marcat per la mort: amb cada pèrdua, el protagonista coneix una mica millor el món.2

En aquest retrat cruel, turmentat i bàrbar del món que habita el protagonista, l’autor cerca el contrast narrant l’altíssim grau de violència amb un llenguatge molt líric, que es filtra en la llengua dels personatges: potser precisament aquest és el retret que faríem a aquesta novel·la, ja que tot i que precisament aquest contrast estilístic és un tret d’interès, en boca d’alguns personatges aquest mateix lirisme té un resultat artificiós.

«Saber qui ets és més important del que sembla»3 

He començat parlant de L’home que va matar Liberty Valance, i és que un altre clar referent estètic és el western (de fet, l’editorial mateixa l’etiqueta així en el seu catàleg). Es tracta d’un western de la Catalunya interior, però que té escenes que podríem imaginar perfectament en un desert de Colorado: «Al voltant del mas, altres cavalls, vius i muntats pels homes d’en Bonaplata, dibuixaven cercles, renillaven i galopaven.» (p. 157). L’espai, però, és ben diferent de les Grans Planes dels Estats Units, ja que Garcia ens porta als boscos de les Guilleries –que ja estan lligats al bandolerisme en l’imaginari col·lectiu–, i els contorns d’aquestes muntanyes són els que es dibuixen com a escenari d’una pugna entre el món vell i el nou. A diferència dels films de John Ford, en què el director jugava molt amb aquesta mateixa lluita i en com aquest canvi operava sobre els seus personatges, el paisatge de Guilleries és molt més impressionista, ja que la càrrega lírica de què hem parlat abans fa que espai i temps (la tercera guerra carlina, època de bandolers però també de l’arribada de fàbriques i trens als espais rurals) siguin només un esbós al fons de la narració.

En d’altres aspectes de la novel·la no ens cal anar fins a Hollywood per trobar llocs comuns: també ens arriba, inevitablement i especialment en certs elements de la construcció de la trama (sobretot en el cas del final), el ressò de Marià Vayreda, que al tombant de segle ja va mostrar aquesta fascinació per la violència del món bandoler i com això es relaciona amb la condició humana. L’obra més cèlebre de l’autor garrotxí és La punyalada4, i tot i que, evidentment, parlem d’una dimensió estètica totalment diferent, no deixa de ser una coincidència digna d’esment com la navalla, en la novel·la de Garcia, i el punyal, en el clàssic dinovesc, són elements simbòlics que marquen el desenllaç d’ambdues novel·les.

He qualificat la descripció de l’espai com a impressionista i val a dir que, si això és així, també és perquè el pes de la narració recau en l’itinerari individual i intern del protagonista –un tret que, de fet, també l’acosta al western clàssic– i en la reconstrucció de la seva «pèrdua de la innocència». En aquesta recerca de la identitat, hi juguen un paper important els orígens familiars, quasi mítics, que marquen el protagonista com a personatge marginat socialment5 (i no quedaven igualment marcats, a la seva manera, els personatges que solia encarnar John Wayne en els films de Ford?). El marquen, dèiem, de manera fatal, però no el defineixen del tot: això també és part de la tesi de fons de la novel·la, ja que la voluntat i l’autopercepció tenen un pes en la imatge que projectem cap als altres.            

«És el dia que comença o la nit que acaba?»6 

Un altre punt d’interès de la novel·la són els espais liminars, els llindars entre el bé i el mal, entre nosaltres i els altres, entre la veritat i la mentida, entre el que és real i el que és màgic. Aquesta darrera dualitat és presentada amb gran encert, d’una manera natural, orgànica, com si fos una presència més que plausible del món que habiten els personatges. L’ambigüitat és, de fet, un altre dels grans temes de la novel·la, i la trobem per exemple en la relació del protagonista amb Joan Tur, un bandoler que a estones fa el paper de savi que guia l’itinerari d’autoconsciència del narrador, però que alhora és un ésser envilit, que encarna una reflexió sobre la culpa i la responsabilitat envers els propis actes.

Guilleries és una mostra més de l’estat de salut de les nostres editorials independents en els darrers anys. Dins d’aquest panorama, Males Herbes s’ha instaurat com un referent a l’hora d’incorporar propostes interessants –i més arriscades, com aquesta novel·la– al mercat literari català, que afortunadament ha començat a reconèixer-ne la tasca.7 Per molts anys més ens hagin d’arribar les seves novetats!

  1. D’ara endavant, tots els subtítols d’aquest article corresponen a citacions de la novel·la (En aquest cas, p. 100)
  2. En aquest sentit, a la sèrie documental Sotabosc, produïda per l’editorial que publica el llibre, Males Herbes, l’autor també explica aquesta concepció del pas a la vida adulta a través de la consciència de la mortalitat. <Consultable aquí: https://www.youtube.com/watch?v=ya-x1atABB4>
  3. p. 146)
  4. Obra que feliçment ha estat recuperada en els últims anys per Barcino (2021).
  5. Ja hem parlat del «mal averany» amb què s’inicia la novel·la, però a més la família del protagonista té orígens cagots, un poble provinent d’algunes zones del nord de la península que va patir discriminacions sistemàtiques durant segles.
  6. p. 112
  7. Cal recordar que tant aquesta novel·la com una altra novetat del mateix segell, AIOUA (una novel·la que, apuntem de passada, és més que recomanable i ja ha estat ressenyada a La lectora), van aparèixer al llistat de finalistes del premi Finestres així com al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Això dels premis ja sabem com va (o potser no gaire), però en qualsevol cas, trobo que és un bon símptoma.

Una confabulació gens imbècil

Qui no ha tingut, ni que sigui instantàniament, la sensació de viure en un món sempre a punt del col·lapse? Encara que sigui per uns petits instants, abans que la humilitat i la caritat cristianes no treguin el nas en el nostre raonament moral, tothom ha caigut en la temptació estràbica de pensar que els altres són, definitivament i irremeiablement, uns idiotes infernals. Una de les manifestacions més habituals d’aquest sentiment últimament ha anat associant-se a la figura del cunyat. Un cunyat no és només el germà de la parella o la parella del germà o germana, sinó, sobretot, aquell que sempre sap on comprar més bé i més barat, que té un domini admirable de les qüestions de la vida moderna que abasta la geopolítica internacional, la política pesquera i agroalimentària de la Unió Europea, la gestió de residus del poble/barri (no necessàriament el seu, sinó en general) i, sobretot, el que has de fer o deixar de fer amb la teva vida (que normalment és el contrari del que fas). No cal dir que el cunyat hi ha sigut sempre i que, per sort, no tots els cunyats encarnen a la perfecció la idea del personatge, sinó que en participen en més o menys mesura. Sí, lector, tu també has tingut els teus moments de cunyat, és inevitable.

Uns altres trets que sovint van associats a la suposada imbecil·litat de la gent són la misantropia o l’egolatria. La combinació de tots dos fenòmens acostuma a ser bastant desagradable per a la resta o, en el millor dels casos, comporta un ridícul per part del misantrop narcisista que acaba resultant patèticament divertit per als seus espectadors soferts. En canvi, una misantropia acompanyada d’una percepció personal excessivament negativa acostuma a produir personatges depriments, excessivament pesats en la seva lletania, que va de despropòsit en despropòsit fins a la derrota final amb aquell bri de raó que tenien en un inici ara ja marcit, rebregat i mig oblidat. Ho suposo, no m’he quedat mai fins al final de la funció.

D’altra banda, una combinació interessant de misantropia i egolatria és aquella en la qual l’autopercepció és relativament adequada o, si més no, posada en dubte, i estableix una distància de seguretat amb les pròpies opinions. O, si es vol, hi ha la possibilitat d’establir una distància irònica amb la persona que es mostra, que resulta ser més simple, banal, d’opinió lleugera. Aquesta combinació és útil per a la resta, higiènica, permet posar en dubte les conviccions o, si més no, permet ventilar les opinions, evitant que el magí es viciï. Per contra, un personatge així pot tenir tendència a abandonar progressivament les conviccions morals més o menys estables i anar-se encaminant cap al relativisme més absolut, la qual cosa el converteix en un idiota en el sentit més vell, el que viu a part de la societat, cosa que no és del tot desitjable; o, si va en una altra direcció, amb tanta distància misantròpica perd la perspectiva respecte a les pròpies conviccions i les dels altres i es converteix, indefectiblement, en un representant del primer grup. Un cunyat. Tot plegat són unes possibles personalitats que s’articulen en l’eix que va de la percepció que tenim dels altres a la pròpia. Segons els graus de satisfacció i distància que establim entre les opinions dels altres i les pròpies, ens situarem en un punt o un altre d’aquest eix. Hi ha molts altres factors que poden determinar la relació que tenim amb els altres i amb un mateix, factors innats o empírics. Sigui com sigui, de l’opinió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres en depèn en gran mesura el nostre comportament.

Tota aquesta marrada —el lector em sabrà perdonar, ni que sigui perquè tot just fa mitja hora s’ha gastat uns cèntims a la llibreria i no es pot permetre no perdonar el que diu un llibre— és per situar-nos en el nucli de la novel·la que tenim entre mans. L’enèsima confabulació d’imbècils és una novel·la humorística i també, en bona part, una novel·la moral.

En Lluís, el nostre protagonista, és una encarnació catalana de l’Ignatius Reilly: una mica més moderat, una mica més nostrat. No és en cap cas un idiota, ni una persona antisocial, sinó que té una perspectiva molt particular de la societat i de les relacions humanes. Es tracta d’algú ben educat, que duu a terme tasques quotidianes com ara anar a la drogueria o a la sabateria, ajudar una veïna i, fins i tot, quedar periòdicament amb aquell amic de l’institut amb qui t’uneix una simpatia que va agafant color de sípia més que cap afinitat contemporània. En Lluís coneix les normes fonamentals de la cortesia i s’hi avé bastant satisfactòriament. El seu problema amb la conducta dels altres, sobretot dels desconeguts, és, per un cantó la seva manca de cintura, de mà esquerra, i per un altre cantó, la malaptesa social de la gent que es troba (allò que bascula entre tenir poca vista i la mala educació). La combinació entre la rigidesa en el tracte del protagonista i les expansions retòriques d’una senyora a la cua de la farmàcia, per exemple, tenen com a resultat el mal humor d’en Lluís, que no pot expressar ni que sigui tangencialment perquè, precisament, no té prou flexibilitat per a una solució àgil. El fet que estigui tan aferrat als codis de conducta més explícits o més implícits genera un neguit en en Lluís que evoluciona cap a una animadversió més genèrica. No et pensis, però, lector, que es tracta d’un personatge estrambòtic que no té res a veure amb tu o que és només un personatge hiperbòlic propi d’una ficció: agafa un tren de Rodalies de Barcelona a qualsevol hora del dia a qualsevol estació i ja m’explicaràs si no acabes tibat, amb tics a una parpella i fent una esmena a la totalitat del jovent que crida, dels vells que surfegen per sobre les convencions socials o dels que duen mòbils amb música a tot drap.

Sigui com sigui, en Lluís, que és el protagonista absolut de la història, és una exageració, sí —o, almenys, així ens ho fa creure l’enigmàtic Marcel San Martín, de qui no sembla que el gran públic hagi de conèixer gaires trets personals. I això és bo perquè estem parlant d’una obra literària amb tots els ets i uts i no d’un retrat pretesament realista (la teranyina del realisme, la trampa del moralisme). En Lluís és una exageració versemblant, un personatge estrafolari, sí, però consistent; és contradictori, sí —té problemes en la interacció amb els altres, però, en canvi, la trobada que manté amb el seu amic Bernat es desenvolupa en la més estricta cordialitat i normalitat—, però no és absurd: les seves contradiccions tenen sentit i, de fet, qualsevol que observi amb una mica de pausa les relacions humanes veurà que té opinions i actituds oposades, adés arbitràries, adés justificades. La contradicció no implica l’absurditat i el protagonista de la història és la màxima expressió d’això.

De fet, la incompetència social —dit així molt gros i sense matisos— és una de les grans matèries de l’humor i de la mateixa sàtira social. Pensem, per exemple, en l’humor de sitcom d’un Jerry Seinfeld i un Larry David (per agafar uns altres americans): si observem les dinàmiques de socialització amb una certa estranyesa i en destaquem diferents aspectes, el resultat és que la vida mateixa és contradictòria, arbitrària i, sovint, còmica. En un àmbit més proper, el mateix Borja Bagunyà a Els angles morts fa una sàtira de la vida universitària i de la carrera mèdica: les vicissituds de la vida humana cauen molt fàcilment pel cantó del riure, fins i tot quan la realitat ens treu de polleguera. I el cantó del riure és molt a prop, també, del del patir.

L’enèsima confabulació d’imbècils és una narració divertida, amb alguns moments còmics, però si fas una mica d’esforç, lector, veuràs el patiment d’en Lluís, que crea un escut de referents (els còmics, les figuretes) per enfrontar-se a una realitat que l’encalça i que és més ràpida que ell. En aquesta pugna el nostre heroi hi té totes les de perdre, però en el patiment hi troba un coratge, petit i ridícul, si voleu, però l’hi troba i ja és més del que hom fa en el seu formigueig diari. I d’on ve aquest patiment? Com dèiem, hi ha la manca de flexibilitat, que el porta a una inexperiència social crònica. Però també hi ha el fet que en Lluís es pren seriosament, gairebé com normes, el que són convencions. O, si més no, algunes de les convencions, ja que també tots convenim que saltar-nos-en alguna de tant en tant és també convencional. La manera com en Lluís s’aferra a aquests usos com si fossin uns manaments el porta pel cantó del patiment, per a ell, i del riure una mica, per a nosaltres. D’altra banda, el patiment també hi és per la part de prendre’s seriosament la decadència de la civilització, que veu encarnada en la popularitat d’uns ídols falsos amb trajectòries banals. En això li podríem donar la raó, però a la vegada apareix la contradicció del mateix personatge, que, més mandrós que pulcre, és incapaç d’escriure ni una trista vintena de pàgines que salvin la civilització.

Sigui com sigui, L’enèsima confabulació d’imbècils pot ser llegida, crec, d’aquestes maneres. Hem deixat de banda una qüestió important, que és la vinculació evident amb Una confabulació d’imbècils de John Kennedy Toole. L’enèsima confabulació d’imbècils no deixa de ser una opció estilística més que ens situa, com fa Toole, en una continuïtat inevitable d’individus angoixats que es mouen en fronteres difuminades de l’egolatria, la misantropia i la deixadesa totals. Marcel San Martín trasllada unes vicissituds globals al nostre univers reconeixible: en Lluís és una mica més català i, també en aquesta malaptesa vital, és més moderat que el de Nova Orleans. Ara bé, fins i tot aquesta moderació pot ser exacerbant, ja que, al capdavall, la suposada moderació catalana també pot acabar traient de polleguera.

Aquest text apareix com a epíleg a la novel·la L’enèsima confabulació d’imbècils (L’Albí, 2023).

1 6 7 8 9 10 43