«Amb l’ajut de Nina Berbèrova», de Mercè Ibarz

Eren els anys 80 i no sabia ben bé per on tirar com a escriptora, si per l’assaig de divulgació històrica o què. Tampoc no em preocupava gaire, en veritat, sinó que havia vist, després de treure un primer llibre, a petició de l’editor Josep Carles Guardiola, que ampliava els tres reportatges sobre la història d’ETA publicats a la revista L’Avenç, que escriure llarg —així en deia de fer un llibre, per diferenciar-ho del periodisme que escrivia— m’havia agradat molt. Però no sabia com continuar. El llibre havia sortit el mateix mes del cop d’estat de 1981 i en pocs dies havia fet una segona edició —no m’ha tornat a passar mai més. El tejerazo va comportar un abans i un després en l’edició hispànica, en qualsevol de les llengües —potser no a Euskadi, que, però, va quedar aïllada de la distribució editorial espanyola. Es van acabar els llibres «polítics», que se’n deia llavors. El gran interès de lectores i lectors per saber què era una democràcia, com funcionava, què havia passat en la història plurinacional ibèrica que la dictadura havia escamotejat, què era el feminisme i tants altres moviments, es va quedar en blanc. I jo també. Com continuar?

Aleshores Silvia Lluís, de Circe, va començar a publicar Nina Berbèrova (1901 – 1993), una escriptora russa descoberta a França el 1989, de qui jo tenia notícia per la premsa francesa. Una dona gran, que vivia als Estats Units, una rara avis, una russa blanca —l’acusaven alguns. Les seves narracions van tocar una corda dins meu que encara sona. Em ressonen encara més les seves memòries, El subratllat és meu, que vaig llegir en la traducció del francès al castellà d’Ana M. Moix. És des de llavors un dels meus llibres de capçalera —la versió d’Edicions 62, del rus, és de Josep M. Güell. Reuneix tot allò que ara sé que m’importa com a escriptora i com a lectora. M’he fet i em faig amb el seu ajut i amb el d’altres, com ara la Capmany, que d’alguna manera concorda amb la Berbèrova. No parlen tant d’elles com de la seva comunitat, del nosaltres. De Nina Berbèrova em va enlluernar i em continua inspirant com dóna compte dels poetes i narradors que es van haver d’exiliar (hi surten tots, totes) —ara sembla que no n’hi hagi per tant: sí que n’hi havia el 1990, quan es va publicar aquí— i els rescata del desert cultural.

«Lectures de Catul», de Jordi Cornudella

Quan vaig llegir per primera vegada el llibre de Catul de Verona, de poemes de Catul ja n’havia llegit força; o potser hauria de dir més aviat que me’ls havia traduït, perquè amb els romans, almenys d’entrada, ens hi enfrontem com amb els grecs: a cops de diccionari. Però els poemes curts de Catul, que són la majoria, no són massa exigents amb el principiant, i de seguida deixen que te’ls facis teus. N’hi ha molts, de fet, que t’hi conviden obertament perquè són generosos en els atractius del refinament i la gràcia, la passió i la tendresa o la gamberrada i l’insult. També són rics en subtileses de to i en jocs paròdics; però això, tractant-se d’una llengua morta, d’una banda no passa d’incert i de l’altra costa més de veure. A mi em va costar molt. A la universitat vaig estudiar Clàssiques, i una mica de tractes amb Catul és clar que me’ls van fer tenir, i puc dir que, si vaig ensumar unes quantes delícies fixant-me en la mètrica i en la sintaxi (que són la mena de coses en què a les aules et solen fer fixar), les inflexions de la veu em van passar per alt. Quan vaig acabar la carrera havia adquirit les nocions acadèmicament degudes de Catul, i com més o menys tothom me n’havia desat uns quants poemes al sarró de la memòria; el coneixia, però en el fons encara m’era estrany. Me’n vaig adonar quatre o cinc anys després, quan vaig llegir per primera vegada el seu llibre sencer, en l’edició controvertida de G. P. Goold. Més que aquella edició, perxò, se’m va fer revelador un assaig de Kenneth Quinn, The Catullan revolution; hi vaig apendre sobretot a provar de parar l’orella al llatí de Catul com la parem al català de March, o al de Carner, o al de Casasses. Una colla de llibres savis, algun del mateix Quinn, encara em fan servei, per descomptat, però és amb Catul mateix amb qui passo les bones estones, quan encertem el moment; de motiu per llegir no n’hi ha de més vàlid. Els primers temps de viure lluny de Barcelona va fer molts quilòmetres amb mi al tren de la costa, en la venerable edició de Mynors, i va ser llavors que realment me’l vaig agermanar. Ara sovint, fins i tot les temporades que no el freqüento, m’adono que em fa sempre companyia, ni que sigui com a pedra de toc.

«De l’escola de metafísica d’Àioua (Iowa)», d’Enric Casasses

La funció de la memòria —de la meva— és d’anar esborrant el record dels mils de llibres que he llegit, de manera que de molts d’ells l’únic que en recordo és que els he llegits. Sí que sé que amb Henry Fielding em divertia molt, que als setze anys el fatalista Jacques em posava calent, que la sensació dels cristalls somniadors era molt especial… Del roig i el negre en veig uns indrets; de l’idiota recordo l’última pàgina, quan l’àvia diu que a Europa no sabem fer pa; del banquet platònic me n’ha quedat allò del singlot d’un dels comensals; de Ciro Alegría recordo que un indi americà fa un viatge en un avió normal, comercial; del baró rampant en veig bé el principi, però després… després sé que el baró parla des de dalt dels arbres amb el bandoler que, empresonat, està esperant que el pengin, però que em pengin si recordo què es diuen, em penso que en algun moment comenten una noveŀla. No recordo absolutament res de Flaubert, Oller, Fredric Brown, Pasternak. Ara bé, si reprenc un d’aquests llibres i el començo a rellegir, a la segona ratlla ja em torna a pujar i ho començo a re-recordar tot, és a dir, que no estan esborrats, estan per dir-ho així amagats als «recovecos del recochineo», per dir-ho freudianament. Però d’entre tot aquest naufragi memorístic hi ha un llibre que sura, que fa anys i anys que sura, una noveŀla de ciència-ficció d’un autor no pas dels més famosos, la vaig llegir a Montpeller quan jo tenia vint-i-dos anys en traducció francesa d’un original nord-americà i sempre més l’he recordada, no pas tota en tot detall però vaja, bastant. Vaig arribar a oblidar el nom de l’autor, durant anys, però no el títol del llibre, que ara m’ha servit, ara que es pot tirar la xarxa, per a pescar l’autor de Le maître du passé, o sigui, Past master, de Raphael Aloysius Lafferty. Me l’he comprat per correu i l’he rebut però encara no l’he rellegit, perquè de passada, i veient que són molt barates aquestes primeres edicions de noveŀla barata nord-americana, m’he comprat un seu llibre de contes (Nou-centes àvies) i una altra noveŀla (Les quartes estances), que m’han fet entendre que si no havia oblidat El senyor del passat no és per un caprici de la memòria: és perquè és el noveŀlista més original, atrevit i inventiu que he conegut. És curiós, emperò, que d’una noveŀla que en recordo tantes coses no recordi com s’acaba… però bé, un dia d’aquests la rellegiré. Amb la que he llegit ara, Les quartes estances, l’autor posa en joc unes forces tan huracanades i hi munta unes dinàmiques tan llampeguejantes en uns plantejaments argumentals tan insòlits que al final allò no hi ha qui ho acabi… obre unes coses tan impressionants que li resulta impossible tancar-les o pensar-hi un desenllaç i acaba acabant de qualsevol manera, com el rosari de l’home auroral, com si el final fos un tros de tela que es desfila. Potser amb El senyor del passat passava el mateix i per això no recordo com acaba. L’experiència de llegir la noveŀla de Lafferty, la sensació, l’efecte que fa el fet de llegir, és físicament diferent de tots els altres llibres que he llegit a la vida. L’únic que s’hi acosta, sense assemblar-s’hi gens, és La tardor barcelonina. Al costat d’això narradors com Borges o Cortázar semblen acudits eugènics. El senyor del passat passa en un planeta mooolt llunyà i en temps encara no filats, però un dels seus protagonistes és Tomàs Moro. Les quartes estances es diuen així pensant en les quartes moradas de Teresa de Cepeda (més coneguda pel títol, que ella no va portar mai, de «santa» Teresa). Lafferty és molt difícil de parafrasejar, d’esplicar i d’explicar. Filosòficament és més dur que Schulz i més divertit que Jim Thompson. És millor que les tires còmiques de Charlie Brown, he dit! Millor que Jim Thompson no ho sé perquè Jim Thompson és o acaba essent millor que tots els autors que són millors que ell. Qui sap si Lafferty en serà l’excepció!

«Tantes vides», de Jordi Lara

Deia el mestre Montsalvatge que ningú no li podria demostrar que un lied de Schubert fos millor que la Violetera de Padilla; ens convidava a pensar un altre cop en el misteri de la comunicació, que és tan inaprehensible en l’ambició d’un art que s’interroga a si mateix com en l’art de l’entreteniment. Potser la màgia de les grans obres rau en la improbable síntesi de la capacitat de connexió immediata amb el gran públic de l’art popular, que és l’art de l’ara i aquí, i la interrogació de la bellesa patètica d’aquelles contradiccions humanes que sempre hi són. O en la capacitat de fer conviure en un mateix text aquestes dues expressions de l’art, i alguna altra que prové de l’originalitat; alguna cosa que s’apuntala alhora en la literatura de consum i l’alta literatura, que són, de fet, les crosses que quatre segles després encara mantenen dempeus el desmanegat Alonso Quijano damunt un cavall esquelètic.

    El profit de Stevenson, Verdaguer o Kazantzakis, que em van exaltar el primer acne, vindria poc després; abans, però, en la meva infantesa, em vaig capbussar en la bona novel·la comercial que durant la primera meitat del vint va produir Rafael Sabatini, un italià políglota que escrivia en anglès impecables històries d’aventures. Eren novel·les històriques abans que s’inventés el motlle d’un gènere que ha produït tones de paper que clama per esdevenir reciclat. Vist amb la indulgència del temps, amb una trentena de títols Sabatini va complir el que s’havia proposat: una novel·la rendible comercialment, seguint un patró propi que no aspirava a renovar cap llenguatge sinó a culminar-lo, i que no buscava cap posteritat artística sinó satisfer la societat lectora d’una època. Una època que, de fet, ja no era la meva, sinó l’adolescència dels meus avis i pares, i per això la lectura tenia per a mi l’afegitó d’una descoberta arqueològica; el paper esgrogueït d’aquelles edicions en doble columna de l’editorial Molino em feien sentir més a prop de les trames històriques que hi llegia. Avui potser només en recordem Scaramouche, amb espadatxins grimpant per cortines de vellut de salons rococó, sobretot per l’adaptació cinematogràfica d’aquesta i d’altres novel·les de Sabatini que focalitzaven massa en la trama i molt poc en allò que fa diferent —i molt superior— Sabatini respecte d’altres escriptors d’aventures: la creació d’herois amb llums i ombres, ells i elles, rebels i llenguts, tots plegats encarats des d’una trista ironia al discórrer de les misèries humanes. Segons com, la llavor de l’antiheroi. En aquestes novel·les la història no és un decorat exòtic, sinó el marc de la fatalitat ja escrita on malden per sobreviure uns personatges àvids d’una llibertat que no saben anomenar.

    Sabatini és inèdit en català. La novel·la que més em va agradar —no és pas la millor, però a la palestra de l’art popular la qualitat no és l’única variable— la va escriure el 1908 i porta per títol The shame of Motley, publicada en castellà als anys vint com a La vergüenza del bufón o Paola, el nom de la protagonista. Era la història d’un pobre llàtzer de la baixa noblesa llombarda de finals del xv que havia acabat fent de bufó i enamorant-se de la princesa a la qual feia riure amb acudits amargs sobre les tribulacions humanes. Llavors va ser l’audàcia argumental, l’agilitat i finesa dels diàlegs i alguna expansió amorosa el que em va engrapar; avui és la consciència que la capacitat per connectar amb el lector no es pot fixar com una recepta de cuina.

      Moltes nits em vaig trobar protagonitzant l’escena en què, de nits a l’església, el bufó vetlla desolat el cos catalèptic de la princesa dins el taüt, abans que ella s’eixereixi i ell li hagi de confessar el seu amor amb els ulls negats sota una gorra de picarols. Però la veritable revelació d’aquesta novel·la va venir alguns anys després, a la sala d’espera de la consulta del dermatòleg: hi vaig trobar la Paola. Els mateixos ulls que convidaven, les dents tan blanques. Jo tenia disset anys i ganes de temptar la vida, m’hi vaig acostar i li vaig explicar qui era ella, no la noia que venia a treure’s una piga lletja, sinó una princesa italiana fugida d’un conte. Com que no em va seguir la veta vaig tornar al meu seient, sufocat però satisfet d’haver descobert aquella sensació elemental però necessària en tot lector novell: ja no calia que jo fos només jo, jo era també la possibilitat de mi en l’evasió i la identificació de la literatura, tantes vides que no viuria però sí.

«Una literatura vital», de Ponç Puigdevall

Podria haver triat el vitalisme hiperbòlic de Gabriel García Márquez, o el vitalisme desconcertant de Julio Cortázar, o el vitalisme verbal de Guillermo Cabrera Infante, o el vitalisme antivitalista de Juan Carlos Onetti, o el vitalisme apocalíptic de Carlos Fuentes. Podria haver triat Lezama Lima o Carpentier, o Borges —i Bioy Casares—, o Rulfo, o Severo Sarduy o Reinaldo Arenas, o José Donoso o, sobretot, Manuel Puig. Podria haver triat qualsevol dels escriptors sud-americans que he llegit i que encara vaig llegint i descobrint amb la mateixa commoció que si trepitgés per primera vegada una terra incògnita plena de meravelles que m’esperessin: com pot ser tan excessivament bona una novel·la com Los Soria, d’Alberto Laiseca? Quins elogis no es poden fer a l’obra de Sergio Chefjec o Sergio Bizzio? Com s’explica que, al cap de gairebé quaranta anys de llegir literatura sud-americana, no sigui fins fa ben poc que hagi sabut que existien obres mestres com Felipe Delgado, del bolivià Jaime Saenz, El libro vacío, de la mexicana Josefina Vicens, o El Río, del xilè Alfredo Gómez Morel?

Com pot ser que la literatura d’un continent procuri tanta pura alegria lectora? I més, encara, però aquí ja entraria en un terreny vinculat al caràcter personal: com pot ser que jo, que no he sigut mai fidel a res ni a ningú, ni a mi mateix, hagi mantingut aquesta fidelitat irrompible cap a una literatura i una tradició literària que no em pertanyen? Potser la raó es troba en una obvietat difícil de formular, però que amb una mica d’esforç es podria resumir d’una manera semblant a aquesta: la literatura, entre moltes altres coses, és la facultat de convertir en perennes emocions adultes les emocions passatgeres de l’adolescència, i, per tant, és impossible que oblidi mai la marca de foc que em va deixar gravada per sempre la lectura, l’estiu que vaig complir setze anys, quan treballava cada matí i cada tarda a la millor feina que he tingut mai —en una galeria d’art: els visitants contemplaven en silenci els quadres i jo llegia—, de Mario Vargas Llosa i La ciudad y los perros.

La primera vegada que la vaig llegir ho vaig fer en tres dies —era tan minuciós pel que fa a les lectures que està apuntat a la primera pàgina de l’exemplar—, i em va enlluernar. La segona vegada que vaig llegir La ciudad y los perros no em va enlluernar menys —no està apuntat enlloc, però ho recordo: vaig trigar dos dies. I ara mateix l’he tornat a llegir, i he constatat que una lectura es pot constituir en una revelació absorbent i imperiosa —durant un únic dia, he estat immers en el col·legi militar Leoncio Prado, i una altra vegada el Jaguar, el Poeta, el Boa i els altres personatges, i els fets dramàtics que protagonitzen, han tornat a apropiar-se de la meva voluntat—, i encara m’ha enlluernat més amb quina perícia Vargas Llosa aconsegueix que un argument, que en el fons és ben poca cosa, esdevingui una història apassionant, que emocioni i commogui de viure imaginativament, gràcies a la forma usada a l’hora de desenrotllar-lo, i que es converteixi en una majestuosa lliçó de complexitat moral.

Més enllà de l’estupefacció que vaig sentir en adonar-me, per primera vegada de manera conscient, que la literatura m’agradava exclusivament per raons literàries, i no pel poder de suggestió del passat o del present que contenien les novel·les, o per la capacitat mítica de les històries, o per l’ús inusual del llenguatge, La ciudad y los perros em va servir per fer un altre descobriment no menys fonamental: per a l’enamorat de la literatura hi ha encara un plaer superior a llegir, i és el de la discussió sobre allò que llegim i el que s’ha de llegir, sobretot amb aquells amics que, l’estiu que jo en feia setze, encara no sabien res d’una obra mestra com La ciudad y los perros i d’un mestre de la narrativa com Mario Vargas Llosa. I així comença tot.  

1 19 20 21