Tomasz Różycki: «Ensenyo i escric: porto una vida doble»

 

Cacau i papagais

És el meu fill qui diu la veritat,
i no he sentit mai res semblant, fins ara:
ni allò que diuen a la capital
s’hi assembla, ni a la ràdio se’n parla.

Infància! Tot el que passa al món
li passa a un nen, només, i qui voldria
tenir res més? Les altres coses són
adreces, trens, telèfons, nit i dia.

És primavera, i el meu fill, quan parla,
va repetint amb veu inexpressiva
les expressions d’on ha de créixer aviat
un bosc sencer de mites. Sí, per ara

em repeteix a mi, pro no s’hi assembla
cap altra llengua: diu la veritat. 

 

Aquesta és una versió lliure d’un poema del polonès Tomasz Różycki, que he fet per donar una idea del que és Colònies, el seu sisè poemari, publicat a Cracòvia el 2006 i considerat per molts crítics i lectors —entre ells, Adam Zagajewski— el llibre més fresc i sorprenent de l’autor. No està traduït al català, però el podem llegir en la traducció castellana de Xavier Farré (Vaso Roto, 2015). Es tracta d’un recull de setanta-set sonets de títols pintorescos, com ara «Caníbals», «Dones i or», «El rei dels vents», «Mapes falsos», «La filla del comandant», etc. Quan pregunten a Różycki, nascut el 1970 a Opole, la capital històrica de l’Alta Silèsia, si els seus sonets segueixen el model francès o anglès, diu que són «típicament silesians: més amples per dalt i més prims per sota». Autor de deu llibres de poesia i prosa i guanyador d’alguns dels premis més prestigiosos del seu país, com ara el Premi de la Fundació Kościelski, Tomasz Różycki viu a Opole però ara és a Berlín. Hi fa una estada literària, i és des d’allà que m’ha respost aquestes preguntes.

 

Vaig llegir Colònies a l’avió, durant el vol de Barcelona a Sant Petersburg, que se’m va fer curt, i em va impressionar, sobretot, la mobilitat de la teva imaginació. Suposo que el títol del llibre, i també els títols dels poemes, estan relacionats amb la força subjugadora de la fantasia. Prefereixo, però, que m’ho expliqui l’autor: per què el recull es titula Colònies? 

Vaig triar aquest títol per moltes raons. Entre altres coses, colonitzar vol dir descobrir nous territoris i apropiar-te’n; també implica donar noms a llocs desconeguts. En aquest sentit, l’escriptura és una mena de colonització, i la lectura, descolonització. Per això els títols de tots els poemes són reminiscències de llibres de la nostra infància, llibres sobre viatgers, pirates, geògrafs i aventurers. El que hi ha darrere de tot el conjunt és una mirada cap enrere, cap a la infància. Hi té a veure també l’altre sentit de la paraula «colònies»: un campament d’estiu per a nens. Per a molts nens, anar-hi vol dir fer el seu primer viatge llarg sense els pares, que pot ser molt formatiu: sovint, els nens tenen els seus primers amors i els seus primers conflictes estant de colònies. I alhora, descobreixen la natura, veuen paisatges diferents i maduren una mica. 

 

Quan vas començar a escriure aquests sonets, ho feies ja amb la idea d’aplegar-los en un llibre? En general, primer tens la idea d’un llibre i després l’escrius, o ho fas a l’inrevés?

Acostumo a pensar un llibre com un recull unitari, i hi sol haver un grapat de poemes connectats per un motiu comú o, fins i tot, una sèrie de poemes que comencen amb la mateixa frase —a Colònies aquesta frase recurrent és: «Quan vaig començar a escriure, no sabia…». Per començar un llibre nou, necessito no només un tema sinó també una forma, que busco durant molt de temps: a vegades trigo anys a trobar-la, i és dolorós. Però quan aconsegueixo trobar la primera frase, em dóna un patró rítmic i formal per a un poema sencer, i la resta de poemes ve més ràpid. Aquesta primera frase ha de ser prou bona, això sí, com per ser el punt de partida de tot el recull. Quan ja la tinc al cap, puc compondre el primer poema mentre camino o passejo: me l’aprenc de memòria tan bé com puc i, quan ja està pràcticament acabat, l’apunto en una llibreta. 

 

A la teva poesia hi ha una condensació d’imatges pròpia dels somnis. Els somnis t’han proporcionat mai matèria poètica? 

Alguna vegada sí que he intentat introduir als poemes coses que havia vist en somnis, però no sé si això funciona. La meva contribució més llarga a la literatura onírica és un llibre en prosa, Bestiarium, que sembla el relat d’un somni; en realitat, està inspirat en un fet real, la inundació que hi va haver el 1997 a la meva ciutat natal, Opole.

 

Quins van ser els primers poetes que no només et van impressionar o commoure, sinó que van canviar la teva manera de mirar? I quines van ser les novel·les més importants de la teva joventut?

De poetes així, n’hi ha hagut molts a la meva vida, però diria que en polonès el primer va ser Mickiewicz, i en francès, Rimbaud. Pel que fa a les novel·les que em van influir de jove, les més inspiradores, i alhora les més devastadores, van ser Les botigues de color canyella de Bruno Schulz i Ferdydurke de Witold Gombrowicz. 

 

Sé que has traduït Mallarmé, i m’agradaria saber què ha estat, per a tu, el més difícil d’aquesta feina. M’imagino que el mer fet que en francès totes les paraules siguin agudes i en polonès, planes, t’obliga a canviar totalment el so dels poemes… 

De fet, l’únic que he traduït de Mallarmé és Un coup de dés, i és un poema intraduïble. 

Sembla més aviat un libretto, una partitura per a orquestra. L’únic que podíem fer, el meu editor i jo, era intentar crear un llibre formalment similar en polonès, mantenint les seves filigranes tipogràfiques, els espais en blanc i l’estranyesa general. El meu editor volia treure una edició polonesa del poema d’acord amb els criteris editorials de Mallarmé, i que fos el més semblant possible a l’edició original. Per això necessitava que se’n fes una nova traducció. Ja n’hi havia tres, i a mi me’n va encarregar una altra. Per gaudir del poema, però, s’ha de llegir en francès. 

 

Els últims versos de Fortalesa antiga, un poema sobre el final del segle XX, diuen: «Ja han mort Brodsky, Mandelstam i Leśmian». Són els únics poetes que esmentes a Colònies. Què tenen en comú, i què fa que siguin importants per a tu? 

Tots tres són meravellosos, i no només són importants per a mi, sinó també per a Europa. Una cosa que tenen en comú és la llengua russa —fins i tot Leśmian, un gran poeta polonès, va començar escrivint en rus, mentre estudiava a Kíev. A més, la vida de tots tres està lligada a diferents països d’Europa de l’Est. Mandelstam va néixer a Varsòvia però després va viure a Sant Petersburg, la ciutat natal de Brodsky. Leśmian també va néixer a Varsòvia i va passar la seva infància a Kíev. Brodsky, nascut a Leningrad (Sant Petersburg), afirmava que els seus avantpassats eren de Brody, una ciutat de la regió de Galítsia, que actualment pertany a Ucraïna. Finalment, tots tres eren jueus, i crec que tenir-ho en compte és fonamental per entendre l’esperit de Centreeuropa  —encara que Brodsky no hi estaria d’acord. 

 

Parlant de Brodsky, recordo un passatge del discurs de recepció del premi Nobel de Wisława Szymborska, que diu: «Els poetes moderns, si confessen que són poetes, ho fan a contracor, com si se n’avergonyissin una mica. (…) De tots els poetes que he conegut, només a Brodsky li agradava anomenar-se poeta. Pronunciava aquesta paraula sense cap inhibició, i fins i tot amb una desimboltura desafiant». I tu, et sents incòmode quan has de confessar que ets poeta? 

Quan ensenyo francès a la universitat —sóc romanista de formació— prefereixo considerar-me professor i no poeta. És la meva feina, i no té res a veure amb la poesia. Quan faig un lectura pública o quan escric en la intimitat, sóc poeta. Si em pregunten a què em dedico, dic: ensenyo i escric. Porto una vida doble. 

 

Czesław Miłosz, en una entrevista de 1994, lamenta que ja no s’apliquin criteris morals a l’art i als artistes. Per exemplificar-ho, diu que li desagrada la poesia de Larkin, perquè desaprova la seva personalitat i les seves cartes «plenes d’odi, especialment d’odi racista contra els negres, els indis, els pakistanesos, etc.» Estàs d’acord amb l’actitud general de Miłosz? En els teus judicis personals, pots separar l’artista de l’home? 

Bé, hi ha una teoria segons la qual els millors llibres estan escrits per les pitjors persones. Conec molts poemes meravellosos escrits per persones dolentes i un munt de poemes dolents escrits per persones meravelloses. Estic d’acord amb Miłosz en el sentit que no podem ignorar el fet que un artista brillant sigui misogin, oportunista, mentider, racista o feixista. Està bé que siguem conscients, quan admirem una obra d’art, que la persona que l’ha creat potser és o era insuportable. Això pot influir en la nostra percepció de l’obra, però a vegades tampoc és tan important. Caravaggio, per exemple, devia ser horrible com a persona, i què? 

 

Finalment, m’agradaria preguntar-te per Adam Zagajewski, que ha escrit sobre la teva poesia en termes admiratius, i m’imagino que aquesta admiració és recíproca. Hi ha algun llibre o poema seu que t’agradi especialment? 

Oh, sí. Quan vaig llegir la seva poesia a principis dels noranta va ser com una revelació, una epifania, una obertura al món. Era com descobrir un nou alè. Cada vegada que el rellegeixo, hi trobo alguna cosa nova. Té un poema que es diu «Lava», i potser és el meu preferit.

 

Vet aquí una versió lliure que he fet d’aquest poema:

Lava

He pensat: i si resulta que tant Heràclit
com Parmènides tenen raó,
i existeixen dos mons, l’un al costat de l’altre, 
l’un serè i l’altre boig; una sageta
corre, irreflexiva, i l’altra l’observa,
indulgent; la mateixa onada flueix i no flueix, 
els animals neixen i moren a la vegada,
les fulles del bedoll juguen amb el vent, i alhora
sucumbeixen a una flama rovellosa i cruel. 
La lava mata i perpetua, el cor batega
i és batut, va haver-hi guerra i no n’hi va haver,
els jueus són morts, els jueus viuen, les ciutats han cremat,
les ciutats resisteixen, l’amor es torna pàl·lid,
el bes etern, les ales del falcó
han de ser marrons, tu segueixes amb mi i alhora
ja no hi som, els vaixells naufraguen,
la sorra canta i els núvols erren,
com trossos de vels nupcials. 

Està tot perdut, i quanta epifania. Els turons, curosos,
porten les llargues banderes del bosc,
la molsa s’enfila a la torre de pedra
d’una església, i amb la seva boca menuda
alaba tímidament el nord. 
Brilla el llessamí, com un llàntia salvatge,
en el crepuscle, i el confon la seva pròpia resplendor. 
Al museu, davant d’una tela fosca,
les pupil·les s’estrenyen, com les d’un gat. 
Està tot acabat. Els genets cavalquen
negres cavalls, i el tirà redacta
una sentència de mort amb errors d’estil.
La joventut es dissol en un dia, els rostres
de les noies es tornen medallons, 
el desesper es torna èxtasi,
les estrelles maduren al cel
com raïms, la bellesa perdura,
tremolosa i intacta, i Déu existeix
i mor, i la nit torna a nosaltres
cada vespre, i el dia és gris de rosada.

Fotografia de l’article:
Imatge modificada a partir de l’original, © Arkadiusz Branicki, cedida per l’autor.

Punsoda VS. Punsoda

Un dels requisits que s’imposava a La Lectora era deslliurar-se de l’obligació aparent de parlar de novetats editorials i poder tractar la literatura en un conjunt més ampli, eixamplant la mirada —com a mínim, cronològica— sobre un seguit d’obres que, d’una manera o una altra, vénen a afegir-se al camí d’una tradició i d’una cultura determinades. Si la crítica ha de lluitar, com apunta Terry Eagleton, contra l’Estat burgès, és natural que intenti també —i sobretot si hi manca un Estat— evitar que la seva mirada se l’endugui el curs dels esdeveniments editorials, les relacions perilloses i, en definitiva, tot allò que està més relacionat amb la vida literària que amb la literatura, i que té com a camp de joc el conjunt d’elements que ve a designar l’expressió «sistema literari».

A més a més, fugir de l’esclavatge de la novetat no es revela mai tan important com quan algú s’enfronta, esclar, a una obra que encara és calenta i que genera una certa remor de fons. Una de les lluites de la crítica hauria de ser la de prendre una certa distància respecte de l’obra que es proposa criticar: l’acte de lectura ha de constituir-se en discurs, i a vegades hi ha circumstàncies que fan que aquest procés es doni com una lluita interna entre la persona que és el crític i l’escriptor que alhora està sent aquesta persona quan escriu. La lluita de la crítica no pot ser només contra les inèrcies del sistema literari: també ha de lliurar batalla contra els seus propis pesos.

Per això oferim dos articles sobre la primera novel·la d’Anna Punsoda, Els llits dels altres, editada per Ara Llibres amb motiu del XXè Premi Roc Boronat. Tenim la intenció de donar-ne una visió que es completi per una mirada calidoscòpica, i no per la seva concentració. Així provem de contrarestar la diversitat de grams que té el present, massa ràpid per pesar-lo.

 

 

 

Montserrat Roig: memòria fins l’últim dia

La idea d’unitat travessa l’obra de Montserrat Roig de dalt a baix, tant en l’àmbit periodístic com en el literari. Entre la Roig que es va assabentar que havia guanyat el premi Víctor Català en una tancada contra el procés de Burgos i la que va escriure Digues que m’estimes encara que sigui mentida hi ha dues dècades de diferència. Sigui com sigui, la majoria de textos rogians aborden tres temes recurrents: la memòria històrica, el feminisme i la vida a Barcelona. En aquest sentit, la reedició de les seves obres és una bona oportunitat per copsar els punts en comú entre els diversos llibres i també per prendre el pols a un llegat que sobreviu amb prou enteresa al pas del temps. Ara fa poc més d’un any, amb motiu del quarantè aniversari de la primera edició, Edicions 62 va fer tornar Els catalans als camps nazis a les llibreries. I, per la mateixa voluntat de fer memòria, aquest 2018 ha reeditat, amb pròleg de Najat El Hachmi, Un pensament de sal, un pessic de pebre, el recull pòstum dels articles que Roig va publicar al diari Avui.

Un pensament de sal, un pessic de pebre inclou les reflexions diàries de l’escriptora durant setze mesos, des del setembre de 1990 fins al novembre de 1991. En tot cas, que els articles s’acabessin publicant en forma de llibre no es deu, només, a un simple homenatge pòstum: la mateixa autora va confirmar a Josep Maria Castellet el desig de triar els millors textos i d’agrupar-los en un únic volum. Roig, però, no va ser a temps de fer-ho i Castellet es va convertir en el marmessor accidental de l’obra. Aquest és un element força rellevant a l’hora d’analitzar el llibre que el lector acaba tenint a les mans perquè, si bé Castellet es va plantejar suprimir els articles de menys qualitat, finalment va optar per publicar-los tots. Així doncs, Un pensament de sal, un pessic de pebre ofereix una panoràmica força completa dels temes que interessaven a l’autora.

Hi ha, d’una banda, la preocupació reiterada per l’esclat de la guerra del Golf. Hi ha, també, el rebuig a la pornografia del dolor. Hi ha el discurs netament pacifista. I, en menor mesura, l’intent d’entendre la fi de la URSS i la reestructuració d’Europa des de la llunyania. Roig parla de política internacional, però ho fa sense embafar ni exigir grans coneixements previs al lector. Parla de la Rússia que va trepitjar o de l’Iraq que veu per la televisió i, sovint, comença a analitzar què hi passa a partir d’una anècdota qualsevol. Un recurs ben habitual en l’autora: fer el salt de l’esfera quotidiana a la dimensió universal amb associacions d’idees lúcides i, de vegades, també desconcertants. De tota manera, l’actualitat no és l’única font dels textos —l’any 1990 ja comença a criticar com la immediatesa està transformant les redaccions periodístiques— i sempre torna als temes que, siguin notícia o no, la fan sentir més còmoda: el feminisme, Barcelona, la llengua catalana o la creació literària.

Així, trobem articles sobre violacions, sobre desigualtat salarial, sobre hipersexualització disfressada d’alliberament, sobre caps rapats que no saben qui era Hitler, sobre racisme a Barcelona, sobre premis literaris impossibles de guanyar, etc. Un ampli mosaic de qüestions que Castellet resumeix al pròleg en una frase: «Aquests escrits de Montserrat Roig són globalment un discurs ininterromput contra el poder i una interrogació sense resposta sobre el mal». Diu el mateix Castellet que, de fet, «l’esclat multiforme de la personalitat de Montserrat Roig» és el tema de l’obra. Un avís, potser, per als qui han intentat encasellar-la en una determinada ideologia o simplificar el seu discurs. «Feminista? Posem-hi: dona. Catalanista? Diguem-ne: catalana. Marxista? Com la majoria dels marxistes del país: aproximativament.», va escriure Joan Fuster al pròleg de Molta roba i poc sabó…

Segurament, hi haurà qui consideri que llegir Un pensament de sal, un pessic de pebre sense reduir el nombre de textos presenta més inconvenients que avantatges. És cert, alguns articles es fan repetitius i la qualitat literària no sempre es manté, però escriure una columna d’opinió cada dia i superar la síndrome de la pàgina en blanc tampoc no sembla una tasca fàcil. Sigui com sigui, tenir una panoràmica completa de l’articulisme rogià també resulta útil per comprendre cap a on avançava l’autora en l’àmbit de la ficció. El recull d’articles a l’Avui és, en paraules de Castellet, una reflexió sobre el mal i la solidaritat humana. I no era aquest, el dilema que havia d’entomar l’Espardenya, el protagonista de La veu melodiosa, l’última novel·la de Roig? En una entrevista a la revista Cultura, l’abril de 1991, Montserrat Roig explicava a Maria Aurèlia Capmany que la realitat cada cop l’ajudava menys a l’hora d’escriure ficció: «A mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m’interessi menys com que ja veig que no l’entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio». D’aquest distanciament, en van sortir dues obres de ficció força diferenciades de la resta: La veu melodiosa i El cant de la joventut.

Amb tot, quan Roig s’asseia a escriure l’article diari per a l’Avui el distanciament era força més complicat. Publicar en un mitjà de comunicació, per més fluides que fossin les relacions entre periodisme i literatura als seus articles, l’obligava a tenir els ulls ben oberts. Això incloïa parlar d’immigració, de corrupció, de terrorisme, de falses transicions democràtiques i de moltes altres coses. En tot cas, quan l’actualitat li donava treva, la Roig creadora emergia amb tota la força per reflexionar sobre el fet d’escriure. I Roig no podia deslligar la seva carrera literària de la figura de Josep Pla, a qui esmenta vint-i-tres vegades al llarg del llibre. Els amants de l’anècdota coneixen prou l’enfrontament entre Roig i Pla quan aquesta va anar a Llofriu a entrevistar l’autor d’El quadern gris. Era el 1972 i Roig tenia vint-i-sis anys. Doncs bé, abans de començar, l’escriptor empordanès li va etzibar que amb unes cames tan boniques no necessitava escriure. L’estirabot, és clar, va portar cua. Però m’atreviria a dir que, precisament, una de les grans aportacions d’Un pensament de sal, un pessic de pebre és que demostra fins a quin punt Roig sabia separar el personatge misogin i conservador de l’escriptor que tenia com a referent primer. En aquest sentit, és una llàstima que l’edició de 2018 hagi suprimit l’índex de noms de 1992, que permet fer exercicis numèrics força curiosos. Per exemple, Josep Pla apareix moltes més vegades que Mercè Rodoreda o Maria Aurèlia Capmany, però pràcticament les mateixes que Saddam Hussein o George Bush pare. Un indicador prou curiós per a qui vulgui saber de qui i de què parla el llibre.

Parlar del conjunt de l’obra de Montserrat Roig, vint-i-set anys després, implica referir-se a una producció literària i periodística escapçada. Potser a Un pessic de sal, un pensament de pebre aquest fet es fa més evident que en qualsevol altre llibre. Els articles del mes de novembre s’acaben de cop. El 9 de novembre de 1991, el dia abans de morir, Roig publica l’últim article a l’Avui. I el full es fa blanc de cop, com de cop s’acaba una vida. No podem saber què hauria dit la columna d’opinió del 10 de novembre o com s’hauria acabat L’escriptora assassina, la novel·la que va deixar a mig fer. En canvi, sí que podem treballar perquè les reedicions de l’obra publicada no s’aturin i es facin amb la cura necessària. Algunes obres de ficció, com L’hora violeta, L’òpera quotidiana o La veu melodiosa necessiten, a banda d’una reimpressió, una revisió ortotipogràfica i gramatical urgent. Impulsar-les seria, de ben segur, la millor manera d’homenatjar Roig, que es va esforçar fins l’últim dia perquè la veu dels muts no caigués en l’oblit.

De bojos coneguts i savis per conèixer

La validesa del passat ha de trobar-se no en la imitació o en la repetició, sinó en la seva continuació. I això significa que cal conèixer-lo profundament, descobrint-hi —perquè és descobrir-ho en nosaltres— els condicionaments i les idees que només el temps, en despullar-los de l’obvietat, posa de manifest. Ens cal, per establir un autèntic sentit històric, aproximar-nos nosaltres al passat i no intentar d’utilitzar-lo, de capitalitzar-lo, per justificar les nostres neurosis actuals.

Jordi Castellanos, «Funció actual de la història de la literatura», 1982

Males Herbes ha publicat aquest setembre Savis, bojos i difunts. Una antologia del conte decadentista català (1895-1930), a cura de Ramon Mas, coeditor de l’editorial. Es tracta d’un recull de vint-i-cinc relats de setze autors diferents que «comparteixen impulsos i temàtiques», com ara «malestar existencial, foscor, violència, desequilibri, sàtira sagnant i un horror estrictament terrenal». I, tot això, des d’una «òptica de destrucció social» que inclou el menyspreu per les convencions socials, el rebuig de la noció del progrés, els antiherois de tota mena i la intencionalitat corruptora per colpir el lector.

D’aquest llibre se n’ha parlat força —sobretot en to ditiràmbic— en el petit món cultural català, tant en publicacions en paper com en plataformes digitals. Per aquesta raó, no entraré a analitzar els contes en si mateixos, sinó que em centraré en el pròleg, en el qual Ramon Mas justifica la seva tria, defineix el que considera que és el decadentisme i reflexiona sobre diverses qüestions literàries. Així, d’acord amb els interessos explícits de l’antòleg, Savis, bojos i difunts és un molt bon recull: hi trobem molts morts, execucions, marginats, femmes fatales, algun savi, etc. Hi comparteixen lloc patums del Modernisme —si se’m permet l’etiqueta— i alguns escriptors influïts per aquest moviment fins al 1930. Hi veiem passar des d’autors oblidats entre els oblidats, com Xavier de Zengotita, fins a d’altres de trajectòries tortuoses, com Eugeni d’Ors i Agustí Esclasans. Com a iniciativa orientada a revalorar i redescobrir el patrimoni literari català —que, efectivament, sovint és negligit i menystingut—, aquesta antologia és del tot plausible. La intenció principal és oferir al lector actual una perspectiva de la literatura catalana que, suposadament, ens ha estat escamotejada. Se’ns ofereix, així, una tradició narrativa històricament considerada dolenta o maleïda, o simplement ignorada; una tradició desconeguda, amb poca o nul·la presència, mal estudiada i mal editada, etcètera. Benvingudes siguin, doncs, totes les propostes que serveixin per difondre el nostre llegat literari. Des d’aquest punt de vista no tinc res més a afegir.

Segons Ramon Mas, el «conte decadentista català» —o «a Catalunya», depenent de si llegiu la coberta o l’interior— comparteix unes característiques tan generals —voluntat de destruir, de corrompre, de rebuig— que gairebé en qualsevol època podríem trobar traces decadentistes, si en cerquéssim. Estic d’acord amb Ramon Mas que l’etiqueta decadentista és esmunyedissa i vaporosa, i probablement tots els autors antologats en tenen influències. És obvi que els escriptors per regla general van modificant amb el temps els seus interessos i el seu estil, tal com ens instrueix en el pròleg. No cal llegir gaire sobre literatura catalana del primer terç del segle XX per veure les connexions tan curioses entre certs grups modernistes i l’origen del Noucentisme, entre moltes altres qüestions que s’esmenten en el pròleg. Potser d’entrada sorprèn que Eugeni d’Ors compartís espais amb modernistes abrandats com Gabriel Alomar, l’inventor del terme futurisme, o que el Rusiñol decadentista o simbolista d’«El pati blau» acabés publicant peces costumistes, o que Joaquim Ruyra fos reivindicat tant per modernistes i noucentistes com per Josep Pla i tants d’altres… Que els escriptors evolucionen i que tenen influències múltiples i contradictòries, que la interpretació del passat molt sovint és interessada i esbiaixada, i que dins de tot moviment hi ha estètiques, inclinacions i idees molt diverses i fins i tot divergents… Tot això és molt evident, palmari, de primer de carrera. Com que la voluntat de Ramon Mas en el pròleg és merament divulgativa, està completament justificat que ens ho recordi. Tanmateix, quantes vegades hem hagut de sofrir setciències que ens descobreixen periòdicament la sopa d’all amb la suficiència de qui mira per damunt l’espatlla, per exemple, els acadèmics que millor han estudiat la literatura del primer terç del segle XX? Són milhomes que tracten els catedràtics de literatura com si fossin el zombi del conte de Rusiñol. Quants lectors apassionats s’escuden en la seva llibertat i el seu diletantisme per disparar contra els acadèmics xarucs i encarcarats? Per sort, Ramon Mas no és cap d’aquests mestretites infatuats.

Pel que fa a la reivindicació dels autors oblidats i negligits per acadèmics, canonitzadors i altres elements totalitaris, voldria ser molt breu però m’hi estendré una mica. És un lloc comú acusar el binomi Molas-Castellet d’haver arraconat una certa literatura catalana que no interessava durant els anys d’allò que anomenaven «realisme històric». També es diu que la universitat fossilitza, que estableix periodicitzacions antediluvianes i que fa olor de naftalina. Per no allargar-me, només apuntaré que la literatura catalana ha tingut moltíssims problemes estructurals de tota mena, entre els quals el franquisme ha tingut un pes específic molt important. Si els autors d’aquesta època i d’aquest estil havien estat oblidats, les raons són molt diverses i, en tot cas, em sembla que ja fa algun temps que la tendència s’ha revertit. Dels setze autors de l’antologia, com a mínim sis són canònics sense discussió: Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Eugeni d’Ors, Joaquim Ruyra, Víctor Català i Prudenci Bertrana. La resta, potser són més coneguts per l’obra posterior o potser són considerats menors per la raó que sigui.

Per acabar. És cert que el públic no especialitzat coneix molt malament els escriptors inclosos a Savis, bojos i difunts. Fins fa relativament poc —posem-hi uns quinze anys— la majoria no disposaven de reedicions solvents. Tanmateix, ja fa algun temps que la tendència s’ha anat capgirant de mica en mica i la majoria s’estan recuperant ara o tenen edicions recents. Tot plegat, tot i alguns oblits dolorosos i que sempre se’n pot fer més —més recerca, més reculls d’articles esparsos, etcètera. És per tot això, doncs, que valorem molt positivament qualsevol esforç per donar a conèixer el nostre llegat literari. El que resulta enutjós, però, són paràgrafs com aquest:

La present antologia, doncs, no vol ser definitiva, com tampoc vol posar sobre la taula una altra etiqueta amb què delimitar la literatura catalana de principis del segle XX. Aquest llibre no neix d’una voluntat classificadora, sinó de la necessitat urgent d’oferir aquests textos als lectors. Per això ens conformaríem a donar fe de l’existència continuada, durant un període de quaranta anys que s’estronca amb la Guerra Civil, que compartien impulsos i temàtiques. (Ramon Mas, Savis, bojos i difunts, p. 31)

Perquè, si no volien etiquetes, que no n’hi haguessin posat. Perquè la major part d’aquests autors s’han reivindicat urgentment des de molts llocs de fa molts anys. Perquè, en darrer terme, ni han descobert la sopa d’all ni són «historiadors» ni «experts de cap mena». I perquè, potser com a tot arreu, més valia el boig conegut que el savi per conèixer.

 

Si la remenes amb un bastó

Els llits dels altres d’Anna Punsoda, guanyadora del premi Roc Boronat i publicada per Ara Llibres, ens explica la història de Claustre, una jove de Lleida que es troba per casualitat amb una coneguda de fa anys i, fruit d’aquest retrobament, explica tota la seva vida: una infantesa complexa, amb el pare alcohòlic, la mare depressiva i un oncle que n’abusava sexualment de petita. A partir d’aquí, les conseqüències de tot plegat: anorèxia, intents de suïcidi i la complexitat de trobar un lloc al món arrossegant aquesta càrrega. Això de ben segur que ja ho sabíeu, perquè l’obra ha estat ressenyada arreu i ha tingut un cert èxit. La novel·la beu del llegat d’autores com Rodoreda, Ginzburg o Mansfield, i vol afegir-se a la tradició del llenguatge senzill i l’ànima torbada. El lector només sent la veu de Claustre, que el posseeix amb subjectivitat i catàstrofes, i l’autora acaba creant un personatge semblant al que governa El carrer de les Camèlies o El camí que porta a ciutat: una dona que va per la vida a empentes i rodolons, que s’ho ha de manegar tota sola per sortir-se’n. El to de Punsoda ens és familiar: el deix entre poètic i col·loquial recorda altres veus que hem llegit tantes vegades, fins al punt que el lector pot arribar a preguntar-se com escriurien les autores catalanes si no hi hagués hagut Rodoreda. Sigui com sigui, hi trobem pàgines memorables, amb un primer capítol molt potent, carregat de significat, i una primera frase tan escaient que és capaç de resumir-nos tota la novel·la: «Aquell cartell de sortida va ser la meva salvació». I és així perquè Claustre ha de fugir del seu entorn, de Lleida, per intentar sobreviure a una altra banda, a Barcelona, a Aberdeen, com més lluny, millor, per no pensar en el passat que li va tocar viure. El problema és que la fugida endavant la salvarà, però tampoc li servirà de cura. La merda de la muntanya no fa pudor, diuen, però el passat, si el remenes amb un bastó, sí que put, i la novel·la de Punsoda es basa precisament en això: entendre que no mirar el passat no serveix per avançar, ans al contrari; i que per sortir-se’n, encara que dolgui i empesti, cal encarar els problemes, cal remenar el passat i la merda, i cosir les ferides. És una llàstima, però, que Punsoda no pugui continuar amb l’embranzida inicial i l’obra es vagi desinflant a mesura que avança. L’estructura —de capítols curts amb frase sentenciosa final— convenç al principi, però a còpia d’anar passant-hi se’ns va tornant massa monòtona i perd frescor. Tot i així, Punsoda és capaç d’introduir uns quants aspectes nous que actualitzen la tradició d’on ve: l’humor negre, els episodis escatològics i els tics d’autoajuda.

S’ha d’agrair que aquest catàleg de tares [sic] que és la protagonista pugui mantenir una veu que es recolzi en l’humor; això ajuda a airejar la novel·la i a treure-hi tremendisme. Podria passar el mateix amb els episodis escatològics però, malauradament, en aquest punt comença a haver-hi una esllavissada que ho fa tremolar tot. Intentaré explicar-ho: hi ha una anècdota brillant, una de tantes, de Cartes completes. Joan Sales i Mercè Rodoreda, 1960-1983, que va ocórrer en el procés d’edició d’El carrer de les Camèlies. A l’original, Rodoreda feia que la Cecília guardés els fetus dels seus avortaments en un pot de formol i a les cartes podem veure com l’editor rebutja aquest fragment per «inversemblant i repel·lent». Rodoreda finalment accepta la supressió, però explica a l’editor que el fet era real, i que era la seva mare la que desava el pot del fetus a casa. L’anècdota serveix per recordar-nos que la ficció és un artifici en què s’han de tenir en compte molts factors, un d’ells és la versemblança, i que, encara que l’escriptor treballi amb la vida —no hi té més remei—, les regles de la ficció i les de la vida no són les mateixes. Ha canviat en alguna cosa la literatura des de la dècada dels anys seixanta —quan Sales afirmava això— fins avui? Sí, és clar, però depèn del tipus d’obra literària que tinguem davant. L’obra de Punsoda segueix una línia de novel·la clàssica, com hem esmentat abans i, en conseqüència, les lleis de la versemblança són les mateixes que les que regeixen les novel·les de Sales o de Rodoreda. Per aquesta regla de tres, podríem pensar que l’obra cau en la inversemblança, però els episodis escatològics de l’obra de Punsoda, que n’hi ha molts, són repel·lents, però no inversemblants; i el que generen, més aviat, és l’efecte contrari: tant detallisme, tants episodis passats de voltes, fan que la novel·la bategui amb més vida que ficció, i quan el lector ja ha passat més de mitja novel·la, acaba patint més per l’autora, Anna Punsoda, que no pas per la protagonista, Claustre, que acaba perdent entitat, perquè esdevé un personatge de cartró rere d’una autora —d’una vida— amb massa presència. Que entre els personatges secundaris hi hagi cameos mal dissimulats d’amics i coneguts de l’autora encara reforça més la idea de manca de ficció i les coincidències d’espais —Lleida, Barcelona, Alemanya— amb la vida de l’autora, també.

Anem una mica més enllà: la manca de ficció o la barreja amb la vida no hauria de ser un problema, a quatre de desembre de 2018. Hem llegit misèries i aventures de centenars d’autors que estan governades, en major o menor grau, per la vida; tant catalans com estrangers: tenim Jordi Lara, Irene Solà, Albert Forns, Miquel Adam, Karl Ove Knausgård, Virginie Despentes, Jeanette Winterson, i tants d’altres que no es poden recollir aquí. El que és primordial, però, és la honestedat del pacte que es fa amb el lector, que ha de saber amb quines regles ha de jugar. L’obra de Punsoda, però, no és una obra d’autoficció, perquè ningú ha dit que ho sigui; és a dir, perquè l’autora ha decidit jugar amb la carta de la ficció. Per tant, els lectors recollim la carta, ens la creiem, fem el pacte ficcional, però quan som a mitja novel·la ens sentim enganyats, perquè l’autora ha forçat tant els límits que, per molt que ho intentem, no sabem mantenir el pacte.

Si poguéssim mantenir el pacte ficcional, hauríem de dir que alguns dels detalls escatològics són inversemblants —com pot ser que la Claustre acabi defecant dins d’una capsa de sabates, si té un lavabo disponible a casa seva, a l’habitació del costat?—, i que crea un alter ego de Claustre amb alguns problemes, també —no és molta casualitat que dues noies de la mateixa escola hagin patit abusos per part de familiars, que no tinguin relació, però que es retrobin per atzar anys més tard i s’ho expliquin tot sense que vingui a tomb? Amb la casualitat afegida que les dues històries tinguin un inici comú i una evolució diametralment oposada? O que hi ha capítols que no tenen cap pes en l’evolució del personatge, com ara el «Disset», en què la Claustre acaba fent de mèdium per parlar amb la dona morta d’un dels seus companys. Tot això, ai las!, si poguéssim mantenir el pacte ficcional.

Però tenim la veu i l’humor, i això val la pena de remarcar-ho: no tothom pot arribar a crear una veu tan ben travada, amb una llengua literària que funciona, que no s’encalla, com la que aconsegueix Punsoda en una primera novel·la —perquè, no ho oblidéssim, es tracta d’una primera novel·la. I a tot això cal afegir-hi, també, com dèiem, el sentit de l’humor. Massa pocs autors de la literatura actual són capaços de fer-nos riure a cor què vols, i encara n’hi ha menys que s’atreveixin a explotar l’humor negre, i a més ho facin de manera reeixida. Punsoda ho aconsegueix, i li ho agraïm.

1 20 21 22 23 24 28