Montserrat Roig: memòria fins l’últim dia

La idea d’unitat travessa l’obra de Montserrat Roig de dalt a baix, tant en l’àmbit periodístic com en el literari. Entre la Roig que es va assabentar que havia guanyat el premi Víctor Català en una tancada contra el procés de Burgos i la que va escriure Digues que m’estimes encara que sigui mentida hi ha dues dècades de diferència. Sigui com sigui, la majoria de textos rogians aborden tres temes recurrents: la memòria històrica, el feminisme i la vida a Barcelona. En aquest sentit, la reedició de les seves obres és una bona oportunitat per copsar els punts en comú entre els diversos llibres i també per prendre el pols a un llegat que sobreviu amb prou enteresa al pas del temps. Ara fa poc més d’un any, amb motiu del quarantè aniversari de la primera edició, Edicions 62 va fer tornar Els catalans als camps nazis a les llibreries. I, per la mateixa voluntat de fer memòria, aquest 2018 ha reeditat, amb pròleg de Najat El Hachmi, Un pensament de sal, un pessic de pebre, el recull pòstum dels articles que Roig va publicar al diari Avui.

Un pensament de sal, un pessic de pebre inclou les reflexions diàries de l’escriptora durant setze mesos, des del setembre de 1990 fins al novembre de 1991. En tot cas, que els articles s’acabessin publicant en forma de llibre no es deu, només, a un simple homenatge pòstum: la mateixa autora va confirmar a Josep Maria Castellet el desig de triar els millors textos i d’agrupar-los en un únic volum. Roig, però, no va ser a temps de fer-ho i Castellet es va convertir en el marmessor accidental de l’obra. Aquest és un element força rellevant a l’hora d’analitzar el llibre que el lector acaba tenint a les mans perquè, si bé Castellet es va plantejar suprimir els articles de menys qualitat, finalment va optar per publicar-los tots. Així doncs, Un pensament de sal, un pessic de pebre ofereix una panoràmica força completa dels temes que interessaven a l’autora.

Hi ha, d’una banda, la preocupació reiterada per l’esclat de la guerra del Golf. Hi ha, també, el rebuig a la pornografia del dolor. Hi ha el discurs netament pacifista. I, en menor mesura, l’intent d’entendre la fi de la URSS i la reestructuració d’Europa des de la llunyania. Roig parla de política internacional, però ho fa sense embafar ni exigir grans coneixements previs al lector. Parla de la Rússia que va trepitjar o de l’Iraq que veu per la televisió i, sovint, comença a analitzar què hi passa a partir d’una anècdota qualsevol. Un recurs ben habitual en l’autora: fer el salt de l’esfera quotidiana a la dimensió universal amb associacions d’idees lúcides i, de vegades, també desconcertants. De tota manera, l’actualitat no és l’única font dels textos —l’any 1990 ja comença a criticar com la immediatesa està transformant les redaccions periodístiques— i sempre torna als temes que, siguin notícia o no, la fan sentir més còmoda: el feminisme, Barcelona, la llengua catalana o la creació literària.

Així, trobem articles sobre violacions, sobre desigualtat salarial, sobre hipersexualització disfressada d’alliberament, sobre caps rapats que no saben qui era Hitler, sobre racisme a Barcelona, sobre premis literaris impossibles de guanyar, etc. Un ampli mosaic de qüestions que Castellet resumeix al pròleg en una frase: «Aquests escrits de Montserrat Roig són globalment un discurs ininterromput contra el poder i una interrogació sense resposta sobre el mal». Diu el mateix Castellet que, de fet, «l’esclat multiforme de la personalitat de Montserrat Roig» és el tema de l’obra. Un avís, potser, per als qui han intentat encasellar-la en una determinada ideologia o simplificar el seu discurs. «Feminista? Posem-hi: dona. Catalanista? Diguem-ne: catalana. Marxista? Com la majoria dels marxistes del país: aproximativament.», va escriure Joan Fuster al pròleg de Molta roba i poc sabó…

Segurament, hi haurà qui consideri que llegir Un pensament de sal, un pessic de pebre sense reduir el nombre de textos presenta més inconvenients que avantatges. És cert, alguns articles es fan repetitius i la qualitat literària no sempre es manté, però escriure una columna d’opinió cada dia i superar la síndrome de la pàgina en blanc tampoc no sembla una tasca fàcil. Sigui com sigui, tenir una panoràmica completa de l’articulisme rogià també resulta útil per comprendre cap a on avançava l’autora en l’àmbit de la ficció. El recull d’articles a l’Avui és, en paraules de Castellet, una reflexió sobre el mal i la solidaritat humana. I no era aquest, el dilema que havia d’entomar l’Espardenya, el protagonista de La veu melodiosa, l’última novel·la de Roig? En una entrevista a la revista Cultura, l’abril de 1991, Montserrat Roig explicava a Maria Aurèlia Capmany que la realitat cada cop l’ajudava menys a l’hora d’escriure ficció: «A mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m’interessi menys com que ja veig que no l’entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio». D’aquest distanciament, en van sortir dues obres de ficció força diferenciades de la resta: La veu melodiosa i El cant de la joventut.

Amb tot, quan Roig s’asseia a escriure l’article diari per a l’Avui el distanciament era força més complicat. Publicar en un mitjà de comunicació, per més fluides que fossin les relacions entre periodisme i literatura als seus articles, l’obligava a tenir els ulls ben oberts. Això incloïa parlar d’immigració, de corrupció, de terrorisme, de falses transicions democràtiques i de moltes altres coses. En tot cas, quan l’actualitat li donava treva, la Roig creadora emergia amb tota la força per reflexionar sobre el fet d’escriure. I Roig no podia deslligar la seva carrera literària de la figura de Josep Pla, a qui esmenta vint-i-tres vegades al llarg del llibre. Els amants de l’anècdota coneixen prou l’enfrontament entre Roig i Pla quan aquesta va anar a Llofriu a entrevistar l’autor d’El quadern gris. Era el 1972 i Roig tenia vint-i-sis anys. Doncs bé, abans de començar, l’escriptor empordanès li va etzibar que amb unes cames tan boniques no necessitava escriure. L’estirabot, és clar, va portar cua. Però m’atreviria a dir que, precisament, una de les grans aportacions d’Un pensament de sal, un pessic de pebre és que demostra fins a quin punt Roig sabia separar el personatge misogin i conservador de l’escriptor que tenia com a referent primer. En aquest sentit, és una llàstima que l’edició de 2018 hagi suprimit l’índex de noms de 1992, que permet fer exercicis numèrics força curiosos. Per exemple, Josep Pla apareix moltes més vegades que Mercè Rodoreda o Maria Aurèlia Capmany, però pràcticament les mateixes que Saddam Hussein o George Bush pare. Un indicador prou curiós per a qui vulgui saber de qui i de què parla el llibre.

Parlar del conjunt de l’obra de Montserrat Roig, vint-i-set anys després, implica referir-se a una producció literària i periodística escapçada. Potser a Un pessic de sal, un pensament de pebre aquest fet es fa més evident que en qualsevol altre llibre. Els articles del mes de novembre s’acaben de cop. El 9 de novembre de 1991, el dia abans de morir, Roig publica l’últim article a l’Avui. I el full es fa blanc de cop, com de cop s’acaba una vida. No podem saber què hauria dit la columna d’opinió del 10 de novembre o com s’hauria acabat L’escriptora assassina, la novel·la que va deixar a mig fer. En canvi, sí que podem treballar perquè les reedicions de l’obra publicada no s’aturin i es facin amb la cura necessària. Algunes obres de ficció, com L’hora violeta, L’òpera quotidiana o La veu melodiosa necessiten, a banda d’una reimpressió, una revisió ortotipogràfica i gramatical urgent. Impulsar-les seria, de ben segur, la millor manera d’homenatjar Roig, que es va esforçar fins l’últim dia perquè la veu dels muts no caigués en l’oblit.

De bojos coneguts i savis per conèixer

La validesa del passat ha de trobar-se no en la imitació o en la repetició, sinó en la seva continuació. I això significa que cal conèixer-lo profundament, descobrint-hi —perquè és descobrir-ho en nosaltres— els condicionaments i les idees que només el temps, en despullar-los de l’obvietat, posa de manifest. Ens cal, per establir un autèntic sentit històric, aproximar-nos nosaltres al passat i no intentar d’utilitzar-lo, de capitalitzar-lo, per justificar les nostres neurosis actuals.

Jordi Castellanos, «Funció actual de la història de la literatura», 1982

Males Herbes ha publicat aquest setembre Savis, bojos i difunts. Una antologia del conte decadentista català (1895-1930), a cura de Ramon Mas, coeditor de l’editorial. Es tracta d’un recull de vint-i-cinc relats de setze autors diferents que «comparteixen impulsos i temàtiques», com ara «malestar existencial, foscor, violència, desequilibri, sàtira sagnant i un horror estrictament terrenal». I, tot això, des d’una «òptica de destrucció social» que inclou el menyspreu per les convencions socials, el rebuig de la noció del progrés, els antiherois de tota mena i la intencionalitat corruptora per colpir el lector.

D’aquest llibre se n’ha parlat força —sobretot en to ditiràmbic— en el petit món cultural català, tant en publicacions en paper com en plataformes digitals. Per aquesta raó, no entraré a analitzar els contes en si mateixos, sinó que em centraré en el pròleg, en el qual Ramon Mas justifica la seva tria, defineix el que considera que és el decadentisme i reflexiona sobre diverses qüestions literàries. Així, d’acord amb els interessos explícits de l’antòleg, Savis, bojos i difunts és un molt bon recull: hi trobem molts morts, execucions, marginats, femmes fatales, algun savi, etc. Hi comparteixen lloc patums del Modernisme —si se’m permet l’etiqueta— i alguns escriptors influïts per aquest moviment fins al 1930. Hi veiem passar des d’autors oblidats entre els oblidats, com Xavier de Zengotita, fins a d’altres de trajectòries tortuoses, com Eugeni d’Ors i Agustí Esclasans. Com a iniciativa orientada a revalorar i redescobrir el patrimoni literari català —que, efectivament, sovint és negligit i menystingut—, aquesta antologia és del tot plausible. La intenció principal és oferir al lector actual una perspectiva de la literatura catalana que, suposadament, ens ha estat escamotejada. Se’ns ofereix, així, una tradició narrativa històricament considerada dolenta o maleïda, o simplement ignorada; una tradició desconeguda, amb poca o nul·la presència, mal estudiada i mal editada, etcètera. Benvingudes siguin, doncs, totes les propostes que serveixin per difondre el nostre llegat literari. Des d’aquest punt de vista no tinc res més a afegir.

Segons Ramon Mas, el «conte decadentista català» —o «a Catalunya», depenent de si llegiu la coberta o l’interior— comparteix unes característiques tan generals —voluntat de destruir, de corrompre, de rebuig— que gairebé en qualsevol època podríem trobar traces decadentistes, si en cerquéssim. Estic d’acord amb Ramon Mas que l’etiqueta decadentista és esmunyedissa i vaporosa, i probablement tots els autors antologats en tenen influències. És obvi que els escriptors per regla general van modificant amb el temps els seus interessos i el seu estil, tal com ens instrueix en el pròleg. No cal llegir gaire sobre literatura catalana del primer terç del segle XX per veure les connexions tan curioses entre certs grups modernistes i l’origen del Noucentisme, entre moltes altres qüestions que s’esmenten en el pròleg. Potser d’entrada sorprèn que Eugeni d’Ors compartís espais amb modernistes abrandats com Gabriel Alomar, l’inventor del terme futurisme, o que el Rusiñol decadentista o simbolista d’«El pati blau» acabés publicant peces costumistes, o que Joaquim Ruyra fos reivindicat tant per modernistes i noucentistes com per Josep Pla i tants d’altres… Que els escriptors evolucionen i que tenen influències múltiples i contradictòries, que la interpretació del passat molt sovint és interessada i esbiaixada, i que dins de tot moviment hi ha estètiques, inclinacions i idees molt diverses i fins i tot divergents… Tot això és molt evident, palmari, de primer de carrera. Com que la voluntat de Ramon Mas en el pròleg és merament divulgativa, està completament justificat que ens ho recordi. Tanmateix, quantes vegades hem hagut de sofrir setciències que ens descobreixen periòdicament la sopa d’all amb la suficiència de qui mira per damunt l’espatlla, per exemple, els acadèmics que millor han estudiat la literatura del primer terç del segle XX? Són milhomes que tracten els catedràtics de literatura com si fossin el zombi del conte de Rusiñol. Quants lectors apassionats s’escuden en la seva llibertat i el seu diletantisme per disparar contra els acadèmics xarucs i encarcarats? Per sort, Ramon Mas no és cap d’aquests mestretites infatuats.

Pel que fa a la reivindicació dels autors oblidats i negligits per acadèmics, canonitzadors i altres elements totalitaris, voldria ser molt breu però m’hi estendré una mica. És un lloc comú acusar el binomi Molas-Castellet d’haver arraconat una certa literatura catalana que no interessava durant els anys d’allò que anomenaven «realisme històric». També es diu que la universitat fossilitza, que estableix periodicitzacions antediluvianes i que fa olor de naftalina. Per no allargar-me, només apuntaré que la literatura catalana ha tingut moltíssims problemes estructurals de tota mena, entre els quals el franquisme ha tingut un pes específic molt important. Si els autors d’aquesta època i d’aquest estil havien estat oblidats, les raons són molt diverses i, en tot cas, em sembla que ja fa algun temps que la tendència s’ha revertit. Dels setze autors de l’antologia, com a mínim sis són canònics sense discussió: Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Eugeni d’Ors, Joaquim Ruyra, Víctor Català i Prudenci Bertrana. La resta, potser són més coneguts per l’obra posterior o potser són considerats menors per la raó que sigui.

Per acabar. És cert que el públic no especialitzat coneix molt malament els escriptors inclosos a Savis, bojos i difunts. Fins fa relativament poc —posem-hi uns quinze anys— la majoria no disposaven de reedicions solvents. Tanmateix, ja fa algun temps que la tendència s’ha anat capgirant de mica en mica i la majoria s’estan recuperant ara o tenen edicions recents. Tot plegat, tot i alguns oblits dolorosos i que sempre se’n pot fer més —més recerca, més reculls d’articles esparsos, etcètera. És per tot això, doncs, que valorem molt positivament qualsevol esforç per donar a conèixer el nostre llegat literari. El que resulta enutjós, però, són paràgrafs com aquest:

La present antologia, doncs, no vol ser definitiva, com tampoc vol posar sobre la taula una altra etiqueta amb què delimitar la literatura catalana de principis del segle XX. Aquest llibre no neix d’una voluntat classificadora, sinó de la necessitat urgent d’oferir aquests textos als lectors. Per això ens conformaríem a donar fe de l’existència continuada, durant un període de quaranta anys que s’estronca amb la Guerra Civil, que compartien impulsos i temàtiques. (Ramon Mas, Savis, bojos i difunts, p. 31)

Perquè, si no volien etiquetes, que no n’hi haguessin posat. Perquè la major part d’aquests autors s’han reivindicat urgentment des de molts llocs de fa molts anys. Perquè, en darrer terme, ni han descobert la sopa d’all ni són «historiadors» ni «experts de cap mena». I perquè, potser com a tot arreu, més valia el boig conegut que el savi per conèixer.

 

Si la remenes amb un bastó

Els llits dels altres d’Anna Punsoda, guanyadora del premi Roc Boronat i publicada per Ara Llibres, ens explica la història de Claustre, una jove de Lleida que es troba per casualitat amb una coneguda de fa anys i, fruit d’aquest retrobament, explica tota la seva vida: una infantesa complexa, amb el pare alcohòlic, la mare depressiva i un oncle que n’abusava sexualment de petita. A partir d’aquí, les conseqüències de tot plegat: anorèxia, intents de suïcidi i la complexitat de trobar un lloc al món arrossegant aquesta càrrega. Això de ben segur que ja ho sabíeu, perquè l’obra ha estat ressenyada arreu i ha tingut un cert èxit. La novel·la beu del llegat d’autores com Rodoreda, Ginzburg o Mansfield, i vol afegir-se a la tradició del llenguatge senzill i l’ànima torbada. El lector només sent la veu de Claustre, que el posseeix amb subjectivitat i catàstrofes, i l’autora acaba creant un personatge semblant al que governa El carrer de les Camèlies o El camí que porta a ciutat: una dona que va per la vida a empentes i rodolons, que s’ho ha de manegar tota sola per sortir-se’n. El to de Punsoda ens és familiar: el deix entre poètic i col·loquial recorda altres veus que hem llegit tantes vegades, fins al punt que el lector pot arribar a preguntar-se com escriurien les autores catalanes si no hi hagués hagut Rodoreda. Sigui com sigui, hi trobem pàgines memorables, amb un primer capítol molt potent, carregat de significat, i una primera frase tan escaient que és capaç de resumir-nos tota la novel·la: «Aquell cartell de sortida va ser la meva salvació». I és així perquè Claustre ha de fugir del seu entorn, de Lleida, per intentar sobreviure a una altra banda, a Barcelona, a Aberdeen, com més lluny, millor, per no pensar en el passat que li va tocar viure. El problema és que la fugida endavant la salvarà, però tampoc li servirà de cura. La merda de la muntanya no fa pudor, diuen, però el passat, si el remenes amb un bastó, sí que put, i la novel·la de Punsoda es basa precisament en això: entendre que no mirar el passat no serveix per avançar, ans al contrari; i que per sortir-se’n, encara que dolgui i empesti, cal encarar els problemes, cal remenar el passat i la merda, i cosir les ferides. És una llàstima, però, que Punsoda no pugui continuar amb l’embranzida inicial i l’obra es vagi desinflant a mesura que avança. L’estructura —de capítols curts amb frase sentenciosa final— convenç al principi, però a còpia d’anar passant-hi se’ns va tornant massa monòtona i perd frescor. Tot i així, Punsoda és capaç d’introduir uns quants aspectes nous que actualitzen la tradició d’on ve: l’humor negre, els episodis escatològics i els tics d’autoajuda.

S’ha d’agrair que aquest catàleg de tares [sic] que és la protagonista pugui mantenir una veu que es recolzi en l’humor; això ajuda a airejar la novel·la i a treure-hi tremendisme. Podria passar el mateix amb els episodis escatològics però, malauradament, en aquest punt comença a haver-hi una esllavissada que ho fa tremolar tot. Intentaré explicar-ho: hi ha una anècdota brillant, una de tantes, de Cartes completes. Joan Sales i Mercè Rodoreda, 1960-1983, que va ocórrer en el procés d’edició d’El carrer de les Camèlies. A l’original, Rodoreda feia que la Cecília guardés els fetus dels seus avortaments en un pot de formol i a les cartes podem veure com l’editor rebutja aquest fragment per «inversemblant i repel·lent». Rodoreda finalment accepta la supressió, però explica a l’editor que el fet era real, i que era la seva mare la que desava el pot del fetus a casa. L’anècdota serveix per recordar-nos que la ficció és un artifici en què s’han de tenir en compte molts factors, un d’ells és la versemblança, i que, encara que l’escriptor treballi amb la vida —no hi té més remei—, les regles de la ficció i les de la vida no són les mateixes. Ha canviat en alguna cosa la literatura des de la dècada dels anys seixanta —quan Sales afirmava això— fins avui? Sí, és clar, però depèn del tipus d’obra literària que tinguem davant. L’obra de Punsoda segueix una línia de novel·la clàssica, com hem esmentat abans i, en conseqüència, les lleis de la versemblança són les mateixes que les que regeixen les novel·les de Sales o de Rodoreda. Per aquesta regla de tres, podríem pensar que l’obra cau en la inversemblança, però els episodis escatològics de l’obra de Punsoda, que n’hi ha molts, són repel·lents, però no inversemblants; i el que generen, més aviat, és l’efecte contrari: tant detallisme, tants episodis passats de voltes, fan que la novel·la bategui amb més vida que ficció, i quan el lector ja ha passat més de mitja novel·la, acaba patint més per l’autora, Anna Punsoda, que no pas per la protagonista, Claustre, que acaba perdent entitat, perquè esdevé un personatge de cartró rere d’una autora —d’una vida— amb massa presència. Que entre els personatges secundaris hi hagi cameos mal dissimulats d’amics i coneguts de l’autora encara reforça més la idea de manca de ficció i les coincidències d’espais —Lleida, Barcelona, Alemanya— amb la vida de l’autora, també.

Anem una mica més enllà: la manca de ficció o la barreja amb la vida no hauria de ser un problema, a quatre de desembre de 2018. Hem llegit misèries i aventures de centenars d’autors que estan governades, en major o menor grau, per la vida; tant catalans com estrangers: tenim Jordi Lara, Irene Solà, Albert Forns, Miquel Adam, Karl Ove Knausgård, Virginie Despentes, Jeanette Winterson, i tants d’altres que no es poden recollir aquí. El que és primordial, però, és la honestedat del pacte que es fa amb el lector, que ha de saber amb quines regles ha de jugar. L’obra de Punsoda, però, no és una obra d’autoficció, perquè ningú ha dit que ho sigui; és a dir, perquè l’autora ha decidit jugar amb la carta de la ficció. Per tant, els lectors recollim la carta, ens la creiem, fem el pacte ficcional, però quan som a mitja novel·la ens sentim enganyats, perquè l’autora ha forçat tant els límits que, per molt que ho intentem, no sabem mantenir el pacte.

Si poguéssim mantenir el pacte ficcional, hauríem de dir que alguns dels detalls escatològics són inversemblants —com pot ser que la Claustre acabi defecant dins d’una capsa de sabates, si té un lavabo disponible a casa seva, a l’habitació del costat?—, i que crea un alter ego de Claustre amb alguns problemes, també —no és molta casualitat que dues noies de la mateixa escola hagin patit abusos per part de familiars, que no tinguin relació, però que es retrobin per atzar anys més tard i s’ho expliquin tot sense que vingui a tomb? Amb la casualitat afegida que les dues històries tinguin un inici comú i una evolució diametralment oposada? O que hi ha capítols que no tenen cap pes en l’evolució del personatge, com ara el «Disset», en què la Claustre acaba fent de mèdium per parlar amb la dona morta d’un dels seus companys. Tot això, ai las!, si poguéssim mantenir el pacte ficcional.

Però tenim la veu i l’humor, i això val la pena de remarcar-ho: no tothom pot arribar a crear una veu tan ben travada, amb una llengua literària que funciona, que no s’encalla, com la que aconsegueix Punsoda en una primera novel·la —perquè, no ho oblidéssim, es tracta d’una primera novel·la. I a tot això cal afegir-hi, també, com dèiem, el sentit de l’humor. Massa pocs autors de la literatura actual són capaços de fer-nos riure a cor què vols, i encara n’hi ha menys que s’atreveixin a explotar l’humor negre, i a més ho facin de manera reeixida. Punsoda ho aconsegueix, i li ho agraïm.

La Claustre ho vomita tot

Fa temps vaig llegir les memòries de Jeannette Winterson, Why Be Happy When You Could Be Normal?, en què explica els tràngols que va passar quan va intentar sortir de l’armari en una casa d’Accrington, Anglaterra, governada per una mare depressiva i fanàtica que era més devota que tota la institució de l’Església junta i creia que Satanàs s’amagava darrere de les cortines. Recordo quedar bastant parada amb la manera com Winterson parlava de l’intent de suïcidi o de les veuetes que sentia a dins del cap. També recordo una amiga dient-me que aquell llibre l’havia fet riure com una mala cosa. I tenia raó: narrava la cruesa amb gràcia.   

Els llits dels altres, de l’Anna Punsoda, no té humor anglès però té humor de secà, que també és força càustic. La novel·la ha guanyat l’últim Premi Roc Boronat i surt publicada al segell Amsterdam d’Ara Llibres. S’hi explica la història de la Claustre —dues línies d’spoiler: una infantesa amb abús sexual, pare alcohòlic i mare depressiva, els inferns conseqüents i, després d’una vintena bastant moguda, el renaixement que té lloc a l’inici de l’edat adulta. L’obra de Punsoda és una novel·la en forma de memòries: la Claustre parla en primera persona i domina el relat. Tant aquí com amb Winterson, i partint de contextos molt diferents, els tràngols es gestionen amb franquesa i humor. La Claustre va sobrevivint gràcies al que ella mateixa anomena una «rialla macabra, tendra, que em sobrevenia de manera intempestiva i gratuïta».

Passa que els temes delicats s’han de tractar amb cura, però la delicadesa pren moltes formes. Un excés de sentimentalisme pot ser contraproduent: sovint repel·leix i et fa veure l’autor com un xantatgista amb les intencions massa clares. Vaig sospitar-ho amb Tan poca vida, la novel·la de Hanya Yanagihara: encara podria defensar-la, però el deteniment amb què exhibia les misèries d’altri generava sospita. Diria que la seva tesi era que les coses dolentes també s’han de mirar de cara, però hi ha moltes maneres d’acostar-s’hi. L’estratègia de l’Anna Punsoda es recolza sobretot en gestionar l’equilibri entre un humor que no és gens compassiu i una tendresa exempta de sentimentalisme, i en aquest sentit se’n surt amb escreix.    

Els llits dels altres s’articula amb una estructura rodona, que de bon principi ens assegura que tot va bé si acaba bé. Tres capítols amb títol —al principi, al mig i al final— ens situen al present de la protagonista; la resta, numerats, expliquen càpsules cronològiques de la vida de la Claustre: l’alcoholisme del pare, la negligència tristoia de la mare, l’afició per les banyeres —una forma de desaparèixer—, el sexe —una forma de desaparèixer— o l’evolució dels trastorns alimentaris —una altra forma de desaparèixer. Tot i la simetria de l’estructura, que comença i acaba al mateix lloc, el fet que cada capítol es dediqui a un tema o una relació concreta imprimeix en la novel·la una certa sensació de fragmentarietat, com si hi faltés una última capa de vernís.

Bona part de la novel·la se centra en el cos de la Claustre i, sobretot, en la seva necessitat de controlar-lo i maltractar-lo. El pes o la pena es traslladen a la matèria i prenen formes molt gràfiques, com la imatge d’una persona de caminar «tort i foradat, amb un braç dedicat a espantar bèsties». Els trastorns alimentaris la persegueixen durant anys, però la protagonista se salva gràcies a la manca de compassió per si mateixa: la narradora desglossa la seva història amb quotes molt baixes de sentimentalisme, com deia més amunt, i la tensió entre el que es narra i la manera com es narra genera una fricció molt benvinguda. Temes pregons i seriosos es tracten amb una naturalitat i una falta d’ambigüitat que, sorprenentment, ens deixa bastant frescos. En aquest sentit, la novel·la està plena de morts i de penjats però supura empenta.

Segurament, hi ha diversos trets de secà: algun deix de vocabulari, tot i que no exagerat —«fatxada», «quarto», dir «a deu o onze anys»— i, com ja he dit, un humor negre que ho mata tot. La prosa és àgil, avança serena i ràpida, no s’embarbussa i descriu amb hilaritat situacions que són efectivament hilarants. Un dels exemples més representatius és el capítol de les caques (gran spoiler): tota la família s’ha reunit per celebrar els vint anys de la Claustre i ella, que ha begut tota una ampolla de laxants, es caga a sobre a mig sopar. S’excusa com pot i corre a amagar-se a una habitació, on defeca el que no està escrit dins d’una capsa de sabates. Punsoda ho narra tot amb profusió de detalls, pel broc gros: «Vaig buidar un torrent espès i pudent, que no parava, no parava, per espant meu, perquè la capsa s’estovava i no resistiria gaire més». I, alhora, allunya la narradora del seu propi drama i fa que es miri des de fora: «Aleshores va venir-me una altra cargolada, molt més forta que les altres, que tot d’una em va posar al meu lloc: als vint anys d’una dona patètica que mentia cada dia a tothom i no donava res al món. Si almenys n’hagués tingut quinze per poder justificar-me! Però ja en tenia vint. Vint!». La hilaritat probablement s’aconsegueix a través d’aquests mecanismes: l’abundància de detalls escabrosos i el doble joc de la narradora, que surt del seu propi drama i se situa (i ens convida a situar-nos) en l’espectre tragicòmic.

Alhora, en ocasions aquesta mena d’autoanàlisi peca d’excessiu. Sembla que la narradora ens vulgui incitar a llegir la història d’una manera determinada, i el lector pot sentir que li faltar espai per treure conclusions pròpies. Ara, també es podria al·legar que aquesta manera d’omplir el discurs forma part del modus operandi de la Claustre. Al cap i a la fi, es tracta d’una narradora poc fiable que domina el relat, que escull quines escenes explica i el to d’antiheroïna que gasta: ven una imatge. Per què ens n’hauríem de refiar? Sabem —ens ho ha dit— que ha mentit molt. Aquesta sospita és interessant perquè, com a lectora, t’obliga a agafar distància i a llegir-te-la entre línies. I aquesta desconfiança fa que la protagonista sigui molt més profunda i molt més complexa.

Hi ha qui l’ha equiparat amb Maria Guasch perquè les dues miren de reüll el passat i  totes dues ho fan, també, amb l’existència d’abusos sexuals. I és cert que totes dues tenen un nervi i uns ímpetus de vulgaritat —benvingudíssima!— que oxigenen el text. Ara, la prosa d’Els fills de Llacuna Park és tensa i continguda, la trama avança lenta i hi ha un moment de revelació; mentre que la novel·la d’Anna Punsoda és molt més directa, aparentment sense filtres i centrada en un sol personatge. Per continuar amb la dinàmica de la Claustre, l’obra pren la forma d’una bona vomitada. Tot ho descobrim bastant d’entrada, de manera que el que sosté la trama és una prosa molt ben travada, l’equilibri entre humor i tendresa i una morbositat inevitable, terreny pantanós. Però el cert és que, plantejat i escrit com està, el debut funciona la mar de bé i casa amb el passat de la protagonista. És bèstia i molt lògic: només pot narrar-se d’aquesta manera un personatge que ho ha tret quasi tot per la boca i el cul, i que ara es riu del mort i del qui el vetlla.

Crítica

Imagineu un redactor de La Lectora qualsevol (l’avatar del capdavall us pot orientar) just després de llegir Novel·la, el debut de Pol Beckmann, novíssima aposta de Quaderns Crema. Apaga la bombeta de 20 watts (en realitat no té ni punyetera idea de quina és la seva potència) i s’estira a la butaca. Fa un badall saludable. Sap que n’haurà de fer una crítica i pensa quina forma hi donarà. Ho té bastant clar tirant a claríssim. Cada cop que ha d’encarar un escrit com aquest, just abans de picar qualsevol tecla a la pàgina de Word, dins del cap, li sembla perfecte. Enormement perfecte. No hi sobrarà ni hi faltarà de res. Els noms seran adequats, els adjectius, precisos. No li caldrà fer servir conceptes com metaliterarietat, joc de miralls, metaficció o postmodern. Tindrà el punt just de mordacitat necessària i les frases lliscaran amb la fluïdesa d’un patinet per la Diagonal. Tot plegat es tancarà, de segur, amb una rodonesa que emocionaria el mateix Euclides. Mentre engega l’ordinador, se li han ocorregut un parell de frases brillants com hams poètics. I ja s’imagina quan l’enllesteixi (d’aquí a, posem, tres quarts d’hora, just abans que comenci el telenotícies): només caldrà esperar que surti a la llum per tal de rebre l’aplaudiment de tota la massa lectora catalana —sempre tan nombrosa.

S’asseu davant de la pantalla i s’arremanga. El primer paràgraf surt a raig (ho heu notat?), però quan comença el segon, s’encalla (just ara). Els dits s’equivoquen de tecles; es frega les mans (no fa gens de fred), s’aixeca a buscar un got d’aigua (no té set) i es posa de mal humor (com sempre). S’atura, dubta. Sent l’alegria que passa per sota la finestra (no és bona idea viure davant d’un institut, sempre hi ha joves desvagats que xisclen). Realment, això funciona? Potser hauria d’esborrar-ho tot i tornar a començar. Algú ha arribat a llegir fins a aquesta línia? Quin desastre. Adéu!, adéu-siau, Inspiració!, tant de bo tornis algun dia! Els rengles —negre sobre blanc— mai no són tan genials com quan circulen pel cervell. Esbufega i pensa que té una sensació similar a la d’en Bekman, el protagonista de Novel·la. Per què hi ha tanta diferència entre allò que imaginem i allò que som capaços de viure (perdó, volia dir escriure)? Què passaria si només ens refugiéssim en l’ideal, en el que és perfecte? Seríem més feliços?

Un dels punts forts de Novel·la (l’article hauria de començar aquí, la resta era d’escalfament) és que ocorre en gran part dins del cap del seu protagonista; un jove i prometedor escriptor que es debat entre la vida que imagina i la que realment té. Entre la felicitat d’allò que és ideal —el que mai s’ha esdevingut— i el que li passa pròpiament: la vida de ficció que esdevé un refugi. L’artifici com a porta de la felicitat. Per aquest motiu, el llibre s’estructura en tres plans diferents, intersecats amb habilitat, que abracen els dos processos paral·lels d’escriptura de Bekman amb la seva existència veritable. Igualment, la imaginació desbordant del protagonista el porta a empescar-se escenes delirants que s’escolen amb humor dins de la trama: com ara imaginar-se les tortures que faria al seu editor (p. 20); o com llançar-se en marxa del cotxe (p. 63) anant cap a la mudança que el porta a viure amb la seva nòvia; per, tot seguit, continuar la història com si res. Aquest recurs, més habitual del llenguatge televisiu, recorda sèries com The Sopranos de David Chase o Porca Misèria de Joel Joan (la comparació seriòfila potser va massa amb calçador, no? Però cal aprofitar la moda. Pot deixar-ho).

Els personatges de Beckmann, com el seu alter ego Bekman, o Sofia o Laura, els dos amors entre els quals es debat, són com putxinel·lis (quines ganes que tenia de poder emprar aquesta paraula!) que es mouen per la ciutat de Barcelona —i fins i tot la resta del món— al compàs d’un evident teatre, marcat per unes escenes tan repetidament romanticoides, fulletonesques i tòpiques, que només es poden llegir des del somriure de la paròdia. I l’experiment, val a dir, rutlla amb solvència, perquè la pulcritud amb la qual Beckmann encara aquestes situacions ajuda a mantenir el tremp narratiu durant bona part del relat (i ara que ja ha donat corda, a continuació hauria d’arribar la punyalada. Vegem-ho).

Perquè, certament, aquest sistema de diferents plans narratius funciona amb ritme i eficàcia fins a l’equador del llibre en què, a causa del mateix joc que proposa Novel·la, es van fent evidents les costures entre unes trames i les altres i la sensació és, tot d’un plegat, de pèrdua de pistonada. La tensió, creada pel triangle amorós en el qual es veu immers Bekman, es desinfla quan s’explicita i encara empitjoren més la situació els capítols pirandellians (es podria dir que fins i tot són prescindibles?), de personatges en cerca d’autor que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja resulten més aviat redundants (apa!, aquí potser ha estat una mica massa dur. Ho esborra? Sí? No? De moment, ho manté; que no se li oblidi de revisar-ho, però). Si la primera part de Novel·la és atractiva pel que aporta de paròdia de la metaficció (aix!, se li ha escapat la paraula!), posant constantment en relleu les diferències o semblances entre les pàgines escrites i les pàgines viscudes; la segona cau en l’error de voler raonar una suposada patologia o bogeria que, dins del marc de la ficció en la qual s’emmarca, no fa cap favor al que s’havia llegit fins aleshores. Precisament perquè sempre s’havia mogut dins dels límits de la farsa literària (i la mateixa escena final, aquesta sí, n’és una bona mostra) el camí emprès d’antuvi per Bekman (l’amor cap a Sofia) era del tot coherent i justificable.

Fa la sensació, doncs, que Novel·la, amb els seus encerts, que els té, flaqueja finalment perquè no és capaç de portar la seva arriscada (i també valenta) aposta fins al límit. Perquè tot i l’acurada polidesa i les prometedores idees que mostra, no és capaç de resoldre amb prou solvència el camí que començava a traçar. Com si Beckmann (l’autor) no s’hagués cregut del tot la història que inventava. Com si la recerca de la felicitat literària no fos possible (on ho seria si no?).

Com si intentés negar que el redactor col·lapsat de l’inici d’aquest article és algú diferent de qui signa aquestes ratlles.

 

1 8 9 10 11 12 15